Em sona el run run

Per Remedios Falaguera
Publicat el 02 d'agost de 2010

Des dels meus començaments en aquest petit món de la comunicació em solc presentar com a mare, mestra i periodista. Tres professions molt semblants, i que exigeixen moltes hores d´informació veraç i objectiva, de formació humana i espiritual continuada, i d´entrenament desinteressat al servei dels que t´envolten. Tot això, ben amanit amb molta dedicació, fermesa i justícia; i, per descomptat, amb grans dosis de sentit de l´humor, comprensió i afecte per tal de no defallir en l´intent de recollir “a llarg termini” els fruits, siguin positius o siguin negatius.

Per aquest motiu, i com es dóna el fet que molts de nosaltres ja ens trobem amb “cos estiuenc de vacances”, vull aprofitar aquesta columna per donar-vos unes pinzellades sobre diversos temes que –com a mare, mestra i periodista– des del meu racó d´estiueig i com diu la cançó: “em sona el run run”.

El primer: una curta reflexió sobre la responsabilitat que tenim per defensar els grans valors de donen sentit a la persona, i que, segons les dades de l´estudi “Valors socials i drogues 2010” realitzat per la FAD, l´Obra Social Caja Madrid i la delegació del Govern per al Pla Nacional sobre drogues, sembla que l´hem deixat abandonat a la seva sort, rendint-nos a una metamorfosi de “juvenilització”. És a dir, certes tendències atribuïdes, i moltes vegades reprotxades, als joves, com poden ser el “viure sense pensar en el dia de demà”, o el fet “d´arriscar-se per noves coses”, o el “disposar del molt de temps d´oci”, han esdevingut en una forma de ser i d´actuar per a una gran majoria de la població adulta.

Encara més, a poca gent li sorprèn com en només 10 anys la crisi moral en la qual estem immersos, ha anat adulterant, sense el més mínim pudor i vergonya, una sèrie de valors ètics i morals –la raó de ser de la dignitat i el respecte de l´ésser humà–, per altres conceptes més subjectius, i, per tant, més confosos, que emboiren les nostres capacitats per descobrir una moral mínima compartida per tots, a pesar de l´edat, l´estat social, la preparació acadèmica i /o el pluralisme d´ideologies.

De fet, si ens limitem a la classificació de la societat espanyola de 15 a 64 anys que consta en l´informe, es podria dividir en:

– “egoistes militants” (21,5%) que justifiquen el seu comportament com el fet de mentir en profit propi, robar en les botigues, fer contractes injustos als immigrants o trampejar amb les responsabilitats laborals.

– “transgressors, des del rupturisme sense alternatives” (16,2%), que destaquen pel seu confés menyspreu de les normes socials i per una certa confrontació amb el model consensuat de convivència.

– “l´asocial, des del menyspreu dels altres (14,8%) que se sent totalment despreocupat per tot allò que succeeix fora del seu cercle més íntim, i són considerats com consumistes, egoistes i poc responsables.

– I, finalment, tenim el grup que considero més perillós de tots, ja que és fruit del materialisme econòmic, l´hedonisme, el relativisme i l´utilitarisme que impera en la nostra societat: el “ciutadà integrat” (47, 5%), que ha assumit “les exigències i postures que la nostra societat planteja com una condició formal de com ham d´anar o bé ser les coses”. Fins i tot, si per arribar a aquest punt s´ha de recórrer a un vocabulari confós sobre la família i les relacions familiars que fa que ens enganyem amb més facilitat (les relacions homosexuals compten amb

l´aprovació del 44% de la societat espanyola), o ens instal·lem en una cultura que menysprea el valor d´una vida (un 60% de la població que considera admissible l´eutanàsia, el 54% que admet una total llibertat per avortar i un 20% justifica el suïcidi).

“Així són les coses i així les hem explicat” com diu un famós presentador dels informatius de la televisió.

Què és el que em porta la segon “run, run”?: és el fet de com reclamar a pares, professors, institucions públiques i privades, mitjans de comunicació, etc., una educació en valors que ajudi a redescobrir l´únic camí que ens portarà a la felicitat personal i comunitària?

Què hem de fer cadascun de nosaltres per formar i orientar les capacitats intel·lectuals i morals dels nens, adolescents, joves i adults en “tot allò que hi ha de veritable, de noble, de just, d´amable, d´honorable, tot el que és virtuós i digne d´elogi” (Flp. 4,8)?

Tan difícil resulta fer entendre que l´amor i els valors, viscuts en l´ambient de família, en

l´educació, en el treball ben fet i en el descans, en la cultura i en les relacions socials –malgrat que juguem moltes vegades al joc del “fer i amagar”– és el millor antídot per al suïcidi moral del nostre temps?

