Una història que deu ser explicada i coneguda: 50 anys de la píndola anticonceptiva (23 d'abril de 1960)

Potser mai en la història de la humanitat, una cosa tant petita ha tingut conseqüències tant grans. El 23 d´abril de 1960 la píndola rebia el permís per ser dispensada i venuda explícitament com anticonceptiu oral als Estats Units. Començava una “revolució” que incidiria els anys següents en la vida de milions de dones de tot el món, i per elles en els homes, en les famílies i en les societats de totes les nacions.

¿Quina era la novetat? Es presentava com l´alliberament de lesdones de la seva dependència respecta a la maternitat: la gestació i cria dels fills. També s´allibera la sexualitat humana del seu lligam amb la possibilitat d´un nou embaràs. El que hi resta és la satisfacció sexual personal i del propi desig sense mida ni aparents conseqüències. Es vol veure com un gran pas de l´alliberament de la dona, del “feminisme”, i aquesta és la bandera de la  qual se´n serveixen els promotors i els mitjans de comunicació per presentar-ho sempre com un progrés indiscutible. Però, és realment aquesta la novetat? La perspectiva que dona el temps i els esdeveniments han fet veure que les coses no son com aparenten o ens les han volgut fer entendre.

La vertadera novetat antropològica i que explica tot el que després esdevé, és que es sostrauen les noves vides humanes de la transcendència o, dit d´una altra manera, s´instaura per primera vegada una mentalitat anticonceptiva de poder i domini, que sembla total, de l´home i de la dona –especialment d´ella– sobre la gestació de les noves vides humanes. En el “misteri” de la vida humana es generalment acceptat considerar quatre moments naturals de transcendència (on la vivència personal supera l´actuació merament humana): en la concepció, gestació i naixement de noves vides; en el moment de la mort; en la donació marital dels esposos; en el banquet, com a lloc de festa i de joia.

A la nova vida que pot resultar de la relació marital de l´home i la dona, gràcies al nou domini i poder humà de voler-la o no voler-la, se li sostrau la dignitat inalienable que la vida humana te sempre com a misteri i do de Déu, i es considera la vida com a domini total del voler dels progenitors. La nova vida humana, ja no és “procreada”, sinó “produïda” a voluntat. L´ésser humà ja no rep la vida com un do, sinó que es reprodueix a si mateix com i quan vol. És productor de si mateix, és “creador” i dominador de la pròpia vida humana i de la vida dels nou nats. Això no és una apreciació sinó un fet que ve demostrat perquè, per primera vegada, s´estableix una manera de classificar les noves vides que vénen com a “desitjades” o “no desitjades”, amb les conseqüències que això comporta  d´acceptació o be de eliminació.

Abans de la píndola no existia generalitzada la classificació de fills volguts o no volguts, que passats els anys s´ha anat consolidant, perquè no existia la possibilitat del domini quasi total i senzill sobre les noves vides. Els fills “desitjats” seran considerats un bé més dels molts que es poden assolir amb el poder i el voler humà. Els “no desitjats” seran un rebuig , i quan es donin errors dels mitjans orals d´anticoncepció, s´establirà com un dret l´avortament, i fins i tot, a la pràctica, l´infanticidi, si això és necessari. Per mostra, cada dia és mes difícil veure créixer nens i nenes amb símptomes de qualsevol deficiència genètica, física o mental. Senzillament ja no es deixen néixer. Això si: tot amb una gran asèpsia i procurant fer-ho, si és possible, d´amagat, per no remoure sensibilitats. Tot és anomenat amb eufemismes: l´avortament, interrupció de l´embaràs; l´embrió humà, preembrió; etc.

La pregunta “políticament correcta” que es repeteix encara amb innocència i a vegades de manera airada, pot ser formulada així: ¿però, perquè tanta rigidesa de l´Església en no voler adequar les exigències morals a les possibilitats de l´home i a la dona d´avui? Contesta Joan Pau II (cf. VS, 103): quines són les possibilitats de l´home? I de quin home parlem?, de l´home dominat per la sensualitat, o bé de l´home redimit per Crist?

La idea i l´intent de voler controlar la fertilitat de la dona per evitar l´embaràs és molt antiga, amb diverses modalitats sempre barroeres I traumàtiques. La investigació en medicina i biologia es va plantejar assolir tècniques anticonceptives pel bloqueig del procés de l´ovulaciò de la dona i per la interrupció de la gestació (avortament), impedint la implantació de l´embrió en les seves primeres fases (òvul ja fecundat) en les parets de l´úter.

