Ètica, política i antropologia cristiana

La crisi política i econòmica que estem passant, a nivell nacional o mundial, sembla que ens exigeix replantejar no un reajustament d´alguns punts concrets, sinó més aviat buscar la causa de tot el que està succeint; es tracta d´aprofundir en el malestar que s´ha creat al voltant nostre. El vertaders indignats eren més dels que cabien a les places ocupades! Eren molts més, cadascú a la seva manera! Estem arrossegant un gran dèficit de maduresa ètico-democràtica pel fet de no posar l´accent en la dignitat de la persona humana. Molts dels plantejaments que s'han anat fent han mostrat una certa descura en el redescobriment de la veritat de l´ésser humà, vist com a “persona”. A partir d´aquest concepte podrem edificar millor tota la vida social, familiar, professional, i ensems també albirar millors perspectives. En altres paraules, podrem fer polítiques força més conformes amb el bé comú integral.

L´ésser humà, imatge del seu creador, Ã©s una persona lliure, intel·ligent, capaç del millor, d´allò que és més excel·lent i de tot el que es pot anomenar bo i veritable, el que permet descobrir la seva potencialitat. A partir d´algunes premisses fonamentals personalistes que toquen el voraviu del que hi ha de més íntim en la criatura humana, podrem bastir un món més just, recte, lliure i igualitari. Un element imprescindible, en l´exercici d´aquesta capacitat i possibilitat de reconstruir aquest món social, econòmic i familiar, serà sempre l´amor –l´ “àgape”– envers els altres. Per molta justícia que hi hagi, per molta prudència que hi posem, per molt estudi que hi esmercem..., si no hi ha un gran amor envers el proïsme no veurem la necessitat de fer nous plantejaments ètics. Només ens quedarem en solucions parcials, en pedaços que miraran més l´economia, la productivitat, el benestar material... que no pas les persones: una a una. El polític no pot deslligar-se dels variats aspectes que conformen la necessària unitat de vida que caracteritza tot l´esser i obrar humans, basats en l´amor desinteressat.

En poques paraules, es pot afirmar que per fer una política nova s´ha d´entendre que l´amor forma part de la vocació humana i que sense amor res no val ni perdura; i que un mer humanisme desproveït de l´afecte per la persona –sigui qui sigui– no es pot anar endavant. També els polítics han d´estimar el proïsme. Els governants han d´amar els súbdits; els funcionaris públics han de servir per amor, els ciutadans ens hem de respectar els uns als altres. Tots ens hem de veure com persones capaces d´estimar, servir, col·laborar, treballar responsablement. La nostra dedicació “preocupant” serà la de viure, conviure, ajudar, escoltar i compartir. No fa gaires anys, afirmava Benet XVI que l´amor “és la principal força impulsora de l´autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat” i per això, aquest amor, aquesta força íntima, intel·ligent i lliure, ha de ser la via mestra d´una política sense mentides ni corrupcions, sense falses promeses ni tàctiques estranyes. Trenco una llança per tal que la política tingui aquests fonaments: l´amor, la veritat i la llibertat personals. Que la persona i el respecte de la seva essencial dignitat estigui en el centre de l´atenció política.

Ara que tots s´apunten a aclamar pel benestar des de diferents vies, hauríem de fer alçaprem en el benestar integral. És a dir, el benestar d´una societat s´ha d´oferir a tots els seus components: ancians, malalts, professionals, pares, nens, professors, treballadors, investigadors, pagesos, homes i dones... I els governants han de contemplar els súbdits com als seus iguals, com a conciutadans i col·laboradors... Els polítics han de considerar els concebuts –i encara no nascuts– com a éssers humans vius, els immigrants com a amics, els aturats i els indigents... com a germans, etc. En tots hi hem de veure persones que mantenen, en tot moment, una essencial dignitat personal.

