Llocs de culte i confessions religioses

La reforma de la llei catalana de centres de culte.

De fa anys les confessions religioses, especialment les minoritàries, però també l`Església Catòlica, troben dificultats per l'obertura de llocs de culte. No obstant, aquests obstacles per accedir a sòl dotacional, no tenen la seva causa principal en la legislació vigent, sinó més aviat a males pràctiques administratives[1] o una comprensió laïcista de la relacions de les confessions amb els Poders Públics. Igualment les administracions públiques denuncien existència de oratoris islàmics i evangèlics amb insuficients mesures constructives de seguretat.

La Llei de centres de culte de 2009 de la Generalitat de Catalunya va voler sortir al pas d'aquestes necessitats. Es probable que, potser, la millor solució no era fer una llei nova, per que ja tenim al nostre país una regulació legal de la vida social excessivament reglamentista. De tota manera, aquesta fou la via escollida en la anterior legislatura. Essencialment s´estableix que els instruments de planejament urbanístic municipal de tot Catalunya que estiguin en tramitació o en revisió, han de preveure sòl dotacional on s'admeti l'ús religiós de nova implantació. I, en qualsevol cas, els municipis haurien d'adaptar el seu planejament a aquesta nova normativa en un termini màxim de deu anys.

S`afegeix que ha d´obtenir una nova llicencia dels ajuntaments, similar a la que s`exigeix per les activitats mercantils o pels espectacles públics, per controlar la seguretat i salubritat de tots els centres de culte, amb caràcter retroactiu, exceptuant aquells que estiguin en l´inventari cultural català.

Al meu parer, la reserva de sol era marcadament voluntarista, ja que les necessitats de les grans poblacions difereixen molt de les petites localitats sense creixement demogràfic, a més de la potencial violació del principi constitucional d'autonomia dels ens locals (art. 140 CE).

De manera encertada, en fase parlamentaria, a proposta de CIU es va afegir  a la llei vigent: «d'acord amb les necessitats i la disponibilitat dels municipis». D'aquesta manera, en un exercici de realisme, es protegia l'autonomia municipal[2] i s'adaptava a la realitat social de cada municipi.

No obstant això, com va anunciar en el seu programa electoral, l´actual Govern de Catalunya vol revisar aquesta llei. De manera correcta, al meu entendre, té la intenció de subratllar la independència dels ens locals a l'hora de configurar urbanísticament el seu territori. No té cap sentit obligar a ajuntaments com Ribes de Freser o Queralbs, a la Vall de Núria, o a petites poblacions de la Vall d´Aran a reservar sol per a un ús –el religiós– que no té cap mena de demanda.

Això no pot significar que els ajuntaments poden, de manera arbitraria, permetre o denegar la obertura de un centre de culte. Més aviat entre totes les alternatives possibles que l'ordenament jurídic proporciona, els ens locals han d´assumir amb independència i objectivitat aquelles que millor s'adaptin a la realitat física i social del seu terme municipal. I per això han de respectar sempre, i en qualsevol cas, el contingut essencial de l´article 16.3 de la Constitució: llibertat religiosa, laïcitat de l'Estat, igualtat i no discriminació per raons religioses i el mandat de cooperació amb l´Església Catòlica i les altres confessions religioses.

No obstant això, aquesta reforma ha estat interpretada per algunes confessions minoritàries de forma negativa. Molt especialment les comunitats eclesials protestants, fins al punt de realitzar una manifestació el 5 de novembre, coincidint amb període electoral, pretén traslladar al poders públics el seu malestar i el seu refús.

Aquestes comunitats entenen que l'esperit que anima la reforma és desfer l'aposta que es va fer el 2009 perquè els ajuntaments reservessin sòl per a ús religiós[3]. Denuncien que, al seu parer, hi ha ajuntaments que abusen de la discrecionalitat administrativa, i posen obstacles. O exigeixen requisits molt cars per obtenir la llicència de activitat religiosa.

En aquest sentit es pot fer, efectivament, una redacció més garantista d'aquest dret fonamental. De tota manera, al meu parer, els problemes més importants es troben en el moment de la gestió urbanística, no pas en el moment de planificació urbanística.

En efecte, tal com està configurat avui el nostre urbanisme, sense el concurs dels ens locals en l'execució del planejament –això és la gestió urbanística– l'obertura de nous centres religiosos de qualsevol confessió religiosa és difícil. I malauradament aquests aspectes estan totalment oblidats en la redacció actual de la Llei 16/2009, el que fa que moltes de les seves bones intencions siguin de difícil aplicació.

Introduir possibilitats que ja existeixen en el ordenament jurídic, en la reforma de la llei de centres de culte, pot portar a un consens. Per exemple, facilitar la cessió d´ús o titularitat de béns de titularitat pública per a equipaments comunitaris de caràcter religiós.

Per altra banda, la reforma allarga el temps per adaptar els temples ja existents a les noves exigències constructives de 5 a 10 anys. Cal dir que sembla una mesura molt adient. De tota manera, al meu parer, caldria una reforma més profunda de la llei, ja que el seu caràcter retroactiu es una mesura que carrega els temples de casa nostra amb unes inversions molt quantioses, quan tenen una seguretat ja comprovada de fa dècades i existeixen els mecanismes ordinaris de control.

En realitat estem davant d'una oportunitat de fer realitat la laïcitat positiva que la Constitució Espanyola va introduir en l´Estat Espanyol en 1978. Confiem en el bon seny del nostre Parlament per que així sigui.