Ciència i fe en Newman

Després de la seva conversió el 1845, i la tornada de Roma, John Henry Newman va acceptar el 1854 la invitació dels bisbes irlandesos per fer-se càrrec com a rector de la Universitat Catòlica d'Irlanda, la que posteriorment i després de grans avatars seria l'University College de Dublín. Dos anys abans havia pronunciat a Dublín nou conferències sobre docència universitària. Va exercir el càrrec quatre anys i durant aquest període va dictar uns altres deu discursos sobre la vida universitària. Ambdós conjunts de conferències van ser compilats i es van publicar sota el títol Idea of a University.

La visió de la universitat que es trasllueix a través d'aquests discursos és el fruit de les reflexions d'una persona formada a l'Òxford de la primera meitat del segle XIX, al qual va dedicar els anys de joventut i en el qual va deixar una empremta que encara avui perdura. Però alhora aquesta visió és una projecció que partia d'un clixé protestant per donar una imatge d'universitat catòlica. Newman insisteix en diverses ocasions que l'objecte de la universitat és el coneixement i que l'educació universitària és primordialment de caràcter intel·lectual i no moral. En l'èmfasi que posa en el coneixement com a objecte i centre de la universitat, sembla traslluir-se el temor que, a la constitució de la Universitat Catòlica d'Irlanda, quedés substantivat el terme Catòlica i adjectivat el de Universitat.

Tanmateix no es poden llegir aquests discursos ara, a començament del segle XXI, sense tenir en compte els gairebé 160 anys transcorreguts des de llavors, amb profundíssims canvis socials i un progrés enorme en els coneixements de totes les ciències. En aquell moment, per exemple, la dona no tenia cabuda a la universitat, el reduït nombre d'estudiants universitaris procedia de les classes altes i mitjanes altes. Els estudis a Òxford estaven enquadrats dins de les àrees de Teologia, Arts, Lleis i Medicina; aquestes dues últimes, les úniques amb orientació professional. Arts era l'opció òptima per educar el "gentleman", i constituïa de fet un conjunt en què cabien totes les Humanitats i la Filosofia, i dins d'aquesta totes les ciències físiques i de la naturalesa. La tècnica no tenia cabuda a la universitat. La investigació científica no ocupava un lloc preeminent dins de les tasques universitàries, sinó que floria més aviat en les acadèmies i societats científiques.

La visió de la ciència i dels científics que s'observa a Newman era el resultat del seu viu interès per totes les manifestacions de la cultura, de la convivència diària amb les persones dedicades a les diverses ciències que oferia una universitat residencial com la d'Òxford. Aquella visió pot aparèixer ara fortament limitada si es té en compte la gran varietat i volum dels avenços científics acumulats des de llavors, amb el naixement de noves ciències particulars, la consolidació i maduració d'altres, llavors incipients, i amb la formulació de grans teories que modifiquen la visió del cosmos. Com a exemple, n'hi ha prou amb esmentar que els discursos van ser pronunciats abans de la publicació per Darwin de L'origen de les espècies el 1859 i que l'única física que cabia pensar llavors era la newtoniana. Tampoc no es pensava en l'aplicació tecnològica de la ciència: no existia indústria química, ni aplicacions de l'electricitat, ni tampoc qualsevol forma de biotecnologia. Amb l'absència d'aplicacions dels coneixements científics, no es plantejaven de manera important les qüestions de caràcter moral tan vives en l'actualitat, com les relacionades amb la vida.

 

Ciència i doctrina catòlica

L'opinió de Newman sobre la relació entre les ciències experimentals i la doctrina catòlica resulta d'actualitat i coincident amb les opinions expressades pels últims papes. No hi pot haver conflicte entre ciència i fe perquè tant la naturalesa com la revelació són obra del mateix Autor. Si hi ha conflicte, procedeix de les persones.

