El ministeri de l´altar
Per Catalunya Cristiana 21 Nov 2010Publicat el 30 de novembre de 2010
Vaig assistir a la cerimònia de la dedicació de la basÃlica de la Sagrada FamÃlia de Barcelona. Era al presbiteri, a pocs metres de Ia seu papat, i em va impressionar molt el ritu de la consagració de l'altar, recordant les paraules de l'escriptor eclesià stic OrÃgenes (183-252): «Jesucrist és la pedra angular; el fonament i I'altarde l'edifici de l'Església. L'altar s'ha de construir amb blocs sencers que el ferro (o sigui la violència) no hagi tocat. La pedra de l'altar no ha de ser contaminada ni per la guerra ni per la violència. Aquest altar (o bloc de pedra) és el mateix Crist.»
Aquest principi és admès en l'Església des dels primers segles. Òbviament, la mateixa forma de l'altar és la d'un sepulcre, evocant la tomba de Jesús. I les tovalles que el cobreixen recorden els llençols de la mortalla amb qué va ser embolcallat el cos de Jesús. Aixà ho professaven els Sants Pares.
Sobre l'altar es realitza el memorial de Ia mort i resurrecció del Senyor (la santa missa), i per això l'altar és considerat un element sagradÃssim que el sacerdot ha de reverenciar, besar i encensar. En alguns altars fins i tot es troben gravades les paraules: «L'altar és Crist», i per això és ungit pel PontÃfex tal com vam poder veure el 7 de novembre.
A més, crec que no podia faltar en aquest ritu el record de les bones i nombroses dones que segons l'evangeli seguien fidelment Jesús fins al calvari, cosa que no succeïa amb els homes que, a excepció de sant Joan, van fugir i fins i tot el van negar com sant Pere.
Les dones deixebles de Jesús li van ser fidels fins al sepulcre, i van voler embaIsamar el cos de Jesús; à va arribar la resurrecció i Ell va anar a l'encontre de les dones que volien entrar de nou al sepulcre per embalsamar-lo. Va ser precisament a elles a qui Jesús es va aparèixer en primer lloc. Són entranyables les paraules que va adreçar a Maria Magdalena, tot manant-li que comuniqués als apòstols que Ell «ha ressuscitat».
No hi ha dubte que les dones eren presents en els moments à lgids de la mort i resurrecció de Jesucrist, i per aquest motiu vaig sentir una gratÃssima emoció en veure les nostres bones religioses de la catedral de Barcelona «servint» o, si ho voleu, «acaronant» l'altar, ja que aquest és el mateix Crist, i alhora aquesta escena -possiblement mal interpretada per alguns- evocava la irrompible fidelitat de tantes bones dones al costat de Jesús al calvari, al sepulcre i en la resurrecció. Elles sà que estan segures que ser superior en l'Església és ser el servidor de tothom! Precisament al Sant Pare se l'anomena Servus servorum Dei (el servent dels servents de Déu).
Les religioses que van intervenir en el ritu de la consagració de l'altar són les mateixes que tenen cura de la sagristia i de moltes de les activitats de la catedral de Barcelona, de la mateixa manera que participen en el culte i en els actes de pietat. Són les anomenades Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot. Són cinc religioses que viuen en comunitat i que tenen la seva residència sobre el mateix claustre de la catedral. El fundador va ser el reverend degà -canonge de Bilbao José PÃo Gurruchaga, que va néixer a Tolosa (Guipúscoa) el 5 de maig del 1881. L'any 1895 va ingressar al Seminari de Vitòria (PaÃs Basc) i va ser ordenat prevere el 23 de desembre del 1905. Després de passar com a vicari per una parròquia d'Irún, el 6 de febrer del 1927 va fundar les Filles de la Unió Apostòlica, que avui s'anomenen Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot. EI canonge Guruchaga va ser un gran promotor de les missions, de la litúrgia i de la lÃnia de col·laboració de les dones en l'Església. Els membres d'aquest institut tenen com a model les bones dones que sempre van ajudar i acompanyar Jesús, al qual servien. Elles volen ser les auxiliars de Crist en el servei del culte divÃ, i especialment en les esglésies catedrals i parroquials. Es consideren -segons el meu parer- una mena de restauració de les diaconesses que tants serveis van prestar en l'Església primitiva.
EI fundador Gurruchaga estimava molt la catedral de Barcelona, i fa 52 anys que va fundar aquesta comunitat. El 22 de maig del 1967 va morir. La seva causa de canonització es va iniciar el 13 de novembre del 1993. Esperem que d'aquà a pocs anys el puguem incloure entre els 141 sants que es veneren a Ia catedral de Barcelona com un sant nostre, però també basc. A Ia catedral també hi ha un grupet -sempre renovat- de nois molt joves que fan d'escolans. Ells també són pedres vives de Ia catedral. Reben una formació religiosa de les germanes i els paguen els estudis en escoles pròximes a Ia catedral. És un grup simpà tic, mogut però molt formal, que ha donat també vocacions sacerdotals.
