La nostra vida cristiana no va començar per un element ideològic o per quelcom que nosaltres puguem fer amb la nostra pròpia vida, sinó que la nostra vida cristiana va tenir el seu origen en la irrupció en la nostra vida del Déu personal, viu, existent. En el sant sagrament del baptisme son les tres divines persones les que fan estada en l´à nima. En particular, aleshores, el Verb ve al nostre esperit. L´à nima té aleshores la gracia santificant, la vida sobrenatural, participa de la vida de Déu. Utilitzant una metà fora dirÃem que ens arriba un torrent d´aigua viva o una corrent elèctrica. Aleshores, hem estat il·luminats, sense que ens il·luminem a nosaltres mateixos. Només aleshores comencem a ser cristians per mitjà d´aquest sagrament. Però, amb tot, també es cert que aquest moment està connectat amb la paraula, ja que aquest sagrament s´administra pronunciant una formula sagramental que fa referència a les divines persones. AixÃ, en el mateix origen de la nostra vida cristiana trobem el binomi paraula – Paraula (1).
La vida cristiana té el seu origen i el seu tot en la Paraula. El Verb de Déu es va encarnar en les purÃssimes entranyes de la SantÃssima Verge Maria. Crist es la Paraula. Com diu Sant Joan de la Creu: El Pare no té altra paraula que dir-nos que la Paraula. En aquest sentit, després de aquesta Paraula, s´ha quedat com mut. La vida cristiana no és res més que seguir a Crist, seguir la llum de Crist, viure tenint com a model o causa exemplar a Crist, la Paraula. Seguir a Crist es vida, palpitar, amor. Crist, la Paraula, es el nostre bé, el nostre centre, el nostre rei i el nostre tot. La vida cristiana és unió amb la Paraula. El cristià té necessitat d´una trobada interpersonal, Ãntima, amb la Paraula, amb el Crist viu, ressuscitat, gloriós, provident. La religió cristiana es doncs la religió de la Paraula.
Però, l´enteniment humà té necessitat de la paraula i, molt particularment, de la paraula sagrada. La divina revelació és expressió del foc d´amor de Déu. La sacra revelació conté la paraula de Déu, la qual té la seva causa u origen en Déu i la seva finalitat o fi també en Déu. Per la revelació i per la salvació és per al que la Paraula ha donat la seva vida. AixÃ, doncs, la paraula revelada en sà mateixa, i també aquesta mateixa paraula en relació a la Paraula, mereixen del creient una verdadera veneració.
Encara que les Sagrades Escriptures s´han de venerar molt, perquè contenen la paraula revelada, la religió cristiana no és una religió de llibre, per quant el que és important no és tant el llibre quant la persona de Crist viu que ens acompanya en el camà cap al cel. La Paraula supera sempre a la paraula, i això no només perquè l´ésser és més ric que la seva expressió en paraules, com l´or fi es més preciós que el marc platejat que conté a aquest, ni tampoc només perquè la persona es el que és suprem, sinó especialment perquè el ser de Crist és infinitament perfecte y, per tant, el ser de Crist és infinitament més gran que tot el que és pot pensar d´Ell. Crist, la Paraula, és meravella sobre tota meravella, inefable, més gran que tot pensament. AixÃ, al igual que va passar en la mateixa persona del gran sant Tomás -volia destruir la seva obra incapaç d'expresar la grandesa de Déu-, les paraules com que perden la veu, admirades, commogudes, electrificades, impressionades, superades per la grandesa inefable e impronunciable de Déu. De manera que el Déu perfectament expressable des de la sana raó i des de la fe sobrenatural és també el ser que supera infinitament tot pensament humà .
En definitiva, la religió cristiana com religió de la Paraula és religió cristocèntrica i trinità ria, religió d´adoració i de trobada personal Ãntima. En els mÃstics tenim doncs un model que ens pot fer entendre que la nostra religió es religió de la Paraula. Només amb el foc intern de l´à nima incendiada en el seu ser en amor a Déu i en l´ametller en flor, podem arribar a començar a tenir una petita aproximació de que significa religió de la Paraula. Més encara, si fos possible posar junts l´enamorament dels sants i santes, de les verges consagrades, dels mà rtirs, dels mÃstics, i de totes les demés formoses flors fora possible entreveure molt poc del que seria aquesta religió d´amor, la religió de la Paraula. L´anima d´oració, que estima de manera bella, davant de la paraula dona a llum en el cor a la Paraula. De manera bella s´ha expressat això en la Sagrada BÃblia, en la Sagrada Tradició i en el Magisteri de l´Església. Més encara, els sants en el cel, per la visió beatÃfica, entenen quelcom més del que significa que la religió catòlica es la religió de la Paraula.
Josep Maria Montiu de Nuix, sacerdot,
Doctor en filosofia, matemà tic
(1) N de R. Recentment Benet XVI ha publicat sobre aquesta qüestió la Ex. Ap. Verbum Domini
