El sacerdoci en temps de crisi

L'Any sacerdotal en deu punts: Benet XVI als sacerdots

Quan fa uns dies vaig haver de parlar, juntament amb l´escriptor José Luis Olaizola, sobre l'Any sacerdotal durant les XVII Jornades sacerdotals al centre d´encontres El Rincón (Tordesillas, Valladolid), vaig decidir primerament llegir tots els textos que vaig trobar del Papa actual sobre el tema i resumir-los en 10 punts.

Benet XVI ha pronunciat homilies i discursos, ha escrit una Carta als sacerdots i una altra als bisbes i, a més a més, ha mantingut nombroses i interessantíssimes trobades informals amb sacerdots, diaques i seminaristes, en què ha explicat en profunditat i amb detall la seva idea del sacerdot. Intento resumir aquí els principals punts al voltant dels quals gira la imatge del sacerdot que es proposa en l´actualitat.

Aquestes recomanacions podrien portar com a subtítol "El sacerdoci en els temps de crisi", per tant no només crisi econòmica. La figura del sacerdot catòlic està desprestigiada dins i fora de l'Església, sobretot després dels escàndols per abusos sexuals –ocorreguts especialment durant els primers anys del postconcili– comesos per alguns membres pertanyents al clergat. El cardenal Ratzinger va ser partidari des d'un principi de la política de la «tolerància 0», i després ha recordat, com a Papa, que aquests tipus d´accions són incompatibles amb l´exercici del ministeri. Ara bé, la pregunta és aquesta: per què posa el model del capellà d'Ars, i no més aviat –per exemple– la d'un Romano Guardini amb les seves il·luminadores classes i homilies, o la d'un Don Camilo en contínua gresca amb l´alcalde comunista Peppone? Potser la resposta es trobi en la importància que el teòleg Ratzinger ha donat sempre a «la fe dels senzills». Els qui "mouen" de veritat l'Església no són els qui apareixen a les televisions o publiquen editorials als diaris, sinó el senzill poble de Déu que prega i treballa.

El perfil del sacerdot per al segle XXI, segons Benet XVI, seria el sacerdot-sacerdot, el sacerdot cent per cent, i es podria resumir en els següents punts, dit en termes col·loquials:

1. El sacerdot és el Crist entre Cristos. La interacció entre el sacerdoci comú de tots els batejats i el sacerdoci ministerial dels ministres ordenats –és a dir, laics i sacerdots– resulta determinant. El sacerdoci ministerial ha d´estar al servei del sacerdoci baptismal dels laics, que és majoritari i primari en l'Església, segons les ensenyances del Vaticà II. En altres paraules: el sacerdot és un pastor –a imitació de l´únic Bon Pastor, Jesucrist– que té cura de les seves ovelles, de tots els fidels batejats. «Ser sacerdot en l'Església vol dir entrar en aquest total lliurament de Crist», diu Benet XVI. Amb paraules del sant rector d´Ars, podríem asseverar: «el sacerdoci és l´Amor del cor de Jesús". El sacerdot està al servei del poble de Déu i, per això, el mateix rector francès deia als seus feligresos: «avui sóc pobre com vosaltres, avui sóc un de vosaltres».

2. El sacerdot és un «servidor de la vostra alegria» (2 Co 1,24). L´orde sacerdotal és el sagrament del servei i, per aquesta raó, el sacerdot és, avui dia, més que mai insubstituïble. Això requereix –seguia dient Benet XVI– una gran «creativitat pastoral», tal com la que tenia el rector d'Ars, per tal de poder servir millor, en tots els sentits. Servir, no fer-se servir, és a dir –en terminologia ratzingeriana– «ser-per a» Crist i per als altres. El Papa actual ha estat un eminent catedràtic de teologia en diverses universitats alemanyes, i al mateix temps va realitzar una intensa tasca pastoral a la parròquia muniquesa de Heilig Blut, a la catedral de Frisinga, a la capellania universitària de Bonn, en el mateix Ratisbona i com Arquebisbe de Munich. És més, entenia les seves pròpies classes universitàries també com una veritable activitat sacerdotal. Els biògrafs parlen de la gent que anava a les seves classes per escoltar-lo, fins i tot sense estar-ne matriculat. En aquest sentit, podríem dir que Benet XVI fou també «un bon capellà, un bon sacerdot».

