Educació sexual

 Versió complerta de l'article

És una dada sociològica que l´exercici i el comerç del sexe apareix a tots els nivells de la societat. S´ha denunciat sovint que estem davant d'una cultura hipersexualitzada. Certs grups fomenten i promouen l´ús plaent del sexe. No obstant això, fins i tot els més extremats demanen una educació de la sexualitat, sobretot per evitar les conseqüències de l´ús indiscriminat que comporta els embarassos de menors, l´augment de les malalties venèries, la pandèmia del SIDA... Aquests i altres fenòmens alarmen l´opinió pública i, conseqüentment, reclamen que s´iniciïn campanyes per tal d´evitar-los. Però també és una opinió molt compartida que els múltiples plans d´educació sexual que es proposen acusen també una certa manca d´eficàcia. Sembla que d´aquesta ineficàcia no es lliuren les directrius que sobre l´educació sexual a l´aula proposen els plans de la LOE i l´ensenyament transversal fixat en els programes d´estudi de l'ESO.

És evident que l´educació sexual ha de partir del valor intrínsec i dignitat de la sexualitat i no pas de la seva trivialització. En efecte, la condició sexuada de l´ésser humà és una realitat preeminent, no solament perquè d'ella deriva la diferència entre l'home i la dona, sinó també perquè tal dualitat és font de grans satisfaccions biològiques i afectives i promou la interrelació amorosa entre ambdós sexes; de ella s´origina el matrimoni i la família i es genera l´existència de noves vides. Tal grandesa justifica que les pàgines més belles de la literatura universal s´escriguin, precisament, per cantar l´amor entre la dona i l'home. Doncs bé, la literatura no és més que el reflex d'una realitat joiosament apreciada i viscuda.

Però, com totes les grandeses de l´ésser humà, la sexualitat és ambivalent: en el revers s´acusen les irregularitats que comporta en el cas que no es respecti la seva pròpia estructura i naturalesa. Això explica que també les pàgines més sòrdides de la literatura universal s´hagin escrit per descriure les possibles aberracions de la relació home-dona en el seu comportament sexual. La sexualitat humana és, doncs, bifront: al mateix temps que origina grans béns, també pot originar no pocs mals. En la trobada amorosa entre els esposos hi ha un ajustat tros que distancia i distingeix la felicitat humana més alta d´aquells altres plaers més sòrdids i menyspreables que poden, fins i tot, acabar en els crims passionals més horrorosos.

Doncs bé, tant per aconseguir els béns que comporta com per evitar les desviacions que se´n poden derivar, es proclama que l´educació de la sexualitat pot ajudar al seu desenvolupament harmònic. Alhora s´evitaran els mals a què es presta aquest instint tan fort, connatural que hi ha en el més profund de l'home i de la dona. Tal educació permetria marcar els límits que, en el comportament sexual, separen la virtut del vici.

Ara bé, també en l´educació de la sexualitat ens trobem, novament, amb un dualisme: mentre que uns opten, principalment, per la informació per tal d´evitar riscos no desitjats, altres proclamen la necessitat d'una veritable formació amb l´objectiu de viure les relacions de la seva condició sexuada amb aquella dignitat que correspon a qualsevol ésser humà. Els primers –encara que també parlin de «formació»– gairebé sempre banalitzen la sexualitat, ja que es tracta d'un adoctrinament en què destaca la condició plaent del sexe i només pretenen evitar els mals que ocasiona. Aquestes tendències tanquen una consideració reductora de la sexualitat. En aquest plànol se situen les diverses informacions que ofereixen, a joves i a adults, un exercici plaent de la sexualitat. Aquesta proposta és una banalització d'un aspecte fonamental de la persona. Els resultats són gairebé sempre negatius tant per a l'individu com per a la convivència social, ja que no faciliten un ús racional i responsable del sexe racional i responsable, sinó que més aviat inciten a l´ús però evitant els riscos que comporta. I tal «ús», en tractar d'un instint especialment plaent, gairebé sempre acaba en un «abús».

Per contra, els que busquen la formació –sense excloure la informació– proposen un ús humà de la sexualitat que uneix els diversos components que la constitueixen. Ara bé, l´educació de la sexualitat humana requereix que es tinguin a la vista tots els elements essencials que, des del punt de vista mèdic i psicològic, s´integren harmònicament en una sexualitat específicament humana. En síntesi –a més del seu caràcter d´instint– cal enumerar els següents: el genètic, que parteix de la diversitat de gens (XX o XY), és a dir aquell que, caracteritzant l´ésser dona o home: la diferència morfològica del cos femení i masculí, la dimensió racional de la sexualitat específicament humana, la voluntarietat que fa responsable el seu exercici, l´afectivitat que l´acompanya i fa emotiva la relació sexual home-dona; així com també l´experiència agradable que produeix i la funció reproductora que comporten alguns actes heterosexuals.

