Darwin Cumpleix 200 anys

Per José Ramón Ayllón
Publicat el 15 de juliol de 2009

Presentació

En el nostre món globalitzat triomfa una visió de l'home i de la vida, on es barregen l'evolucionisme radical, el relativisme, la sexualitat freudiana, la ideologia de gènere i l'agnosticisme. En ser idees que sorgeixen per reemplaçar una millenària cosmovisió religiosa, pretenen oferir una altra explicació completa de la realitat, són productes de la

imaginació més que de la raó, reclamen sempre la veritat i exigeixen fe. En aquest sentit –com han assenyalat Nietzsche, Camus, Popper o Steiner- es comporten com les grans mitologies. L'Evolució és un magnífic exemple: gairebé tothom l'admet, però gairebé ningú no coneix els problemes que llasten la popular hipòtesi, sistemàticament evitats en llibres de text, revistes i programes televisius de divulgació científica.

Els problemes de l'evolució

1. Darwin i la selecció natural

La ciència progressa quan un ampli conjunt de fets pot ser redut a lleis integradores. El propi de la Biologia és trobar principis que donin raó de la pluralitat aparentment heterogènia dels organismes vivents. Des de Darwin, la teoria de l´evolució representa el més persistent intent d´explicació d´aquesta pluralitat.

El 1735, Linneus va demostrar que era possible classificar sistemàticament les espècies segons les seves semblances morfològiques. Serveixi, com a exemple, l´estructura esquelètica de la mà de cinc dits dels vertebrats, que observem en humans, mones, mapaches i óssos, però també en gats, ratapinyades, marsopes, llangardaixos i tortugues.

Darwin es va proposar explicar el mecanisme d´aquestes semblances apellant a una descendència ininterrompuda a partir d´avantpassats comuns, i a un procés de selecció natural. El mateix any que va néixer Darwin (1809), Lamarck va presentar en la seva Filosofia zoològica la idea bàsica del transformisme: que les espècies han anat apareixent dins un procés evolutiu en el qual unes es transformen en altres. Se suposava que el mecanisme de transformació era l´herència dels caràcters adquirits pels éssers vius en el seu esforç per adaptar-se al medi natural. És clàssic l´exemple de la girafa, que arribaria a tenir un coll tan llarg a base de repetits esforços per atrapar l´aliment a les branques dels arbres. Mitjançant aquests esforços, els vivents desenvoluparien els òrgans més utilitzats, i la transmissió hereditària d´aquest nivell de desenvolupament donaria lloc a canvis que finalment suposarien una nova espècie.

Darwin va recollir de Lamarck l´adaptació al medi, i va reforçar el mecanisme de transformació amb un altre ressort pres de Malthus: la selecció natural. Pocs anys abans, Malthus havia escrit que ens acostàvem a un món superpoblat, on sobreviurien els éssers humans millor dotats. Darwin va advertir que en tots els éssers vius es dóna una lluita per la vida, i va suposar que la supervivència del més fort donava lloc a una selecció natural que conservava i transmetia les variacions favorables, produint espècies cada vegada millor adaptades al medi ambient. Darwin, en concret, va afirmar que tots els éssers vius descendeixen d´uns pocs avantpassats comuns, i que la selecció natural és el motor dels prodigiosos canvis que ens porten des del bacteri microscòpic a l´espècie capaç de crear la música de Mozart.

El primer problema d´aquesta hipòtesi és que mai no hem observat un salt d´espècie, i la ciència necessita que les demostracions confirmin les suposicions. A més a més, la selecció natural no introdueix novetats, perquè opera sobre el que prèviament ha sofert una mutació. Darwin va exposar les seves teories en L´origen de les espècies (1859) i en La descendència de l´home (1871).

