La batalla dels dies festius

Als països comunistes, els seus dirigents quan volien castigar la religió castigaven el poble. Una de les manifestacions d'aquesta realitat era l'eliminació dels dies festius tradicionals.

A Cuba, després de la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa, el 1989, el règim va veure que havia de fer algun gest: l´any 1992 canvià la definició d'Estat ateu per la d'Estat laic; l´any 1996 Fidel Castro demanà ser rebut en audiència per Joan Pau II al Vaticà i el convidà a visitar l'illa, oferiment que fou acceptat pel Sant Pare l'any següent.

Quan Joaquín Navarro Valls va ser a l'Havana per tal de preparar el viatge, la primera petició que li féu a Fidel va ser que els cubans poguessin celebrar, per primera vegada des de la Revolució, el Nadal com dia festiu, petició que el dictador va acceptar amb la conseqüent alegria de gran part de la població.

La polèmica dels dies festius s'ha lliurat en diversos països. El Tribunal Constitucional d'Alemanya ha fallat recentment que és inacceptable l'obertura de les botigues i de les grans superfícies durant els quatre diumenges d'Advent, argumentant que es tracta de jornades de descans per motius religiosos i de recuperació personal de forces per part dels treballadors.

La sentència ha agradat per igual a les esglésies tant Catòlica com l´evangèlica, que havien presentat el recurs, i també als sindicats, per motius obvis.

A Espanya sorgeix, de tant en tant, la qüestió de si la Immaculada ha de ser dia festiu, havent-hi la festa de la Constitució tan a prop. Encara que pugui semblar mentida, la festa de la Immaculada és bastant anterior a la de la Carta Magna, i un país ha de respectar les seves tradicions. En tot cas ningú es queixa del pont, i menys encara els qui el poden fer.

A. Coll Gilabert