L'Església és rigorosa davant els casos de pedofília

Per Giani Cardinali
Publicat el 19 de març de 2010

Entrevista a monsenyor Charles Scicluna, promotor de justícia de la Congregació per a la Doctrina de la Fe

Dissabte, 13 mar (RV) .- El diari "Avvenire" de la Conferència Episcopal Italiana publica en la seva edició d'aquest dissabte una entrevista a Monsenyor Charles Scicluna, promotor de justícia de la Congregació per a la Doctrina de la Fe sobre la rigorositat de l´Església en els casos de pedofília. A signatura del periodista Gianni Cardinali fem pública la integritat del text per l'interès que suscita en aquests moments.

Monsenyor Charles J. Scicluna és el "promotor de justícia" de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Pràcticament es tracta del fiscal del tribunal de l'antic Sant Ofici, la tasca és investigar els anomenats delicta graviora,

els delictes que l'Església Catòlica considera en absolutels més greus, és a dir: contra l'Eucaristia, contra la santedat del sagrament de la penitència i el delicte contra el sisè manament (no cometràs actes impurs), per part d'un clergue amb un menor de 18 anys. Delictes que amb un motu proprio del 2001, Sacramentorum sanctitatis tutela, ha reservat com a competència a la Congregació per a la Doctrina de la Fe. De fet el "promotor de justícia" és l'encarregat, entre altres coses, de la terrible qüestió dels sacerdots acusats de pedofília que salta periòdicament a les pàgines dels mitjans de comunicació. I monsenyor Scicluna, un maltès afable i cordial, té fama de complir la tasca encomanada amb absoluta escrupolositat i sense distincions de cap mena.

Pregunta: Monsenyor, vostè té fama de "dur", i no obstant això s'acusa sistemàticament l'Església Catòlica de ser tolerant amb els anomenats "capellans pedòfils".

Resposta: Pot ser que en el passat, potser també per un malentès sentit de defensa del bon nom de la institució, alguns bisbes, en la praxi, hagin estat massa indulgents amb aquest tristíssim fenomen. En la praxi, dic, perquè en l'àmbit dels principis la condemna per aquesta tipologia de delictes ha estat sempre ferma i inequívoca. Pel que fa només al segle passat, n´hi ha prou de recordar la famosa instrucció Crimen Sollecitationes de 1922.

Pregunta: Però no era del 1962?

Resposta: No, la primera edició es remunta al pontificat de Pius XI. Més tard, amb el beat Joan XXIII el Sant Ofici es va ocupar d'una nova edició per als pares conciliars, però la tirada va ser només de dues mil còpies, que no van ser prou per a la distribució, ajornada sine die. De tota manera, es tractava de normes de procediment en els casos de sol·licituds durant la confessió i d'altres delictes més greus de tipus sexual com l'abús sexual de menors.

Pregunta: No obstant això, eren normes en què es recomanava el secret...

Resposta: Una mala traducció en anglès d'aquest text va donar pàbul a pensar que la Santa Seu imposava el secret per ocultar els fets. Però no era així. El secret d'instrucció servia per protegir la bona fama de totes les persones involucrades, en primer lloc les víctimes, i després els clergues acusats, que tenen dret –com qualsevol persona– a la presumpció d'innocència fins que es demostri el contrari. A l'Església no li agrada la justícia concebuda com un espectacle. La normativa sobre els abusos sexuals no s'ha interpretat mai com a prohibició de denúncia a les autoritats civils.

Pregunta: Tanmateix, aquest document surt sempre a la llum per acusar el pontífex actual d'haver estat –com a prefecte de l'antic Sant Ofici– el responsable objectiu d'una política d'encobriment dels fets per part de la Santa Seu.

Resposta: És una acusació falsa i una calúmnia. A propòsit em permeto assenyalar algunes dades. Entre 1975 i 1985 no resulta que s'hagi sotmès a l'atenció de la nostra congregació cap avís de casos de pedofília per part de clergues. De tota manera, després de la promulgació del Codi de Dret Canònic de 1983 hi va haver un període d'incertesa sobre l´elenc de delicta graviora reservats a la competència d'aquest Dicasteri. Només amb el motu proprio de 2001 el delicte de pedofília va tornar a ser de la nostra exclusiva competència. Des d'aquell moment el cardenal Ratzinger va demostrar saviesa i fermesa a l'hora de tractar aquests casos. Més encara. Va donar prova de gran valor afrontant alguns casos molt difícils i espinosos, sine acceptione personarum. Per tant, acusar el pontífex d'ocultació és, ho repeteixo, fals i calumniós.

