El futur de l'Any sacerdotal

Reproduïm l'article de Mons. Xavier Echevarría, Prelat de l´Opus Dei, que publica en la portada el diari vaticà L'Osservatore Romano.

Per a ser testimonis de l'Evangeli en el món

L'Osservatore Romano, 21 d'agost de 2010

L'Any sacerdotal va concloure el 16 de juny. Ens separa un lapse tan breu, que cal afirmar la seva actualitat. Per això, més que procedir a una valoració, mirem les reaccions personals davant el que l'Església ha promogut. Què ha passat en aquest Any sacerdotal? Quin impacte ha produït en nosaltres, sacerdots, convocats pel Romà Pontífex a recórrer ajudats per la figura d'aquest exemplar germà, sant Joan Maria Vianney?

Aquestes preguntes reclamen respostes que cadascú pot donar-se a si mateix davant Déu, en la intimitat de la seva pregària. Sense arribar a aquest nivell, que transcendeix els límits d'un article, anem per un camí menys personalitzat, no menys exigent: evocar els objectius assenyalats per Benet XVI i, des d'aquí, traient conseqüències, orientar el pensament cap al futur.

"Aquest any –escrivia el Papa a la carta de convocació– vol contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoni evangèlic en el món d'avui sigui més intens i incisiu". Citava també unes paraules que repetia amb freqüència el sant Rector d'Ars i que el Catecisme de l'Església ha acollit: "el sacerdoci és l'amor del cor de Jesús". Per comprendre´s a si mateix, el sacerdot no ha de limitar-se a considerar la seva tasca pastoral, ha d'anar molt més enllà, fins arribar a Crist, en la humanitat del qual reverbera tot el viure trinitari i en qui aquest viure trinitari s'obre als homes.

Des d'aquí es comprèn la profunditat d'altres paraules de sant Joan Maria Vianney, citades pel Romà Pontífex: el sacerdot "no s'entendrà a si mateix sinó en el cel". Només en el cel, en advertir el do infinit i inefable del lliurament de Déu a l'home, el sacerdot assaborirà la seva pròpia i plena realitat. Déu no només ha volgut comunicar-se als homes; ha pres la nostra mateixa naturalesa en Crist Jesús; ha instituït l'Església i cridat a homes determinats als que, amb el sagrament de l'ordre, converteix en els seus ministres i instruments. L´«audàcia de Déu», que "tot i conèixer les nostres debilitats, considera els homes capaços d'actuar i de presentar-se en el seu lloc", que confia en nosaltres fins "abandonar-se a les nostres mans", aquesta audàcia és "la grandesa que s'amaga en la paraula «sacerdoci» "(Benet XVI, homilia en la cloenda de l'Any sacerdotal).

Amb homilies, cartes i locucions pontifícies, celebracions, congressos i reunions de reflexió, jornades de pregària, s'han reiterat per l'orbe aquestes grans veritats, convocant a tots i especialment els sacerdots a una nova, profunda i joiosa conversió. Perquè no s'assaboreix aquest excés d'amor diví propi del sacerdoci, sense sentir-se personalment compromesos a ser –com solia dir sant Josepmaria Escrivà de Balaguer– "sacerdots cent per cent" (homilia Sacerdot per l'eternitat, 13.04.1973). 

Què suposa aquesta invitació? Respondre a aquesta pregunta requeriria una llarga exposició sobre la teologia i l'espiritualitat del sacerdoci, però no és aventurat aturar-se en tres consideracions fonamentals:

a) reclama ser conscients de la dignitat del sacerdoci, del valor i la riquesa que implica aquesta condició, perquè aquesta realitat impregni la totalitat de la conducta; dot d'autenticitat dels moments de l'existència, amb la certesa que, tot i la nostra petitesa, Crist vol utilitzar-nos per comunicar al gènere humà els fruits de la seva obra redemptora;

b) demana al prevere identificar-se amb Crist, alimentar els seus "mateixos sentiments" (cf. Flp 2, 5), morir a si mateix perquè Ell habiti en nosaltres (cf. Gal 2, 20): sentir-se instat a ser home d´Eucaristia , viure la Santa Missa amb la fe que en cada celebració es perpetua el sacrifici de Crist, mort i ressuscitat, que ve a la trobada de la seva Església i del sacerdot, per atreure'ls cap a Si i conduir amb l'Esperit fins a la intimitat filial amb Déu Pare;

c) comporta l'afany de servir, cum gaudio en Crist i per Crist, al propi ramat, a l'Església i la humanitat, de manera que en el seu ésser, com en el de Jesús, no es doni cabuda a l'egoisme o la indiferència davant les necessitats dels altres. Implica dedicar-se amb esforç, encara que costi, a tot el que contribueixi al bé de les ànimes, amb una efectiva caritat, en la predicació de la Paraula de Déu i en el sagrament de la reconciliació on, en nom i amb l'autoritat de Crist, el sacerdot atorga el do diví del perdó.

L'Any sacerdotal ens ha situat, en el temps i des del temps, davant l'etern, davant d'un amor de Déu que no passa, que no para, sinó que és sempre jove i actiu, amb la realitat -feliç, sorprenent, i profundament veritable- que aquest amor, visible en Jesucrist, transcendeix a través de l'Església, de cada cristià i de cada sacerdot. L'Any sacerdotal està cridat, sens dubte, a produir molts i variats fruits en la predicació, a la catequesi, en l'atenció a la litúrgia, en els diversos camps de la pastoral, i bàsicament en la renovació interior de cada sacerdot, també amb l'augment de seminaristes a les diòcesis. L´«audàcia de Déu» de la qual va parlar Benet XVI en la seva homilia de l'11 de juny, ens convoca a tots –com assenyalava el Romà Pontífex– "esperant el nostre sí".