S´han fet moltes polítiques, tant des de la dreta com des de l´esquerra. Tot ho hem provat ja. Hi hagut liberalismes econòmics: liberalismes exacerbats, que han posat sobretot l´accent en la llei de la oferta i la demanda i han portat la societat cap a extrems de fallida econòmica i de malestar global; a l´altra banda, marxismes i socialismes de tota mena –també exacerbats- que han promès falsos tristos paradisos sense llibertats polítiques i amb tota mena d´ofertes, fins i tot, quasi capitalistes, i que han portat alguns pobles cap al fracàs humà, aconseguint esclavitzar mig món amb el resultat del desastre; dictadures diverses, democràcies febles, populismes barats, i experiències de despatx... Ara en paguem les conseqüències. S´han intentat correccions, més o menys racionals, sense aconseguir, però, millorar el benestar i el bé comú. Després la decepció ha imperat.

Hom es pregunta si hi ha alguna solució... És aquella que diu: “cal canviar alguna cosa per tal que no canviï res“ (del Guepard de Lampedusa)? Molts teòrics de la política –constitucionalistes, catedràtics de dret polític i experts en economia i fiscalitat, ex-governants de despatx luxós, sociòlegs, etc.–, han presentat solucions que només han estat “promeses” i que no han canviat res. Cortines de fum! En molts d´ells no hi hem trobat que es parlés de la persona, de l´ésser humà com a tal, i aquest ha estat el dèficit de molts dels programes polítics oferts al món. Es podria afirmar que no hi han cabut una autèntica antropologia cristiana. Aquesta es dona clarament quan se cerca la veritat sobre l´home; quan entenem què vol dir ser persona, quan hom descobreix la magnífica gratuïtat de l´entrega desinteressada als altres –viscuda entre tots– en una comunió que reconeix la veritable llibertat i dignitat de cadascú.

Els “indignats” tal vegada buscaren la “seva veritat” en el terreny político-econòmic. Ells miraren de reüll els actuals governants, la força dels banquers, els posseïdors del capital. Els veieren culpables, però després, què han aportat? Només una confusa i inútil denúncia? D´altra banda, no sembla pas que hagin encertat plenament ni en la precisa diagnosi ni en les possibles solucions: tot continua igual de preocupant, sense veure clar l´horitzó. I tot pot anar a pitjor: sempre amb els mateixos defectes sense arribar a cap solució justa i racional. S´ha dit que la “globalització” ens ha fet més propers, però no pas més germans, ja que en la visió antropològica de l´home en general s´ha bandejat i s´ha exclòs Aquell que ens ha creat a imatge i semblança seva; i una societat sense el creador acaba sent sempre una societat inhumana. L´home –sens cap dubte– pot organitzar la terra sense tenir-lo en compte, però al final ens trobarem sempre amb uns desajustos insuperables: els de totes les èpoques. Reconeixerem també que “els temps passats tampoc no foren millors”. No ens estranyi que els “indignats” hagin potenciat més nihilisme, més relativisme, més malestar... en no encaminar les coses cap a un punt de vista més positiu.

No tinc la solució, però potser entre tots els homes de bona voluntat, encertaríem en trobar l´antropologia que ens manca: la que propugnaren Mounier, Maritain i companyia? La dels pares d´Europa, com Adenauer, Schumann i De Gasperi, després de la Segona Guerra Mundial? Les polítiques socials no són ni d´esquerra ni de dretes. Les fan aquells governants –i això intenta el personalisme cristià– que miren l´home en primer lloc, que apliquen les exigències que els dicta una consciència inquieta, pacífica i exigent alhora, a fi de rescabalar-nos d´aquelles injustícies comeses sobre els més desvalguts: els pobres i indigents, les ancians, els malalts, els orfes, els disminuïts psíquics i físics, els aturats, els immigrants, i també els desgraciats “egoistes”, replets de diners o de poder fàctic, per tal que canviïn el seu capteniment i pensin més i millor en el proïsme necessitat d´ajut.

Josep Vall i Mundó