Catalunya, un país laic?

Per Juan José Guardia Hernández
Publicat el 16 de juliol de 2009

Com es sabut, la Generalitat de Catalunya està tramitant una singular norma denominada Projecte de llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos.

La seva tramitació no ha estat exempta de polèmica al nostre país. Fins i tot, ja han arribat veus crítiques del defora de les nostres fronteres. Com exemple, en el conegut informe anual del 2008 sobre la llibertat religiosa en el món de la associació internacional “Ajuda a l'Església Necessitada” es menciona explícitament aquest Projecte de Llei. Les paraules d´aquest informe susciten preocupació, per entendre sense cap excusa que si s´aprova aquest text legal, amb el contingut actualment previst, es produirà una restricció del dret fonamental de llibertat religiosa.

En aquestes línies pretenc únicament subratllar un dels punts controvertits, sense entrar en els aspectes jurídics tècnics més propis de publicacions especialitzades. Així i tot, em permetré d´afegir al final d´aquestes línies, des d´una perspectiva jurídica, un judici global de la projectada Llei.

Sense més preàmbuls, es pot dir que entre totes les qüestions, la que més sorpresa ha suscitat és l´exigència d´una nova autorització administrativa per a la construcció de qualsevol lloc de culte. És la denominada llicència municipal d´activitats d´ús de centres de culte o de reunió amb fins religiosos.

Aquesta llicència d´activitats religioses no substitueix la tradicional i pacífica llicència d'obres que tota confessió religiosa (en realitat, tota persona física o jurídica, inclosa qualsevol administració pública diferent del ens local que la concedeix) ja havia (i ha) d´obtenir de la corporació local per a la construcció de qualsevol lloc de culte. El que ara es pretén és afegir un nou control específic per als locals o edificis destinats a usos religiosos. Aquest nou control es constituirà de manera similar al que hi ha per a la legislació que regula les discoteques i las sales de festa, o el que té a veure amb les activitats molestes, insalubres o perilloses.

Una primera consideració ens ve de la mà del estudi de la història recent. No trobem capduplicitat de controls administratius per a la construcció de llocs de culte en el nostre passat immediat sinó només en el estatut jurídic que des de 1939 fins a 1978 es va establir per a las confessions minoritàries.

En efecte, en la precedent etapa constitucional, caracteritzada per la confessionalitat del Estat, l'Església majoritària entre nosaltres devia obtenir la corresponent llicència urbanística per a erigir una parròquia o qualsevol altre lloc sagrat. Les confessions minoritàries, en canvi, estaven obligades a sol·licitar, a més a més, una autorització administrativa específica del Governador Civil de la Província, on anava radicat el nou lloc de culte, que seria després substituïda per una autorització del Ministeri de Justícia a partir de 1967.

Amb la promulgació de la Constitució de 1978 aquesta exigència afegida per les comunitats acatòliques va desaparèixer, conformant un règim de plena llibertat religiosa.

És cert que la naturalesa jurídica d´aquella pretèrita autorització per a les confessions diferents de la catòlica no és coincident amb la que ara i avui es pretén establir. Ara bé, no deixa de sorprendre que existeixin semblancesentre ambdues, la qual cosa confirma que la polèmica suscitada sembla no estar exempta de fonament, i que els temors que tenen las confessions religioses a potencials intromissions dels poders públics en la vida interna siguin alguna cosa més que un perill llunyà.

Sigui com sigui, els motius per a la controvèrsia no s´acaben aquí. És necessari preguntar-nos el “perquè” d´aquesta nova norma. Els promotors d´aquesta Llei acostumen a defensar-la per dues raons: per una banda entenen que cal una intervenció més decidida dels poders públics per tal de garantir la seguretat dels ciutadans que freqüenten els llocs de culte. Per l´altra addueixen l´obligació que tenen les administracions públiques de tutelar el dret de tercers – que no té cap relació amb el tema de l´equipament religiós – a una convivència pacífica i sense molèsties.

Pel que fa a la primera afirmació, és a dir al tema que es refereix a la presumpta existència de locals i los edificis religiosos situats a Catalunya que presenten deficiències constructives i que requereixen un control especial per part de las autoritats municipals, no podem sinó compartir les consideracions fetes en aquest sentit per les diverses autoritats públiques: el dret fonamental de llibertat religiosa comporta el dret a uns centres cultuals dignes i segurs. Dit això, no deixa de sorprendre aquest inusitat interès per la integritat de les persones en aquests llocs, quan no hi ha gaires exemples d´equipaments religiosos, a Espanya i a Catalunya, que hagin estat protagonistes d´algun accident, o bé on hagi ocorregut alguna calamitat pública, amb dany per a individus. Per desgràcia, aquests malaurats successos continuen passant al nostre país, i, en canvi, no es donen precisament en els nostres temples o en llocs de culte anàlegs.

No resulta tampoc superflu recordar que les llicències urbanístiques que ha de sol·licitar qualsevol confessió religiosa ja ha de comportar els necessaris controls de seguretat i higiene dels centres de culte. Per tant, la projectada Llicència d'activitats religioses no constitueix una nova tutela que no existís fins ara.