En conseqüència, si la sexualitat humana es constitueix per aquests vuit elements, és lògic que la seva veritable formació ha d´integrar tots i cada un d´ells en perfecta unitat. Sobretot, a partir del fet que l´home i la dona valorin la seva condició sexuada diferenciada, ha de posar en relleu el caràcter racional, voluntari i afectiu que distingeix la sexualitat humana d´aquella altra exclusivament instintiva i plaent comuna a la sexualitat dels animals. En aquesta línia se situa, precisament, la formació que ofereix la moral catòlica, la qual, en lloc de minvar la grandesa de la sexualitat, la condueix cap a la seva plenitud; la qual cosa comporta la plena realització de la vocació sexuada de l´ésser humà. Així ho posen de relleu els diversos documents magisterials més recents. En concret, la Congregació per a l'Educació Catòlica va fer públic un ampli document sobre Orientacions sobre l´amor humà (1-XI-1983), en què destaca aquesta forma global de la sexualitat en la persona humana:

«En perspectiva antropològica cristiana, l´educació afectiva i sexual considera la totalitat de la persona i exigeix, per tant, la integració dels elements biològics, psicoafectius, socials i espirituals. Aquesta integració és difícil perquè també el creient porta a sobre les conseqüències del pecat original. Una veritable 'formació´ no es limita a informar la intel·ligència, sinó que presta particular atenció a l´educació de la voluntat, dels sentiments i de les emocions. En efecte per tendir cap a la maduresa de la vida afectiva i sexual és necessari el domini de si mateix, cosa que pressuposa la pràctica de les virtuts com són el pudor, la temprança, el respecte de la dignitat pròpia i aliena i, també l´obertura al proïsme» (n. 35).

No obstant això, cal reconèixer que no es tracta d'una tasca educativa fàcil, tal com també subratlla el mateix document:

«En general, cal reconèixer que es tracta d'una empresa difícil per la complexitat dels diversos elements (fisiològics, psicològics, pedagògics, socioculturals, jurídics, morals i religiosos) que intervenen en l´acció educativa» (n. 11) .

Precisament, la virtut cristiana de la castedat és la que es proposa assolir la integració d´aquests diversos components de la sexualitat específicament humana. Per això, quan la moral catòlica convida a viure la castedat no redueix l´instint sexual, sinó que professa l´ús perfecte, aquell que contribueix al benestar de la persona i, amb això, evita els mals que comporta una sexualitat purament instintiva i plaent. Aquesta integració –en la perfecta unitat d´aquests diversos elements– és l´essència que constitueix la virtut de la castedat i que el Catecisme de l'Església Catòlica defineix en aquests termes:

«La castedat significa la integració assolida de la sexualitat en la persona, i per això en la unitat interior de l´home, en el seu ésser corporal i espiritual. La sexualitat, en què s´expressa la pertinença de l'home al món corporal i biològic, es fa personal i veritablement humana quan està integrada en la relació de persona a persona, en el do mutu total i temporalment il·limitat de l´home i de la dona» (CEC, n. 2337).

La moral catòlica ha insistit sempre en tres aspectes de la sexualitat específicament humana: 1r. La seva grandesa, ja que permet a la persona viure la seva «condició esponsalícia», tal com el papa Joan Pau II va definir l'home. 2n. A la necessitat d´adquirir un domini de l´instint sexual per tal d´evitar les desviacions cap a les quals es troba tan procliu. 3r. El recte ús de la sexualitat viscuda en l´àmbit del matrimoni, oberta a la procreació. En conseqüència, no té pes acusar la moral catòlica de condemnar la dignitat i els al·licients del sexe. Són conegudes les Catequesis del papa Joan Pau II sobre la «teologia del cos», en què ressalta, precisament, la seva condició de realitat sexuada, fins a qualificar al cos de «esponsal».

És cert que les exigències ètiques tracten d´evitar l´abús espontani de l´instint biològic, però destaquen la importància de l´ús racional i responsable del mateix: amb això, la sexualitat de l'home es distancia de l´instint sexual, fix i cíclic, dels animals. Així mateix la formació de la sexualitat proposada per l´ensenyament catòlic proclama la seva grandesa, ja que la sexualitat s´enriqueix amb la vida afectiva i sentimental que anima les relacions amoroses entre l'home i la dona. A aquesta contraposició entre l´abús instintiu de la sexualitat i la mesura racional i responsable en el seu exercici ens convida la doctrina catòlica que el papa Joan Pau II recull en el següent testimoni:

«En un context aital es fa més difícil, però també més urgent, una educació de la sexualitat que sigui veritable i plenament personal i que, per això mateix, afavoreixi l´estima i l´amor a la castedat, com a virtut que desenvolupa l´autèntica maduresa de la persona i la fa capaç de respectar i promoure el significat esponsal del cos» (Pastores dabo vobis, n. 44).

Qualsevol persona imparcial no deixarà de percebre que l´educació sexual, que culmina en la castedat, té tal grandesa que, sense disminuir l´ús plaent del sexe, s´eleva i enalteix la trobada amorosa de l´home i de la dona d´acord amb la seva específica dignitat. D´aquí, l´exaltació del matrimoni com a institució natural tal com es reflecteix en la primera pàgina de la Bíblia, i del qual s´origina la família com a «comunitat de vida i amor» entre els esposos i, si escau, juntament amb els fills com a fruit desitjat d´aquesta unió conjugal amorosa.

Aurelio Fernández

Versió complerta de l'article