En aquesta tasca, el moviment intel·lectual té les manifestacionsmés notòries en la “revolució sexual” del maig francès de 1968, i la gran difusió de les obres de Simone de Beauvoir (companya de Jean Paul Sartre). En Amèrica el feminisme radical es va manifestar molt més pragmàtic, i es van posar en moviment molt aviat, entre d´altres, eixes persones: Margaret Sangers, Gregory Pincus, Min Chueh Chang i John Rock. A 1951 es relacionen Sanger i Pincus per mediació d´Abraham Stone. Planned Parenthood of America (PPFA) es compromet a finançar estudis per un anticonceptiu oral per les dones. Pincus treballa amb Chang I després amb Rock. També amb altres investigadors que havien treballat sobre formes de bloqueig de l´ovulaciò en les dones. El primer resultat a 1955 és la píndola Enovid que provoca el bloqueig hormonal de l´ovulació. La dona queda temporalment estèril. Des de 1956 s´experimenta sobre dones a Puerto Rico i l´any següent a Haití i Ciutat de Mèxic. Encara que es van manifestar efectes negatius notoris, la publicitat va presentar Enovid com anticonceptiu segur i eficaç, que serà una constant en la propaganda farmacològica, silenciant casi sempre els efectes abortius. En un ambient força carregat, l´Administració d´Estats Units va donar permís a 1957 per la venta de Enovid, no com anticonceptiu sinó com regulador de la menstruació. Tres anys després, el 23 d´abril de 1960, la píndola rebia el permís per la venda com a anticonceptiu oral, i va començà l´historia imparable d´aquests 50 anys...

Què signifiquen aquests 50 anys? El canvi mes radical en l´actitud cultural i moral dels homes i les dones respecta a la sexualitat, el matrimoni i la família. La “civilització de l´amor” te com a actitud moral fonamental el respecte a les persones; la “civilització de la mort”  posarà en primer lloc l´afany de domini, el desig de poder, els interessos econòmics, i s´oblidarà de la dignitat de cada vida humana.

Fa mes de trenta anys, totes les persones joves, passats els 21 anys –llavors era la majoria d´edat–, sabien encara en allò principal què era el compromís del matrimoni entre un home i una dona, i en què consistia la formació de la pròpia llar. Avui la majoria dels joves d´aquestes edats no saben què és el matrimoni, el confonen amb projectes que res tenen en comú, i no formen realment les llars que, segons diuen en totes les enquestes, aprecien com el millor valor de la seva vida. Saben aquests joves de on ve aquesta confusió evident dels horitzons sobre el matrimoni i la família? Sembla que no saben pas de on ve. S´ho troben així.

Al 1968, el sant pare, Pau VI sortia en defensa de la vida humana i de la dignitat de la unió conjugal publicant l´encíclica Humanae vitae. Allà expressava clarament que la anticoncepció procurada directament per evitar els fills en la relació íntima conjugal, és contraria al be del matrimoni perquè desvirtua l´amor conjugal, per separació de l´aspecte de unió, o de donació entre esposos, de l´aspecte procreador o de fruits possibles d´aquest amor, que són els fills com a do volgut, esperat i rebut. Els pares que formen la família esperen cada vegada amb gran curiositat qui és el fill que ve. La dignitat de la persona humana que inicia la vida es tal, que solament com a fruit de l´amor dels pares en la seva relació conjugal, és respectada. I d´aquests fills vinguts a la vida com a fruit de l´amor dels esposos, sorgeix la família com a llar que forma els seus membres en totes les qualitats de persones humanes i bons ciutadans. La família, deia Joan Pau II, és “el somni de Déu per la humanitat”. Doncs be, aquesta ensenyança de Pau VI, necessària llavors per la novetat del cas moral que plantejava la píndola, va tocar diana en el nucli del que la píndola anticonceptiva implantava, des  que que va ser comercialitzada vuit anys abans: la “mentalitat anticonceptiva” o de domini de les fonts de la vida, i per això l´encíclica va ser violentament rebutjada i criticada.

