La idea més perillosa del món: l'agnosticisme

Com assenyala Pascal, no podem deixar de triar. L'agnosticisme no és realment una opció, perquè en aquesta vida hem d'actuar, no pensar només, i tota acció està a favor o en contra de Déu. Totes les accions estan, o bé orientades i motivades per l'amor, o no ho estan. (Em refereixo aquí a les accions voluntàries, deliberades i amb significació; esternudar o posar-se els mitjons al matí podrien ser considerades accions neutres!) Si Déu és amor, no hi pot haver acció veritablement neutra. Per descomptat, l'aposta de Pascal és un simple punt de partida per a aquells que com a motivació no van més enllà del seu propi interès. Però cal anar al fons.

En realitat la qüestió resulta molt simple. Si vostè elegeix viure com si no existís l'amor, ha d'acceptar llavors les conseqüències: una vida buida d'amor, tant ara com en el més enllà. Amb independència que la vida acabi en aquest món o vagi més enllà, vostè no tindrà amor mai, perquè la falta de consciència no és amor en absolut, i si hi ha vida després de la mort, vostè recollirà el que ha sembrat; de quina manera podria elegir vostè l'amor en la vida futura, havent-lo rebutjat en la present?

Així l'agnosticisme és simplement una mala idea, ja que és la més nècia de les eleccions possibles. Penso que l'ateisme pot resultar l'opció més noble quan procedeix d'una protesta contra el sofriment innecessari, semblant a la d'Ivan en Els Germans Karamazov. Però llavors ens trobem que és una protesta espiritualment perillosa si no condueix a l'“ateisme bo” que rebutja tota religió i creença idolàtrica (que és el que ofereix en gran manera la "religió" de tall contemporani), i arriba finalment a una creença ferma en el Déu viu, que transcendeix essencialment els nostres conceptes i costums humans (encara que no pot donar per descomptats la possibilitat de creences i costums que tenen origen diví i ens han estat transmeses com a directrius espirituals cap a una divinitat que resulta d'una altra manera inefable i inabastable).

D'aquesta manera, tant l'agnosticisme com l'ateisme, siguin quines siguin els seus aspectes més dignes, són en definitiva una falta de fe en l'amor. Però l'agnosticisme és un concepte pitjor que l'ateisme, perquè segons la meva opinió hi ha d'haver major misericòrdia per a l'ateu de sang calenta que per al creient tebi; el Senyor va parlar de vomitar aquest de la seva boca (Apoc.3,16) i no l'altre. Encara que, per descomptat, "El neci diu, no hi ha Déu". Potser alguns ateus amb rectitud moral estan rebutjant de fet la noció falsa de Déu, sense adonar-se que aquesta imatge que rebutgen és falsa; i cal esperar que l'amor a la veritat que motiva aquest rebuig els condueixi finalment al reconeixement del Déu verdader. No es pot dir el mateix dels agnòstics, que ni creuen ni rebutgen res. Em sembla recordar que Dantesuggeria que no eren acceptats ni al cel ni a l'infern.

Hom creu només en allò que resulta naturalment afí. Així, si algú no creu en l'amor i no és mogut per ell, que és el que fa l'agnòstic, la seva ànima manca d'amor. Significa això que l'agnosticisme deliberat i conscient suposa realment una decisió de tipus moral, no tant intel·lectual, de viure sense amor. La voluntat és darrere de tota fe, ja que aquesta no està totalment determinada per l'intel·lecte que la informa. Intel·ligència i voluntat s'influeixen mútuament. Per això, l'agnosticisme deliberat i conscient és un pecat greu, no excusable per ignorància. Encara que la ignorància invencible sigui una excusa legítima, no excusa la manca d'amor, encara que sí la manca de veritable fe. L'agnòstic no té cap excusa.

Exigir de Déu una prova d'amor, tal com fa l'agnòstic, és una forma de rebutjar l'amor i de rebutjar Déu. Això és essencialment el que Adam i Eva van fer en desconfiar de l'amor de Déu. No tenien realment motiu per rebutjar-lo. Aquesta és la raó per què les conseqüències de la seva acció van ser tan greus, i tots nosaltres estem vinculats misteriosament a aquella desconfiança original. Pequem amb ells. Van ser els primers agnòstics.

El sofriment aparentment innecessari dels innocents és la raó més poderosa, si n'hi ha alguna, per rebutjar l'amor de Déu, tant en l'agnosticisme, com en l'ateisme. Aquest és l'argument més poderós, al meu entendre, per la manca de fe o per a la neutralitat.

Però l'argument falla en definitiva. Hom no pot quedar-se absorbit en la contemplació de l'abisme que ha estat creat pels nostres pecats, amb risc de condemnació i desesperació, perquè nosaltres ni tenim la capacitat de solucionar el mal amb la nostra intel·ligència, ni de condemnar Déu com si Ell fos el responsable principal. Devem, al contrari fixar la nostra atenció en els sofriments i en la mort de Jesús Crist i estar amb Ell per a poder portar una vida d'amor al mig dels mals que, d'una altra manera ofegarien les nostres ànimes i eclipsarien tota la bellesa i l´amor que fins i tot perviuen al món.