Què és el que està fallant?

Per Remedios Falaguera
Publicat el 02 de desembre de 2010

Segons les últimes xifres són ja 63 les dones assassinades durant aquest any a Espanya, per causa de la violència domèstica. De fet, segons dades de l'Organització Mundial de la Salut ofertes pel Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM), aquest tipus d'agressions són la principal causa de mort en dones d'entre 15 i 44 a tot el món, per davant de la suma de les morts provocades pel càncer, la malària, els accidents de trànsit i les guerres.

Aquestes xifres són motiu suficient per reobrir de nou el debat, malauradament sempre actual i latent en la nostra societat, que ens porta a preguntar: Què és el que està fallant? Per què la llei de violència de gènere, no serveix per eradicar, d´una vegada per totes, el problema de milers de dones que viuen un continu malson de cops i amenaces? Quins factors influeixen en la violència física, sexual o psicològica contra la dona? Quines són les causes d´aquest drama personal, familiar i social amb seqüeles capaces de commoure´ns vivament a tots? On ens estem equivocant?

Les arrels de l´augment de la violència en els nostres dies, segons els experts, són molts i també molt variats: crisi de valors educatius, famílies desestructurades, manca d´autoritat dels pares i professors, immigració, racisme, imatge de la dona en els mitjans de comunicació com a mer objecte sexual, i sobretot, la concepció tradicional de superioritat que durant anys ha tingut l´home cap a la dona.

És veritat que Espanya tradicionalment ha estat un país on l'home ha exercit l´autoritat amb un major domini, mentre que la dona -sempre un lloc secundari: senzilles, amables, educades, sempre a la cura del marit i dels fills-, mai no s´ha atrevit a desobeir.

És més, per a moltes dones, educades en la concepció que la base d´un matrimoni feliç i amb èxit era, únicament i exclusivament, fer la vida agradable al seu marit, tant a casa, com en la vida social. I en cas de no poder aconseguir-ho, la dona es veia presa d´un sentiment de culpabilitat que arribava a acceptar el maltractament com una conseqüència lògica del "incompliment degut" i del fracàs en la seva comesa.

Molts dels agressors, generalment proveïdors principals de l´economia familiar, i convençuts que es mereixen autoritat i respecte per això, s´han cregut amb el dret de mantenir la vida de la seva dona i dels seus fills en un segon pla, com a objectes que li pertanyen, controlant-los i "posant-los al seu lloc", recorrent, si cal, a la violència per mitjà de cops, insults, crits ..., descarregant sobre ells la seva “virilitat o homenia”, o bé el que és el mateix, les seves frustracions o contratemps.

Però amb els anys, la dona comença a treballar, a ser econòmicament independent, a ser una professional competent i d´èxit, i, a poc a poc, va conquistant la porció de món que li correspon. I és, en aquest moment, quan molts homes reaccionen de forma violenta per tal de mantenir el seu estatus, o de forma més subtil, difonen missatges discriminatoris i degradants, a través dels mitjans de comunicació, per continuar mantenint un lloc superior en la societat.

Si a això hi afegim l´abús de l´alcohol i les drogues, i la influència dels mitjans de comunicació, concretament per mitjà de la TV, que ens presenten, en molts dels seus programes d´entreteniment, o de forma més subtil, a través dels missatges publicitaris, models de conducta degradants i "socialment justificats", amb els que continuar mantenint un estatus superior en la societat, no és estrany que l´espectacle es converteixi en morbo i que les víctimes passen a ser "professionals remunerades" de la petita pantalla.

La solució no és fàcil. Ho sabem. Les administracions públiques, així com associacions privades i ONG's, s´esforcen en aturar aquesta xacra amb programes de protecció i emparar a la dona, augment de jutjats de violència domèstica, teràpies, o programes contra la dependència emocional o patologies agressives,...Totes aquestes mesures són necessàries, però sense un projecte educatiu preventiu, a curt i/o llarg termini, que aconsegueixi canviar la visió de la dona com ser inferior, i fomenti els valors de respecte i igualtat entre els sexes, res dels esforços realitzats servirà per a res.

Com va escriure Pedro Núñez Morgades, regidor del Menor i la Família a Las Rozas, en un article titulat "Tots som educadors": "I ho som amb els nostres consells, però sobretot amb els nostres actes. Pretenem resoldre alguns dels nostres grans problemes, la violència, el terrorisme, el consum de drogues... exclusivament amb grans lleis que, en el millor dels casos, podran mitigar el dany causat. Però no sé, en canvi, si som capaços de percebre que, si volem corregir de forma sostinguda i eficaç aquests problemes, evitant a més que es reprodueixin, la solució la tenim en l´educació dels nostres fills, en els valors de tots: tolerància, solidaritat, sentit de la responsabilitat, igualtat de sexes, respecte als altres, empatia...Hauríem de veure que, si les nostres nenes i nens tenen interioritzats aquests valors, tindran una predisposició al bé i un rebuig natural del mal.

(...) Crec que hem de reflexionar sobre la nostra capacitat com a persones individuals per aportar coses que contribueixin a millorar la societat global. Avui, els pecats són més d´omissió que d´obra. La nostra societat dia a dia es materialitza, s´individualitza i es deshumanitza. No ho permetem.

Pensem en això i procurem que els altres ho facin. Aturem el deteriorament per nosaltres, però sobretot pels nostres fills. Contribuir, aportant el nostre petit gra de sorra, a millorar aquest manifestament millorable món en què vivim, ha de ser un objectiu col·lectiu i individual de tots nosaltres. Tots podem fer més per la nostra societat, i tots hauríem de ser conscients de la influència dels nostres actes per a molts col·lectius propers a nosaltres.

La societat, la nostra vida, serà el que cada un de nosaltres vulguem que sigui. Els canvis en la societat no només els dirigeixen els poderosos, sinó cada un de nosaltres amb els nostres actes quotidians. Cada dia és la suma de petites coses fetes per tots i, seria molt positiu, que fóssim conscients de la nostra capacitat per beneficiar o perjudicar els altres gairebé sense esforç".

Més encara. Tots i cadascun de nosaltres tenim la responsabilitat d´implicar-nos al cent per cent per aniquilar aquesta xacra de la nostra societat.

"No podem romandre impassibles i resignats davant d´aquest fenomen!", Com assenyalava Joan Pau II en ocasió de la IV Conferència Mundial sobre la dona, celebrada a Pequín el 1995. I afegia: "Qui contempla el món i els seus sofriments amb els ulls de l'Evangeli no pot romandre aliè davant l'increment de la violència que es registra en l´àmbit familiar, que afecta a la gent gran i als no nascuts, però que es centra també, de forma no marginal, amb les dones maltractades".

Remedios Falaguera