Joaquín Navarro-Valls, mestre de credibilitat

El passat dijous, 6 de maig, el qui fou portaveu de Joan Pau II durant 22 anys, Joaquín Navarro-Valls, fou investit Doctor “Honoris Causa” per la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) de Barcelona. Els qui que em coneixen bé, coneixen la meva gran admiració envers aquest “gran mestre de la comunicació” que fou en Navarro-Valls. Admiració, i –per que no confessar-ho també– enveja santa, la qual cosa, més d´una vegada, m´ha portat a pensar en crear en un Facebook un grup anomenat “Fes-te “fan”, pel seu bon quefer humà i professional."

Un grup de “fans” inexistent, per descomptat. I no per manca de ganes, sinó perquè la qualitat humana i la finor interior del llaureat, el seu bon capteniment i el seu bon quefer professional, el portaren a passar desapercebut.És més, puc assegurar que ell es considerà un petit llapis en las mans de Déu... “Un humil llapis –com li agradava definir-se la Mare Teresa de Calcuta–, amb el qual Déu escriu allò que vol. Això és tot. Déu pensa i escriu. El llapis no ha de fer res més. Al llapis només se li permet ser un instrument per servir."

Però aquesta vegada, el fet que la lliçó magistral anés a càrrec del qui fou “amic personal del Papa Wojtila”, i es pronunciés a l´Aula Magna de la Universitat, no podia caure en sac foradat. Al cap i a la fi, a molts de nosaltres ens urgeix encara molt, conèixer millor Joan Pau II. No tant sols com un referent moral i intel·lectual del segle XXI, sinó sobretot, com un model a seguir per tal de difondre una nova imatge de l´Església –sense pors i sense complexos!–, fent alhora nostres aquelles primeres paraules que el Papa ens va adreçar al començament del seu pontificat: "iNO TINGUEU POR! iOBRIR DE BAT A BAT LES PORTES A CRIST!".

Dit això, no puc –ni vull–, deixar de transcriure alguns fragments de la seva intervenció, la qual es podria ben bé titular: “Així vaig viure jo la santedat de Joan Pau II”.

“Com és sabut, fa pocs mesos va ser promulgat el decret amb el qual es va sancionar la manera extraordinària i heroica amb que va viure les virtuts humanes i cristianes. I aquesta circumstància em dóna ocasió per parlar d'ell des d'una perspectiva que mai no m´hauria atrevit a enfocar mentre havia viscut i jo treballava al seu costat. Perspectiva que transcendeix la pura consideració historiogràfica de Karol Wojtyla.”

“No puc dir que m'hagi sorprès la rapidesa amb què ha anat el seu procés canònic de beatificació fins a l'etapa actual. Però a mi aquesta etapa em fa recordar els molts anys en què he tingut la possibilitat de veure des de molt a prop la manera de ser i de fer de Joan Pau II i de poder tocar amb la mà el que ara serà sancionat com una persona santa encara que potser no fos necessari. Cal recordar que una persona o bé és santa ja durant la seva vida o no ho serà mai.”

“(...) L´evocació de les virtuts de Joan Pau II suscita la pregunta fonamental sobre què és tot allò que en ell configurà una vida santa. En un sant, el caràcter individual es barreja amb el lent treball de perfeccionament que es s´arrodoneix i perfecciona, en ell o en ella, durant tota una vida fins a esdevenir una obra mestra i exemplar que no ens és –per a nosaltres– del tot clara en el sentit de no poder-la desxifrar plenament.

“La resposta específica a la pregunta sobre la santedat de Joan Pau II diria que no s'allunya molt de la idea que la gent es formà d'ell. Karol Wojtyla era en l'àmbit privat exactament igual com se´l veia en públic: un home d´un extraordinari bon humor, un enamorat, un cristià que mirava sempre més enllà d´ell mateix. Per això no és gaire difícil argumentar al seu favor, encara que sigui del tot impossible fer-ho convenientment.”

“La seva peculiaritat personal apareixia principalment per la seva relació directa amb la transcendència. Per això, la seva espiritualitat era atractiva i simpàtica, gairebé naturalment apostòlica i constantment convincent. Tant si patia com si reia –i en les dues coses era igualment un mestre i deixeble excel·lent– ell no mantenia ni molt menys una relació especulativa amb una divinitat distant i transcendent. Al llarg de la seva jornada, estar amb Déu era la seva gran passió, la seva més intensa prioritat i, al mateix temps la cosa més natural del món. Com afirmava S. Joan de la Creu –no per casualitat autor molt estimat per ell– la relació entre Déu i l'ànima és com la de dos amants.”