3. El sacerdot, en primer lloc, és celebrant, és a dir, un cristià –un ministre de Crist– que administra els sagraments. El centre de l'Església és la litúrgia, ha repetit Joseph Ratzinger en nombroses ocasions. Així, l´altar es constitueix com el centre de l´activitat sacerdotal. El fet essencial del sacerdot és celebrar bé. A la Carta als sacerdots, Benet XVI recordà com mirava el rector d'Ars l'Eucaristia. Aquest fet era una clara senyal de la seva puresa interior. Al contrari, afirmava el rector francès, «la causa de la relaxació del sacerdot és la descurança de la Missa». Els sacerdots hem estat cridats a ser Pa partit i Sang vessada. Per això, l'ars celebrandi constitueix una activitat essencial del ministeri sacerdotal. Ser artistes de la celebració, encara que no es tracta de ser original, ja que tot ja és inventat. El Papa alemany parla també amb freqüència sobre la necessitat de l´adoració eucarística, com explicar els sagraments i com realitzar autèntiques catequesi mistagògiques per apropar els fidels al misteri eucarístic. La clau segueix sent aquest viure entorn al baptisteri, a l´altar, al sagrari i al confessionari.

4. Però també el sacerdot suposa ser un "anunciant", quan proclama i anuncia la Paraula. Això requereix conèixer-la, llegir-la sovint, sobretot aprofitant la celebració litúrgica. Primer serà necessari interioritzar-la i viure-la plenament. Ratzinger sempre ha dit que els millors exegetes i intèrprets de l'Escriptura són els sants. El sacerdot ha de ser l´home de la Paraula de Déu, dels sagraments i del misteri de la fe. Això exigeix donar-la a conèixer, predicar-la amb contingut, com han reivindicat els reformats i com han fet els capellans de sempre, començant pel mateix rector d'Ars, el qual es preparava a consciència els sermons i predicava sense caure en vaguetats. Ratzinger va publicar fa anys un llibre que en alemany es titulava “Dogma i predicació”. Allà explicava que les homilies havien de parlar de la Trinitat, de la Creació, de Crist, de l'Església, dels Sagraments, i fins i tot del més enllà. Per tant, més clar, aigua. També l´ambó és molt important i definitiu en el ministeri sacerdotal.  

5. Però abans de tot, el sacerdot necessita interioritat, vida interior, arrels. El sacerdot és un home de fe, dotat de visió sobrenatural, capaç de donar sentit únic a tot el que ha de fer. Crida l'atenció però com Benet XVI parla de manera continua sobre la necessitat de viure i ensenyar la Creu i el sofriment. Convertir-se per convertir, confessar-se per confessar és un dels tants missatges recurrents en els seus textos. El Via Crucis, encarregat per Joan Pau II l´any 2005 al llavors cardenal Ratzinger, parlava de «la brutícia de l'Església», la qual cosa requeria la necessària purificació. «La participació en el sacrifici de Crist –va escriure en la carta amb motiu de l'Any sacerdotal– va portar el rector d'Ars de l´altar al confessionari». És aquest un altre dels centres fonamentals al voltant dels qual gira la existència sacerdotal. L´amor necessita purificació. El sacerdot és un romàntic que ha conegut l´Amor –un enamorat, mai un funcionari– i, per això, requereix aquesta contínua purificació, també per poder transmetre la puresa als altres.

6. El sacerdot és missioner, que ha de combinar el diàleg amb l´anunci. El sacerdot d´avui sap sortir al carrer, i aprofita qualsevol oportunitat –un bateig o un funeral– per ajudar trobar el Crist a tots els que s´acosten a l'Església. Ha d´anunciar el Crist en un món en contínua evolució, al mateix temps que dialoga amb ell, essent però alhora sal, llum i llevat. Cal dissoldre´s sense diluir, valgui la paradoxa. En aquest sentit, resulta inherent l´hermenèutica del concili, que –tal com va proposar el mateix Benet XVI, el 22 de desembre de 2005– consisteix en una «hermenèutica de la reforma», no pas de la ruptura. El sacerdot no pot ser ni un nostàlgic ni un revolucionari. Ha de ser un reformador i, com digué Benet XVI a Alemanya, el país de la Reforma, «els veritables reformadors són els sants». En aquest sentit, el sacerdot ha de saber aplicar vertaderament el Concili Vaticà II, anar als textos conciliars i donar prioritat a la formació permanent, sense caure en tòpics fàcils ni simplificacions precipitades.

