La Bíblia: Religió, Raó, Cultura

La Bíblia és el Llibre dels llibres. Pràcticament tots els homes i dones del planeta coneixen la seva existència, encara que no visquin en l'àmbit de la cultura occidental o hagin crescut espiritualment en el marc cultural semític, com és el cas dels jueus, cristians i musulmans, cridats a vegades pobles del Llibre.

La Bíblia ocupa un lloc molt destacat en el grup de textos sagrats on s'ha expressat i decantat en el curs dels segles l'experiència religiosa de la humanitat. Se l'hi esmenta amb raó amb els himnes de Zaratustra, que es va encarar amb la qüestió vital del mal i va mirar als ulls de l'esperit del negatiu; als misteriosos Vedes hindús, els Upanisad i al Cant amorós del Rei; als textos budistes del “cànon palí”, que són una de les creacions més majestuoses de la reflexió humana sobre el jo i la transcendència, al Alkorà, que ha originat un poble de creients que confessa al Déu Un en tots els espais de la terra.

La Bíblia és el llibre nacional d'un poble ètnicament i lingüísticament ben diferenciat, que en art, ciència, població i poder era inferior a les nacions veïnes. Però el Llibre dels llibres representava, i representa, també avui, la religió, és a dir, la relació viva de l'home amb Déu, com a principi i fi de la seva existència. La Bíblia és per tant, una finestra al més enllà, alhora que permet conèixer a fons la naturalesa humana. Ens diu qui és Déu i qui són l'home i la dona.

La Bíblia és considerada pels creients cristians la Paraula de Déu escrita. El text bíblic es troba dotat d'una singular autoritat. No és llavors jutjat pel lector, sinó que, al contrari, té capacitat de jutjar tot el qui el llegeix, amb una dinàmica que penetra fins als racons més recòndits de l'ésser i de la personalitat. La paraula bíblica interroga i valora; és com un mirall on el lector es pot veure a si mateix, amb vista a conèixer-se i modificar la seva trajectòria vital.

La Bíblia es troba dominada per la dimensió divina. Ha estat donada als homes per a la seva salvació i perquè puguin assolir amb plenitud els béns últims, béns que el món no és capaç de proporcionar. No s'ha escrit per satisfer la curiositat humana sobre els enigmes i misteris de l'univers. No és un llibre de ciència profana, ni de política, art o economia, encara que contingui aspectes artístics, polítics i econòmics no gens menyspreables.

La Bíblia conté l'última i definitiva Paraula de Déu adreçada als homes. Diu sant Joan en el quart evangeli que "al principi era la Paraula". I podem dir que al final és també la Paraula, igual que diem que Jesucrist és alfa i omega. Déu obre i clausura amb la seva Paraula la història de la Humanitat.

Que la Bíblia contingui l'última Paraula divina no significa que els llibres religiosos que la precedeixen (Avesta, Vedes, Canon budista, Alkorà...) no tinguin cap valor. Suposen tots una certa preparació en la qual els homes van educant i perfeccionant el seu instint i sensibilitat religiosos, i Déu prepara amb lentitud i domini dels temps els passos que porten a la plenitud salvífica i espiritual.

Qualsevol ésser humà pot trobar en la seva tradició religiosa, si actua de bona fe i intenció recta, la plenitud relativa que Déu té prevista per a ell. Però tot home pot sentir l'impuls interior d'avançar, si pot fer-ho, cap a metes espirituals més elevades. Perquè el camp de la religió i de l'experiència religiosa és un camp dinàmic en el qual un s'ha d'aturar, si sospita o sent que encara no ha arribat al final. Cada un se salva i es realitza espiritualment en la seva religió, però només en la tradició bíblica pot assolir la certesa, la fondària i la seguretat en la relació personal i comunitària amb Déu que la seva condició religiosa innata anhela.

Text monogràficament religiós, la Bíblia és també un llibre crític i impregnat de racionalitat. S'ha dit amb encert que la Bíblia conté no només la Paraula divina, sinó també que ella mateixa és un gran procés de desmitificació. En aquest sentit el text sagrat es comporta com un aliat i un suport de la raó humana, a la qual supera sense negar-la. La raó, en efecte, es mostra per la seva naturalesa contrària i crítica als plantejaments fantàstics i inversemblants que tant abunden en la literatura religiosa de tots els temps.

