El film «El árbol de la vida» de Terrence Malick i el problema del mal

La primera vegada que vaig sentir parlar de la pel·lícula d´en Terrence Malick –graduat en filosofia per la Universitat de Harvard–, em va cridar l´atenció el títol. És un títol bíblic: del Gènesi i de l´Apocalipsi. Explica el llibre del Gènesi que en el cor del paradís originari –que era com una casa de la vida, on la vida naixia i creixia–, hi havia dos arbres: «l´arbre de la vida i l´arbre de la ciència del bé i del mal».

Darrera de la presència d´aquests dos arbres, es poden endevinar dues instàncies antropològiques fonamentals. L´arbre de la vida representaria l´home com a vida, o millor dit, com a vida en expansió. Efectivament, només cal observar l´embrió humà en les seves primeres fases després de la fecundació, per tal de comprendre que cada ésser viu és un veritable big bang de vida. I no només des d´un punt de vista biològic, sinó també espiritual. Efectivament, ¿no apreciem en la vida humana diverses ones d´expansió vital? Comencem per la vida íntima que caracteritza cada persona; podem continuar amb les operacions o «obres vitals»; i encara podem sortir cap a les mateixes obres culturals, on palpita la vida del creador. Ja Nietzsche, quan es refereix a la voluntat humana, ho fa recorrent a la imatge bíblica: la voluntat de poder és un arbre de la vida.

I després apareix l´altre arbre, l´arbre de la ciència del bé i del mal, que podria representar la llibertat humana lligada a l´intel·lecte. La racionalitat, en boca d´Aristòtil. Així, aquests dos arbres ens ofereixen una meravellosa síntesi de l´ésser humà. L´home és esperit lliure, com afirmen Hegel i Nietzsche. Ara bé, ¿què significa que l´home és vida de llibertat? Aquí hi hauria el gran repte de comprendre´ns a nosaltres mateixos, com ja exhortava l´oracle del temple grec de Delfos. 

Aquesta noció de «l´arbre de la vida» és al centre del film. Som davant d´una pel·lícula plena de simbolismes vitals. Entre ells destaca el recurs als «arbres» i a les plantes, és a dir, al món vegetal en quant a símbol del miracle de la vida que creix, es desenvolupa, s´alça de la terra, de la minúscula llavor a la majestuositat de l´arbre. Aquesta idea apareix en diversos moments de la pel·lícula, quan la càmera enmig del bosc s´alça cap al cel, copsant l´elevació dels arbres cap amunt. La vida puja, s´eleva, explota, «abandona» la terra inerme. 

Hi ha una altre símbol paral·lel. És el símbol de la «llum». La llum d´aquella flama enmig de la foscor, que apareix en el primer i darrer moment de la pel·lícula, ve a significar que la vida és la llum de l´ésser enmig de la tenebra del no-res. Quan sorgeix la vida –la llum– es venç, d´alguna manera, la buidor del no-res. 

I també el símbol de «l´aigua», sobre la qual apareix ballant la dona, la mare, que ve a representar el símbol nítid de la puresa, de la innocència, de la bondat, de l´amor, de la paciència. És la discreta bellesa espiritual de l´artista Jessica Chastain. La desconeguda actriu aporta una fina interpretació. La mànega i els aspersors que reguen el jardí evoquen aquest moviment vital, que s´expandeix gratuïtament per tal d´omplir el cosmos de vida. És un cant al miracle exuberant de la vida. De fet, la música acompanya de forma sublim les diverses escenes de l´obra cinematogràfica.

L´atractiu del títol de la pel·lícula em va portar a anar-la a veure acompanyat de dos amics sacerdots. Ja me n´havia parlat una alumna de filosofia. I en una altra ocasió, parlant per telèfon amb un amic sacerdot, em comentava que sortia trasbalsat –en el sentit més literal de la paraula– de veure la pel·lícula. Finalment vaig cedir a la invitació, al poder ocult d´aquell títol, a l´estranya intuïció. Hi havia una bellesa que atreia. Aquest mossèn amic em va dir molt encertadament: –Si avui en dia haguéssim de representar el llibre de Job a través de la pantalla, seria aquesta pel·lícula. Així comença, amb una cita del llibre de Job.

La mare d´aquesta família texana de tres fills ambientada en els anys 50, quan la civilització humana comença una gran revolució, encarna la figura llegendària del just Job. També ella es veu afligida per la desgràcia de la mort inesperada del seu fill adolescent; d´un marit que projecta violència sobre els altres; d´un fill que es tanca progressivament en el mal; d´una situació de crisi econòmica familiar, quan el marit perd el seu treball. Llavors, del cor de l´ànima humana, brollen les gran preguntes, els interrogants més inquietants, dirigits significativament a un Déu personal, responsable de la totalitat de la creació: –Senyor, ¿per què envies mosques a les ferides, que Tu hauries de guarir? –Senyor, ¿per què he de ser bo, si Tu no ho ets? (de la pel·lícula).