No serà que ens deixem arrossegar pel pessimisme i la indiferència, i no posem en marxa la nostra capacitat de captivar els que ens envolten amb missatges atractius i fàcils d´entendre, plens d´optimisme, amor i esperança?

No és pas una tasca fàcil i ho sabem. Però, “si l´escala no està recolzada a la paret correcta, cada escaló que pugem és una passa més cap a un lloc equivocat”, com va dir Stephen Covey. Que n´és d´important la decisió!

I finalment, com a mare que “disfruta” dels seus fills adolescents, i que “runrunea” sobre com realitzar una bona tasca –constant, ferma, i sense complexos– en aquest ofici d'educar millor els fills, no puc deixar de compartir amb vostès un petit text de Roberto Candelori, rescatat d' “Internet”, que he titulat “Beneïda culpa”. Estic segura que a molts de vostès, com m´ha passat a mi en llegir-ho, els han vingut a la memòria aquelles paraules de la Sagrada Escriptura: “El qui estima el seu fill, el corregeix sense parar... el qui ensenya el seu fill, en traurà profit” (Si 30, 1-2).

El text al qual em refereixo diu així:

“Un dia, quan els meus fills estiguin prou crescuts per entendre la lògica que motiva els pares i mares, hauré de dir-los:

· Us vaig estimar prou o tant com per haver-vos preguntat a on anàveu, amb qui anàveu i a quina hora tornaríeu.

· Us vaig estimar prou o tant per no haver-me quedat callada i per fer-vos saber, encara que no

us agradés, que aquell nou amic no era una bona companyia.
· Us vaig estimar prou o tant per fer-vos pagar les llaminadures que vàreu “prendre” del supermercat o les revistes de la llibreria o quiosc, i fer-vos dir a l´amo: Nosaltres ens emportarem això ahir i ho volem pagar.

· Us vaig estimar prou o tant com per haver romàs dempeus dues hores, al costat de vosaltres, mentre netejaven les postres habitacions, tasca que jo hauria fet en 15 minuts.
· Us vaig estimar prou o tant per deixar-vos veure, a part de l'amor que sentia per vosaltres,

també la decepció i les llàgrimes en els meus ulls.
· Us vaig estimar prou o tant per deixar-vos assumir la responsabilitat de les vostres accions, tot i que les penalitats fossin tan dures que em partien el cor.
· I abans de tot, us vaig estimar prou per dir-vos NO, quan sabia que, tal vegada, podríeu odiar-me per això (i en alguns moments sé que em vau odiar).
· Aquestes eren les batalles més difícils de totes. Estic content, vaig vèncer... perquè al final vosaltres vau guanyar també !

· I qualsevol d'aquests dies, quan els meus néts hagin crescut prou per entendre la lògica que mou o motiva els pares i mares, quan ells us preguntin si els vostres pares eren dolents, els meus fills els diran: “Sí, els nostres pares eren dolents. Eren els pares més dolents del món...Els altres nois menjaven llaminadures a l´hora d´esmorzar i nosaltres, en canvi, havíem de menjar cereals, ous i torrades.”

“Els altres nois bevien gasoses i menjaven patates fregides i gelats durant el dinar i nosaltres havíem de menjar arròs, carn, verdures i fruites.”

“La Mamà i el Papà havien de saber qui eren els nostres amics i què fèiem amb ells.”

“Insistien en el fet que els diguéssim amb qui sortiríem aquell dia, encara que potser ens demoréssim a penes una hora o menys temps. Ells ens insistien perquè els diguéssim sempre la veritat, ni tampoc no més menys que la veritat.”

“I quan érem adolescents, ells –no sé pas com– fins i tot aconseguien llegir-nos el pensament.”

La nostra vida sí que era pesada!

“que els nostres amics ens botzinessin amb el clàxon perquè sortíssim; havien de baixar, anar a la porta i entrar perquè ells els coneguessin.”

“als 12 anys, tots podien tornar tard a la nit, nosaltres vam haver d´esperar els 16 per poder-ho fer, i aquells pesats s´aixecaven per saber si la festa havia “estat bona” (només per veure en quin estat ens trobàvem en tornar).”

“Per culpa dels nostres pares, ens vam perdre immenses experiències en l´adolescència. Cap de nosaltres va estar embolicat en problema de drogues, robatoris, actes de vandalisme, violació de propietat, ni vam estar presos per cap crim”.

TOT VA SER CULPA D'ELLS!

Remedios Falaguera