Jo sóc el Nirvana

Per Enric Fernández Gel, 2n batxillerat (L'Hospitalet)
Publicat el 12 de desembre de 2010

Aquest petit article o assaig tracta de com vaig arribar a ser conscient del que aquesta societat empeny a fer als joves menys preparats.

L'autocar que ens ha de portar a Barcelona a veure el Papa apareix després de la cantonada més allunyada. En la foscor i el silenci del matí es mostra com una cruel pertorbació de la realitat, gairebé com un element oníric. Doncs a aquesta hora podria estar encara dormint ...

L'autocar s'atura i s'obren les portes. La gent fa gest de pujar, però de l'autobús baixa atropelladament un jove encaputxat que camina a ensopegada i descrivint curtes esses.

- Puc venir amb vosaltres? -Pregunta el jove misteriós, amb dificultats per vocalitzar. Està col·locat.

- Però tu qui ets? -Li preguntem, per això de donar-li conversa.

El jove aixeca el cap com sorprès i, alçant lentament les mans, es tira enrere la caputxa. En la foscor s'endevinen els seus trets deixats, així com una barba d'un parell de setmanes. Els seus llavis gairebé negres paralitzats en una perpètua somriure estúpida.

- Jo? -Ens pregunta, o potser l'hi pregunta a si mateix-. Jo sóc el Nirvana.

I diu això mentre s'assenyala el suèter, on posa Nirvana clarament, en lletres majúscules i de color negre.

Torna a preguntar si pot venir amb nosaltres. Intentem explicar-li que al lloc on anem es necessita acreditació i que, com ell no la té, millor que no faci un viatge en va.

La gent comença a pujar a l'autocar, ignorant l'home.

- Ja, però jo ... si és que ...-murmura el pobre infeliç-. Jo és que ja no crec en res. És que a mi m'han deixat tirat ... I jo, jo vull anar amb vosaltres, perquè sé que m'ho vaig a passar bé ...

I a tot això, mentrestant, es va embolicant un porro.

El jove drogoaddicte és objectiu de mirades piadoses, i segueix murmurant per a si frases inconnexes. Veig encongir l'home des de la finestra de l'autocar. Encara arribo a veure com s'asseu a la vorera, completament sol, i la punta del porro es torna punt vermell quan dóna una calada ...

D'on ha sortit aquest individu sense nom? Per on ha passat? Què ha viscut?

Són preguntes que amb tota seguretat no sabré respondre. Però crec que sí puc aproximar-me a la realitat d'aquesta persona. Aquest xaval és un dels molts que són enganyats a diari. Enganyats pels corrents, la moda, la modernització mal entesa ...

A aquest tipus li han venut des criatura un tipus molt específic de felicitat i de llibertat. La felicitat de "aquí i ara". No és aquesta la filosofia de l'esforç i el treball, es tracta d'una forma de vida molt present en la societat actual i en la majoria de persones.

Li han venut un tipus de felicitat, un "nirvana", amb el qual no s'ha de preocupar de res. Des de ben nens la societat ens marca unes pautes a seguir. I aquestes pautes estan molt clares. El que s'aparta d'elles no és acceptat dins del "grup".

Aquest home no té res, no té ni nom. Ha perdut la individualitat. S'ha convertit en el grup, en el Nirvana. És el Nirvana. Pensa el que pensa el Nirvana, fa el que fa el Nirvana, diu el que diu el Nirvana ... sigui el que sigui el Nirvana, s'ha convertit en esclau seu. De sobte, ja no és tan lliure com li volien vendre. Resulta que "fer el que jo vull" no és llibertat. Doncs moltes vegades no fem el que volem, sinó el que volen altres que fem, o el que vol el nostre cos que fem.

Ja Plató va definir el concepte "ser amo d'un mateix". Ser amo d'un mateix significa poder controlar la part concupiscible de l'ànima, els instints, en comptes de donar-los curs. I en aquest control està el veritable equilibri i la veritable felicitat. En el pol oposat trobem la visió freudiana: la veritable felicitat es troba a la desinhibició, a donar curs als instints. No obstant això, tots hem pogut comprovar en la nostra pròpia vida que aquesta filosofia no dóna la felicitat, sinó el plaer més efímer existent.

