Cloenda de l'any sacerdotal

Per Benet XVI
Publicat el 16 de juny de 2010

HOMILIA DEL SANT PARE BENET XVI.

Festa del Sagrat Cor de Jesús
Plaça de Sant Pere
Divendres 11 juny, 2010

Estimats germans en el ministeri sacerdotal, estimats germans i germanes:

L´Any Sacerdotal que hem celebrat, 150 anys després de la mort del sant rector d´Ars, model del ministeri sacerdotal en els nostres dies, arriba a la fi. Ens hem deixat guiar pel rector d´Ars per comprendre de nou la grandesa i la bellesa del ministeri sacerdotal. El sacerdot no és només algú que posseeix un ofici, com els que tota societat necessita per tal que es puguin realitzar certes funcions. Ben al contrari, el sacerdot fa allò que cap ésser humà pot fer per ell mateix: pronunciar en nom de Crist la paraula d´absolució dels nostres pecats, canviant així, a partir de Déu, la situació de la nostra vida. Pronuncia sobre les ofrenes del pa i el vi les paraules d´acció de gràcies de Crist, que són paraules de transsubstanciació, paraules que el fan present a Ell mateix, el Ressuscitat, el seu Cos i la seva Sang, transformant així els elements del món, són paraules que obren el món a Déu i l´uneixen a Ell. Per això, el sacerdoci no és un simple «ofici», sinó un sagrament: Déu es val d´un home amb les seves limitacions per estar, a través d´ell, present entre els homes i actuar a favor seu. Aquesta audàcia de Déu, que s´abandona a les mans d´éssers humans; que, tot coneixent les nostres debilitats, considera els homes capaços d´actuar i fer-se presents en el seu lloc, aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s´amaga en la paraula «sacerdoci». Que Déu ens consideri capaços d´això, que per això cridi al seu servei a homes i, així, s´uneixi a ells des de dins, això és el que en aquest any hem volgut de nou considerar i comprendre. Volíem desvetllar la joia per que Déu estigui tan a prop de nosaltres, i la gratitud pel fet que Ell es confiï a la nostra debilitat, que Ell ens guiï i ens ajudi dia rere dia.

Volíem també, així, ensenyar de nou als joves que aquesta vocació, aquesta comunió de servei per Déu i amb Déu, existeix, més encara, que Déu està esperant el nostre «sí». Juntament amb l´Església, hem volgut destacar de nou que s´ha de demanar a Déu aquesta vocació. Demanem treballadors per a la collita de Déu, i aquesta pregària a Déu és, al mateix temps, una crida de Déu al cor de joves que es consideren capaços d´això mateix per al que Déu els creu capaços. Era d´esperar que a l´«enemic» no li agradaria que el sacerdoci tornés a brillar, ell hagués preferit veure´l desaparèixer, perquè per fi Déu fora foragitat del món. I així ha passat que, precisament en aquest any d´alegria pel sagrament del sacerdoci, han sortit a la llum els pecats dels sacerdots, sobretot l´abús als petits, en el qual el sacerdoci, que porta a terme la sol·licitud de Déu pel bé de l´home, es converteix en el contrari. També nosaltres demanem perdó insistentment a Déu i a les persones afectades, mentre prometem que volem fer tot el possible perquè un abús semblant no torni a passar mai més, que en l´admissió al ministeri sacerdotal i en la formació que el prepara farem tot el possible per examinar l´autenticitat de la vocació, i que volem acompanyar encara més els sacerdots en el seu camí, perquè el Senyor els protegeixi i els custodiï en les situacions doloroses i en els perills de la vida. Si l´Any Sacerdotal hagués estat una glorificació dels nostres èxits humans personals, hauria estat destruït per aquests fets. Però, per a nosaltres, es tractava precisament del contrari, de sentir-nos agraïts pel do de Déu, un do que es porta a «atuells de fang», i que una i altra vegada, a través de tota la debilitat humana, fa visible el seu amor al món. Així, considerem el que ha passat com una tasca de purificació, una feina que ens acompanya cap al futur i que ens fa reconèixer i estimar més encara el gran do de Déu. D´aquesta manera, el do es converteix en el compromís de respondre al valor i la humilitat de Déu amb el nostre valor i la nostra humilitat. La paraula de Crist, que hem entonat com cant d´entrada a la litúrgia, pot dir-nos en aquest moment el que significa fer-se i ser sacerdots: «Carregueu amb el meu jou i apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor» (Mt 11 , 29).