Abans de descriure el llarg camí de transformació radical en els últims 50 anys, vull contestar una pregunta que encara es fan moltes persones de tarannà aparentment cristià, que diuen creure en el matrimoni i la família, però que no entenen perquè en cada cas l´ús de la píndola en el matrimoni és immoral i en canvi no ho sigui la “continència periòdica”, anomenada també “mètodes naturals” de control de la fertilitat. Sembla evident el contrast amb els “mètodes artificials” o píndola anticonceptiva farmacològica. Aparenten deduir que la immoralitat estaria lligada al caràcter artificial del mètode. Creuen que en el cas d´un matrimoni “responsable” seria possible utilitzar en ocasions la píndola que impedeix la ovulaciò –no la implantació– per evitar la fecundació: la correcció moral d´aquest cas vindria donada per la formació responsable de la família cara a Déu, i no en les disposicions que prengui lliurement el matrimoni en moments concrets per assolir-ho, segons les circumstancies. No és l´aplicació de la raó que dignifica el criteri moral, millor que les constants biològiques?

La resposta és clara: la utilització de la píndola anticonceptiva, en cada cas i en tots el casos, comporta  la decisió voluntària d´utilitzar un mitjà de domini total per evitar les possibles noves vides  en les relacions conjugals, i això anul·la, en la realitat, la obertura a la nova vida en cada cas. La “continència periòdica”, contràriament, requereix un reconeixement dels camins establerts en la relació marital de l´home amb la dona, per anar rebent els fills amb responsabilitat de pares que els esperen sempre com un do, i els busquen o eviten amb el coneixement dels períodes de fecunditat disposats per a tenir-los, que son camins que reclamen una relació conjugal de respecte mutu, d´amor i de donació. Per això fan falta motius greus proporcionats, a discreció dels esposos ben formats, per aplicar els “mètodes naturals” ocasionalment o permanentment. La mentalitat anticonceptiva, sempre immoral en l´ús del matrimoni, és segura en el cas de la píndola; i també és possible en el cas dels mètodes naturals.

Veiem ara, els moments distints, que han estat claus en el procés creixent de confusió i corrupció per les dones, pel matrimoni, per la família i per la desfeta de la societat, que ha perdut els arrelaments humans fonamentals, conformant-se poc a poc segons un individualisme ferotge.

Podem distingir tres “moments”: 1) el de la separació de la sexualitat i del possible embaràs; 2) el de la comprensió de la sexualitat desvinculada com una realitat cultural amb la percepció de gènere; 3) el del desenvolupament de la “reproducció genètica” , com a camí principal per l´alliberament de la dona de la seva dependència respecta a la nova vida, i així poder aconseguir un pla d´igualtat amb l´home. Separació, “gènere” i reproducció, son les tres paraules que semblen claus en el procés.

La primera revolució sexual és conseqüència directa de la píndola anticonceptiva, aprovada con a fàrmac per impedir l´embaràs el 23 d´abril de 1960 –fa 50 anys– per l´Administració americana, i dispensada com a tal des d´aquesta data. La relació íntima sexual entre home i dona, es pot deslligar de manera més fàcil i segura del possible embaràs, i la donació marital quedarà deslligada de la donació mútua del do relatiu de la paternitat i maternitat. Sols quan sia desitjat, es procurarà produir el fill. Llavors el desig es manifestarà com un dret al fill, que es podrà aconseguir per qualsevol tècnica mèdica. La píndola ha ocasionat el canvi de vida mes radical  d´ençà que tenim memòria històrica: en el centre ja no està la família, sinó la realització personal i la satisfacció del propi desig. A quin preu? Al preu del domini del poder personal i públic sobre la producció i planificació de les noves vides a deixar-les viure segons conveniències.

La segona revolució sexual comença, com molt be mostra el famós Janus Reports de 1993, els anys 80 i suposa la acceptació progressiva i el reconeixement dels comportaments prèviament catalogats com a “desviats” des de temps immemorial. El fet clau és la acceptació i difusió de l´homosexualitat com una possibilitat digna de realització humana de les tendències sexuals preferents de cadascú. El sexe és una possibilitat de qui el té, que deu poder realitzar-lo sense cap oposició social. El moviment homosexual iniciat a Califòrnia, s´ha difós per tot el món per una propaganda persistent que, des del començament, va comptar amb els millors especialistes de marketing i ha calat profundament en els mitjans de comunicació i entre el poder polític i econòmic occidental. Aquest moviment va trobar en la “percepció de gènere” (adoptada per la ONU en la Conferencia sobre la Dona a Pequín) la seva base teòrica de desenvolupament i difusió, constituint actualment una autentica ideologia de caràcter totalitari, que no deixa espai per ser contestada.

