"Indignats" i personalisme cristià

El personalisme és un corrent filosòfico-social que emfatitza el concepte de persona en els ordres: filosòfic, polític, familiar, social, etc. La persona és l´eix central de tota l´existència humana i considera l´home, d´acord amb la seva naturalesa, com a ésser transcendent, únic, autònom i comunitari... El personalisme exigeix a l´home a preocupar-se del proïsme, de tenir-lo en compte, escoltar-lo...; una ideologia que contempla els humans com a éssers lliures i dignes –amb una dignitat que vol escapçar tota desigualtat i discriminació injustes–; tractar-los des del més veritable respecte humà i sobrenatural. L´home és valorat com el que és: la criatura més perfecte feta a imatge del seu creador.

Podríem parlar d´individus humans senzillament, d´una existència humana sense afegitons. Ara bé, el personalisme estableix una diferencia entre individu i persona. L´individu existeix naturalment però no se´l veu aïllat i insolidari. Va més enllà perquè el fet de ser persona implica l´existència d´algú que viu per als altres: és un algú que, com ésser humà, es realitza en la donació lliure de si mateix als altres.

L´home és alhora persona individual i comunitària. O sigui que cada home individual és un ésser social, racional i lliure, obert als altres com a persones, expressant tot un conjunt de característiques espirituals que comporten un plus de qualitat: amor, entrega, reciprocitat responsable en l´atenció dels drets i deures essencials de tots els homes. Des d´aquesta base entén la vida social per tal de millorar-la i perfeccionar-la. L´home és un membre viu que no pot ésser col·lectivitzat. Mira cap al bé comú treballant per a la plenitud social, familiar i espiritual de tothom. Considera tots els homes com a persones úniques, irrepetibles, creditores de tots els drets fonamentals, no permetent que desapareguin en un conjunt massiu o anònim. El bé comú, des del personalisme, s´entén com tot aquell conjunt de condicions socials que faciliten a tots els ciutadans un expedit desenvolupament de la seva perfecció.

Amb la ben entesa noció de “persona” –sigui quin sigui el seu origen, raça, nacionalitat, situació, etc.– el bé comú és el primer fruit i l´home es vist des de un punt de vista elevat: un ésser espiritual i material alhora obert a la transcendència.

Tot això requereix que la societat s´organitzi per tal que tots els drets fonamentals siguin respectats. Exigeix que la societat no es basteixi sobre formes que neguin aquest concepte personal essencial. Si no fos així, aleshores es facilitaria que qualsevol forma dictatorial o opressiva entrés en joc, violant molts drets de l´home.

Els liberalismes individualistes burgesos, els marxistes col·lectivistes, els diversos materialismes sociopolítics serien llavors capaços de muntar societats que no considerin l´home com a persona sinó com a individu qualsevol. I amb aquest reduccionisme, l´ésser humà no podria ser contemplat en tota la seva integritat, tampoc en les relacions interpersonals. Naturalment, per al personalisme no hi ha pas persones-objectes que es puguin utilitzar com i quan es vulgui. La “persona” és un “algú” i, per tant, mai no es pot esdevenir “una cosa”. El personalisme comporta una alta moral social, familiar, política... La dignitat de la persona humana genera, doncs, els més exigents drets i deures-drets a la vida, a l´educació, al treball, al salari just, a la vivenda, a la llibertat de domicili o d´expressió...

Fou a mitjans dels segle XX –amb Emmanuel Mounier, Jacques Maritain, i altres– que el personalisme cristià prengué força en el món de la política. Els moviments demòcrates cristians intentaren fonamentar la seva acció en aquest corrent. Alguns ho aconseguiren bastant bé; altres es quedaren una mica curts perquè es mantingueren en un cert liberalisme, enganxats a polítiques asocials marcats pels valors del mercat, de la oferta i la demanda, de la productivitat...

S´afirmà que el personalisme era alhora una resposta al capitalisme liberal i al marxisme, i també a qualsevol dels moviments ideològics totalitaris que esclavitzaven l´home i el feien un mer instrument al servei del benestar material. Que s´oposava als corrents que consideraven l´home per sota d´“entitats” anomenades “superiors” –l´Estat, la Nació, els partits, etc.–. Corrents que privilegiaven el paper de les institucions per damunt de les persones: la persona existiria per a l´Estat i no pas a l´inrevés. Segons el personalisme, són l´Estat i el poder qui han de servir l´home. L´home no ha de ser esclau de la economia i de la societat, tot i que l´home, naturalment, és sempre un servidor; és un ésser social. El personalisme fou una resposta cristiana cabal davant de la despersonalització del ser humà en mans dels “col·lectivismes” o “liberalismes”.

Quan tot això s´ha viscut bé, aleshores tot un seguit d´esferes essencials s´han vist potenciades: l´amor, la llibertat, la responsabilitat, la dignitat humana, el matrimoni, la vida, el treball, la religió, la cultura, etc. L´ètica social i l´antropologia política s´han renovat. L´humanisme personalista ha destacat la veritable essència de l´ésser humà, endinsant-se en l´estudi de la seva conducta racional i lliure. És a dir s´ha elevat en les diferents dinàmiques del desenvolupament que la creativitat humana es capaç de promoure: els “llocs personalistes òntics” són el “jo” obert al “tu” i al “vosaltres”, la raó i la veritat, la voluntat, la bondat en l´obrar, etc.

Per a Maritain, la idea perfecta de l´home –la visió de l´ésser humà– només es pot assolir des d´un transcendent humanisme integral. I totes les activitats humanes s´han de centrar en Aquell que ens dóna l´existència. Així és com l´home pot governar-se i governar; així és com pot assolir el bé comú amb aquella maduresa que li és pròpia; així és com pot comunicar-se als altres..., tant amb el cos com amb l´esperit, sense aïllar-se mai en l´egoisme. Afirmava Emmanuel Mounier que tota “existència encarnada” és nodreix gràcies a l´esperit que viu dins nostre, desvetllant-se per tothom, sigui de la raça, condició i religió que sigui; ens ajuda a saber com i què hem de fer per acollir-los com a germans, com compartir els seus problemes i alhora poder comprometre´s en la transformació de les estructures socials.

El personalisme ha influït molt en la doctrina social de l´Església. Aquesta doctrina social no és una tercera via en el món la democràcia. Pensem, però, que qualsevol partit demòcrata que vulgui anomenar-se d´inspiració cristiana s´hauria d´emmirallar en aquesta doctrina personalista.

Josep Vall i Mundó