Tot i amb això, en aquest debat s´acostuma a afegir específicament, pels qui aposten per aquesta nova llei, que molts locals destinats al culte islàmic de Catalunya es troben en un estat de precarietat. En aquest sentit s´afirma que les seves reduïdes dimensions, amb un ús per damunt de la seva capacitat, origina un risc per a les persones i per a les coses, en cas d´incendi o un altre tipus d´accidents.

No obstant això, no s´assenyala que, en realitat, aquests locals mai han obtingut cap llicència municipal per a aquesta activitat. Es troben - permeteu-me l´atreviment - en uns “llimbs jurídics”, tantes vegades consentits per les autoritats municipals. No és, doncs, convincent afirmar que el motiu es fonamenta en el deure de vetllar por la seguretat d´aquests locals o edificis, quan durant anys s´ha obviat l´existència d´aquells llocs clandestins de culte, sense aplicar-los-hi l´exigent legislació urbanística.

Com ja hem assenyalat, en segon lloc, també se sol invocar a favor d´aquest projecte de llei la correcció de les incomoditats que aquest tipus d´equipaments poden provocar, ja siguin sorolls, o gran concentració de persones al carrer entre d´altres.

Novament es produeix certa perplexitat, tenint en compte que tampoc no ens consta un elevat nombre de notícies sobre llocs de culte que produeixin molèsties als ciutadans. I, en canvi, sí resulta fàcil trobar molts establiments d´oci que pertorben la tranquil·litat i el descans dels veïns.

Segons la nostra opinió, els impulsors de la llicència d´activitat religiosa prediquen la necessitat d´aquest control afegit per a tots els llocs de culte, quan - en puritat - les molèsties es generen en els centres religiosos irregulars, és a dir, en els centres que no tenen llicència municipal de cap tipus, i que han estat dedicats a aquesta funció cultual al marge de tot el plantejament urbanístic. Si aquestos llocs de culte pertorben la resta de la ciutadania, es deu a la desídia municipal, no pas a la manca de normes del nostre ordenament jurídic. En aquest punt, no resulta superflu recordar que el nostre dret contempla instruments adequats per al supòsit que existeixin comportaments poc respectuosos que originin incomoditats. Efectivament, la llibertat religiosa no pot convertir-se en un títol que permeti desenvolupar activitats amb la lesió d´altres drets; per tant els ajuntaments estan ben proveïts d´instruments jurídics per intervenir, al igual que poden fer-ho davant les molèsties provocades pels particulars, encara que no els exigeixin cap llicència afegida.

No és pas difícil deduir que la exigència de la llicència urbanística pertinent és suficient per garantir edificis religiosos segurs.

I bona prova d´això és que a les esglésies de la confessió majoritària, a Catalunya, durant la etapa democràtica mai no se´ls ha exigit cap autorització administrativa diferent de la ja citada llicència urbanística, i – com és ben conegut – gaudeixen de una solidesa constructiva fora de tot dubte; encara més, per damunt dels estàndards de l´arquitectura civil.

Qüestió diferent és el fet que alguns ajuntaments no atorguin llicència urbanística a algunes comunitats religioses (o que l´atorguin sense massa rigor, per raons que se´ns escapen), amb la qual cosa es propicia - ara sí - l´existència de llocs de culte clandestins, amb notable precarietat. Insistim en el fet que aquesta inhibició dels poders públics no es resol amb noves normes, sinó amb gestors públics que assumeixin amb responsabilitat el mandat contingut en el article 16.3 de la Constitució Espanyola de cooperar amb les confessions religioses.

En efecte, és necessari recordar als gestors públics que el nostre Tribunal Constitucional afirma que la laïcitat instaurada en Espanya en 1978 no solament constitueix una protecció davant ingerències públiques (laïcitat negativa), sinó que també constitueix – en paraules textuals - una «actitud positiva, des d´una perspectiva que podríem anomenar assistencial o prestacional». Dit amb altres paraules, l´autèntic estat laic comporta promoure les condicions que facin real i efectiva la llibertat religiosa dels individus i dels grups.

En aquest sentit, pensem que més que estar necessitats de noves normes i procediments, potser el que es necessita sigui el compliment de les prescripcions de l´ordenament urbanístic existent al nostre país, que no està – precisament – dejú de texts legals i reglamentaris.

Com ja he avançat, a manera d´epíleg, voldria afegir algunes consideracions del “perquè” d´una nova autorització per a la construcció de llocs de culte. Des de una perspectiva jurídica no resulten convincents els motius que s´han exposat a l´opinió pública de cara a aquesta operació jurídica.

És necessari recordar que segons el nostre Dret Administratiu tota llicència municipal d´activitat crea un vincle estable de control entre l´Administració que l´atorga i la confessió que l´obté, a diferència de les clàssiques llicències urbanístiques. No cal afegir que els redactors de la nova Llei coneixen aquesta conseqüència jurídica.

