Testimoni d'un jove manifestant per la vida

“Cada vida importa”. Amb aquest lema, milers i milers de persones ens vam manifestar dissabte passat a Madrid per demanar al Govern que no ofereixi la fórmula fàcil, però a la llarga més dura, a aquelles dones que tenen dificultats per tirar endavant un embaràs. 

Si governar és saber escoltar els ciutadans, el poble ha parlat clar: hi ha alternatives a l'avortament, la maternitat ha de ser respectada i defensada fins al final, els nens tenen dret a néixer. Missatges clars, contundents i rotunds que han de sonar sobre la consciència dels nostres polítics.

S'ha d'escoltar el testimoni d'aquella dona que va sofrir un avortament provocat i que ara només pensa en anar-se'n amb el seu fill. S'ha d'escoltar qui no pot recordar l'escena d'haver vist al seu fill mort després d'una intervenció en una clínica avortista. S'ha d'escoltar aquella mare que escoltant al “bon Déu”, va decidir tenir el qui ara és l´alegria més gran de la seva vida.

La manifestació, així, es va convertir en un dia de joia, fins i tot de festa. Aquesta alegria de cadascú per haver nascut i per haver tingut una mare que, sense pensar en si mateixa, un dia va mirar cap a al davant i va dir: “sí”.

Cal dir que entre els assistents, molts no sortiran mai als diaris. L'opinió pública no els reconeixerà. No rebran cap Premi Nobel. Però, de segur, es mereixen totes i cadascuna d'aquestes distincions.

En el meu record ha quedat gravada la imatge d'una mare, jove (gràcies per ser com ets i per la teva generositat) amb els seus 4 o 5 fills (no vaig aconseguir veure'ls tots), asseguda a una escala, maca, bella, cantant aquest càntic per la vida que vam alçar el dissabte. Treballadora. Ja ho crec. Mai sortirà a la premsa, però amb la trajectòria de la seva vida es podrien omplir diaris i diaris.

I també la d´aquell senyor gran, assegut en primera fila en una cadira de rodes, amb les seves dues banderes: la del seu país  i la de "Dret a Viure". I com, pausadament, de forma pacífica, en acabar

la manifestació, marxa orgullós d'haver defensat la vida, aquesta vida que alguns ens volen arrabassar malgrat que no els pertany. A aquest “heroi”, li dic: “gràcies per existir”.

Serien centenars de persones de les qual es podria parlar. Totes elles portaven un missatge en el seu cor: la vida és massa preciosa perquè algú pugui jugar amb ella, perquè algú ens vengui com “dret” quelcom que no és més que un “assassinat”. Avortament és matar un nen, és eliminar el que li pertany, és silenciar a qui no pot parlar.

Tant de bo la veu d'aquests nens, d'aquests “àngels”, retrunyi sobre la consciència dels qui ens governen. Encara són a temps. La seva vida encara no ha acabat. Tant de bo despertin i vegin que no hi ha res de pitjor que matar a qui no es pot defensar.

Ve al cas recordar unes paraules de la Mare Teresa de Calcuta: “Per a mi, les nacions que han legalitzat l'avortament són les més pobres”. Si en comptes de lloar tant les persones com ella (va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1979) ens dediquéssim a aprendre dels seus ensenyaments i a posar-los en pràctica, la societat seria molt més avançada.

Finalment, vull afegir que les paraules de Benigno Blanco, president del Fòrum Espanyol de la Família, no poden caure en l´oblit. El nostre compromís amb la nostra societat i amb totes les dones que tenen dificultats, és ajudar, ajudar i ajudar. Això sí que és l'autèntic progrés. Per descomptat"

David Guerrero, periodista