La teologia i la ciència

Per Temes d'Avui
Publicat el 20 de setembre de 2011

El 30 de juny de 2011, amb ocasió del lliurament dels "Premis Ratzinger", Benet XVI va pronunciar un interessant discurs que ens ajuda a aprofundir en el paper de la teologia en el món actual i, en particular, en el fet de si la teologia pot ser considerada una

ciència.

El Bisbe de Roma va aprofitar l´avinentesa per analitzar breument aquesta qüestió fonamental: sobre què és, veritablement, la "teologia". I va explicar que la teologia és la ciència de la fe, tal com ens diu la tradició. No obstant això, va formular una sèrie de preguntes entre les quals tenim: el concepte ciència és contrari o no al de la fe? O si la fe no deixa potser de ser fe quan es converteix en ciència? I tal vegada no deixa la ciència de ser ciència quan està ordenada, o fins i tot subordinada, a la fe?

Sobre aquestes qüestions el Pontífex va recordar que per a la teologia medieval representaven ja un seriós problema: i ara amb el modern concepte de ciència s'han tornat encara més impel·lents, a primera vista, fins i tot, sense solució. Per aquest motiu manifestà que es comprèn "perquè, en l'era moderna, la teologia en molts àmbits hagi passat primàriament a l´àmbit de la història a fi de demostrar així la seva seriosa característica científica". I va afegir que "cal reconèixer, amb gratitud, que amb això s'hagin realitzat obres grandioses, i el missatge cristià hagi rebut una nova llum capaç de fer visible la seva íntima riquesa".

Benet XVI també va destacar que "si la teologia es queda totalment en el passat, deixa, avui dia, la fe en la foscor". Mentre la veritable pregunta que ressona és si "és veritat allò en què creiem o no"? D'on es comprèn –va afegir més endavant– que la fe cristiana, per la seva mateixa naturalesa, ha de suscitar la ciència teològica, interrogant-se sobre la racionalitat de la fe.

El Sant Pare també va posar de manifest que la raó experimental es presenta avui àmpliament com la única forma de racionalitat declarada científica. No obstant això, va destacar que hi ha un límit a semblança de l´ús de la raó: "Déu no és un objecte de

l'experimentació humana. Ell és Subjecte i es manifesta només en la relació de persona a persona: això forma part de l'essència de la persona".

Però hi ha un altra noció de raó. Des d'aquest punt de vista també afirmà que "l'amor vol conèixer millor a aquell o allò que estima. L'amor, l'amor veritable, no ens torna cecs, sinó més aviat vidents. D'això forma part precisament la set de coneixement, d'un veritable coneixement de l'altre. Per aquesta raó, els Pares de l'Església han trobat els precursors i els pioners del cristianisme –fora del món de la revelació d'Israel– no en l'àmbit de la religió consuetudinària, sinó en aquells homes que anaren a la recerca de Déu, en els "filòsofs": en persones que, per tant, estaven assedegades de veritat i buscaven el camí cap a Déu".

Mentre no existeixi aquest ús de la raó –afegí–, llavors les grans qüestions de la humanitat cauen fora de l'àmbit de la raó i són deixades a la irracionalitat. Per això una teologia autèntica és tan important. La fe recta orienta la raó per obrir-se al fet diví, per tal que ella, guiada per l'amor a la veritat, pugui conèixer Déu més de prop. La iniciativa per fer aquest camí està en Déu, que ha posat en el cor de l'home l´anhel de recerca del seu rostre. Per tant, forma part de la teologia, d'una banda, la humilitat que es deixa "tocar" per Déu i, per altra, la disciplina que es lliga a l'ordre de la raó, preservant l'amor de la ceguesa i ajudant a desenvolupar la seva força visiva".

I va concloure afirmant que amb aquestes consideracions només ha estat posada a la llum la grandesa del desafiament que se li planteja a la teologia. No obstant això, precisament a causa d'aquest desafiament l'home té necessitat -perquè ella ens impulsa a obrir la nostra raó interrogant-nos sobre la mateixa veritat- de buscar el rostre de Déu.

Discurs complet