Davant la perfecció –bondat, veritat, bellesa, salut, treball ben fet,...– un es pot preguntar què hem de fer amb tot allò que creiem imperfecte, defectuós, lleig, enganyós, malalt. L´hem de fer desaparèixer o l´hem de sanar o perfeccionar en
la mesura que podem?
Un amic meu hem feia veure com ja des d´abans del naixement –en l´actual societat de benestar– els “imperfectes” i encara no nascuts se´ls anihila, se´ls treu la vida perquè no molestin la nostra pacÃfica convivència. I em feia llegir un article on es mostrava com la detectació, en els fetus, de malalties congènites (nanisme, sÃndrome de Down,
deficiència mental, espina bÃfida, etc.) portava a plantejar-se, de seguida, la interrupció de l´embarà s, l´avortament d´aquell ser humà viu, però “imperfecte” segons els criteris que no tenen en compte la sacralitat de la vida humana. S´ha d´afirmar, emperò, que una minusvalia previsible no és motiu per estroncar una vida...; a més a més qui ens pot assegurar que ningú mai no patirà un esdevenidor “imperfecte” (esquizofrènia, paranoia, algun altre tipus de bogeria, trencament de la medul·la òssia, etc.), amb limitacions corporals, espirituals o intel·lectuals? Qui ens pot garantir la perfecció fÃsica o psÃquica al llarg de tota una vida?
Un nen o nena “imperfecte” des del naixement pot gaudir, en canvi, d´una perfecció més alta que molts dels nascuts aparentment sans. Un malalt amb la sÃndrome de Down desenvolupa una amor i un afecte molt més alt que els
anomenats “perfectes”. Sabem bé quina és la seva felicitat interior? Quin és el seu goig de viure i quin és el seu “perfecte” futur? Mostrava el meu amic que la decisió d´anihilar la “imperfecció” en aquests casos bloqueja la recerca de terà pies curatives intrauterines, ja que les malalties genètiques també podrien ser guarides a temps amb més investigació cientÃfica. D´altra banda aquesta anihilació de la vida es pot estendre, com una taca d´oli, amb l´acceptació de l´eutanà sia quan amb el temps ens trobem davant persones que ja han assolit la “imperfecció vital” per diverses causes: vellesa, malalties incurables, discapacitats, demències senils, moribunds, etc. També una visió estreta del que és la vida humana, de les imperfeccions que pot comportar –la “imperfecció moral” d´un assassÃ, d´un corrupte pedòfil,
etc.–, ens podria portar a la defensa de la pena de mort i a rebutjar tota mena de “terà pies” de reinserció social i laboral i de “guarició” moral.
No sabem, tal vegada, que la “imperfecció” inclou la nostra “contingència des que naixem”: no som éssers “necessaris” i des d´aquest punt de vista ja no valdria la pena de viure. També hi ha la contingència temporal dels que són bells, intel·ligents o triomfadors, per un temps determinat... ja que poden esdevenir lletjos o uns estúpids i uns fracassats. Se´ls ha de suprimir perquè ens fa nosa la seva incompetència deguda a la contingència creada, en el temps, per diversos factors? No els hi oferirem un camÃ, un altre temps de reparació i de canvi per tal de retornar a la perfecció perduda? Descobrir la “imperfecció” i la “fragilitat” humana és també una bona sendera per posar tots els mitjans per “embellir-nos, “renovar-nos” i “millorar-nos”.
En una societat egoista, materialista i hedonista la “lletjor”, la “malaltia”, el “fracà s” són molestos. En canvi des d´una òptica personalista cristiana hem d´afirmar que tot ésser humà té, des del mateix començament de la vida, una dignitat
inviolable. Des del principi l´ésser humà que ha de néixer serà persona, sempre amb tota la dignitat que li ha donat el creador. És una persona independent, l´à mbit del drets de la qual no pot ser envaït per ningú externa a ell: ni l´Estat, ni un metge, ni tant sols la mare. Per tant, ha de ser protegit, i en cas que es pugui ha de ser guarit; si no pot ser, se n´ha de tenir amb ell tot l'afecte i esperit de servei perquè és “un dels nostres”. És un ésser estimat per si mateix i destinat a assolir la gran Perfecció final després d´haver conegut tota mena d´“imperfeccions”. Si la dignitat humana tingués el seu origen únicament en les realitzacions que els homes portem a terme amb èxit, aleshores els dèbils, els malalts i els indefensos estarien privats de l´essencial dignitat humana.
Teresa de Calcuta, premi Nobel, afirmava que “molt pobre és el paÃs on es tolera privar de vida a un nen no nascut... creat per viure i estimar. La seva vida no està per ser destruïda, sinó perquè la visqui... malgrat tot”.
Josep Vall i Mundó