Així, respecte a l'oposició que pugui haver-hi entre la ciència experimental i la doctrina ensenyada per l'Església, en un dels passatges del discurs dedicat a "Cristianisme i ciència física" Newman parla de dos mons, el natural, que és conegut per medis naturals, i el sobrenatural, conegut gràcies a la revelació. Encara que presentin interseccions, són dos mons separats i, per això, no poden entrar en contradicció. La teologia, com a "filosofia del món sobrenatural" i la ciència, com a "filosofia del món natural", resulten incomunicables, incapaces de col·lisió en les idees i camps respectius. Caldria pensar més aviat en la necessitat de trobar formes de connexió en lloc de la necessitat de conciliació.

Tanmateix, en el Discurs sobre "Cristianisme i investigació científica", contempla la necessitat de conciliació entre ciència i fe, de la mateixa manera que aquesta conciliació resulta necessària en les friccions que es presenten entre les ciències particulars. En el panorama científic de la primera meitat del segle XIX, Newman observava que s'esdevenien xocs freqüents entre les diverses visions científiques. Aquesta circumstància el porta a comparar els conflictes aparents entre la ciència i la doctrina catòlica amb els que es presenten entre les diverses ciències. En relació amb aquests conflictes, la convicció del seu caràcter purament aparent i temporal s'expressa en una màxima presentada en tres fases: 1) la veritat no pot estar en contradicció amb la veritat; 2) sovint la veritat sembla estar en contradicció amb la veritat; i 3) cal ser pacient amb aquestes aparences i no precipitar-se en el judici. Així doncs, no ha de sorprendre que en comparar naturalesa i revelació, apareguin discrepàncies en determinats moments.

En una altra forma d'expressar la mateixa línia de pensament, afirmarà que no hi pot haver cap descobriment que pugui contradir realment cap dels dogmes de la religió. Manifesta la convicció que si una cosa provada per un astrònom, geòleg, cronòleg, antiquari o etnòleg, sembla en contradicció amb els dogmes de la fe, amb el temps es comprovarà que no estava provat, que no resultava contradictori, o que era contradictori amb una cosa que no era veritablement revelada.

 

El científic i la doctrina catòlica

Els conflictes provenen de l'extrapolació de les veritats científiques, com manifesta Newman: "Si ells s'oposarien amb tota raó al teòleg que pretengués determinar l'òrbita de Júpiter a partir del Pentateuc, per què em pot acusar d'intolerant quan no admeto el seu intent de teologitzar a partir de l'astronomia?"

No hi pot haver col·lisió entre la ciència física i el catolicisme; naturalesa i gràcia, raó i revelació vénen totes del mateix Autor diví. Tanmateix, sempre ha existit desconfiança i hostilitat entre la religió i els filòsofs de la naturalesa. Aquesta situació es presentava ja abans del cristianisme, en temps presocràtics, com cita Lord Bacon, i és conseqüència de les intromissions del filòsof en la teologia i del teòleg en la filosofia de la naturalesa. Newman prossegueix exposant l'argumentació de Lord Bacon: tots dos àmbits de coneixement han de progressar independentment, ja que els dos surten perjudicats quan s'intenta mescla-los. L'estudi de les causes finals passa per sobre de les lleis naturals establertes; l'estudi del món físic no té en compte l'existència de Déu. En altres paraules, la ciència física és en cert sentit atea, pel mateix fet de no ser teologia. D'altra banda, el científic se sent molt de gust amb les lleis de la naturalesa, i incòmode en canvi en pensar en un Governador Moral i en les seves interferències. Les crítiques ocasionals de caràcter religiós sobre la matèria científica, que no és religiosa, han augmentat ben sovint les suspicàcies i ressentiments dels científics.

Una altra raó que presenta Newman per a la dificultat d'enteniment entre el científic i la teologia rau en la disparitat entre els mètodes emprats per assolir la veritat en l'un i l'altre camp: la inducció en el camp de la física i la deducció en la teologia. Per a la teologia tota la veritat sobrenatural parteix de la revelació, rebuda pels apòstols i sancionada per l'autoritat eclesiàstica. No hi ha altres veritats noves que les que es dedueixen d'aquest dipòsit. Per al científic, que progressa en canvi mitjançant l'aplicació de l'observació i la raó, el mètode teològic sembla totalment antiquat i se sent molest quan veu que el seu mètode no té cabuda en la teologia.

