Llúcia i l'avortament

Per Isabel Viladomiu
Publicat el 27 de juliol de 2010

Vèiem un telenotícies, en una de les múltiples cadenes televisives, quan el presentador va anunciar l´entrada en vigor de la nova llei de l´avortament. Llúcia, que només té nou anys i mig, estava amb nosaltres i immediatament em va mirar per preguntar: què diuen de l´avortament? Em vaig quedar perplexa, perquè hi ha preguntes que un les espera, però d´una nena, que comença a sortir de la seva infantesa, mai. No vaig dubtar en explicar-li que una llei permetrà a una mare acabar -no vaig voler utilitzar el verb matar- amb el seu fill, és a dir allò que abans era un delicte pel qual anaves a la presó, des d´ara ja no serà així.

No va acabar aquí la nostra conversa, doncs animada li vaig preguntar, però tu saps què és un avortament? Va contestar segura i ràpida, "sí que ho sé". Em va explicar "quan una mare té un fill en la seva panxa i no el vol, va al metge i el metge l´hi arrenca". Immediatament va dir: "això no s´ha de fer". No donava crèdit al que estava passant; una preciosa nena de nou anys demostrava que coneixia, sabia i judicava amb claredat el que és un avortament. Estic segura que la seva mare l´hi ho ha explicat, preocupada per l´ambient que ens envaeix, els entrellats de la vida sense deformacions, però dubto que li hagi explicat la violència i el terror de l´avortament que ja coneix, com bé va demostrar en la nostra conversa. El raonament d´aquesta nena va ser irrefutable i lògic. Si comparem el seu judici precís amb altres emesos en els Parlaments, Tribunals constitucionals i altres institucions que fan de l´avortament un dret, un es queda descol·locat per la senzillesa d´una nena davant la veritat. Les seves raons són objectives i clares perquè entén el fet: qui, aquell o allò que està a la panxa de la dona és el seu fill.

Juan Manuel de Prada va escriure a ABC, el 5 de juliol, que l´avortament només es podrà aturar si s´aconsegueix una veritable «metànoia», un canvi o conversió social, que ell remet al testimoni contagiós d´aquelles persones que acullin amorosament la vida, que prediquin amb l´exemple i mostrin l´immens bé que aquests fills porten al món. La jove protagonista d´aquesta reflexió està immersa en aquest canvi, és la més gran de sis germans, l´últim s´està gestant, no es veu, però ja compta. En el seu raonament sobre l´avortament apareixen, sense saber-ho els seus pares, els seus germans, les formes de tractar, les coses petites de cada dia. Tot es prepara en el seu cap i cor per a realitzar el judici més precís dels nostres dies: el més valuós d´aquest món és cada vida humana, cada home. Això no és una idea, és una veritat que es viu i es transmet dins de la família. A la necessitat de ser reconegut i acollit, correspon la mateixa capacitat d´acollir i també de reconèixer, el dia de demà, els altres.

Isabel Viladomiu
Psicóloga Clínica

Associació Catalana d'Estudis Bioétics