No som Robinson Crusoe

Per A. Coll Gilabert
Publicat el 07 de setembre de 2011

Alec Guinness, quan ja triomfava com a actor de teatre, no tenia cap contacte amb la religió que no fos el prejudici, ni amb l´Església anglicana ni, menys encara, amb la catòlica. La primera trobada amb un sacerdot va succeir un dia que representava "Hamlet" en un teatre de Londres. Després de la funció, un senzill capellà va trucar a la porta del seu camerino: "Vinc a dir-li que se senya vostè molt malament, i que és una llàstima perquè fa malbé un paper perfecte". I li va ensenyar com es fa el signe de la creu. Pocs dies després el tenaç homenet va tornar a trucar a la porta: "Segueix fent-ho vostè malament", i li va repetir com havia de fer.

Aquells fugaces trobades, tan poc motivadores, van ser el començament d´una amistat i ocasió de préstec, per part del sacerdot, de diversos llibres espirituals. El resultat final, al cap d´uns anys va ser que l´actor britànic es va fer catòlic i en les seves memòries recorda que una de les seves millors experiències va ser quan la seva dona també va entrar a l´Església, i ho van celebrar junts a Sri Lanka, on ell es trobava rodant "El pont sobre el riu Kwai".

He recordat aquesta anècdota rellegint l´homilia de Benet XVI als joves a Cuatro Vientos. En la vida d´Alec Guinness, com en la de qualsevol de nosaltres, es compleix el que va dir el Papa: "No es pot seguir Jesús en solitari" i també "Seguir Jesús en la fe, és caminar amb Ell en la comunió de l´Església ".

Cal una empenta inicial, potser dels pares o d´un professor, o un amic, perquè descobrim Crist. I l´ajuda, com empentes successives d´ànim, de moltes persones, perquè perseverem en la fidelitat al camí escollit.

La parròquia, la comunitat, l´Església, no són creacions humanes artificials, com adherències a l´autèntica espiritualitat. La primitiva cristiandat es reunia a les catacumbes, però es reunia. I resaven, com ara, el Parenostre en plural, tal com Jesucrist ens va ensenyar.

Els diferents carismes que enriqueixen l´Església no són tampoc ocurrències de fundadors que no tenien res més a fer, sinó expressió de la riquesa de dons espirituals amb què l´Esperit Sant assisteix l´Església.

Qui busca sincerament Déu no el trobarà al marge de l´Església. No és un marcià acabat d´aterrar. Ni és un Robinson Crusoe abans de trobar en Divendres. Més aviat és algú que busca la felicitat, que cerca aixopluc, i que pot estar necessitat d´algun amic que li digui: t´ensenyaré com cal senyar-se.

Antoni Coll Gilabert