La crisi de la pederàstia a l'Església, en 1001 paraules

Els càrrecs

New York Times (NYT) publica (12/3/10) que el 1980 l´arxidiòcesi de Munic i Freising acollí i finalment reincorporà a les seves funcions un sacerdot acusat d´abusar sexualment de nens. El bisbe era aleshores Joseph Ratzinger. El capellà perpetrà més tard nous abusos i fou processat. Com s´ha demostrat després, qui prengué la decisió de readmetre´l no fou Ratzinger sinó el vicari general: la reassignació tingué lloc el setembre de 1982, quan Ratzinger ja estava a Roma.

Per les mateixes dates (5/03/10) s´intenta implicar el germà de Ratzinger, però l´acusació directe a ell no se sostè.

La resposta de Benet XVI a la pederàstia

Benet XVI (19/03/10) escriu una carta als catòlics d´Irlanda [anglès, castellà, català] sobre els abusos a nens i joves per part de clergues, destapats pels informes Murphy (juliol 2009) i Ryan (maig 2009). Irlanda és el segon país, després d´Estats Units, on s´investiga a fons.

En la missiva, Benet XVI apunta 8 causes d´aquest desastre de l´Església: 1) inadequada resposta a la secularització; 2) descuit de pràctiques sagramentals i devocionals (confessió freqüent, pregària diària i recessos anuals); 3) tendència a adoptar formes de pensament i judici sense referència suficient a l´Evangeli; 4) tendència a evitar enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars; 5) procediments inadequats per a determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa; 6) insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats; 7) tendència social a afavorir el clergat i altres figures d´autoritat i 8 ) una preocupació fora de lloc pel bon nom de l´Església i per evitar escàndols.

A les víctimes diu: “Heu sofert immensament. N´estic tan apesarat! Sé que res pot esborrar el mal que heu suportat. (...). És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l´Església. En el seu nom, expresso obertament la vergonya i el remordiment que tots sentim. Al mateix temps, us demano que no perdeu l´esperança”. Als sacerdots i religiosos que han abusat de nens: “Respondreu davant Déu Totpoderós i davant els tribunals degudament constituïts”. Als bisbes: “no es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors heu fracassat, de vegades lamentablement, a l´hora d´aplicar les normes, codificades fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d´abusos de nens. S´han comès greus errors en resposta a les acusacions”.

Benet XVI proposa, a més, cinc mesures: 1) un any de penitència; 2) redescobrir el sagrament de la Reconciliació (la confessió); 3) fomentar l´adoració eucarística; 4) una Visita Apostòlica (una inspecció) en algunes diòcesis, seminaris i congregacions religioses; 5) una missió per a tots els bisbes, sacerdots i religiosos. En altres paraules: fer net.

Més càrrecs encara

El 24/03/10, NYT apunta directament Benet XVI com a responsable d´un cas quan era encara cardenal: el funest cas de Lawrence Murphy, que va abusar de nens sords durant els 70 a la diòcesi de Milwaukee i no fou condemnat ni per la justícia ordinària ni per l´arquebisbat. Com s´ha vist després, la manca de diligència en el càstig del malfactor fou culpa del propi arquebisbat local: el cas no va arribar al Vaticà fins als 90. L´esbiaix de la notícia periodística pot explicar-se per errors de traducció i perquè l´article beu de dues fonts: els advocats que han denunciat l´Arquebisbat (un d´ells, Jeffrey Anderson, té litigi obert amb la Santa Seu) i l´arquebisbe retirat de Milwaukee Rembert Weakland, en actiu en el moment dels fets.

El 2/2/10 Associated Press llançà una nova acusació contra Benet XVI, les proves de la qual es demostraren falses. El 9/4/10 hi tornà NYT amb més acusacions, amb igual sort.

En resum, les acusacions contra l´Església són tres: 1) alguns sacerdots catòlics abusaren de nens; 2) molts bisbes ho ocultaren, i 3) Benet XVI n´és personalment responsable. Amb dades a la mà, el n. 1 Ã©s lamentablement cert en una ínfima minoria del col·lectiu; n. 2 s´afirma en determinats prelats i n. 3 és rotundament fals.

Les conseqüències

Alguns han reclamat jutjar el Papa per encobriment, i han aprofitat per un judici negatiu sobre el catolicisme en en el seu conjunt. Altres de funest record ja havien intentat, temps enrere usar els delictes d´uns pocs per desacreditar tota la institució. Alguns advocats intenten treure´n profit. No han faltat veus amigues del Papa des del judaisme, des del´agnosticisme i, en general, des d´ambients intel·lectuals.

El Vaticà ha posat sobre la taula tota la informació de què disposa. L´exercici de transparència ha arribat fins a l´extrem que el fiscal del Vaticà parlés sobre els casos d´abusos en una documentada entrevista. La Santa Seu ha fet públics els reglaments pels quals es jutgen aquests casos i abundant documentació.

Dins de l´Església, hi ha hagut partidaris de la ruptura i partidaris de la renovació. Ruptura: 1) algunes veus reclamen una revisió del celibat per capellans i de la moral catòlica, encara que experts i opinadors fins i tot no catòlics han denunciat amb dades la inexistència d´aquesta vinculació causa-efecte. 2) exponents antiromans de certa edat han reclamat la dimissió del Papa o una reforma.

Renovació: molts han aplaudit el posicionament de Benet XVI de tolerància zero, petició de perdó i penitència i conversió. Molts catòlics han intentat sortir de la perplexitat cercant la veritat dels fets. L´operació neteja iniciada anys enrere ha agafat embranzida: des de la carta a Irlanda han dimitit dos bisbes irlandesos, un americà, un alemany, un norueg i un belga. El lideratge intern de Benet XVI és més gran ara que mesos enrere. Es percep Benet XVI com part de la solució, i no part del problema.

A banda de la feina de l´Església, pocs han prioritzat la protecció de les víctimes i mesures per acabar amb la pederàstia. És una llàstima, i encara més quan es constata que el problema és tranversal: afecta més greument a molts d´altres col·lectius socials. Països com Alemanya, ja ho afronten globalment. Alguns articulistes han assenyalat la culpa que en l´extensió del fenomen pot haver tingut la revolució sexual dels seixanta i la seva simpatia declarada vers la pedofília.

Marc Argemí

http://www.facebook.com/marcargemi