Els problemes de Stephen Hawking

Per Enric Cases
Publicat el 30 de setembre de 2010

La biografia de les persones expliquen moltes de les seves solucions a les qüestions més importants. Hi ha tres aspectes de la vida de Hawking a tenir en compte: la influència de la seva mare Isobel que era atea convençuda i membre, en els anys trenta, del Partit comunista anglès, la seva tetraplegia, i el fet d´haver deixat de participar fa molts anys –va néixer el 1942– en els ambients investigadors físics per tal de dedicar-se a la divulgació amb força èxit.

La seva teoria sobre l'Univers comença en la no acceptació irrevocable de la existència de Déu com a Creador de l'Univers. Entre 1965 i 1970 col·labora amb Roger Penrose i George Ellis, utilitzant els teoremes de la singularitat. Una de les conclusions a la que arriba en els seus treballs és que, acceptant la validesa de les equacions de la relativitat general d'Einstein, algunes de les solucions cosmològiques a aquestes equacions contenen implícita una singularitat espaciotemporal, una cosa així com un volum infinitament petit i una densitat infinitament gran. Molts científics i altres pensadors van concloure que la teoria del “Big Bang” s´acostava a l´acceptació d'un Déu Creador, tot i que el mètode científic no fos apte per dir ni sí, ni no. La llista seria llarga. Però Hawking no vol acceptar Déu i l'any 1983, amb James Hartl, intenta crear una cosmologia quàntica, combinant la teoria de la relativitat general d'Einstein amb la mecànica quàntica sorgida dels treballs de Planck. Afirmen que l'Univers va poder sorgir d´una fluctuació del buit mitjançant un procés de tunelització quàntica creuant la barrera de la no existència a la de l´existència.

La seva teoria més estimada, en aquest sentit, és la del què passa en el "temps dels dracs", és a dir des de l´instant zero fins el temps de Planck: 10 a la menys 48 segons (un segon partit per 1 seguit de 48 zeros; poc però quelcom). Cal dir que a partir d´aquest instant temporal es coneix amb prou exactitud les bases de la física que regeixen els processos que esdevenen en l'Univers, per exemple el del desacoblament de les quatre forces (electroforta, electrofebla, electromagnètica i gravitatòria), la expansió i el conseqüent refredament amb aparició de partícules, àtoms, molècules etc. Hawking sosté que, en aquest temps, esdevé una altra singularitat en no existir les lleis de la relativitat general; es dóna un fenomen desconegut, potser la quantització de la gravetat o M-theory. Llavors afegeixen un nou concepte, el de l'espai i el temps imaginaris i operen matemàticament amb ells com si fossin reals. En la seva construcció el temps assumeix funcions semblants a les de l'espai, i cap dels dos té límits o contorns formant un espai-temps 'quadrimensional´, una mica finit, però sense límits, tot i que dir 'quelcom´ és una gosadia que tindria alguna entitat

Com aquest espai temps quadrimensional no presenta cap punt singular, cap singularitat, això vol dir que està autocontingut: no hi ha principi ni començament. El començament de l'Univers en el “Big Bang” estaria determinat per l'estat de l'Univers en el temps imaginari. En no tenir límits, l'Univers seria un sistema completament autocontingut que no estaria determinat per res de l'Univers físic que nosaltres observem, i el seu començament en el “Big Bang” dependria de la seva situació en el temps imaginari.

En aplicar al sencer Univers una funció ondulatòria còsmica, similar a la que en la mecànica quàntica s'aplica a les partícules elementals, la distinció usual entre futur i passat deixaria de funcionar en l'Univers inicial. L'Univers començaria en un punt únic, que no seria una singularitat com la del “Big Bang”, sinó un punt ordinari en l'espai-temps. A partir d´aquest punt, l'Univers s'hauria anat expandint suaument, prenent en préstec l'energia del camp gravitatori per crear matèria. El resultat d'aquest augment progressiu d'expansió i del manlleu d'energia seria la inflació còsmica que, eventualment, s'hauria anat moderant, des del començament fins a l'estat actual. Les irregularitats en el fons còsmic de microones, la radiació relíquia que romana de la bola de foc del “Big Bang”, observades pel satèl·lit COBE, coincideixen exactament, segons Hawking, amb les prediccions teòriques de la seva hipòtesi del no límit.

Hawking concloïa, en el seu "breu història del temps", que Déu seria un ésser impersonal; ara sembla que ha fet el salt a la negació fins i tot d'aquest Déu no personal, malgrat les múltiples crítiques rebudes a la seva teoria, tant des de la mateixa física i les matemàtiques com també, a més a més, des del pensament filosòfic. La Reial Acadèmia sueca no li va concedir el Nobel, que sí, en canvi, concedí als

descobridors de la radiació romanent, perquè no té comprovació experimental. Es podria dir que igual va passar amb Einstein i que la bomba atòmica va ser la seva comprovació, però amb Hawking no passa igual. Serveixi un text de Stanley Jaki per delimitar la seva teoria: "La millor manera de desemmascarar el pensament dels científics sense fe és mostrar com la base del seu pensament no es pot provar científicament. De manera injustificada abandonen el camp de les seves pròpies disciplines científiques i fan deduccions filosòfiques a priori en contra de les creences cristianes... És un principi de la ciència el fet que qualsevol proposició científica ha de ser verificada mitjançant una anàlisi quantitativa. Quan Stephen Hawking afirma que els orígens de l'Univers proven que Déu no existeix, aquesta proposició no pot ser provada científicament... El que un sigui científic no vol dir que qualsevol afirmació que faci hagi de ser correcta. Què pot dir la ciència sobre la Creació? La resposta és que no pot dir res. Els científics no poden observar res".

Dr. Enric Cases