És l´eterna pregunta pel sofriment dels justos. –¿Per què? ¿Per què la minúscula criatura humana, enmig de la grandesa i bellesa de la immensitat dels cosmos, ha de tastar tan cruelment el sofriment? Tot això, tot aquest cúmul de sofriment, ¿a on porta? ¿Porta vertaderament a algun lloc? Aquest sofrent interrogant ens embolcalla des del primer instant de la pel·lícula, quan la veu en off recorda un ensenyament rebut a l´escola de les monges. Hi ha dos camins en la vida. El camí feliç de la naturalesa, dominat per l´experiència estètica, i el camí ardu de Déu, marcat per incomprensibles proves que posen «a prova» l´esperit humà. Efectivament, en l´experiència humana, la vida s´agosta, la llum s´apaga, l´aigua s´escola. Llavors, ¿la mort, la foscor i la buidor acaben amb l´impuls de plaer i sentit que brolla impetuosament de l´ànima humana?

La pel·lícula té el coratge de presentar de manera salvatge el problema del mal, en les dues modalitats que tan bé assenyalava el gran sant Tomàs: el mal de culpa i el mal de pena. Per una banda, la culpabilitat que ja comença a aflorar en nosaltres, com quan el nen diu: –És meu. Ja sigui la malícia del germà gran o la violència del pare. I, per altra banda, el sofriment. Ja sigui la mort tràgica del germà petit, el cap cremat d´un nen, o el nen ofegat en el pantà. És la colpidora presència del mal.

Pensava en el sacerdot. En realitat, el sacerdot és testimoni d´aquesta presència. A vegades costa anar al confessionari, perquè en realitat costa estar disposats a assumir el mal que afligeix l´ànima humana. Un tendeix de forma natural a fugir. Però si fugim, ¿com pot haver-hi redempció?, ¿com pot haver-hi guarició? Si el metge fuig del malalt, llavors, ¿com podrem ajudar a guarir la malaltia? En aquest sentit, el confessionari exigeix del sacerdot una valentia. La valentia d´endinsar-se en el misteri del mal. És el coratge de l´amor per l´home. Certament és dolorós. Però és l´hora de la veritat, de la redempció, mitjançant el misteri diví de la misericòrdia.

I aquí rau la resposta que Job i el film d´en Malick ens ofereixen: juntament al misteri del mal apareix un altre misteri, que el podríem anomenar –com fa sant Pau– el misteri de la pietat. És la pietat d´aquell dinosaure gegant que està a punt de rematar aquell altre dinosaure petit, però no ho fa. Té una espècie de «pietat animal». La pietat té el misteriós poder de transformar el mal propi i aliè en amor. La pietat vessa amor sobre les ferides físiques i espirituals del mal. És capaç, doncs, d´il·luminar les nafres de l´home. Com quan Jesús ressuscitat s´apareix als apòstols. En Ell brillen les seves ferides. Cada ferida de Jesús és com una perla resplendent. Sobre la història humana planeja llavors un misteri diví de pietat, que és capaç de transformar les coses i oferir un sentit. Aquesta divina pietat alhora opera en el cor humà: la tendresa del pare –malgrat tot– amb els seus fills; la paciència plena de bondat de la mare, que manté encesa la flama de la vida al llarg de la pel·lícula; la reconciliació entre germans, superant l´estupidesa del mal. Són petites llavors de pietat enmig d´un món d´impietats. Llavors, un secret i irrefrenable corrent d´amor brolla del més secret del cor humà, com a camí necessari per a arribar a la més autèntica felicitat, fins i tot felicitat eterna, més enllà del temps, com sembla suggerir el director en les càlides i lluminoses escenes del final de la història humana. La pel·lícula és la història sencera de la humanitat: des dels seus inicis fins al seu final. Una història dramàtica de vida i de mort, d´alegria i de dolor, d´esperança i de foscor.

¿No és la mateixa resposta del llibre de Job? La misteriosa pietat divina i humana –a mode de gràcia sobre la naturalesa–, auxilia la humanitat per superar el mal i arribar al terme feliç. La bondat insospitada d´uns transforma la maldat dels altres, i el corrent de l´amor es va fent més i més grossa fins a desembocar en l´eternitat feliç. Un cicle –testimonial– de bondat sembla interactuar sobre el cicle –l´escàndol– de la maldat.

Però, tot roman en un profund Misteri. Aquest misteri de la redempció del mal també és present en el llibre de Job. Aquest llibre de la història de la cultura i de les religions ens ensenya que la redempció passa a través de la inèdita, però molt freqüent, figura del just que sofreix. Misteri per a la raó i per a la fe. A través de la provada paciència de l´amor de les criatures, el Creador va conduint els homes, que s´obren al misteri.

Al final, resta la darrera pregunta, que en certa ocasió va plantejar Jesús a l´afligida Marta: –¿Ho creus això? –que l´amorosa Raó creadora té una darrera paraula sobre el mal–. Som davant de la pregunta de la fe com a obertura a un misteri d´intel·ligència superior i d´amor poderós. A aquesta Intel·ligència i Amor li diem Déu. Ell pot posar un final feliç a aquesta misteriosa història humana. Però, en tot cas, és una història de redempció, on l´home, com a esperit lliure, és protagonista amb el seu sofriment i amor.

Encara que no sigui explícitament present en la pel·lícula, el cristianisme confessa Crist com la consumació d´aquest misteri diví de la pietat. Penso que resulta clau per al nostre món contemporani contemplar la figura de Crist des d´aquest angle de la pietat o de la misericòrdia. És a dir, Jesús de Natzaret, al llarg de la seva vida, viu assumint des de l´amor el mal de la humanitat. És la pietat que vibra en l´instant, per exemple, de la pintura del Crucificat de Velázquez. Deixem-nos commoure en la nostra vida per la pietat.