La “percepció de gènere” consisteix en difondre que la sexualitat –que no el sexe– es una característica cultural de la persona, assimilada per cadascú i viscuda segons el propi desig, en les múltiples possibilitats que te la sexualitat humana per cercar la pròpia satisfacció, totalment deslligada de l´estabilitat de les relacions, en especial de una relació entesa només com unívoca de compromís entre home i dona, i de qualsevol lligam de paternitat o maternitat. La ideologia de gènere –que és realment una ideologia–, recolzada sempre sota la pretensió de la legítima autonomia de la dona, arriba a proclamar que: “així com la religió és l´opi dels pobles, segons Marx, l´amor és l´opi de les dones” (Millet). S´ha arribat fins a oferir gratuïtament operacions quirúrgiques de canvi de sexe, per afavorir el propi desig, i a pretendre amb tots els instruments de poder possibles la adopció de fills en els “matrimonis” homosexuals. Aquesta ideologia, fonamentada en una mentida a mitges, que són les pitjors (que la sexualitat és característica cultural de les persones), ha estat cultural i educativament introduïda, també en les lleis de molts països, i te com efectes principals: les relacions inestables i violentes entre home i dona; la confusió total sobre el matrimoni; la destrucció dels llaços normals de família; la societat basada en l´individualisme per assolir el propi desig.

I arribem a la tercera revolució sexual que continua amb més  força en el canvi de segle. Des del començament, el feminisme radical havia cercat l´igualat home-dona amb tot l´afany. Ara la sembla conquerir amb desempallegar a les dones dels lligams naturals que comporta la maternitat: l´embaràs!. Amb la ideologia de gènere es pretén deslligar totalment la sexualitat de la paternitat i de la maternitat. Falta, efectivament, lliurar la dona de la dependència de l´embaràs. Mentre se li atorga el dret a l´avortament com a dret a no estar submisa sense desitjar-ho. Si “produïm” els nens, fem tot el possible per produir-los tècnicament i científicament a desig i al marge de la submissió de les dones al procés de gestació en l´úter. La “reprogenètica” ens ajudarà a assolir-ho. Des de la “fecundació in vitro” fins la substitució del úter matern per un procés total de incubadora mecànica. També cerquen conquerir la reproducció al marge de la fecundació del òvul femení per l´espermatozoide masculí, amb la “clonació” cel·lular per tècniques de biologia molecular. Es tracta de deslligar definitivament la reproducció humana de vincles que siguin semblants a la família. El millor serà anomenar “matrimoni” a qualsevol unió sentimental de sexes amb mes o menis permanència, i “família” als llaços de convivència ocasionats pels afectes de cadascú, que poden ser fluctuants, també en quan a les relacions entre pares, fills i germans biològics. Per damunt de qualsevol altre consideració està la realització del propi desig amorós o sentimental, com a principal dret de tota persona a la pròpia felicitat.

Hi ha dos idees que sempre són presents en la acceptació passiva d´aquests processos per part de la societat: que la sexualitat no te perquè relacionar-se amb l´amor. Es entesa com un mitjà de satisfacció personal quasi narcisista. No tenir una bona satisfacció sexual és com ser una persona desgraciada. L´altre idea és que cadascú pot fer amb la seva sexualitat el que li plagui, com si fos un objecta de disposició personal sense altre finalitat que el propi plaer i desig.

Arribats aquest punt, val la pena reflexionar sobre la visió profètica de Pau VI quan a 1968 va firmar i publicar l´encíclica Humanae vitae. Ho va fer dient textualment que “pensava que els homes, en particular els del nostre temps, es troben amb la capacitat de comprendre el caràcter profundament raonable i humà d´aquest principi fonamental” (cfr. HV, n.12 in fine). Es refereix Pau VI al principi moral de la unitat de la donació amorosa i la seva ordenació a la paternitat de l´acte conjugal en el matrimoni.