Celebrem la festa del Sagrat Cor de Jesús i amb la litúrgia fem un esguard, per dir-ho així, dins del cor de Jesús, que en morir va ser traspassat per la llança del soldat romà. Sí, el seu cor està obert per nosaltres i davant nostre, i amb això ens ha obert el cor de Déu mateix. La litúrgia interpreta per a nosaltres el llenguatge del cor de Jesús, que parla sobretot de Déu com a pastor dels homes, i així ens manifesta el sacerdoci de Jesús, que està arrelat en la seva intimitat més pregona del cor, d´aquesta manera, ens indica el perenne fonament, així com el criteri vàlid de tot ministeri sacerdotal, que ha d´estar sempre ancorat en el cor de Jesús i ser viscut a partir d´ell. Voldria meditar avui, sobretot, els textos amb els que l´Església orant respon a la Paraula de Déu proclamada en les lectures.

En aquests cants, paraula i resposta es compenetren. D´una banda, estan presos de la Paraula de Déu, però, de l´altra, són ja al mateix temps la resposta de l´home a aquesta Paraula, resposta en la qual la Paraula mateixa es comunica i entra en la nostra vida. El més important d´aquests textos en la litúrgia d´avui és el Salm 23 [22] - «El Senyor és el meu pastor» -, en què l´Israel orant acull la auto revelació de Déu com a pastor, fent d´això l´orientació per a la seva vida. «El Senyor és el meu pastor, no em manca res». En aquest primer verset s´expressen alegria i gratitud perquè Déu és present i té cura de nosaltres. La lectura presa del Llibre d´Ezequiel comença amb el mateix tema: «Jo mateix en persona buscaré a les meves ovelles, seguint el seu rastre» (Ez 34,11). Déu té cura personalment de mi, de nosaltres, de la humanitat. No m´ha deixat sol, extraviat en l´univers i en una societat davant la qual un se sent cada vegada més desorientat. Ell té cura de mi. No és un Déu llunyà, per a qui la meva vida no compta gairebé res. Les religions del món, pel que podem veure, han sabut sempre que, en últim anàlisi, només hi ha un Déu. Però aquest Déu era llunyà. Abandonava aparentment el món a altres potències i forces, a altres divinitats. Calia arribar a un acord amb aquestes. El Déu únic era bo, però llunyà. No constituïa un perill, però tampoc oferia ajuda. Per tant, no calia ocupar-se d´Ell. Ell no dominava. Sorprenentment, aquesta idea ha ressorgit en la Il·lustració. S´acceptava però que el món pressuposa un Creador. Aquest Déu, però, hauria construït el món, per després retirar-se de ell. Ara el món té un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, no pot intervenir. Déu és només un origen remot. Molts, potser, tampoc desitjaven que Déu es preocupés d'ells. No volien que Déu els molestés. Però allà on la proximitat de l´amor de Déu es percep com molèstia, l´ésser humà es troba malament. És bonic i consolador saber que hi ha una persona que em vol i té cura de mi. Però és molt més decisiu que existeixi aquest Déu que em coneix, m´estima i es preocupa per mi. «Jo conec les meves ovelles i elles em coneixen» (Jn 10,14), diu l´Església abans de l´Evangeli amb una paraula del Senyor. Déu em coneix, es preocupa de mi. Aquest pensament ens hauria de proporcionar realment alegria. Deixem que penetri intensament en el nostre interior. En aquest moment comprenem també què significa: Déu vol que nosaltres com a sacerdots, en un petit punt de la història, compartim les seves preocupacions pels homes. Com a sacerdots, volem ser persones que, en comunió amb el seu amor pels homes, tinguem cura d´ells, els fem experimentar en allò concret aquesta atenció de Déu. I, pel que fa a l'àmbit que se li confia, el sacerdot, juntament amb el Senyor, hauria de poder dir: «Jo conec les meves ovelles i elles em coneixen». «Conèixer», en el sentit de la Sagrada Escriptura, mai és només un saber exterior, igual que es coneix el número de telèfon d´una persona. «Conèixer» significa estar interiorment a prop de l´altre. Estimar-lo. Ens caldria tractar de «conèixer» els homes de part de Déu i amb vistes a Déu; ens caldria provar de caminar amb ells en la via de l´amistat de Déu.

