«Porta Fidei» i la reforma de l'Església

Per Ignasi Fuster
Publicat el 23 de desembre de 2011

Porta Fidei és una carta apostòlica, de l´11 d´octubre de 2011, amb què Benet XVI ha decidit convocar un “any de la fe”, que començarà l´11 d´octubre de 2012 i acabarà el 24 de novembre de 2013. Compareix davant nostre la gran qüestió de la fe, és a dir, la gran qüestió de Déu. ¿No és aquesta la gran qüestió plantejada pel Concili Vaticà II, ara que es compliran els 50 anys del seu inici? En realitat, com alguna vegada ha assenyalat Benet XVI, tot el Concili gira entorn d´aquesta gran qüestió: Déu mateix!

¿Podem interpretar d´alguna manera el desig del Papa? La qüestió urgent de la nova evangelització, del «mandat» missioner de l´Església, no és una espècie de reivindicació del protagonisme de l´Església en la societat actual: Que la societat ens escolti per un bé d´ella! És més profund. Hem d´evitar falsos afanys de protagonisme. Impera la necessitat d´una humilitat de l´Església, i duna certa calma en els seus projectes i programes. És ara el temps de la interiorització. És a dir, ¿com és la nostra fe? ¿Què hem de fer per a realitzar les obres de Déu? (Jn 6,28) (n. 3). La base de la nova evangelització és la fe dels creients.

Però, hem de reconèixer, com el Papa ja va advertir a Portugal, que succeeix avui amb freqüència que els cristians es preocupen molt per les conseqüències socials, culturals i polítiques del seu compromís, al mateix temps que segueixen considerant la fe com a pressupòsit de la vida comuna. De fet, aquest pressupòsit no només ja no apareix com a tal, sinó que amb freqüència és negat (n. 2). Presenciem un temps d´una profunda crisi de fe (n. 2), que afecta moltes persones. I no només és una crisi de fe, també és una crisi de civilització, en un moment de profund canvi, com el que la humanitat està vivint (n. 8).

I aquesta crisi també afecta la mateixa vida de l´Església. La nostra fe també n´està afectada. D´aquí que tot el

document insisteix en la necessitat d´un procés de reforma en el si de l´Església com a comunitat de creients, seguint l´estela de la renovació eclesial invocada pel Concili Vaticà II a mitjan segle XX. En aquesta perspectiva, l´Any de la fe és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor (n. 6).

Avui en dia no podem donar per suposada la fe dels creients. Per això la carta convida a reflexionar sobre l´acte mateix amb què es creu (n. 9), és a dir, sobre la fe com a acte de l´home. La fe és decidir-se a estar amb el Senyor per viure amb Ell. I aquest “estar amb El” ens porta a comprendre les raons per les quals es creu. La fe, precisament perquè és un acte de la llibertat, exigeix també la responsabilitat social d´allò que es creu (n. 10). Es tracta de confessar una fe íntegra (pot ser de gran servei l´instrument del Catecisme de l´Església Catòlica) i alhora convincent (mirant l´estil dels sants).

I una fe que ha de poder tenir una dimensió pública en la nostra societat contemporània. Com ha dit el periodista Antoni Puigverd, a «l´atri dels gentils» li ha de correspondre «l´àgora de la fe». És a dir, el món actual ha d´estar disposat, en un exercici de racionalitat, que la veu de l´Església pugui ressonar en l´àmbit públic en relació amb els grans temes morals que afecten el rumb de la humanitat.

I una fe que és provada. És com un darrer raig de llum sobre la fe (n. 15). Ser de la veritat –consagrats en la veritat, va dir Jesús– fa patir. Per tant, la nova evangelització és també disposició al sofriment per amor a la veritat. Quants

sants han experimentat la soledat! Quants creients són provats també en els nostres dies pel silenci de Déu, mentre voldrien escoltar la seva veu consoladora! (n. 15). Però si els evangelitzadors fugim de les dificultats i els sofriments, llavors la fe sucumbeix en el no-res.

En conclusió, és una fe per a la nova evangelització. És la qüestió de Déu, l´Església, el món. ¿No emergeix de nou l´esperit del Concili Vaticà II? Una Església renovada per a l´home d´avui i els grans reptes de vida o mort que caracteritzen els nostres temps tan dramàtics. Aquesta carta ens vol alertar de com plantegem la nova evangelització. Només és possible des d´una fe sincera. ¿Com és ha meva fe davant del sofriment? ¿Com és la meva fe davant dels qui no pensen com jo? ¿Com és la meva fe davant dels avenços de ha ciència i de la tècnica? ¿Com és la meva fe davant de la meva raó i dels meus sentiments? ¿Com és la meva fe davant de mi mateix?

Nova evangelització no pot ser una fugida frenètica de nosaltres mateixos o una mena de demostració que l´Església està viva també en el nostre temps. ¿Per què no podem reconèixer que potser l´Església del nou mil·lenni està morta en alguns dels seus aspectes? ¿No l´ha envaït un letal esperit del món? No hem de tenir por a la veritat de nosaltres mateixos, no podem retardar la seva reforma espiritual i material. Jo recomanaria a tots els cristians llegir seriosament el darrer discurs de Benet XVI dirigit als catòlics compromesos en el seu viatge a Alemanya.

Al contrari, nova evangelització significa endinsar-nos en nosaltres mateixos. I alhora, deixar que l´home d´avui, amb les seves aspiracions i tragèdies, amb la seva incredulitat, també entri d´alguna manera en nosaltres, sense que això comporti mundanitzar-nos. ¿No era aquest l´estil evangelitzador de Crist com s´endevina en els sants diàlegs amb Nicodem i la Samaritana? Superficialment, evangelitzar podria semblar com un èxtasi o una sortida cap enfora. Però més essencialment es tracta d´un viatge dels cristians envers la seva interioritat. El moment d´expansió de la fe necessita del moment d´interiorització, és a dir, del moment crucial de la fe.

Amb això vull dir que el moment «actiu» de la nova evangelització demana del moment «passiu» de la fe. Hem de tornar sobre nosaltres mateixos, per fer cada vegada més forta la relació amb Crist (n. 15). Ens cal identificar-nos més profundament amb l´ànima de l´home modern, sovint marcat per l´esgotament, el desconcert i la desesperació. Rebre´ls d´alguna manera a casa nostra sense por. Potser hem d´evitar actituds d´excessiva seguretat en relació amb la veritat o de confrontació massa dura amb la nostra societat. Doncs, en definitiva, la veritat esplèndida de la fe és un do per a tot el món. I llavors comprendre Jesús des de les fibres més profundes del nostre ser. No són temps per a una precipitació estèril, sinó per a una sàvia –encara que imperfecta– lucidesa. Obrim la porta de la fe.

Ignasi Fuster

Professor de la Facultat de Filosofia de Catalunya

Rector de la parròquia de Sant Celoni

Bon Pastor, 24