Avui sabem que trencar aquest vincle és el començament del procés que hem anat exposant mes amunt. Per això l´encíclica comença amb la convicció de que es plantejant noves qüestions respecta a la transmissió de la vida en el matrimoni. L´entorn és de por difosa i generalitzada a la anunciada “explosió demogràfica” amb la propagació de teories neomaltusianes (Club de Roma). A nivell privat, la creixent dificultat a mantenir una família, combinada amb el creixent desig d´emancipació de la dona, especialment de les tasques de la llar i de la seva dedicació absorbent a la maternitat. També es difon una apreciació principal de l´amor com a component de la relació conjugal, i no sempre s´entén com un amor que porti al compromís, sinó que sovint es confon amb un sentiment passatger. Finalment podem assenyalar la progressiva intervenció tècnica en la transmissió de la vida.

Totes aquestes qüestions fan que molts es preguntin: el principi de totalitat no permet intentar, amb un control mes eficaç i considerat lícit, una fecundació mes moderada en una vida de relacions conjugals normals? La finalitat de procrear és una qualitat de tota la vida conjugal o de cada acte? La natalitat no deu millor sotmetre´s a la raó que als cicles biològics?

Des de 1963, una comissió d´experts nomenada per Joan XXIII va estudiar des de tots els punts de vista les qüestions de la regulació de la natalitat. També van ser consultats experts i bisbes de tot el món. Les respostes van ser divergents i algunes d´elles contrastaven amb els principis morals tradicionals sobre el matrimoni.

Es evident que l´amor conjugal no es qualsevol relació d´afecte. És un acte humà, de donació mútua total, fidel i exclusiu, i obert a la fecunditat. Humà, perquè la humanitat de l´home i de la dona, es donen mútuament a requeriment personal respectuós, afectuós i raonable. Missió d´aquest compromís d´amor és la “paternitat responsable” per formar la pròpia família. El principi moral fonamental és: cada acte matrimonial deu quedar obert a la transmissió de la vida, per la inseparable connexió entre els aspectes  unitiu i procreador. Un acte conjugal imposat, no és un acte d´amor sinó una violència, amb què no es transmet el do de la masculinitat o la feminitat, sinó que s´ofèn a l´altre en el respecta degut. És veritat que hi ha un mutu deure conjugal, però en unes relacions de donació d´amor. I l´amor sempre és tan sols la determinació de la voluntat en el propi cor de agradar i fer feliç a qui s´estima com a marit o muller propi i exclusiu.

La “revolució sexual”, pel camí d´imposar la “ideologia de gènere”, ha instituït unes relacions home-dona de sospita i violència reivindicativa. L´emancipació de la dona és cercada en un pla d´igualtat, sense respectar la diversitat i complementarietat, que només es contempla com a costum cultural canviable. En forçar aquesta equiparació home-dona la violència és creixent, i amb la imposició de la violència són eliminats els mes dèbils: els nens que estan per néixer, i els grans que ja no aporten res mes que molèsties. La Humanae vitae creu que l´emancipació de la dona, certament improrrogable, no deu anar per plantejaments igualitaris, sinó de igualtat en el respecta, la dignitat, la vàlua personal i professional, i la complementarietat vista com perfeccionament de l´home i de la dona.

La implantació de la píndola anticonceptiva ha estat un camí –així ho preveia la HV– ampli i fàcil d´infidelitat conjugal i de degradació general de la moralitat, perquè consisteix en oferir un medi amb què, de manera fàcil, es burla l´observança moral, i així també el respecte vers la dona, considerada llavors com instrument de plaer, tan contrari al respecta i l´amor que es deu tenir a la dona i esposa. La permissivitat en l´àmbit del comportament moral privat, dona via lliure als governants per imposar polítiques demogràfiques antinatalistes, amb una greu intervenció en les decisions mes íntimes de les persones i en polítiques demogràfiques d´intervenció en les fons de la vida.

Si no volem exposar al lliure arbitri dels homes la missió d´engendrar la vida, és necessari reconèixer uns límits infranquejables a les possibilitats de domini dels homes sobre el propi cos i les seves funcions; límit que cap home, ni privadament ni com autoritat, es deu atrevir a sortejar. Aquest límit de respecte a la integritat de l´organisme i de les seves funcions deu ser tractat en cada cas segons una recta intel·ligència del “principi de totalitat” de sobres conegut. L´Església sap que, com el seu Mestre, ensenyant la veritat es mostra al món com a signa de contradicció. (cfr. HV n.18).

En el llibre de l´Èxode ho diu així:

Mn. Josep Maria Riera i Munné