Tornem al Salm. Allà es diu: «Em guia pels camins segurs per l´amor del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por, perquè us tinc amb mi: la teva vara i el teu bastó em donen confiança»(23 [22], 3s). El pastor mostra el camí correcte a qui li estan confiats. Els precedeix i guia. Diguem-ho d´una altra manera: el Senyor ens mostra com es realitza justament el nostre ser homes. Ens ensenya l´art de ser persona. Què he de fer per no arruïnar, per no desaprofitar la meva vida amb la manca de sentit? En efecte, aquesta és la pregunta que tot home ha de plantejar i que serveix per a qualsevol període de la vida. Quanta foscor hi ha al voltant d´aquesta pregunta en el nostre temps! Sempre ens torna al cap la paraula de Jesús, que tenia compassió pels homes, perquè han quedat com ovelles sense pastor. Senyor, tingueu pietat també de nosaltres. Mostra´ns el camí. Sabem per l´Evangeli que Ell és el camí. Viure amb Crist, seguir-lo, vol dir trobar camins segurs, perquè la nostra vida tingui sentit i perquè un dia puguem dir: "Sí, viure ha estat alguna cosa bona". El poble d´Israel estava i està agraït a Déu, perquè ha mostrat el camí de la vida en els manaments. El gran salm 119 (118) és una expressió d´alegria per aquest fet: nosaltres no anem a les palpentes en la foscor. Déu ens ha mostrat quin és el camí, com podem caminar de manera justa. La vida de Jesús és una síntesi i un model viu d´allò que afirmen els manaments. Així comprenem que aquestes normes de Déu no són cadenes, sinó el camí que Ell ens indica. Podem estar joiosos per elles i perquè en Crist són davant nostre com una realitat viscuda. Ell mateix ens fa feliços. Caminant al costat de Crist tenim l´experiència de l´alegria de la Revelació, i com sacerdots hem de comunicar a la gent l´alegria que ens hagi mostrat el camí just de la vida.

Després ve una paraula referida a la "canyada fosca", a través de la qual el Senyor guia l´home. El camí de cada un de nosaltres ens portarà un dia a la viarany fosc de la mort, al qual ningú no ens pot acompanyar. I Ell hi serà. Crist mateix ha davallat a la nit fosca de la mort. Tampoc allà ens abandona. També allà ens guia. "si m´ajec als inferns, us hi trobo.", diu el salm 139 (138). Sí, tu ets present també en la darrera fatiga, i així el salm responsorial pot dir: també allà, quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res. No obstant això, parlant del barranc fosc, podem pensar també en les barrancs tenebrosos de les temptacions, del desànim, de la prova, que tota persona humana ha de travessar. També en aquests barrancs tenebrosos de la vida Ell hi és. Senyor, en la foscor de la temptació, en les hores de la foscor, en què tots els llums semblen apagar-se, mostra´m que tu hi ets. Ajuda´ns a nosaltres, sacerdots, perquè puguem estar al costat de les persones que en aquestes nits fosques ens han estat confiades, perquè puguem mostrar la teva llum.

«La vostra vara i el vostre bastó de pastor m´asserena i em conforta.»: el pastor necessita la vara contra les bèsties salvatges que volen atacar el ramat; contra els bandolers que cerquen el seu botí. Al costat de la vara hi ha el bastó, que sosté i ajuda a travessar els llocs difícils. Les dues coses entren dins del ministeri de l'Església, del ministeri del sacerdot. També l´Església ha d´usar la vara del pastor, la vara amb la qual protegeix la fe contra els farsants, contra les orientacions que són, en realitat, desorientacions. En efecte, l´ús de la vara pot ser un servei d'amor. Avui veiem que no es tracta d´amor, quan es toleren comportaments indignes de la vida sacerdotal. Com tampoc es tracta d´amor si es deixa proliferar l´heretgia, la tergiversació i la destrucció de la fe, com si nosaltres inventéssim la fe autònomament. Com si ja no fos un do de Déu, la perla preciosa que no deixem que ens arrenquin. Al mateix temps, però, la vara contínuament ha de transformar-se en el bastó del pastor, bastó que ajudi els homes a poder caminar per senders difícils i seguir a Crist.

