Malalts terminals

Per Remedios Falaguera
Publicat el 23 de desembre de 2010

Guia pràctica per a l'atenció espiritual dels malalts terminals.

"Cal donar suport al desenvolupament de les cures pal·liatives que ofereixen una assistència íntegra i alleugen la malaltia incurable, donen suport a l'ésser humà i l'acompanyen espiritualment" (Benet XVI)

Per molt que s'obstini el senyor Rubalcaba en el fet que la Llei de Cures Pal·liatives i de la Mort Digna garantirà els drets dels pacients que es troben en situació terminal, el seu redactat desperta un gran recel a la societat, tot i que ens matxuquin amb insistència en que "no és una llei d'Eutanàsia".

Comprenc i respecto el fet que el malalt, i les seves famílies -davant la malaltia- tendeixi a la desorientació, a la desesperació, a una situació mol vulnerable, i que la desolació espiritual els porti, fins i tot, a desitjar morir abans de seguir vivint d'aquella manera.

Però, conscient que per entendre l'experiència del sofriment i de la malaltia l´hem de passar al costat de qui la sofreix: acompanyant-lo, acollint-lo, comprenent-lo. Ara bé, em plantejo:

Som conscients del fet que si dignificar la vida del malalt, oferint-li cures pal·liatives per ajudar-los a viure bé fins al final, que si els acompanyem per alleujar la seva angoixa, tristesa i por, que si facilitem a les famílies la bona atenció del pacient, o que si, simplement, els fem sentir-se estimats oferint-los el nostre afecte, comprensió i temps, molts dels qui avui pensen en la mort, més o menys buscada, com la gran solució de la seva malaltia, ni s'ho plantejarien així?

Posem tots els mitjans al nostre abast per a dignificar la vida dels dolguts -molts d'ells en una situació dramàtica- fent-los comprendre la seva malaltia, implicant-los en les decisions sobre la seva cura, oferint-los les atencions espirituals, i facilitant-los la nostra ajuda per "deixar-ho tot arreglat” abans de marxar d´aquesta vida terrena?

Reflexionem sovint que "la major malaltia d´avui dia no és ni la lepra ni la tuberculosi sinó més aviat un sentir-se no estimat, no veure cap mena d´afecte guaridor i experimentar que hi ha com un abandó de part de tots", com solia dir la Mare Teresa?

Els fem saber que ells són els nostres mestres del dolor, i que necessitem també la seva ajuda per saber valorar la vida, per servir els altres, per donar gràcies a Déu, gràcies al seu exemple, als seus consells, a les seves mirades, en definitiva, per saber viure i saber morir?

Els parlem a cau d'orella, agafant-los de la mà, netejant el seu front, demostrant el nostre afecte, besant-los encara que potser no se n´adonin, que el seu dolor és un tresor que poden oferir a Déu pel bé de les persones que tenen al seu voltant, i que el seu patiment és el camí de l'Amor?

Més tard -diguem que per casualitat- va caure a les meves mans la "Guia pràctica per a l'atenció espiritual dels malalts terminals" ("A Practical Guide to The Spiritual Care of the Dying Person"), presentada per la Conferència Episcopal d'Anglaterra i Gales el passat 25 de juny, durant la conferència "Fe en Salut: Inicis i finals - cures per a tota la persona".

A l'instant, em van venir a la memòria aquestes paraules de Benet XVI recollides en l'encíclica “Spe salvi”: "La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qual pateix. Això és vàlid tant per a l'individu com per a la societat. Una societat que no aconsegueix acceptar els qui pateixen i no és capaç de contribuir mitjançant la compassió que el patiment sigui compartit i acceptat també interiorment, és una societat cruel i inhumana (...) En efecte, acceptar l'altre que pateix significa assumir d' alguna manera el seu sofriment, de manera que aquest arribi també a ser també meu. Així, precisament, perquè ara s'ha convertit en patiment compartit, en el qual es dóna la presència d'un altre, aquest sofriment queda traspassat per la llum de l'amor. La paraula llatina “Consolatio”, consol, ho expressa de manera molt bonica, suggerint un «ser-amb" en la solitud, que llavors ja no és soledat". (N. 38).

Per aquesta raó, he d'assenyalar que aquesta guia no és només una ajuda pràctica perquè les famílies i el personal sanitari que tenen cura de malalts terminals siguin conscients que tenen molt a donar en la cura físic, psicològic i espiritual dels pacients, ni tan sols és un senzill compendi d'orientacions ètiques que poden resoldre els nostres grans dubtes sobre els tractaments i cures que cal seguir en casos extrems. Aquesta guia és, sobretot, una invitació a reflexionar sobre el misteri de la mort com "una porta que se'ns obre a l'Amor, l'Amor amb majúscula, a la felicitat, al descans, a l'alegria" (Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer ).

Així doncs, en paraules de la baronessa Lora Finlay, professora de Medicina Pal·liativa de la Universitat de Cardiff: "Aquesta guia d'atenció espiritual és molt valuosa perquè ens permet a tots reconèixer l'angoixa psicosocial i espiritual dels moribunds. Aquesta guia hauria de ser llegida per tots aquells que estan al voltant dels malalts terminals. Morir és una part de la vida que ens arribarà a tots, tard o d'hora. Hem de tractar de veure-ho a través dels ulls que les persones que són encara aquí entre nosaltres ".