Hipocresies. Chesterton i els hipòcrites

No pretenc donar una resposta exhaustiva a base de dades, sinó plantejar una reflexió sobre tres possibles causes –hipocresies, les podem també anomenar– i aportar una solució, també possible.

Seguint Chesterton, comencem per la primera hipocresia. “El vell hipòcrita clàssic era l´home, les finalitats del qual eren veritablement terrenals i pràctiques mentre fingia que eren religioses. El nou hipòcrita és aquell, els fins del qual són realment religiosos mentre fingeix que són terrenals i pràctics”. Es parla d´igualtat, de solidaritat, d´eficàcia, i fins i tot de fraternitat i tolerància per tal d´introduir una nova moral, contrària a la doctrina de l'Església. I que alguns que es consideren enemics de l'Església utilitzin aquesta tècnica no és estrany, però el fet més curiós és que alguns cristians, ingènuament, donin suport a moltes d´aquestes iniciatives.

La segona és la hipocresia del mal. Normalment, el hipòcrita clàssic aparentava tenir unes virtuts i una bondat que realment no tenia. És el típic fariseisme. Però també hi ha una hipocresia del mal: el que manifesta conformitat amb una moral o uns comportaments que rebutja en el seu interior. Fins i tot va a certs espectacles i incrementa l´audiència d´alguns programes que ridiculitzen obertament la seva fe. 

Podríem afegir-ne encara una tercera: la hipocresia dels principis. Entre molts cristians s´ha perdut l´anomenada escala de valors. No distingeix entre un principi fonamental de la fe i una disposició provisional o temporal. “El que més importa és el fet que ens estimem com a germans”, es repeteix una i altra vegada. “En qüestions com el dret a la vida o a la llibertat en l´educació, la defensa de la família o la indissolubilitat del matrimoni... en això, que cadascú pensi el que vulgui: no ens anem a dividir per aquestes qüestions menudes”.

Certament hi ha una majoria culturalment catòlica, gairebé a tota Europa, però amb poca influència en la societat, des del punt de vista dels valors que proclama i defensa l'Església. Com respondre davant aquests atacs i burles tan freqüents en els nostres alguns mitjans de comunicació? Una solució ràpida, ja provada, sembla consistir en aplegar tots els catòlics en una sola força política. En democràcia, això significaria disposar de molts vots, la qual cosa equival a poder. I amb el poder, la imposició del respecte cap a la pròpia religió. Però, en cas d´aconseguir-ho, tornarien els antics problemes del clericalisme o pseudoclericalisme, encara més urgents en els nostres dies, com ha demostrat la història. L'Església es veuria involucrada en tot tipus de qüestions temporals, precisament en aquells temes que la mateixa Església catòlica deixa a la lliure actuació dels seus fidels. L'Església, en una, diguem-ne, versió de partit polític, es convertiria en camí d´accés al poder i, fàcilment, es desviaria del seu objectiu fonamental que és la salvació de la humanitat per Crist.

A més, si tota aquesta massa que pot autodenominar-se culturalment catòlica no es posa d´acord en els principis fonamentals de la seva fe, per quina raó ho aconseguiria en un tema molt més complicat i mudable com és la doctrina i l´actuació d´un partit polític confessional? Si el fet que es tracta és el de defensar qüestions purament temporals i opinables, per què necessitem un partit confessional? Se suposa que la raó essencial d´aquesta unificació de forces té com a primer objectiu els punts bàsics de la doctrina cristiana.

Hi ha una altra solució inspirada en la doctrina del Concili Vaticà II, que, en gran part, encara està per estrenar una solució molt més lenta i laboriosa: que no consisteix en formar un grup a part de ciutadans catòlics, sinó més aviat de ciutadans catòlics, un a un, que participin i influeixin en tots els àmbits de la seva vida ordinària. Han d´actuar amb plena llibertat i responsabilitat en el seu món. Per a això, hauran de ser prudents per tal de no deixar-se emportar de falses promeses; audaços per prendre la iniciativa en tots els camps en què participen també tots els altres ciutadans –per tant, també en el polític–, intel·ligents, per conèixer a fons la doctrina catòlica, la llum de l'Evangeli, per donar resposta a les múltiples qüestions que planteja la societat actual. El cristià, juntament amb altres ciutadans iguals que ell –catòlics o no catòlics, i fins i tot no practicants o agnòstics– intervé en tot tipus d´institucions: socials, jurídiques, polítiques, culturals. I així, des de dintre de les mateixes institucions, sense una línia de comandament, sense consignes, seguint la seva consciència ben formada, d´acord amb el magisteri de l'Església, aquest catòlic pot superar qualsevol tipus d´hipocresia i transformar totes les realitats en les quals desenvolupa la seva existència, inclosos els mitjans de comunicació.