Al final del salm, es parla de la taula preparada, del perfum amb què s´ungeix el cap, de la copa que vesa, de l´habitar a la casa del Senyor. Al salm, això mostra sobretot la perspectiva del goig per la festa d´estar amb Déu en el temple, de ser allotjats i servits per ell mateix, de poder habitar a casa seva. Per a nosaltres, que preguem aquest salm amb Crist i amb el seu cos que és l´Església, aquesta perspectiva d´esperança ha adquirit una amplitud i profunditat encara més gran. Veiem en aquestes paraules una anticipació profètica del misteri de l´Eucaristia, en la qual Déu mateix ens convida i se´ns ofereix com aliment, com aquell pa i aquell vi exquisit que són l´única resposta definitiva a la fam i a la set interior de l´home. Com no alegrar-nos d´estar convidats cada dia a la mateixa taula de Déu i habitar a casa seva? Com no estar alegres per haver rebut d´Ell aquest mandat: "Feu això en memòria meva"? Joiosos perquè Ell ens ha permès preparar la taula de Déu per als homes, d´oferir el seu Cos i la seva Sang, d´oferir el do preciós de la seva mateixa presència. Sí, podem pregar junts amb tot el cor les paraules del salm: «La vostra bondat i el vostre amor m´acompanyen tota la vida,» (23 [22], 6).

Finalment, vegem breument els dos cants de comunió suggerits avui per l´Església en la seva litúrgia. En primer lloc, hi ha la paraula amb la qual sant Joan conclou el relat de la crucifixió de Jesús: «un dels soldats amb la llança li va traspassar el costat, i al punt va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). El cor de Jesús és traspassat per la llança. S´obre, i es converteix en una font: l´aigua i la sang que brollen al·ludeixen als dos sagraments fonamentals dels que viu l´Església: el Baptisme i l´Eucaristia. Del costat traspassat del Senyor, del seu cor obert, brolla la font viva que brolla a través dels segles i edifica l´Església. El cor obert és font d´un nou riu de vida, en aquest context, Joan certament ha pensat també en la profecia d´Ezequiel, que veu rajar del nou temple un riu que proporciona fecunditat i vida (Ez 47): Jesús mateix és el nou temple, i el seu cor obert és la font de la qual brolla un riu de vida nova, que se´ns comunica en el Baptisme i l'Eucaristia.

La litúrgia de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, tanmateix, preveu com cant de comunió una altra paraula, afí a aquesta, extreta del evangeli de Joan: «Qui tingui set, que vingui a mi, el qui creu en mi que begui. Com diu l´Escriptura: De les seves entranyes faran rajar torrents d´aigua viva» (cf. Jn7,37 s). En la fe bevem de l´aigua viva de la Paraula de Déu. Així, el creient es converteix ell mateix en una font, que dóna aigua viva la terra resseca de la història. Ho veiem en els sants. Ho veiem en Maria que, com gran dona de fe i d´amor, s´ha convertit al llarg dels segles en font de fe, amor i vida. Cada cristià i cada sacerdot haurien transformar-se, a partir de Crist, en font que comunica vida als altres. Hauríem de donar l´aigua de la vida a un món assedegat. Senyor, et donem gràcies perquè ens has obert el teu cor, perquè a la teva mort i resurrecció t´has convertit en font de vida. Fes que siguem persones vives, vives per la teva font, i doneu-nos ser també nosaltres font, de manera que puguem donar aigua viva al nostre temps. T´agraïm la gràcia del ministeri sacerdotal. Senyor, Beneïu-nos i beneeix a tots els homes d´aquest temps que estan assedegats i buscant. Amén.