Crisitianisme i Islam

A Betlem només queda un terç d´aquella població cristiana que mantingué una constant presència històrica des de fa dos mil anys

L´ultima notícia que ens arriba se situa al país "amic" del Marroc. "Rabat expulsa cristians estrangers acusant-los de proselitisme", diu el titular de La Vanguardia, i la informació notifica l´expulsió de més de cent persones, algunes d´espanyoles, acusades d´intentar convertir ciutadans musulmans al cristianisme. Més enllà de la veracitat de l´acusació, que ho és tant com veraç pot ser la veritat d´una dictadura, el fet cert és que aquest és l´últim episodi d´una autèntica escalada de fustigació contra els cristians que viuen en països musulmans; aquest “via crucis” va des de  estar obligats a viure clandestinament la seva fe fins a ser condemnats severament per mostrar una creu o una Bíblia. En molts d´aquests països, com l´Aràbia Saudita, els cristians no poden comprar terres i tenen prohibit parlar de la seva religió fora del propi cercle privat. Per descomptat, tampoc no poden celebrar festes religioses, ni fer prèdiques ni restaurar esglésies. I en algunes d´aquestes teocràcies l'incompliment de les normes dictades significa la pena de mort. A la resta, pot ser la presó. I, més enllà de les múltiples lleis que regulen la segregació fins l´asfíxia del cristianisme en les zones musulmanes, als darrers temps s´ha intensificat la fustigació social, cremant esglésies, amenaçant poblacions, expulsant religiosos, saquejant terres i fins i tot assassinant cristians. Egipte i Pakistan, per exemple, han presentat capítols molt greus pel que fa a aquest tema, i al nord musulmà de Nigèria han assassinat a cops de matxet a més de cinc-cents cristians, encara que el cas més brutal és, sens dubte, el de la guerra del fonamentalisme islàmic sudanès contra l´animisme i el cristianisme dels sudanesos del sud. Porten milions de morts.

Terra Santa no queda exempta de la pressió islàmica contra el cristianisme. A Betlem, on la presència cristiana ha estat contínua des de fa dos mil anys, només queda un terç de la població cristiana històrica, i la població àrab cristiana, a tot el territori palestí, ha passat del 15% en els anys cinquanta a poc més del 2 %. No hi ha cap dubte sobre les causes d´aquesta emigració forçosa o d´aquesta igualment forçosa conversió: la pressió social i violenta de d´islamisme radical. En aquest sentit, no deixa de ser xocant que el mateix fanatisme fonamentalista que exigeix, a les democràcies occidentals, tot tipus de drets, fins i tot el dret a segregar les dones i tapar-les amb presons tèxtils de cap a peus, no tingui necessitat de respectar ni els mínims drets de les minories religioses allà on exerceix el poder. Xocant, però lògic: no en va no estem parlant de religió, sinó més aviat de ideologia; no parlem de tolerància, sinó d´imposició; no parlem de respecte a la persona, sinó de domini. No parlem, doncs, de Déu, sinó d´homes que fan servir a Déu per matar Déu.

Article Publicat a La Vanguardia