“En la convivència amb ell es feia evident que Déu no era un codi de lleis en qui es recolzés una creença, sinó una Persona a qui creure, en qui esperar i amb qui cal viure una vida d´amor intens, fidel, recíproc, durant tota una existència personal. En Déu es pot confiar tota una personal existència. A un codi moral, en canvi, ni tan sols una jornada potser no pot durar.”

“Aquest extraordinari itinerari concret, congènit a la seva manera de ser molt directa i immediata, era la veritable essència de la seva religiositat cristiana, de la seva santedat de vida, on la pedra angular de tot l´edifici magnífic fou la vida ordinària completament empeltada en Déu i intensament marcada per la presència de Déu. Operativa i orant, i viscuda sota un mateix prisma visual. 

“(...) Tot i que sabia que era observat pel món, la seva tendència constant era obrir tot el seu cor a les insinuacions o exigències que venien directament de Déu. Com ha explicat Sant Agustí en el seu “De magistro”: "Qui és cridat, per vocació, ho és per Crist, i qui ensenya és Crist que habita en l'home interior". En Karol Wojtyla aquesta seguretat no ha faltat mai enmig de tantes dificultats –i, al mateix temps, també de tantes alegries– amb les quals ha hagut d´enfrontar-se tota la seva vida.”

“Crec haver entès realment quina ha de ser la relació veritablement cristiana amb Crist quan he vist la manera amb què ell es dirigia al Crucifix amb la secreta singularitat d'una mirada espiritual recíproca, en la qual ell es donava i alhora també rebia. Déu no era, per a ell, l'autor separat d'una ànima estranya i indiferent sinó una Persona que havia creat la seva pròpia persona: la de Karol Wojtyla. Una Persona amb la qual podia parlar personalment i a la qual podia dir, fins i tot, quan calia: "A vegades, no t'entenc". Una Persona, però, de la qual no podia –ni volia– separar-se perquè a ella hi estava lligat per una relació més íntima que aquella que cadascun de nosaltres té amb si mateix.”

“(...) el que es feia evident en el Sant Pare, simultàniament amb la riquesa intel·lectual d'un teòleg, era la innocència espontània d'un infant. Aquestes dues dimensions no eren etapes diverses i successives d'un itinerari sinó l´única melodia composta de sons dissímils però harmoniosament fosos en una sola actitud i en una sola experiència d´amor.”

“Un costat peculiar de la seva actitud espiritual m'ha sorprès constantment. Joan Pau II no era un asceta moralista i ni tan sols un exhibicionista d'heroismes accessoris i inútils. La seva manera de fer no consistia en l´ardu itinerari apàtic d'un estoic. Les seves mortificacions –que sabia viure discretament i buscar-les sovint– eren només la manera estimulant i eficaç d'unir-se a la Passió de Crist, de participar amb Ell en les alegries i els dolors que qualsevol vol compartir amb la persona que seriosament estima, en la seva intimitat més profunda.”

“La seva actitud semblava ensenyar que és millor patir, unit a Déu, que alegrar-se sol. Molt sovint, per a Joan Pau II, es tractava només d'aprofitar les ocasions que les circumstàncies diàries li brindaven per tal d´oferir a Déu algun petit –o gran– sacrifici. Rebutjava, per exemple a l'avió, el llit preparat per a ell en els llargs viatges intercontinentals a fi de dormir –o tractar de fer-ho– i, en canvi, ho feia en el seient, igual que els qui l'acompanyàvem; disminuïa l'aliment d'un dinar amb aparent distracció. O renunciava a una beguda sense dir res i sense donar-ne cap justificació, unint el pudor i la renúncia a una delicada discreció personal que evitava estranyes preguntes impertinents.”

“La finalitat d´aquestes voluntàries arideses sensibles era garantir, en la seva ànima, la llibertat i la flexibilitat necessàries per a una perfecta unió amb Crist, i la total disponibilitat per escoltar la crida interior de Déu seguint la seva voluntat amb total eficàcia.

“Quan un entrava a la seva capella o a l´habitació no era pas infreqüent trobar-lo resant estès a terra. N´hi havia prou en veure´l per comprendre que allò no era una aniquilació de si mateix davant de d´infinita majestat del Creador sinó era més aviat una manera de crear una subtil analogia, amb la qual la grandesa de la criatura s´unia completament amb Déu mentre la misèria, també present en la criatura, era el camí més adequat per unir-se al Creador. Si Ell se m´apropa sempre al meu costat –semblava dir amb la seva vida– és perquè jo pugui dirigir-me a Ell de la mateixa manera i amb la mateixa confiança de sempre.

Així vaig el veure jo: per a Joan Pau II l´amor a Déu tenia aquest rostre nítid, extremament habitual i al mateix temps extremament inusual. Un rostre penetrant i profundament cristià, habitualment saturat de santedat”.

(Prof. Joaquín Navarro-Valls, Doctor “Honoris Causa” per la Universidat Internacional de Catalunya)