Els autors de la Bíblia no confonen mai el fet sobrenatural amb l'absurd, i jutgen inadmissible i enganyosa qualsevol narració que contingui elements d´irracionalitat. Pot i s'ha d'afirmar que en el desenvolupament del pensament humà, l'hegemonia de la raó i de la reflexió crítica deu tant a la filosofia grega com al pensament bíblic, encara que els mètodes de tots dos siguin diferents. Tot mostra que Déu és el màxim misteri, i que aquest misteri inabastable per la raó humana és alhora perfectament racional.

La Paraula escrita de Déu, continguda en la Bíblia, és solidària de la raó i enemiga del mite, perquè el mite sol ser a-històric, impersonal i moltes vegades extravagant, mentre que les narracions bíbliques són exactament el contrari, és a dir, són històriques, personalitzades i versemblants.

Això s'exemplifica molt bé en el primer verset de la Bíblia (Gènesi 1,1), que, sense semblar-ho, conté una notable càrrega polèmica. Quan l'autor afirma que "al principi va fer Déu el cel i la terra", aquestes paraules senzilles podrien passar desapercebudes per la càrrega crítica que semblen desbordar. Perquè estan denunciant les idees i concepcions mitològiques sobre l'origen del món. El versicle inicial de la Bíblia aixeca acta, per dir-ho, del fet que l'univers ha estat creat en el temps (en el principi), que el seu productor o creador és un Ésser concret (fou Déu) i que l'univers és una realitat ben determinada (cel i terra). Totes les paraules semblen rebentar de sentit, i no tenen res a veure amb la mitologia.

La modernitat de la Bíblia, en el seu Antic i Nou Testament, es reflecteix així mateix en el fet que la religió cristiana, a la qual ha donat origen, continua viva, i influeix en la societat tant com en els principis de la seva història humana. La Bíblia es troba present en la quotidianitat de la vida dels homes i dones cristians. Només l´Alkorà dels musulmans mostra en aquest sentit una certa semblança. A la Bíblia, especialment el Nou Testament, es percep que la religió és part del bé comú temporal. Per això la sensibilitat de l'home contemporani té en compte els ensenyaments bíblics per acceptar-los i construir la seva vida o per denigrar i perseguir. Un test de la validesa i rellevància de la Bíblia judeocristiana per al nostre temps és que davant seu se sol adoptar una actitud militant d'acceptació o de rebuig.

El Nou Testament és una escola de secularitat ben entesa. Encara que tot està sota Déu i sota el domini diví del món, hi ha una clara distinció entre els fets divins i els humans, entre el que és sacre i allò que és profà. Déu deixa per als homes les coses dels homes. No hi ha en el Nou Testament cap concepció teocràtica. Déu té el seu àmbit i el Cèsar –el govern de les coses temporals– té el seu propi. Això estava ja prefigurat en l'Antic Testament, on els sacerdots i els profetes no governaven el poble. Aquest era governat pels jutges i més endavant amb la instauració de la monarquia, en Saül, pels reis d'Israel i de Judà. Aquesta pauta d'actuació impregna tota la concepció bíblica de la realitat i es troba ratificada per la predicació i actuació de Jesús de Natzaret, que respecta l'autoritat i se sotmet a ella, alhora que ensenya el fet que Déu és origen de tot poder al cel i a la terra. Al governador romà li ho recorda quan li diu: "no tindries cap poder sobre mi, si no se t'hagués estat concedit de més amunt" (Joan 19,11).

La Bíblia és un llibre per ser llegit i meditat amb assiduïtat. Només així lliura els seus secrets al lector i, fins i tot, pot apoderar-se benèficament d'ell. Per a molts ha estat i és un veritable llibre d'hores. Importa llegir la Bíblia. L´impacta de les seves paraules eternes té capacitat per il·luminar i orientar la difícil existència humana. L´Alkorà dels musulmans significa repetició, potser perquè és un llibre principalment per ser recitat en veu alta i escoltat atentament. Aquesta dimensió auditiva i pública resulta menys important en el cas de la Bíblia.

La Bíblia és, sens dubte, un gran monument literari, que conté un ampli nombre de gèneres històrics, poètics, profètics, sapiencials... És una pedrera inesgotable d'assumptes, semblances de personatges, arguments, reflexions, costums i maneres de viure. Tots tipifiquen qüestions existencials i retrats de situacions i circumstàncies que simbolitzen la vida humana en el seu curs temporal rumb a l'etern.

José Morales