La creació d´aquest nou vincle entre Estat i confessions religioses suscita inquietud. No estan exempts, doncs, de raons els qui afirmen que existeix una voluntat política d´ampliar les possibilitats d´intervenció sobre els llocs de culte. Aquest fet es corrobora quan s´imposa que la nova llicència de activades religioses tingui també caràcter retroactiu. Es preveu que tots els llocs de culte situats a Catalunya ja construïts hagin d´obtenir també aquesta llicència - amb excepció de les incloses en l´Inventari del Patrimoni Cultural Català -, amb independència de la data de la seva construcció, i amb independència del fet que ja, al seu dia, obtingueren les corresponents llicències urbanístiques. No és necessari ser un especialista en Dret Eclesiàstic del Estat o en Dret urbanístic, per adonar-se de la singularitat d´aquesta mesura, i per comprovar com no sovinteja el fet d´establir una retroactivitat tan àmplia d´una norma. I tampoc no resulta clar com es compagina aquesta mesura, amb l´aparent motivació que se´ns ha donat sobre aquesta projectada Llei. Si es tracta de garantir edificis o locals d´ús religiós segurs, per què exigir la Llicència d´activitats religioses als temples ja construïts i que porten anys - quan no llargues dècades- sense presentar cap problema? Per posar un exemple, si els centenars de parròquies catòliques catalanes no ofereixen garanties constructives, el que han de fer les autoritats competents en el exercici de les seves improrrogables competències, és decretar la seva immediata clausura. I si realment aquesta clausura respon a causes objectives, no es produeix cap lesió a la llibertat religiosa. Ara bé, si no s´ha decretat cap tancament, és perquè aquestes carències no existeixen; per tant, queda el dubte de si el motiu presentat a l´opinió pública per a la repetida llicència de activitat religiosa respon realment a unes raons últimes diferents. En aquest sentit, són lògiques las reticències manifestades per diverses autoritats religioses de les confessions existents a Catalunya. La projectada Llei deixarà un ampli marge d´acció als alcaldes pel que fa als llocs de culte. No és difícil d´imaginar que es pugui usar la concessió o no d´aquesta autorització (o la realització d´inspeccions per verificar el seu acompliment) com moneda de canvi, per fer pressió a una determinada confessió. En aquest sentit, podria ser una manera de “invitar” a la religió majoritària a no pronunciar-se sobre algunes qüestions socials, o a mantenir davant aquestes un perfil baix.

Efectivament, no deixa de suscitar-se la sospita que el discurs sobre la necessitat de tutela de la seguretat i salubritat dels llocs de culte, sigui més aviat la punta d´un iceberg. En la nostra opinió, aquest Projecte de Llei constitueix una manifestació - entre altres - d´una genèrica voluntat política d´estendre la capacitat d´intervenció dels poders públics catalans en la societat civil.

No són pocs els que han advertit del risc que comporta d´augmentar el protagonisme de els ens públics en alguns àmbits de la vida social, com l´educació, la família i la cultura, entre d´altres. Certament aquesta qüestió ens portaria molt lluny, n´hi ha prou ara amb afirmar que aquesta constitueix la qüestió nuclear que aquesta iniciativa legislativa planteja. Quin és el límit de l´actuació del Estat? Fins a quin punt es respecta la legítima autonomia dels ciutadans i de la societat civil respecte als poders públics amb aquest tipus de polítiques públiques?

Hem d´evitar que l´arbre no ens deixi veure el bosc. El necessari debat sobre les minúcies o detalls tècnics d´aquesta projectada llei - i d´altres, com la Llei de Educació de Catalunya - no ens ha d´allunyar de la qüestió de fons, que no és cap altra que el paper que han de jugar els poders públics en la nostra societat. Aquesta és una apassionant qüestió que per la seva importància no ha de ser robada al debat públic, ni resolta - precisament - per aquell que n´és jutge i part, és a dir, per la pròpia administració pública. Per això, en la meva opinió, donat el caràcter fonamental de la llibertat religiosa, la Generalitat de Catalunya hauria d´aplicar-se aquell aforisme canònic, inspirador dels sistemes democràtics, que deia “quod omnes tangit, ab omnibus approbetur” (el que afecta a tots, per tots sigui aprovat). En altres paraules, els nostres governants haurien d´evitar la imposició de una norma homogeneïtzadora a les confessions religioses i apostar – en un exercici de prudència política – per una via més compromesa i respectuosa amb la idiosincràsia de cada confessió. Aquestes solucions existeixen i són variades, i potser les més adequada és la convencional, és a dir, la celebració de convenis o pactes entre els poders públics i les confessions religioses. Ens temem que, de no ser així, haurem de preguntar-nos si Catalunya ha deixat de ser un país (positivament) laic, per passar a ser un país (negativament) laïcista.

Juan José Guardia Hernández

Llicenciat en Dret i en Dret canònic. Advocat urbanista.

Doctor en Dret canònic per la Universitat de Navarra.

jguaher@alumni.unav.es