Pregunta: Què passa si un capellà és acusat d'un delictum gravius?

Resposta: Si l'acusació és versemblant el bisbe té l'obligació d'investigar tant la credibilitat de la denúncia com l'objecte d´aquesta. I si el resultat de la investigació prèvia és atendible, no té la facultat de disposar en matèria i ha de referir el cas a la nostra congregació, on serà tractat per l'oficina disciplinària.

Pregunta: Qui forma part d'aquesta oficina?

Resposta: Al costat meu, que per ser un dels superiors del Dicasteri m´he d'ocupar d'altres qüestions, hi ha també un cap d'oficina, el pare Pedro Miguel Funes Díaz, set eclesiàstics i un penalista laic, que segueixen aquests procediments. Altres oficials de la congregació donen la seva valuosa aportació segons els seus diversos idiomes i competències.

Pregunta: Es diu que aquesta oficina treballa poc i amb lentitud...

Resposta: És una observació injusta. El 2003 i 2004 una allau de casos va cobrir les nostres taules. Molts procedien dels Estats Units i es referien al passat. En els darrers anys, gràcies a Déu, el fenomen s'ha reduït molt. I, per tant, intentem tractar els casos nous en temps real.

Pregunta: Quants n´han tractat fins ara?

Resposta: En els últims nou anys (2001-2010) hem analitzat les acusacions relatives a uns 3.000 casos de sacerdots diocesans i religiosos referents a delictes comesos en els darrers cinquanta anys.

Pregunta: És a dir, tres mil casos de sacerdots pedòfils?

Resposta: No és correcte definir-ho així. Podem dir que grosso modo en el 60% d'aquests casos es tracta més que res d'actes de "efebofilia", és a dir causats per l'atracció sexual per adolescents del mateix sexe, en l'altre 30% de relacions heterosexuals i en el 10% d'actes de pedofília veritable i pròpia, és a dir, determinats per l'atracció sexual cap a nens impúbers. Els casos de sacerdots acusats de pedofília veritable i pròpia són, llavors, uns tres-cents en nou anys. En són sempre massa, és indubtable, però s'ha de reconèixer que el fenomen no està tan difós com es pretén.

Pregunta: Dels tres mil acusats, quants han estat processats i condemnats?

Resposta: Podem dir que en el 20% dels casos s'ha celebrat un procés penal o administratiu, veritable i propi que normalment ha tingut lloc a les diòcesis de procedència –sempre sota la nostra supervisió– i, només rarament, aquí a Roma. Fent-ho així s'agilita el procediment. En el 60% dels casos, sobretot a causa de l'edat avançada dels acusats, no hi va haver procés, però, es van emanar contra ells normes administratives i disciplinàries, com l'obligació de no celebrar missa amb els fidels, de no confessar, de portar una vida retirada i de pregària. Cal reafirmar que en aquests casos, entre els quals n´hi va haver alguns de gran impacte, dels quals s'han ocupat els mitjans de comunicació, no es tracta d'absolucions. Certament no hi ha hagut una condemna formal, però si a una persona l'obliguen al silenci i a la pregària, serà per alguna cosa.

Pregunta: Ens queda per analitzar el 20% dels casos...

Resposta: En un 10% dels casos, particularment greus i amb proves aclaparadores, el Sant Pare va assumir la dolorosa responsabilitat d'autoritzar un decret de dimissió de l'estat clerical. Es tracta d'un procediment gravíssim, emprès administrativament, però inevitable. En el restant 10% dels casos els mateixos clergues acusats van demanar la dispensa de les obligacions derivades del sacerdoci que va ser acceptada amb promptitud. Els sacerdots implicats en aquests últims casos tenien en el seu poder material de pornografia pedòfila i per això van ser condemnats per les autoritats civils.