Tot i que Mendel havia descobert les lleis de la transmissió hereditària el 1865, el món no va conèixer aquesta revolució científica fins a 1900. Per aquest retard, Darwin va morir sense sospitar que els caràcters adquirits no s'incorporen al patrimoni genètic i, per tant, no es transmeten per herència. Aquí cau el tercer punt dèbil del darwinisme. No obstant això, un bon exemple pot fer creble qualsevol error, i perpetuar-lo indefinidament entre el gran públic. En l´exemple evolucionista més clàssic s´afirma que la girafa té el coll tan llarg perquè van prosperar només les que van poder atrapar l´aliment de les branques altes. L´inconvenient d´aquesta explicació és que no han aparegudes restes fòssils de girafes en vies de desenvolupament, ja que totes són iguals des de la seva aparició, farà uns dos milions d´anys. A més a més, les cries de girafa es fan grans alimentant-se de les fulles baixes, i les femelles, que mesuren un metre menys que els mascles, tampoc tenen problemes de menjar i de supervivència.

Amb la difusió de les lleis genètiques, l´evolucionisme darwinista es veié obligat a canviar d´arguments. Així sorgí el neodarwinisme, també anomenat teoria sintètica. La selecció natural s´unia ara al fet que se suposava el principal mecanisme del canvi: les mutacions genètiques. Sabem que gairebé totes són perjudicials, fins i tot mortals, però la selecció natural farà que només es conservin i transmetin les favorables. Com seran poques i molt petites, caldran enormes períodes de temps perquè es produeixin canvis apreciables. D´aquesta manera, l´evolució es converteix en una lenta i llarga cadena de molts petits canvis graduals.

2. Els fòssils no evolucionen

Parlar d´evolució biològica, en primer lloc, és constatar l´aparició progressiva de les diferents espècies, i les semblances morfològiques entre les espècies pròximes en el temps. A partir d´aquests fets, l´evolucionisme interpreta la mera semblança morfològica com a sorgiment d´unes espècies a partir d'altres per mitjà d´una relació de causalitat. Encara que el registre fòssil posa de manifest aquesta semblança entre les espècies d´estrats contigus, convé preguntar-se si l´esmentada semblança constitueix una prova definitiva de la seva unió filogenètica. L´únic cert, en raó de la seva evidència, és la progressiva complexitat i perfecció de les espècies al llarg del temps. Per això, el concepte d´evolució només es pot aplicar de forma estricta a l´anomenat esglaonament perfectiu. Si l´interpretem com encadenament, estem formulant la més probable de les conjectures.

L'inventari dels fòssils confirma la classificació dels vivents en cinc regnes: bacteris, cèllules eucariotes, fongs, animals i plantes. A partir d´aquí, l´evolucionisme lluita per descobrir la cadena filogenètica que suposadament uneix a totes les espècies -del bacteri en ser humà-, però no troba explicació ni demostració per a l´origen dels cinc regnes assenyalats.

Actualment podem identificar 3 milions d´espècies vives, i suposem que 7 milions encara escapen al nostre coneixement. Agrupem aquests 10 milions d´espècies el 89 filum o grans famílies: 16 filum de bacteris, 27 filum d´eucariotes, 5 de fongs, 32 d´animals i 9 de plantes. Els orígens d´aquestes 89 branques principals de la vida també són molt foscos, i a penes han deixat rastre fòssil. De fet, ningú no s´atreveix a identificar el tronc ancestral dels Protozous, ni el tronc dels Artròpodes, ni el dels Molluscos, ni el dels Vertebrats. Aquesta absència de fòssils en les grans jornades de l´evolució, hipoteca tota la teoria.

El més greu del cas és que, entre els 3 milions d´espècies vives conegudes, no possem cap demostració real de la transformació d´una espècie en una altra. Els especialistes en genètica porten anys conreant en laboratori milions de drosòfiles, les vulgars mosques del vinagre. Les seves experiències han permès obtenir formes noves, que difereixen pel color dels seus ulls, la forma de les seves ales i el dibuix dels seus colors. Però, al cap d´aquestes laborioses experiències, a partir de les drosòfiles no han obtingut mai més que... drosòfiles. Molt més problemàtica es presenta, per descomptat, la descendència dels mamífers i dels ocells a partir dels rèptils; la dels rèptils a partir dels amfibis; i la dels amfibis a partir dels peixos. Aquesta situació va fer escriure a l´evolucionista Pierre Grassé –u dels grans zoòlegs del segle XX-, que "donada l´absència gairebé total de fòssils pertanyents als troncs dels filum, tota explicació del mecanisme de l´evolució es veu inevitablement llastada d´hipòtesi. Aquesta constatació hauria de formar part de l´encapçalament de tot llibre dedicat a l´evolució".

