Acollir els altres com són

"La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el que pateix (...). Una societat que no aconsegueix acceptar els qui pateixen i no és capaç de contribuir mitjançant la compassió que el patiment sigui compartit i suportat també interiorment, és una societat cruel i inhumana" (Spe salvi, 38)

"La qualitat d´una societat i d´una civilització –ens recordava Joan Pau II el 1981, Any internacional dels minusvàlids–, es mesura pel respecte que manifesta cap als més febles dels seus membres". De fet, les persones que passen pel nostre costat en cadires de rodes, els cecs que creuen el carrer acompanyats per un bastó o els sordmuts que emeten sons guturals a manera de salutació, sempre tenen alguna cosa a ensenyar-nos.

Des de la naturalitat amb què accepten les seves mancances, mitjançant el seu esperit de superació, la seva paciència, el seu bon humor, les seves ganes de viure, d´estudiar, de divertir-se, d´estimar i ser estimat, ens donen tota una lliçó de vida, en la qual descobrim que "el grau de salut física o mental no afegeix ni treu res a la dignitat de la persona, més encara, el sofriment pot donar-li drets especials en la nostra relació amb ella", com solia dir Joan Pau II.

O com ens va recordar Benet XVI al seu pas per la Fundació Institut Sant Josep el 20 d´agost a Madrid: "la nostra societat, en què massa sovint es posa en dubte la dignitat inestimable de la vida, de cada vida, us necessita: vosaltres contribuïu decididament a edificar la civilització de l´amor. Més encara, sou protagonistes d´aquesta civilització. I com a fills de l´Església oferiu al Senyor les vostres vides, amb les seves penes i les seves alegries, col·laborant amb Ell i entrant "a formar part d´alguna manera del tresor de compassió que necessita el gènere humà" (Spe salvi, 40) ... vosaltres sou també testimonis del bé immens que constitueix la vida d´aquests joves per a qui està al seu costat i per a la humanitat sencera. De manera misteriosa però molt real, la seva presència suscita en els nostres cors, sovint endurits, una tendresa que ens obre a la salvació. Certament, la vida d´aquests joves canvia el cor dels homes i, per això, estem agraïts al Senyor per haver-los conegut".

No oblidem que tot ésser humà creat per Déu mereix la vida i el respecte de tots. És més, assumir la seva discapacitat amb normalitat, acceptar-los, protegir-los i integrar-los en la vida familiar, social i laboral és un deute d´Amor envers els nostres germans. I això és bo, molt bo, per a tots i cada un de nosaltres.

Per això, i amb permís del seu protagonista, Antonio Villuendas, el jove que va tenir el privilegi de saludar el Sant Pare (veure video) durant la seva visita a l´Institut Sant Josep en representació de tots els seus amics que l´acompanyaven, us deixo les seves paraules. Tota una lliçó magistral d´Amor i d´acceptació alegre i valenta del voler de Déu.

 

Estimat Sant Pare,

Em dic Antonio, tinc 20 anys i estudio arquitectura. Encara que tinc l´honor de dirigir-me a la seva Santedat, represento també altres discapacitats: visual, intel·lectual... el meu cas és aquest:

Jo vaig néixer amb un problema que al principi va semblar a tots insuperable, vaig néixer sord i a la vora de la mort. Gràcies a l´amor que els meus pares van sentir per mi, tot i saber que podia ser un obstacle per a les seves vides, van tirar endavant. Això ens ha ajudat a superar-nos, a no rendir-nos mai. He descobert que això és del que són capaços de fer uns pares cap al seu fill per treure´l endavant, quan l´amor que senten vers ell és insuperable.

El fet de tenir una discapacitat ens ajuda a conèixer-nos millor, a ser millors i sobretot a entendre els problemes dels altres. No ens sentim com els altres, ens sentim apartats, sols, diferents. Però hi ha alguna cosa que em crida molt en el meu interior, crec que això és amor, que m´ajuda a entendre que no estic sol. La mare sempre m´ha dit que si jo no fos sord no seria com sóc. La solitud que sento en el meu interior en alguns moments em desanima. Gràcies a Déu em sento molt integrat per l´amistat dels meus companys i familiars i és el que m´ha ajudat a superar els moments més difícils.

En nom dels meus companys agraeixo als familiars la seva entrega per ajudar-nos a superar les dificultats, als amics per aconseguir que ens integrem, sentint-nos com un més. Dono gràcies a Déu per donar-nos les virtuts i la fortalesa necessària per tirar endavant. La Mare de Déu, a la qual vaig ser consagrat en néixer, ens indica el camí per acollir els altres com són i construir plegats el regne de Déu.

Gràcies, Sant Pare, per estar avui amb nosaltres i ser tan proper. Estimat Sant Pare, gràcies perquè la seva presència ens indica quin és el camí a seguir i aquest és Jesucrist, un amic que et sosté al llarg del camí.

Remedios Falaguera