Amor i poder

Al nord d'Àfrica es troba una làpida sepulcral que diu: "Jo, capità de les legions romanes, he arribat a conèixer a fons aquesta veritat: que a la vida hi ha només dos coses, el amor i el poder, i ningú pot tenir totes dos al mateix temps".

Per a una reflexió breu sobre un tema tan profund, l'amor i el poder, Déu i els homes, aquesta fórmula lapidària, resulta de gran ajuda.

En la història de la humanitat només hi ha dos camins o, com deia Sant Agustí, dos amors: l'amor a si mateix "fins al menyspreu de Déu" –el poder, en definitiva– i l'amor a Déu "fins al menyspreu de si mateix " (De civitate Dei, XIV, 28).

L'amor de Déu pels homes porta al mateix Déu fet home fins a la mort. El poder de l'home sobre l'home, el condueix a la mort i l'aparta de Déu. No cal que sigui una mort física. Només cal aconseguir que renunciï a la seva llibertat a canvi d'una mica de suport i protecció, d'una certa seguretat de vida.

El poderós veu en Déu un competidor, un rival de la seva autonomia, un lladre de la seva llibertat: Ves, fuig d'aquest món, que ja no et necessitem, millor ens organitzem nosaltres tots sols! I si Déu es resisteix a desaparèixer de la vida dels homes, llavors se li acusa de totes les calamitats que existeixen a la humanitat. I si Déu no és culpable ique ho demostri! Un cop més, Crist compareix davant Pilat. L'amor i el poder es troben cara a cara, en Jesucrist venç l'amor, en Pilat el poder.

Però a l'hora de realitzar aquestes consideracions no pensem només en els poderosos d'aquest món. L'apòstol Tomàs no era cap poderós del seu temps. Estimava a Jesucrist i va passar tres anys amb Ell. Però només confiava en el poder de la seva intel.ligència. No li quadrava en els seus plantejaments, com a cap dels altres apòstols, que el Messies havia de morir i de quina manera! iEn una creu! Que sent Déu hagués renunciat al seu poder infinit fins aquests límits! Que m'ho demostrin! És a dir, que malgrat tot, em doni un senyal que encara conserva la seva infinit poder!

Quantes vegades, homes i dones joves preguen que se'ls demostri la fe! És la versió racionalista de la petició que els jueus feien a Jesucrist. Ells demanaven un signe, un portent per creure en Ell. El que demanen ara, en el fons, no ha canviat gran cosa: el poder de fer miracles substituït pel poder de la intel·ligència. Per als jueus el poder consistia a veure; per a l'home modern, a entendre. Només crec alló que entenc, alló que arriba al poder de la meva intel·ligència. La fe es desenvolupa en l'àmbit del poder, no l'amor. Creure és, llavors, posseir, organitzar, manar, controlar.

Però qui els ha dit que a nosaltres els creients ens han demostrat la fe? Certament, segons hem anat creixent ens han anat donant raons de la nostra fe. Però la fe sense l'amor és fe morta. La fe necessita de les obres, de gestos d'amor, i no hi ha gest més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Qui perd la seva vida –el que estima– la troba, i el qui la guarda –la protegeix amb el seu poder– la perd.

L'amor ens torna febles. El poder, en canvi, ens atorga una aparent seguretat. El poderós no veu la necessitat de millorar, de canviar, de convertir-se, en una paraula. Són els altres els que han de canviar, girar al voltant d'ell. I en el seu domini dels altres troba la seva seguretat.

Escrivia Tolstói: "Em moro de riure quan recordo que pensava que un pot fer-se un petit món feliç i honrat en el qual amb tranquil·litat, sense errors, sense penediment, es viu poc a poc fent, sense pressa i consciència, només el que és bo. Això és ridícul! No es pot, àvia. El mateix que no es pot estar sa sense moviment, sense gimnàstica. Per viure honestament cal esforçar-se, perdre el camí, lluitar, equivocar-se, començar, abandonar, de nou començar i de nou abandonar, i lluitar i perdre eternament. I la tranquil·litat és una baixesa de l'esperit " (Carta de Lleó Tolstói a Alexandra Tolstaia).

Sempre hi haurà persones que intentin escollir el poder i l'amor a la vegada. Per aconseguir el seu propòsit substitueixen l'amor pel «no vull causar un disgust a ningú», com deia el llavors Cardenal Ratzinger en una conversa amb Peter Seewald. "Actualment –continuava– aquesta actitud es dóna amb molta freqüència fins i tot en àmbits polítics, « no em vaig a ficar en això, perquè seria la meva perdició ». I abans que disgustar algú o disgustar-se un mateix, es pacta amb l'error, amb la impuresa, amb la falta de veritat, amb el mal. El benestar o èxit personal i la pròpia imatge es paguen molt cars –amb el vistiplau del grup d'opinió més de moda–, a costa de la Veritat ".

Quan s'abandona la Veritat, ja s'ha triat el poder i, llavors, estimar es converteix en un impossible. Un cop s'ha triat el poder, l'amor queda condicionat al poder: "t'estimaré sempre... –comença l'enamorat– sempre que m'ho permetin les circumstàncies, sempre que no comprometi la meva existència amb algú que és diferent de jo i que no puc dominar totalment ". "T'estimo perquè et domino, perquè tinc poder sobre tu".

Tant el capità de les legions romanes com l'escriptor rus ens parlen de lluita. En el fons només hi ha dues formes de lluitar: contra els altres o contra un mateix. La primera ens condueix al poder, i la segona a l'amor.

Josepmaria Pastor i Muñoz