Darwin estava convençut que "el nombre d´anelles intermedis entre les espècies actuals i les extingides havia d´haver estat inconcebiblement gran". En aquest cas, per lògica, s´estarien descobrint constantment fòssils de formes de transició. Però succeeix justament el contrari: tot el que descobrim són espècies ben definides, que han aparegut i desaparegut sobtadament, com per art de màgia, no al final d´una cadena d´anelles. L´absència de formes de transició entre les espècies ja va desconcertar al mateix Darwin: "Si les espècies han vingut les unes de les altres mitjançant una fina gradació de passos imperceptibles, per què no veiem per tot arreu una infinitat de formes de transició? Per què no es troba tota la Natura en amuntegada confusió, en comptes de presentar espècies tan ben definides?"

Avui, el registre fòssil segueix presentant dues característiques contràries al darwinisme: l´immobilisme morfològic de les espècies i la seva sobtada aparició i desaparició. Per això, si evolució significa canvi gradual d´una espècie a una altra, la característica més notable del registre fòssil és l´absència d´evolució.

Per salvar la situació, el neodarwinisme va proposar una síntesi entre Darwin i Mendel. La teoria sintètica fa operar en la selecció natural sobre les mutacions genètiques que es produeixen a l´atzar. Avui, després de gairebé un segle de teoria sintètica, sembla que l´ultima paraula la té la Biologia molecular, que veu en les mutacions del ADN més determinació que el pur atzar. L´alternativa molecular obre pas, cada vegada més, al concepte de programa evolutiu. Nietzsche ho va intuir a la seva manera quan va escriure que "Darwin sobreestima de mode absurd la influència del medi ambient, perquè el factor essencial del procés vital és precisament el tremend poder de crear i construir formes des de dins".

3. L´atzar i la finalitat

L´evolucionisme ens diu que combinacions a l´atzar, durant milions d´anys, han produt la vida; i més combinacions a l´atzar, durant més milions d´anys, l´han diversificat en innombrables espècies. Potser a nivell biològic podem admetre la dita explicació. Però, a continuació, hem de preguntar-nos si el nivell biològic és el definitiu.

Quan l´evolucionista Gordon Taylor era director dels programes científics televisius de la BBC britànica, solia explicar el cas dels trilobits: petits animals que van poblar els mars primitius i que es van extingir deixant milions de fòssils. El 1973, en analitzar els seus ulls, es va descobrir que havien resolt, per el seu compte, problemes d´òptica summament complexos: les lents estaven formades per l´únic material apropiat, vidres de calcita; tenien la curvatura exacta; estaven protegits per una còrnia i havien estat alineats amb precisió, de forma que no era necessari enfocar. A més a més, van aconseguir desenvolupar una lent per corregir l´aberració òptica, idèntica a la que proposaven -amb absolut desconeixement dels trilobits- Descartis i Huyghens, i ho van resoldre cinc-cents milions d´anys abans. Com van recollir la complicada informació genètica necessària per construir aquesta estructura gairebé miraculosa? Tot això, conclou Taylor, sembla un pla minuciós, i no el resultat d´accidents feliços.

Aquest pla a què alludeix Taylor no és una altra cosa que la noció de finalitat, ben coneguda des dels temps de Sòcrates, perquè l´estudi de la realitat física descobreix l´existència de plans i pautes d´activitat. No és una noció científica –com tampoc no ho són la justícia o l´amor-, però la seva evidència és aclaparadora i posa de manifest que el coneixement científic no abraça tota la realitat, que la veritat científica no és tota la veritat, i que la racionalitat científica només és una part de la racionalitat humana. De fet, encara que el biòleg no estudi la finalitat, els organismes que estudia no existirien sense ella.

