LA DONA I LA MATERNITAT

Per Josep Maria Montiu de Nuix
Publicat el 13 de juny de 2010

Una clara percepció de la gran dignitat de la dona en un món que inclou tantes noves possibilitats és quelcom que porta naturalment, com de la mà, al rebuig de la discriminació de la dona, a l´afirmació de la necessitat de la seva presència en aquests nous entorns i al reconeixement de la importància de la seva participació, més plena, en determinats àmbits. Evidentment, moltes dones han aconseguit amplis triomfs en el camp universitari, científic, polític, ...El reconeixement d´aquestes virtualitats representa una maduració en la concepció del paper de la dona en la societat, la qual cosa que no és res més que un desenvolupament de la convicció natural, i també cristiana, que home i dona, essencialment, tenen la mateixa dignitat.

Una valoració positiva de la dona ha d´incloure, doncs, necessàriament el reconeixement de la dona com a tal i la percepció del gran regal de la feminitat. Òbviament, entre les possibilitats meravelloses pròpies de la dona es troba la manera com la dona, amb la seva específica feminitat, pot col·.laborar amb Déu en donar al món una nova persona humana, un fill. La maternitat és l´ornament de la feminitat, per tant el gran ornament, com una autèntica perla fina.

El Creador del Cel i de la terra i Senyor de l'Univers ha dissenyat de manera magnífica el cor de les mares, sent aquest designi una de les grans meravelles del món. El cor matern està naturalment inclinat a l´amor vers als fills. Poques coses trobarem tan boniques com l´amor de les mares cap a aquells als qui han engendrat i ha donat a llum. La història és plena d´innombrables sacrificis realitzats gustosament per tantes i tantes mares; hi ha un mar d´exemples de l´alegria que moltes mares han experimentat en configurar tota la seva existència entorn de l´amor matern. Grans cors, cors d´or, cors tendrament materns! Quants i quants homes ben barbats pensen que difícilment es troba res tan gran com el cor d´una mare!

Un feminisme que no defensés la naturalesa inherent a la pròpia dona, el seu ésser propi, seria un fals feminisme, seria una mica contrari a la mateixa dona, seria un exemple de antifeminisme. La configuració sexual de la dona no és reductible a un accident del cos, mudable a voluntat. Per contra, tota la personalitat humana, ànima i cos, queda configurada per la dimensió sexual. Així doncs, el canvi de sexualitat comportaria una ruptura en la pròpia naturalesa, una lluita entre la seva “nova manera de ser” i el dinamisme natural inherent a la feminitat que posseïa. El canvi de sexe en una dona suposa també el rebuig de part de la seva feminitat per intentar o aconseguir afirmar-hi un aspecte masculí. És posar a la dona per sota de l´home, com un lleó abatut sota els peus del caçador. És un feminisme que vol convertir la dona en un home, masculinitzada, fer-ho un home en petit, un minihombre, una caricatura d´home.

Un feminisme que defensés, en l´exercici de la sexualitat, la ruptura entre la dimensió unitiva i l´obertura a la vida tampoc seria un autèntic feminisme i, a més, significaria una ruptura en el dinamisme natural de la persona humana, seria tan absurd com prohibir a les flors que donessin fruit, seria tallar la dinàmica inscrita en la mateixa naturalesa, seria lluitar contra la mateixa naturalesa, la qual cosa és contraproduent per a l´ésser de la mateixa dona. A més, no cal oblidar que molts contraceptius, a més de tenir efectes secundaris sobre el cos i la psique de la dona, en algunes ocasions arriben fins i tot a ser abortius.

Així doncs un feminisme que defensés també l´alliberament de la dona mitjançant l´avortament significaria que la dona esdevindria l´intrument qui suprimeix la vida del seu propi fill,-el qual, com sap tot expert en la matèria-, hi és ja des del moment de la concepció. És absurd afirmar que la persona humana es forma més tard, ja que en la concepció ja hi ha allà tot l'ADN propi i característic de d´un ésser humà determinat. En l'inici del nou ésser humà només hi ha el zigot que després s'anirà subdividint segons un itinerari que des del principi ja està previst. Des del primer moment no li falta res essencial del que constitueix l'ésser humà. Qui no acceptés que el zigot, cèl·lula formada per la fusió de l´òvul i l´espermatozoide, és persona humana, hauria d´afirmar irracionalment que mai hi haurà després una persona humana, o establir l´absurd que primer és animal irracional per després ser un altre ésser essencialment diferent. Això seria com dir que primer és formiga per després el mateix ésser pugui convertir-se en elefant. És important notar, pel que fa a això, el següent: "Les diferents formes d´intervenció farmacològica post-relació tenen totes elles la capacitat abortiva com a principal mecanisme d´acció. (...) Totes les formes d´intervenció postcoital són, majoritàriament abortives "(John Wilks). Quant mal s´ha fet amb la píndola del dia després! Quants vides destruïdes amb aquesta píndola! L´avortament, òbviament, és un assassinat i és evidentment inhumà, i, per tant, antifemení. És patent que l´avortament es cobra factura sobre la pròpia dona, comportant efectes negatius a aquella que ha trencat tan durament el curs que correspon a la seva disposició materna psicosomàtica.

En resum, el reconeixement admiratiu de la maternitat és factor importantíssim per a una valoració equilibrada i esplèndida de la feminitat i, per tant, de la bella joia i tresor que és la dona. Una altra posició seria donar gat per llebre.

Dr. Mn. Josep Maria Montiu de Nuix,

Soci de l'Associació d´investigadors i professionals per la vida i la dignitat humana.