Més sobre la Sagrada Família. Confessions al mig del carrer

Per Carlos P. Peñarroya
Publicat el 18 de novembre de 2010

No dubto que l'organització de l'esdeveniment va ser molt bona. Però cap acció dels homes és perfecta i a mi em va tocar carregar amb l'error. M'explico: alguns sacerdots, que enviàrem les dades per internet per inscriure'ns a la concelebració a l'interior del temple, ens vàrem quedar sense acreditació. Alguns es van molestar. Jo també, però vaig procurar dissimular per no aclaparar tants voluntaris que no es mereixien un retret. A més, vaig pensar: "a mal temps, bona cara". Estava clar que aquest sacrifici, ofert a Déu, ajudaria a l'èxit del viatge. Fins i tot vaig sospitar que fora del temple podria resultar més útil: potser podria atendre alguna confessió. I així va ser, encara que hi va haver suspens. Vaig aparèixer a les vuit del matí amb alba i estola morada, és a dir, disposat a complir amb aquest meravellós ofici. Em vaig situar dret fora de la zona de cadires, sense l'alba però amb l'estola. I a esperar. Res. Què pensaran de mi? Són aquestes tonteries que a vegades, quan procurem fer una obra bona, ens passen pel cap. Aguanta, vaig pensar. Però res. Desanimat em vaig asseure a la meva cadira.

Al cap de mitja hora, ja començada la missa, em diu un voluntari: "en la nostra zona hi ha quatre sacerdots confessant i no donen abast". Al cap de poca estona, aquests voluntaris vingueren a buscar-me amb dues cadires que posaren en el mateix lloc on jo havia estat en infructuosa espera. Tal era el seu convenciment en la infal·libilitat de la iniciativa que, engrescat, em vaig posar l'alba i l'estola. Ells, per la seva banda, i aquí rau l'èxit de la iniciativa, es van passejar entre les files de fidels per anunciar que hi havia un sacerdot confessant. Al minut ja tenia dues files de penitents esperant. Aquelles cues semblaven les de Solidarnosc de Walesa. Llàstima que no pugui oferir-los una foto. No vaig poder seguir la cerimònia fins una estona després de la comunió. Havien estat gairebé tres hores atenent la gent. No ho canviaria per res del món. Poques accions hi ha més gratificants per a un sacerdot. Certament l'organització no havia previst aquest aspecte, però no importa, va suplir la fe del poble, en aquest cas, la d'un parell de voluntaris eficaços.

Conclusió: es diu que els fidels ja no van al confessionari, però aquesta és una veritat a mitges, perquè quan els sacerdots esperem sense impaciències, les coses canvien. Aquells fidels tenien desitjos de confessar, però necessitaven una empenta d'uns voluntaris que fossin per davant i amb entusiasme els anunciessin: "hi ha sacerdots confessant". Una altra conclusió: amb la presència del Papa plou gràcia del cel.

Carlos P. Peñarroya