Atès que la finalitat no és un fet empíric, amb freqència s´invoca l´atzar a l´hora d´explicar l´organització de la vida. Sense apreciar que l´atzar tampoc no és, en absolut, una realitat empírica. Precisament per això, l´atzar és un dels altres gran punts dèbils de l´evolucionisme. En ser indemostrable, no pot ser objecte de ciència. A més a més, va contra l´evidència de l´ordre i regularitat que s´observen en la natura. A l´últim, encara que s´admeti la seva presència, sempre ens quedarà una pregunta a l´aire: qui li proporciona, a l´atzar, les peces del trencaclosques del món? El propi Darwin mai no va acabar d´admetre la idea que una estructura tan complexa com l´ull hagués evolucionat per l´acumulació casual de mutacions favorables. Per a aquests casos, ell parlava del problema dels òrgans d´extremada perfecció. Més explícit que Darwin, Pierre Grassé afirma que "la finalitat immanent o essencial dels éssers vius es classifica entre les seves propietats originals. I no es discuteix, es constata".

4. Evolució no s´oposa a creació

La noció de creació apareix en la Bíblia per primera vegada, però és també d´índole filosòfica i, per tant, racionalment argumentable. Tot en el cosmos pot potser explicar-se per lleis científiques, excepte aquestes mateixes lleis i la realitat mateixa del cosmos: saber com funciona no és el mateix que saber per què existeix. Preguntar per la causa de l´existència és preguntar per una causa que no s´identifica amb cap realitat finita, perquè tot el finit ha rebut l´ésser.

Per sorprenent que sembli, el món no té en si mateix l´explicació última de la seva existència. Cadascú dels fenòmens còsmics pot potser explicar-se per una llei científica que ho remet a fenòmens anteriors, però així no s´explica el perquè de la seva realitat mateixa, la causa última que dóna compta del seu ésser. Aquest és un clar exemple de la distinció entre explicació científica i explicació filosòfica.

La noció filosòfica de creació afirma que la realitat ha estat produda ex nihilo, del no-res, sense partir de cap matèria prèvia. Crear no és transformar quelcom preexistent sinó produir radicalment de nou, aconseguir una absoluta innovació, un rendiment pur. L´evolució, en canvi, és una hipòtesi científica que intenta explicar els mecanismes de canvi dels organismes biològics. Per tant, s´ocupa del canvi de certs éssers, no de la causa del ser d´aquests éssers. D´aquesta forma es veu clar que la creació i l´evolució no poden entrar en conflicte, perquè es mouen en dos plans diferents.

No obstant això, hi ha conflicte. I, a més a més, provocat per ambdues parts. Per part de l´evolucionisme, quan traspassa els límits de la ciència i afirma que tot és matèria i, en conseqència, només la matèria pot donar raó de si mateixa i de les seves pròpies transformacions. Per part del creacionisme, quan afirma que tot canvi equival a una nova acció creadora de la Causa primera; quan no aprecia que la matèria és essencialment canviant, de manera que la creació de coses materials no solament no exclou la mutació d´aquestes coses sinó que l´exigeix, perquè és una creació evolutiva. Una precisa comparació d'Ernst Jnguer aclareix aquest punt:

"La teoria de Darwin no planteja cap problema teològic. L´evolució transcorre en el temps; la creació, al contrari, és el seu pressupòsit. Per tant, si es crea un món, amb ell es proporciona també l´evolució: s´estén la catifa i aquesta tira a rodar amb els seus dibuixos".

Aquesta mateixa idea la va expressar Sant Agustí, de forma incomparable, fa 1.600 anys: "Les llavors dels vegetals i dels animals són visibles, però hi ha altres llavors invisibles i misterioses mitjançant les quals, per mandat del Creador, l´aigua va produir els primers peixos i els primers ocells, i la terra els primers brots i animals, segons la seva espècie. Sens dubte, totes les coses que veiem ja estaven previstes originàriament, però per sortir a la llum es va haver de produir una ocasió favorable. Igual que les mares embarassades, el món està fecundat per les causes dels éssers. Però aquestes causes no han estat creades pel món sinó per l'Ésser Suprem, sense el qual res no neix i res no mor".

