Joves de tots estils, i la JMJ

En Jordi Soler, al Punt Avui del proppassat dia 15, dóna una autoritzada opinió –parlant tant dels seus detractors com dels seus defensors– sobre l´acte multitudinari que tindrà lloc a Madrid, aquesta setmana, amb joves de tot el món, jornades presidides per Benet XVI. És l´anomenada Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) del 2011. Al voltant d´un milió de joves s´hi aplegaran per viure i conviure aquest esdeveniment. Milers de d´aquests joves han ja fet estada a Barcelona. I ho han celebrat de manera festiva i cívica. No han provocat ni un sol problema, ni el mínim aldarull. Crec que s´han guanyat l´afecte i la confiança dels ciutadans. El seu comportament no té res a veure –ni a envejar, per descomptat­– del dels joves de Lloret de Mar, de Tottenham o de la Porta del Sol... Molts indignats? Amb ells mateixos? Amb unes estructures injustes? O també banalitat, avorriment, mala educació...?

La joventut de les JMJ “es mereix –afegia el columnista– el màxim respecte, perquè aplega persones de totes les ètnies i condicions socials al voltant de qui representa tot allò en què creuen, i els aplega de manera civilitzada, alegre i amb un elevat grau de germanor, i això, avui dia, és tan admirable com necessari. Que es calmin els detractors i els defensors de l'esdeveniment, perquè ens trobem davant l'esclat d'una multitudinària i apoteòsica catarsi. En una època de disbauxa econòmica, de profund malestar per les cruels retallades socials que s'acarnissen amb els més desvalguts, en una època d'inhumà materialisme, en què sembla que només els diners poden salvar el món, que centenars de milers de persones se sentin transfigurades per una indescriptible pau interior, ho trobo fantàstic”.

Crec interessant i necessari ressaltar el comportament, l´educació, els valors morals... que han mostrat aquests milers de joves de tot el món. Tothom sap que no hi ha una base qualsevol, ja que els uneix el seguiment del Crist, l´amor als altres, una fe indefallent... Es tracta d´una joventut envejable que, amb un futur encara incert, ja ha fet una determinada opció positivament constructiva. I ho han fet en llibertat, amb un entusiasme que no cau en el vandalisme, ni branda insígnies nazis, ni es decanta cap a la barbàrie destructiva o el fanatisme. Donen el gran espectacle de l´alegria i de l´esperança personal i col·lectiva; marquen clarament una ideologia concreta que té, per eixos, l´amor, la veritat i la llibertat. O almenys hi estan lluitant per aconseguir-ho.

El gran escriptor francès Henry de Montherlant deia: “Des dels tretze als disset anys, el jovent sent per primera i per última vegada el sentit de la bellesa, el desig de la virtut, el gust pel fet sobrenatural; és la primera i l´última vegada que són capaços de sofrir. Es troben en el zenit de la vida. Sí, aquests joves de tretze a disset anys, amb la seva vida encara un xic desordenada, són el camp de l´acció de Déu”. I això es veu en les cares i maneres de fer d´aquest joves xinesos, alemanys, francesos, italians, filipins, japonesos... que han passat per Barcelona –al Fòrum, a la Sagrada Família, pels carrers de tots els barris, etc.– via a Madrid. Ho han fet amb joia i sacrifici. Passar-se tot el dia a la platja i als locals d´oci nocturn, com a pocapenes, els avorreix tant en el cos com en l´esperit. Busquen més transcendència, més generositat, més compromís, més radicalitat, tal com explicava profundament, en el seu temps, Soren Kierkegaard, en contemplar tanta mediocritat al seu voltant.

Quina és la diferència entre els adolescents que només saben mostrar la seva indiscutible força bruta i els qui formen part de tantes i tantes associacions que formen part del cos eclesial en bé del proïsme ? Jo diria que aquests, en el fons, han sabut fer un magnífic ús de la seva llibertat: “Ningú no és lliure si no és amo de si mateix” afirmava Aristòtil. Els primers –tal vegada provinents de famílies desestructurades amb dèficits afectius notables, potser essent alumnes d´escoles on ha imperat la por, la violència o la deixadesa educativa, o bé criminals, com el jove noruec Anders Behring Breivik...– són els menys lliures del món, perquè, a més a més, no saben on es troba la llibertat i com es pot cercar la veritat; i per aquesta raó es deixen emportar per impulsos destructius, egoistes i hedonistes, com si fos la manera més hàbil de fer una “escapada moral”; és el que han après: així ha estat el seu ambient i els models que els hi ha ofert. Els segons han tingut la sort de rebre una educació familiar més positiva i exigent. Molts formen part de famílies que han tingut més cura de la seva formació, del seu creixement i maduresa com a persones. I no els “costa” dedicar uns dies a escoltar el Sant Pare com tampoc no els “costa” formar part d´associacions, d´onegés, de moviments... en què l´ajut als altres és la finalitat prioritària.

És això el que està passant? Potser no ho encerti del tot, però em sembla que tots els signes i les símptomes ens indiquen quina és la direcció correcta. El fet de la JMJ a Madrid, com afirma en Jordi Soler, “en una època d'inhumà materialisme, en què sembla que només els diners poden salvar el món” el fet “que centenars de milers de persones se sentin transfigurades per una indescriptible pau interior, ho trobo fantàstic”.