Aquest Nirvana s'ha estat movent des adolescent (si no abans) per ambients de discoteca. I l'han venut com a paradigmes de la felicitat l'alcohol, les drogues i el sexe. I aquests "vicis", es vulgui o no, acaben per encadenar a un a un tipus molt específic de vida.

La societat ven a l'adolescent que res del que fa té repercussions, que tot es pot arreglar. L'alcohol és bo, ja que ajuda a passar-s'ho bé en una festa amb uns amics. La droga no està malament, et entona i et torna graciós, ho veus tot diferent. En el sexe tot és lícit, usa condó, que la teva noia prengui la píndola i no tens de què preocupar.

No obstant això, ningú comenta a aquests adolescents perduts que l'alcohol crea alcohòlics, provoca morts a la carretera i és una bomba per al fetge. Ningú els diu que la droga destrueix neurones del cervell i crea una dependència de la qual no es pot escapar. Ningú els parla del costat sagrat del sexe, ni del valor de l'abstinència a l'hora de mantenir una parella estable i formar més endavant una família en una situació personal responsable i ben fonamentada.

Es priva a aquests adolescents del bé de l'esforç, i no se'ls ensenya el valor de la responsabilitat. I després aquests mateixos nois, que han seguit al peu de la lletra les indicacions del grup i de la societat, són rebutjats per aquesta mateixa.

M'han deixat tirat.

Els mateixos que li han donat diversió l'han deixat tirat després d'esprémer com una taronja madura per treure-li tot el suc possible.

I què fa aquest individu quan ho ha provat tot i s'adona que es troba en un abisme profund, ple de merda fins al coll, i sense cap esperança de poder sortir?

Fixeu-vos en el que diu: Jo és que ja no crec en res. Perquè ha fet de tot i no ha trobat res que li omplís el cor. Com a màxim ha trobat coses que li han omplert la panxa, però tot això acaba i per molt demacrat que el cervell i la consciència estiguin, el cor segueix buit. Jo ja no crec en res. Res del que m'han donat m'ha fet feliç. Estic buit. Sol i buit. La meva vida ja no té cap sentit.

I aquest mateix home es torna cap a aquelles persones a les que sí que veu somriure, no en un moment en el qual estan entonats i són més graciosos, sinó que somriuen a tota hora ia tot el món. En aquest cas, cap a uns pobres matiners que es dirigien a veure el Papa a Barcelona.

Jo vull anar amb vosaltres, perquè sé que m'ho vaig a passar bé.

Passar-ho bé, per a ell, és ja un sinònim total de ser feliç. I, però, diu tot això mentre s'embolica un porro. Té el desig de canviar al seu interior, el desig d'infinit persisteix en el seu cor. Però ja no té voluntat, ja no és lliure, és incapaç de donar el pas. Està completament lligat. Lligat i abandonat. Només amb les seves misèries, amb les seves penes, amb els seus vicis ... vicis que li van a acompanyar fins que mori, potser aquesta nit, potser dins d'una setmana, potser en uns anys ...

- Jo sóc el Nirvana, m'han robat el nom, la identitat, no sóc ningú, sóc el grup. Ja no crec en res, perquè ho he provat tot i res m'ha donat la felicitat que busco. Els mateixos que em divertien ara m'han deixat tirat. No vull estar sol. Necessito que algú m'ajudi. Si us plau.

Aquesta seria si fa no fa la súplica que passaria pel cap d'aquest nirvana, un de tants, si conservés encara tota la seva capacitat cognitiva.

I després la gent em pregunta que per què no vaig a discoteques, que per què no bec, que per què no em fumo un porret, que per què m'agradaria arribar verge al matrimoni, que per què vaig a missa i em confesso ...

Doncs perquè veig i conec a persones com aquest nirvana. I no us estranyi que escrigui això, o que quan vegi a un company que va per aquest camí em preocupi profundament per ell.

Jo sóc el Nirvana. Jo sóc l'adolescent actual i modern. Jo sóc la joventut en descomposició ...

Enric Fernández Gel, 2n batxillerat (L'Hospitalet)