La dona i la sardina, ¡a la cuina!

Per Josemaría Pastor Muñoz
Publicat el 02 d'agost de 2010

No es necessita molta intel·ligència per descobrir el significat d'aquest refrany. La llar queda definit com el domini propi de la dona, però millor encara si ho limitem a la cuina. És a dir, com més controlada i delimitada estigui la dona, millor per a tots!

Durant un brevíssim període de temps, en les societats avançades, la dona ha passat del domini familiar, al polític-social. Ara,

comparteix la majoria de les professions amb els homes. Fins i tot ha entrat a l'exèrcit. Encara més, en alguns casos, com el món del dret o el de la medicina, estan desplaçant als homes.

Fins fa pocs anys la dona se situava en la societat pel seu possible rol de mare i esposa. Això no impedia que algunes tasques professionals estiguessin, pràcticament, sota l'exclusiva competència de la dona, com les infermeres o les secretàries, per citar dos exemples clàssics. Però el paper preponderant no deixava de ser el de mare. Fins i tot, les que romanien solteres, sovint seguien una professió de servei, com les mestres, convertint-se així, d'alguna manera, en mares dels seus alumnes.

I el treball a la llar? El desplaçament laboral que ha patit l'home no l'ha portat, precisament, cap a les tasques domèstiques. Certament, els homes s'impliquen, cada vegada més, en aquestes tasques, però la responsabilitat de tirar endavant la llar continua recaient sobre la dona. La dona ha sortit de casa, s'ha "alliberat" del tancament, però ha pagat un preu molt alt: o ha deixat de ser mare, per treballar fora de casa com fan la majoria dels homes, o s'ha vist obligada a reduir el nombre de fills, o desenvolupa una jornada laboral de més de catorze hores diàries, dins i fora de casa.

Malauradament, no ha canviat la dita maliciosa de "la dona i la sardina, ia la cuina!"; Per a moltes, el que ha variat és la mida de la cuina: una cuina que va més enllà de la llar, i fins i tot arriba a la educació dels fills: quantitat de nens i nenes són educats per la mare i visitats pel pare cada quinze dies. La cuina ha crescut, però la dona viu sola. Fins i tot, posats a aïllar-se, moltes dones consideren la separació del marit, com una alternativa més, a la qual opten sense cap fonament de pes.

Aquest desequilibri ha de compensar-se d'alguna manera. Per molts braços que tingui el pop, no pot romandre al mateix temps en dos llocs diferents. Moltes dones han canviat el tradicional marit per l'Estat, així amb majúscula, perquè aquest és el seu nom propi. L'Estat defensa a la dona de la violència de l'home. N'hi ha prou amb una denúncia per activar la seva poderosíssim aparell jurídic-policial que conclourà –com a mínim– en l'ordre d'allunyament de l'agressor. L'Estat protegeix a la dona d'individus indesitjables (encara que siguin innocents!). N'hi ha prou una consulta mèdica per iniciar el procés d'eliminació d'una vida nova que ha començat a existir en les seves entranyes. L'Estat es casa amb la dona que decideix ser mare soltera i, puntualment li transfereix el suport necessari. El Gran Marit, sempre disposat a resoldre les necessitats i desitjos de les seves dones.

Comentava una senyora que, quan va denunciar el mal tracte que li donava el seu marit, tot van ser ajudes i ànims, fins que es va consumar la separació i ordre d'allunyament. ¿I després? Després, es va convertir en la dona invisible, ja no existia. Ningú es va interessar per ella. Soledat absoluta. L'Estat no pot omplir el cor de la dona, en el millor dels casos, només es podrà protegir-la. En la majoria dels casos, la manipularà; i amb més facilitat que als homes, perquè fins l'existència més íntima i personal de la dona, penjarà dels fils del poder de l'Estat.

Les desigualtats entre l'home i la dona no provenen del model marit-dona, sinó del polític-social. Prova d'això és que en la societat democràtica la dona, mica en mica, s'ha anat incorporant a la vida laboral que fins llavors li estava vetada, mantenint

el mateix model familiar. La substitució de l'home per l'Estat, no sembla una solució adequada. Encara que productivament arribés a funcionar, des del punt de vista de la felicitat no sembla interessar a ningú. Com la dona de la pel·lícula Good by Lenin, que ha de triar entre seguir el seu marit, que ha fugit de l'antiga Alemanya Oriental, o romandre en la seva pàtria. Decideix quedar-se i dedica totes les seves energies a les institucions de l'Estat... però no és feliç. Qualsevol dona que voldria casar-se, si hagués de triar entre un bon marit i un mal estat, per una banda, o un mal marit i un bon estat, escolliria la primera opció. De què em serveix una gran organització si no tinc a ningú que m'estimi?

Hem de superar el model de Calicles en la seva versió feminista: el peix gran (l'home) es menja el peix noi (la dona). Invertir les premisses, menjar-se als homes, no ajuda a resoldre cap problema. Millor seria buscar l'harmonia entre l'home i la dona i que, junts, es mengin alegrement una sardina.

Josepmaria Pastor Muñoz