Pregunta: Quina és la procedència d'aquests tres mil casos?

Resposta: Sobretot dels Estats Units, que entre 2003-2004 representaven al voltant del 80% de la totalitat dels casos. Cap a 2009 el percentatge nord-americà va disminuir passant a ser el 25% dels 223 nous casos assenyalats a tot el món. En els darrers anys (2007-2009), efectivament, la mitjana anual dels casos assenyalats a la Congregació a tot el món ha estat de 250 casos. Molts països assenyalen només un o dos casos. Augmenta, per tant, la diversitat i el nombre dels països de procedència dels casos, però el fenomen és molt limitat. Cal tenir en compte que són 400.000 en total els sacerdots diocesans i religiosos en el món. Aquesta estadística no es correspon amb la percepció creada quan casos tan tristos ocupen les primeres planes dels diaris.

Pregunta: I a Itàlia?

Resposta: Fins ara no sembla que el fenomen tingui dimensions dramàtiques, encara que el que em preocupa és un tipus de "cultura del silenci" que veig encara molt difosa a la península. La Conferència Episcopal Italiana (CEI) ofereix un òptim servei d'assessoria tecnicojurídica per als bisbes que hagin de tractar aquests casos. Observo amb gran satisfacció el compromís dels bisbes italians per afrontar cada vegada millor dels casos que els assenyalen.

Pregunta: Deia fa poc que els processos, propis i veritables, afecten el 20% dels tres mil casos examinats en els darrers anys. S'han resolt tots amb la condemna dels acusats?

Resposta: Molts processos ja celebrats es van resoldre amb la condemna de l'acusat. Però tampoc no n´han faltat altres en què el sacerdot va ser declarat innocent o en què les acusacions no van ser considerades prou provades. De qualsevol manera, en tots els casos, s'analitza sempre no només la culpabilitat o no culpabilitat del clergue acusat, sinó també el discerniment sobre la seva idoneïtat per al ministeri públic.

Pregunta: Una acusació recurrent a les jerarquies eclesiàstiques és que no denuncien també a les autoritats civils els delictes de pedofília que els assenyalen.

Resposta: En alguns països de cultura jurídica anglosaxona, però també a França, els bisbes que saben que els seus sacerdots han comès delictes fora del secret sacramental de la confessió, estan obligats a denunciar-ho a les autoritats judicials. Es tracta d'un deure pesat perquè aquests bisbes estan obligats a fer un gest com el d'un pare que denuncia el seu fill. Malgrat tot, la nostra indicació en aquests casos és la de respectar la llei.

Pregunta: En els casos en què els bisbes no estan obligats per llei?

Resposta: En aquests casos no imposem als bisbes que denunciïn els propis sacerdots, sinó que els animem a dirigir-se a les víctimes per convidar-les a denunciar aquests sacerdots dels quals han estat víctimes. A més, els convidem a proporcionar tota l'assistència espiritual, però no només espiritual, a aquestes víctimes. En un recent cas d´un sacerdot condemnat per un tribunal civil italià, aquesta Congregació va suggerir precisament als denunciants, que s'havien dirigit a nosaltres per un procés canònic, que ho comuniquessin també a les autoritats civils en interès de les víctimes i per evitar altres crims.

Pregunta: Una última pregunta: està prevista la prescripció pels "delicta graviora"?

Resposta: Ha tocat un punt crític. En el passat, és a dir abans de 1889, la prescripció de l'acció penal era una norma aliena al dret canònic. Per als delictes més greus, només amb el motu proprio del 2001 es va introduir una prescripció de deu anys. Sobre la base d'aquestes normes, en els casos d'abús sexual el decenni comença el dia en què el menor compleix divuit anys.

Pregunta: N´hi ha prou?

Resposta: La praxi indica que el terme de deu anys no és adequat a aquest tipus de casos i seria desitjable tornar al sistema precedent en el qual no prescrivien els delicta graviora. El 7 de novembre de 2002, el Venerable Servent de Déu Joan Pau II va concedir a aquest Dicasteri la facultat de derogar la prescripció cas per cas davant d'una petició motivada per part del bisbe, i la derogació normalment es concedeix.