Elisabeth Eidenbenz, el àngel d'Elna, ha mort

La gran “personalitat” d´aquesta suïssa catòlica és una mostra exemplar del que s´ha d´entendre sota el nom de “personalisme cristià”.

Fa uns quants dies quan donava voltes sobre unes paraules que el beat Joan Pau II digué sobre el “personalisme” i sobre la mirada “personalista” que ell tenia envers l´home –com tractar i estimar els altres– em vingué a la memòria la figura de Elisabeth Eidenbenz, que acaba de morir a Suïssa fa pocs dies.

Afirmava el Sant Pare: “segueixo el principi d´acollir cadascú com una persona que el Senyor m´envia, i que, alhora, em confia...”, “tothom podria tractar els altres d´una manera bastant més humana, amb una relació més pregona: per a mi, cada ésser humà és un capítol a part”... I afegia: “No m´agrada el concepte "la massa" perquè té molt d´anònim”. Fou Emmanuel Mounier, cap allà els anys 30 –quan es coïen el feixisme i el nazisme– qui denuncià tant el liberalisme individualista com el col·lectivisme totalitari i, en certa manera, ja va començar a mobilitzar algunes consciències en el món dels filòsofs i pensadors en contra d´aquells errors despersonalitzadors. Va fer veure que el “personalisme” era un concepte fonamental per poder tractar sempre els éssers humans des de la caritat, la llibertat i la veracitat. Es tractava, doncs, de l´acolliment que un sovint no troba perquè les persones no es veuen, no es miren o no s´escolten com a persones que són: de vegades només es consideren com unes eines d´usar i llençar, com a objectes. Així no es podia –ni es podrà mai– construir un món més humà.

Quan hom llegeix allò que féu aquella infermera suïssa després de la contesa civil espanyola, l´Elisabeth Eidenbenz, de vint-i-quatre anys, a Elna, un veu com s´entén l´actitud personalista cristiana. Ella al final de la guerra civil espanyola, acollí en aquell poble –que fou Seu episcopal a la Catalunya-Nord–, en un palauet que encara es conserva i es visita, moltes dones espanyoles i jueves que esperaven ser mares. Els hi donà una llar, i molt d´afecte davant la propera maternitat. Aitals i semblants fets ens espongen el cor, perquè Elisabeth va salvar moltes vides –uns sis cents nens juntament amb les seves mares–; i això ha sortit una vegada més a la llum pública ara, arran de la seva mort als bells i fructífers 97 anys. La seva història fou descrita per molta gent. Recordo com l´Assumpta Montellà publicà uns llibres sobre la seva figura i el seu treball abnegat. Gràcies a les investigacions de la periodista catalana, publicant un llibre-reportatge, tots en sabem molt més. Una altra escriptora –María Mesa Peinado– féu un retrat de la infermera suïssa i el seu treball durant aquell lustre. També fa pocs anys feren una exposició, a Barcelona, sobre aquests fets històrics tan lloables. Moltes noies que portaven el nom d´Elna, perquè nasqueren allà, es reuniren a la Ciutadella de Barcelona per tal d´homenatjar-la. Per això l´hi donaren l´any 2006, aquí a Catalunya, la medalla de Sant Jordi. L´havia merescut amb escreix.

La gran “personalitat” d´aquesta suïssa catòlica és una mostra exemplar del que s´ha d´entendre sota el nom de “personalisme cristià”. Segur que la seva mort ha estat plàcida pel bé que féu. “Ha mort un àngel”, han titulat els diaris. Ella humilment se sentia satisfeta d´haver vist “persones”, en aquells tristos moments, en tantes dones: no només unes pobres i infelices “refugiades” de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Retirada a la població de Rekawinkel, a 30 km de Viena (Àustria), a partir de 2002 li començà a arribar el reconeixement a la seva labor, amb la publicació de diversos llibres sobre la seva gesta i la concessió de vàries distincions individuals.

Hi ha moltes històries, relats, anècdotes sobre aquells dies en que tantes dones foren acollides a Elna per poder ser mares en les condicions més adequades.