7. El sacerdot és caritatiu exercint el ministeri de la caritat que és –juntament amb la predicació de la paraula i la celebració dels sagraments– una part essencial del seu ministeri. A més de les diferents tasques assistencials, que sempre seran poques en l'Església, el sacerdot ha de ser també un "oïdor", ja que aquest fer cas de la gent pot ser en moltes ocasions el major acte de caritat que pot viure. A més, ha de prestar atenció als joves, a les famílies i als més necessitats, que tantes vegades són els no-nascuts. Per això, el sacerdot serà –juntament amb tots els laics, als qui competeix d´una manera especial aquesta missió– un defensor de la vida i la família. Després, el sacerdot estarà enmig de tota aquesta gran massa d´immigrants, dels quals se n´ocupa també Benet XVI en els seus ensenyaments. L´amor i la caritat poden ser el començament del diàleg intereligiós, per exemple, amb els musulmans. És a dir, el sacerdot és l'home de tots i per a tots, superant així les possibles classes, "capelletes" o tendències ideològiques.

8. El sacerdot en un home raonable. Benet XVI ha parlat de manera repetida sobre la necessitat de «donar raó de la nostra esperança» (1Pe 3,15). La raó suposa un punt de trobada amb tots –cristians o no– sobre tants temes diversos. El sacerdot ha de parlar també –per què no?– de la creació, de la naturalesa i de la llei natural (el medi ambient és un tema ineludible en el discurs actual), com el mateix Ratzinger féu quan va ser Arquebisbe de Munich. Cal parlar també del pecat original i de la llavor del mal que viu en tots nosaltres. Ha de donar raons i oferir arguments. La predicació haurà de tenir contingut i, davant d´això, ens podríem preguntar: com són les nostres homilies? Són meres exhortacions socials o piadoses? En aquest sentit, el periodista nord-americà John L. Allen ha parlat de la «ortodòxia positiva» proposada pel Papa actual, que sigui capaç d'oferir la integritat de la fe, amb un estil alegre, positiu i que comporti propostes. La fórmula ha resultat convincent i ha triomfat en més d'una ocasió.

9. El sacerdot ha de ser també un home de comunió. Benet XVI ha parlat així de la importància d´acollir en la pastoral habitual els nous moviments, el Camí neocatecumenal o altres realitats eclesials. Potser la fórmula de la parròquia com a comunitat de comunitats podria ajudar en aquest sentit i unir així diferents carismes i sinergies pastorals. Però la prioritat estarà sempre en els seus propis germans sacerdots. La fraternitat sacerdotal constitueix una absoluta prioritat, i la primera caritat pastoral consisteix a ajudar, en el seu ministeri, els altres sacerdots. En aquest sentit –seguia recomanant Benet XVI– poden resultar de gran utilitat les trobades i associacions sacerdotals, en les quals tots els membres busquen conjuntament la santedat. En tot això s´ha de tenir en compte que avui en dia s´obeeix amb més naturalitat, i que l´alegria ha de ser sempre la música de fons del nostre ministeri.

10. En fi, el sacerdot ha de treballar i actuar sempre per ser sant. És un tema recurrent en els seus escrits i intervencions orals. Joseph Ratzinger ha al·ludit amb freqüència a la bellesa de la vida dels sants com un dels millors arguments actuals –juntament amb l´art cristià– per evangelitzar el món actual. És aquesta una activitat apassionant, però dura, sens dubte. No obstant això, santedat i alegria van juntes. Parla també amb freqüència de Maria, mare dels sacerdots. Per tan, els llocs on se circumscriu aquesta santedat que busca el sacerdot han de ser l´altar i l´ambó, el breviari i el sagrari, el confessionari i també el rosari, valguin aquests piadosos rebles o falques. Aquí es trobaria el secret de la santedat del sacerdot, tal com il·lustrà el modèlic rector d'Ars. En qualsevol cas, queda clar que Benet XVI està convençut que la «nova primavera» de l'Església comença pels sacerdots.