5. Ciència i mitologia

A L´origen de les espècies Darwin parla de "lleis impreses pel Creador en la matèria". Un segle més tard, observem que el darwinisme oficial havia trat a Darwin i havia convertit la seva hipòtesi en la gran alternativa materialista a la creació divina, simbolitzada en el relat de la Gènesi.

Com un nou gir copernicà, l´exclusió de la causalitat de Déu sobre el món té una immensa importància cultural. Aquest interès exigeix a l´evolucionisme milers d´investigadors especialitzats, a més a més de professionals capaços de connectar amb el gran públic: professors i mestres, autors de llibres de text, guionistes de programes televisius, artistes d´illustracions versemblants i atractives, reconstruccions brillants en museus...

Sorgides per reemplaçar la imatge religiosa del món, mitologies com el marxisme, la psicoanàlisi, el positivisme i l´evolucionisme han estat religions de substitució, que demanen fe i argumenten amb causes ocultes indemostrables. Quan escric que l´evolucionisme "exigeix fe" em refereixo a plantejaments habituals en llibres de text i revistes de divulgació científica. Nacional Geographic, en el seu número de novembre de 2004, pàgina 31, ens narra que el paleontòleg Phil Gingerich va trobar, fossilitzat, la meitat d'un astràgal de balena. Un collega va trobar, poc després, la meitat que faltava. Quan Gingerich va fer encaixar les dues peces, va reconèixer que "tenia en les seves mans un tars de balena quadrúpeda, de 47 milions d´anys d´antiguitat. De sobte va comprendre que les balenes estan emparentades amb els antílops". Per dissipar la inevitable perplexitat dels lectors, la revista afegeix que "Phil Gingerich és un empirista convençut. No es dóna per satisfet fins que no disposa de dades sòlides".

Darwin va ser un científic rigorós i un home ponderat, però la mitologia evolucionista ha perdut ambdues virtuts. Un dels directors d'Atapuerca afirma que "el descobriment més sorprenent de la humanitat és l´evolució, i sense aquesta revelació no es pot entendre res de l´ésser humà".

Si alguns darwinistes són grotescos, altres fan gala d´una aspra arrogància. El 1959 es va celebrar en Chicago el centenari de l´origen de les espècies. Allí, Julian Huxley, l´orador més aplaudit, va declarar que "La Terra no va ser creada: va evolucionar. I el mateix van fer els animals i les plantes, igual que el cos de l´ésser humà, la ment, l´ànima i el cervell". Quelcom semblant diu avui dia Richard Dawkins, zoòleg d'Oxford, un dels evolucionistes més mediàtics. Cap d´ells repara que la creació sembla necessària per donar raó del ser mateix dels vivents i de l´existència de les seves lleis. Per això, no substitueix a les causes naturals que la Biologia estudia, ni s´oposa a elles. Així ho entenen alguns dels evolucionistes més prestigiosos, com Francisco Ayala:

"Que una persona sigui una criatura divina no és incompatible amb el fet d´haver estat concebuda al si de la seva mare i mantenir-se i créixer per mitjà d´aliments. L´evolució també pot ser considerada com un procés natural a través del qual Déu porta les espècies vivents a l´existència d´acord amb el seu pla."

La ciència té la seva pròpia mitologia. Durant 2.000 anys, el prestigi i la genialitat d'Aristòtil i Ptolomeu va fer que ningú dubtés del model cosmològic geocèntric, malgrat les evidències en contra. Durant els últims 150 anys, el prestigi i la genialitat de Darwin han aconseguit que el seu antiquat model d'evolució s'admeti, sense a penes discussió, en mitjans científics i en l'opinió pública, malgrat la falta de proves i les evidències contràries.