J. M. Martà i Bonet
Canonge de la catedral de Barcelona
-----------------------------------------------------------------------------------------
Unes monges vestides de negre
Tothom ho va poder veure. Perquè la retransmissió televisada de la dedicació de la Sagrada FamÃlia, de Barcelona, va arribar tan lluny com es pugui imaginar. S'havia acabat el ritu de I'encensament de l'altar, dels fidels i dels murs de l'església. Calia posar-ho tot a punt per al ritu de la il·luminació i deixar) l´altar ben disposat per poder-hi celebrar solemnement l'Eucaristia. Aquest deixar l'altar ben disposat comportava, prèviament, «netejar l'altar». No és que
l'altar estigués brut, però sà que s'havia de vetllar, tot eixugant-ne delicadament la mesa, perquè el sant crisma amb què l'altar havia estat ungit no taqués les
tovalles noves amb què s'ornamentaria la taula de l'Eucaristia. Fins aquà res de
nou. Però, ai las!, heus aquà que ales hores apareixen unes monges vestides de negre, talment unes taques que portaven el mal fat de trencar l'harmonia del blanc redol, format per bisbes, preveres i diaques, que envoltava l'altar. Primer inconvenient: ja tenim del tot ofesa l'estètica visual que semblaria ser la de més actualitat en el nostre segIe XXI. Passat el primer moment de sorpresa per als ulls esbatanats davant l'estranya imatge que els oferien aquells punts negres, es fa viu, aleshores, l'astorament públic provocat per la gosadia del que estava passant: tot just arribades a l'altar, les monges, aquelles monges vestides de negre, es posen a netejar-lo. On s'és vist! Unes dones posant-se a fer neteja davant de tothom. La imatge més atà vicament masclista que l'Església podia donar, sotmetent les dones a unes feines servils que sembla que només elles puguin fer. A partir d'aquÃ, ja tenim enardides les sensibilitats que veuen menystinguts valors bà sics dels nostres dies i arrenquen les més vives discussions en els debats propiciats pels mitjans de comunicació. Quina lectura n'hem defer, es pregunten uns i altres, d'aquest fet, si més no, provocatiu? Més enllà d'aquest esquemà tic relat dels fets, la realitat quina era? Doncs, aquesta, tan senzilla i fà cil d'explicar. Aquelles monges, que formen part de les Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot, constitueixen la petita comunitat, amb residència damunt el claustre de la catedral de Barcelona, que tenen cura que tot estigui a punt per a cadascun dels actes de culte que allà es realitzen i, aixÃ, les celebracions litúrgiques tinguin la dignitat i noblesa que requereixen. Tenir cura del culte no vol dir només tenir-ho tot net i endreçat, sinó també vetllar per una colla de detalls segons sigui cadascuna de les celebracions litúrgiques. Caldria esmentar moltes de les coses que fan, però, almenys, deixem constà ncia del que comporta l'acolliment dels nombrosos grups, vinguts de tot arreu i de pas per Barcelona, que demanen de poder celebrar la missa a la catedral. Seria llarg exposar-ho tot.
l'altar estigués brut, però sà que s'havia de vetllar, tot eixugant-ne delicadament la mesa, perquè el sant crisma amb què l'altar havia estat ungit no taqués les
tovalles noves amb què s'ornamentaria la taula de l'Eucaristia. Fins aquà res de
nou. Però, ai las!, heus aquà que ales hores apareixen unes monges vestides de negre, talment unes taques que portaven el mal fat de trencar l'harmonia del blanc redol, format per bisbes, preveres i diaques, que envoltava l'altar. Primer inconvenient: ja tenim del tot ofesa l'estètica visual que semblaria ser la de més actualitat en el nostre segIe XXI. Passat el primer moment de sorpresa per als ulls esbatanats davant l'estranya imatge que els oferien aquells punts negres, es fa viu, aleshores, l'astorament públic provocat per la gosadia del que estava passant: tot just arribades a l'altar, les monges, aquelles monges vestides de negre, es posen a netejar-lo. On s'és vist! Unes dones posant-se a fer neteja davant de tothom. La imatge més atà vicament masclista que l'Església podia donar, sotmetent les dones a unes feines servils que sembla que només elles puguin fer. A partir d'aquÃ, ja tenim enardides les sensibilitats que veuen menystinguts valors bà sics dels nostres dies i arrenquen les més vives discussions en els debats propiciats pels mitjans de comunicació. Quina lectura n'hem defer, es pregunten uns i altres, d'aquest fet, si més no, provocatiu? Més enllà d'aquest esquemà tic relat dels fets, la realitat quina era? Doncs, aquesta, tan senzilla i fà cil d'explicar. Aquelles monges, que formen part de les Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot, constitueixen la petita comunitat, amb residència damunt el claustre de la catedral de Barcelona, que tenen cura que tot estigui a punt per a cadascun dels actes de culte que allà es realitzen i, aixÃ, les celebracions litúrgiques tinguin la dignitat i noblesa que requereixen. Tenir cura del culte no vol dir només tenir-ho tot net i endreçat, sinó també vetllar per una colla de detalls segons sigui cadascuna de les celebracions litúrgiques. Caldria esmentar moltes de les coses que fan, però, almenys, deixem constà ncia del que comporta l'acolliment dels nombrosos grups, vinguts de tot arreu i de pas per Barcelona, que demanen de poder celebrar la missa a la catedral. Seria llarg exposar-ho tot.
Elles, aquelles monges, bastant dies abans de la dedicació del temple de la Sagrada FamÃlia, van treballar hores i hores, perquè no faltés cap objecte ni cap ornament dels que calia utilitzar en la singular cerimònia de dedicació. I no diguem les hores que, els dies previs a aquesta celebració, es van passar a la Sagrada FamÃlia perquè tot estigués a punt i al lloc que calia.
Davant d'aquesta situació, va semblar que el més normal era que allò que fan habitualment a la catedral de Barcelona ho fessin també a la Sagrada FamÃlia, davant del Sant Pare i davant l'excepcional assemblea que envoltava el successor de Pere. D'aquesta manera, la seva presència i el que feien en aquell moment, es convertia en un modest, silenciós i expressiu homenatge a les mateixes i estimades «monges de la catedral». Llegir els fets d'una altra manera és fugir d'una realitat que s'explica per ella mateixa, sense discussions ni casuÃstica afegides. Dit això, no cal dir res més, fora de tornar a dir a les monges: moltes grà cies!
Josep Urdeix
Delegat de Litúrgia de Barcelona
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
