El principi de gratuïtat

Per Enrique Cases
Publicat el 20 d'agost de 2009

Amb ocasió d'una Encíclica (Caritas in Veritate) (II)

S'ha intentat en diverses ocasions el GRATIS TOTAL amb fracassos bastant sonats. N'hi ha prou amb recordar els socialismes utòpics del segle XIX, els kibbuts jueus i les molt diverses comunes hippys, de tendència anàrquica o antisistema del segle XX. La comunitat de béns acabava habitualment en ruïna econòmica, tiranies i baralles intestines gens petites. D'una manera més moderada el sistema suec de tenir cura del ciutadà del bressol a la tomba amb impostos molt elevats, ha tingut un resultat molt semblant, en convertir-se l'Estat en el benefactor universal i anul·lar la font de la riquesa que provenia dels que pagaven els impostos. No tracta d'aquest tipus de gratuïtat l'encíclica, sinó d'una antropologia més completa.

El sistema liberal en el seu individualisme lleugerament corregit pretén que l'interès de cadascú redundi en el benefici de tots. En gran part ha donat molt bons resultats en l'economia de lliure mercat, però no basta, entre d'altres coses, perquè alguns o molts no poden accedir al mercat per la seva misèria. Els sistemes estatistes del socialisme real havien de recórrer a nocions tan sorprenents com el mercat negre, que era un mercat real enfront de la insuficiència de l'estatal que no podia complir les seves funcions. La justícia de l'interès és més beneficiosa per a tots que la estatal tan vulnerable a les trampes dels administradors i les nomenclatures, però és necessari donar un pas més, que és a què apunta el principi de gratuïtat.

Si s'analitza quin sentit tenen els diners, es veu que no son més que l'expressió simbòlica garantida del treball dels homes. Jo et dono el meu treball i tu em dones el teu. Aquest intercanvi és mitjanament mesurable, però funciona bé. Molts arriben a pensar que la riquesa és la quantitat de diners a disposició d'algú o de tots, quan en realitat és més aviat la quantitat qualitativa del treball d'un o de tots. No basta tenir petroli, cal saber que és útil, extraure'l, refinar-lo, comercialitzar-lo i que sigui font d'energia. Ara bé, no tots tenen la mateixa capacitat de treball. Uns rendeixen molt i altres poc, alguns gairebé gens, alguns són gansters. Si se seguís exclusivament aquest criteri, aviat uns tindrien molt i altres poc o gaire res. És més, si passem del tema treball al tema dels diners, encara hi ha més problemes, perquè alguns guanyen moltíssim amb el seu treball, mesurat probablement d'una manera capritxós o malintencionada, i altres no guanyen gairebé res o res. Amb justícia només els desnivells s'engrandeixen.

És necessari ampliar el criteri de justícia afegint a la redistribució estatal i a la caritat privada un altre criteri que completi millor els desequilibris, i això ho permet el principi de gratuïtat. Una nova mentalitat és necessària per aconseguir-lo. El principi de solidaritat va portar a iniciatives saludables com el 0,7% del pressupost dels pasos rics per ajudar els pobres, o multitud de ONG i institucions benèfiques. Però és necessari anar a la font de la riquesa que és el treball. És evident que molts treballen amb un plus de generositat en la vida social perquè són conscients que la seva capacitat intel·lectual, artística, de formació o de gestió és un do rebut sense mèrit i que han d'ajudar als que no el tenen. Podria pensar-se que és una utopia aquest treball amb interès més un plus gratuït, però no és així a la curta ni a la llarga. Benedicte XVI assenyala que "la comunitat humana pot ser organitzada per nosaltres mateixos, però mai podrà ser només amb les pròpies forces una comunitat fraterna ni aspirar a convertir-se en una comunitat universal" (CV 34). Si s'aconsegueix una societat fraterna o universal es beneficien els dèbils, però també els que semblaven perdre donant un treball gratuït en créixer el benestar de tots. És possible aquesta societat fraterna sense l'amor?

El repte és "donar espai al principi de gratuïtat com a expressió de fraternitat" (CV 34) d'aquesta manera de bon segur que sorgiran iniciatives que aportin novetat a la societat en el seu conjunt i a cada ser humà en concret.

Enrique Cases