Déu i la ciència

Per José María Montiu de Nuix
Publicat el 18 de novembre de 2010

L´ús de la matemàtica com a instrument de la ciència i la utilització del mètode experimental, constitueixen indubtablement una part molt important d´un dels grans monuments de l´esperit humà, en expressió de Xavier Zubiri. Però, mitjançant aquests procediments no és possible conèixer tota la realitat. Pel que fa a això assenyalà ja Manuel García Morente que la vida no és una taula de logaritmes. Així deia: La ciència empírico mètrica ens ha robat la vida en substituir-la per un conjunt d´equacions i d´experiments. Però, la vida és alguna cosa més. Tampoc ningú no pot substituir a la seva mare per una fórmula matemàtica. Resulta, doncs, necessari comptar amb un nivell de coneixement diferent del que ens proporciona la ciència empírico mètrica, a fi de poder superar un nivell superficial de coneixement i aconseguir així aprofundir en altres realitats. Al la vegada, el perill d´un mal ús de la ciència i de la tecnologia, exemplificat en les guerres mundials, implica que cal deixar-se auxiliar amb un altre tipus de coneixement: l´ètica; la qual no és reductible a quelcom de quantitatiu com tampoc no ho és a qualitats controlables quantitativament.

Així doncs, el coneixement científic seriós sempre requereixi alguna cosa més. És a dir, necessita una obertura a quelcom que està més enllà de la seva ciència i sobre el que aquesta ciència, com a tal, ni afirma ni nega. En definitiva, més enllà dels límits de la ciència empírico mètrica es troba també un coneixement vàlid, que resulta molt més satisfactori per als anhels de l´home.

De manera anàloga es pot afirmar que a les matemàtiques i a les ciències físiques –sense sortir dels seus dominis i dels seus mètodes propis– no els és concedit ni afirmar ni negar l´existència de Déu. En altres paraules, l´existència o inexistència de Déu no és un teorema matemàtic ni tampoc un registre o una cosa numèrica. Déu no és un número ni una equació ni un experiment ni una massa ni una placa fotogràfica. Així, un científic seriós podrà afirmar la gran importància de les forces gravitacionals, però ni en Hawking té de dret ni cap autoritat possible per afirmar, com una part de la ciència empírico mètrica, que l´explicació del món per les forces gravitacionals impliqui que aquest món no té necessitat de l´existència de Déu. Hawking i Dawkings queden desautoritzats en aquest punt.

Una altra cosa és que la persona, des de la contemplació de la realitat i de l'univers científic, arribi a ultrapassar els dominis de la ciència empírico mètrica i pensant (filosofant) pugui arribar a dir com feia José Ortega i Gasset: Déu a la vista. Doncs, efectivament, aquest univers que coneixem per la física i per altres mitjans, ja s´accepti la hipòtesi de l´explosió inicial o no, té un començament i hi haurà d´haver una raó de ser d'aquest començament, una causa.

Fins i tot, si s´afirma la possibilitat que aquest univers és etern, hauria de ser causat, ja que aquest no té en si mateix la raó de la seva existència.

Sant Agustí i Sant Tomàs d'Aquino van arribar a aprofundir en la realitat fins arribar a col·locar en el nivell més profund, o punt de vista, l´ésser de d´existent. Així s´arriba a percebre que tot allò que per si mateix no existeix necessàriament ha hagut de rebre l´existència d´algun altre ésser, anomenat causa. Cada causa requereix al seu torn ser causada. S´obté així una successió de causes fins arribar a una causa última que no és causada ja que a aquesta causa incausada, en el llenguatge filosòfic, se l´anomena Déu i també el Déu dels filòsofs. El Déu dels filòsofs és un ésser que dóna raó suficient de l´existència del món, un ésser que és principi de intel·ligibilitat del cosmos.

La fe sobrenatural, la qual no contradiu a la raó sinó que la complementa, aconsegueix una ulterior aprofundiment en Déu i de Déu, que és coneguda com el Déu de la fe. Mostra així, per exemple, que del Déu U, la existència del qual és pot demostrar per la filosofia, s´hi pot aprofundir i afirmar el misteri de la Santíssima Trinitat. De manera que el creient i el filòsof creuen en el mateix Déu, encara que no tot el que afirma el creient arribi al coneixement del filòsof. Al seu torn, en virtut de l´harmonia entre la fe i la raó, queda oberta la possibilitat d´un diàleg entre ciència teològica i ciència filosòfica, entre fe i raó, entre creients i pensadors que no ho són. El punt d'unió és l´ésser real, la veritat i la raó que coneixen l´ésser.

José María Montiu de Nuix

sacerdot, matemàtic i doctor en filosofia