Del científic dirà a més que maneja conceptes que en definitiva ell mateix no comprèn: què és la matèria, com va arribar a ser, si hi va haver alguna vegada en què no va existir, o si pot deixar d'existir; en què consisteixen realment les seves lleis, si poden cessar o quedar en suspens temporalment; en què consisteix la causació; què és el temps; quina és la relació del temps amb la causa i el seu efecte, entre altres qüestions.

Si bé no hi pot haver conflicte entre les veritats de la fe i les de les ciències de la naturalesa, sí que pot haver-n'hi en la ment o en la voluntat del científic. Durant l'edat mitjana els atacs a la fe es feien des del mateix àmbit dels membres de l'Església. Per aquesta raó exclama Newman: "És un temps miserable aquell en el qual la professió catòlica d'un home no és garantia de la seva ortodòxia, i en el qual un professor de religió pot estar dins de l'àmbit de l'Església, i tanmateix allunyat de la seva fe." Llavors els atacs es feien sota el llenguatge i l'aspecte de la fe, amb la metafísica com a instrument. Ara els atacs són des de fora i oberts i es fan mitjançant les ciències experimentals, com apareix en el discurs titulat "Una forma d'infidelitat actual".

La dedicació exclusiva en una direcció tendeix a debilitar altres interessos, de manera que algunes persones no són capaces de parlar d'una altra cosa que no sigui el seu tema d'estudi o del seu interès. Aquí Newman posa un exemple tret d'una obra teatral: l'epitafi posat per un pescador a la tomba d'un personatge: "Li agradava el peix". D'aquesta manera es comprèn que el científic, vivament interessat i absorbit per l'estudi de la seva ciència, amb freqüència resulti indiferent o escèptic davant de la doctrina. Seguint en la mateixa línia, assenyala que cal que la formació en la doctrina catòlica acompanyi l'educació en les ciències modernes, entre les quals inclou no sols les de caràcter físic, sinó també la psicologia, l'economia, o la lingüística. Si el que s'ha submergit en aquestes ciències, tan plenes de colorit, fets i raonaments, s'enfronta de sobte amb el Gènesi, els Profetes, els Evangelis, el símbol Quicumque, o la vida de sant Hilari, el seu esperit pot experimentar un fort mareig. Sense haver begut necessàriament abans res de contrari a la fe, es troba ara nedant en aigües estranyes, enfrontat a una simplicitat que es mostra rude en comparació amb la vida exuberant del món que li resulta propi i familiar.

 

Llibertat d'investigació

Newman es manifesta a més obertament defensor de la llibertat d'investigació, i fa una afirmació que pot resultar una mica sorprenent quan defensa la necessitat de la paciència quan es contempla un sorgir de dades o teories en aparent contradicció amb la fe: "Pot dir-se sense paradoxa que existeixen ocasions que l'error forma part del camí de la veritat i que de vegades constitueix part de l'únic camí."

En relació amb la llibertat d'investigació, recorda que les grans ments necessiten un espai ampli del pensament en què moure's. Així, els que poden ser qualificats com a genis, dotats per la naturalesa d'alguna facultat o capacitat particular, són moguts amb vehemència i regits imperativament per aquesta capacitat; són entusiastes per a la seva pròpia línia i cecs per a qualsevol altra. Poden ser bons catòlics, però si se'ls insisteix en la necessitat de sotmetre's als dogmes o a les opinions de qualsevol teòleg, es pot destruir o apagar la flama que viu en ells i quedar tot en no-res. Semblant és la situació de les ments amb visió filosòfica àmplia i poder creatiu, capaces de la formulació de grans sistemes. Potser es trobaran errors a la seva obra, tals com els que apareixen a les obres de persones com Malebranche, Bossuet o Muratori, però pot dir-se que en conjunt constitueixen una valuosa aportació i que hagués estat una pena si haguessin deixat d'escriure.

Com a límit a la llibertat d'investigació, recorda que les dades i conclusions en aparent conflicte amb la doctrina catòlica han de mantenir-se circumscrites en el cercle dels experts i no donar-hi difusió entre els alumnes. Avui segurament s'afegiria aquí la prudència en relació amb els mitjans de comunicació.