“A una dona que seria aviat mare, li digué: 'Senyora aquest maquillatge no l'afavoreix gens. 'Vol rentar-se, si us plau?´ I aquella dona amb el somriure als llavis, una mica sorpresa al principi, i també després una mica més inquieta, va entrar mecànicament l´habitació de bany, va obrir l´aixeta, va xopar amb aigua un mocador i es va treure ràpidament el maquillatge”. Una anècdota entre moltes.

Elisabeth Eidenbenz –mestra de professió, infermera per vocació i directora de la Maternitat d´Elna– es prengué la vida molt seriosament i no 'com una màscara de carnestoltes´, com ha dit algun dels seus biògrafs. Era una jove suïssa, esvelta, vestida de vegades amb un uniforme de ratlles blaves i blanques, i coll blanc emmidonat. Fou la directora d´aquell xalet-palauet del municipi d´Elna, del departament dels Pirineus Orientals, situat no gaire lluny dels camps de concentració de Saint-Cyprien i Argelès-sur-Mer. En aquests camps les mares embarassades que esperaven els seus nadons eren tractades amb molt poca cura i higiene. Eren els moments després de l'èxode dels republicans espanyols al febrer de 1939. Llavors vingué en ajuda d´Elisabeth la Creu Roja Suïssa, secció de Socors per als Infants, i féu millores en la Maternitat que començà Elisabeth –primerament amb donacions– i l´ajut de la Creu Roja Suïssa –que no mirà la nacionalitat ni la ideologia, sinó la desgràcia– hi contribuí quan ja l´Elisabeth treballava a peu del canó.

La Maternité Suisse d'Elne fou fundada en 1939 i obrí les seves portes no només per a les futures mares espanyoles, sinó també per a totes les futures mares de qualsevol nacionalitat i raça: totes elles refugiades en diversos camps de concentració francesos, arran de les dues guerres, l´espanyola i la segona guerra mundial. Elisabteh Eidenbenz, ajudà els jueus, facilitant el naixement de més de 200 nens, fills de dones jueves, perseguides pel nazisme durant la segona guerra. La Maternitat fou tancada per la Gestapo en 1944 amb la col·laboració del govern de Vichy. Després, doncs d´haver ajudat a néixer 600 nadons entre 1939 i 1944.Elisabeth fou detinguda pels alemanys de la Gestapo en una ocasió per poc temps, però amb perill per la seva vida.

Elisabeth, en aquesta Maternitat no imposava la seva autoritat per la força, sinó per l'esperit d'abnegació i dolçor. Era una hàbil i simpàtica noia jove. Era catòlica, com algunes de les seves col·laboradores. Parlava correctament la llengua castellana, perquè ja havia estat en els fronts de la terrible, tràgica i inexplicable guerra civil espanyola, entre els costosos anys de 1937 a 1939. Les normes de la direcció eren, pel que fa a la disciplina, d'una fermesa subtil, i el mateix pel que concernia al règim disciplinari, a l'ordre, al bon tracte i a la tolerància. Tot era equilibri, dedicació, alegria i entrega. D'altra banda, l'ordre material a la casa era total: tot estava al seu lloc. Hi havia netedat, sol, jardins, habitacions adients. Cada dilluns, Elisabeth distribuïa els serveis i les labors diverses de la setmana entre les treballadores i també entre les refugiades quan aquestes les podien assumir. La higiene era perfecta, el menjar adequat i abundant; el respecte a les creences religioses fou absolut. Els nens eren batejats quan les mares ho demanaven expressament, però no hi havia cap pressió en aquest sentit. D'altra banda, Elisabeth ho tenia clar: res de pregàries col·lectives o catequesis obligatòries. Els nadons disposaven de petites bressols de fusta on eren curosament atesos.

Beneït país aquest de Suïssa, on hi hagué dones que es preocuparen generosament per salvar la vida dels nens desafortunats del continent, mentre que els altres feien tot el possible per destruir la civilització i la humanitat.

Elisabeth fou un model d´amor total dintre d´aquella època tant desolada. Ara ho recordem amb agraïment, arran del seu traspàs a l´altra vida. Ja té un altre premi, l´etern. 

Josep Vall i Mundó