Benet 16, el totalitarisme de la indiferència i el desconcert postmodern
Per Marc ArgemÃPublicat el 19 de setembre de 2010
El papa alemany continuarà a Barcelona i Santiago la renovació cultural del vell continent. Està pagant el preu dels pioners. La història el recordarà , però, com aquell que va plantejar una alternativa positiva a l´indiferentisme on la cultura europea postmoderna semblava haver-se instal·lat.L´any 2010 ha estat el cinquè de pontificat de Benet 16. Com en els anteriors, enguany també l´han acompanyat polèmiques medià tiques. El 24 de gener, Bernard-Henry Lévy considerava en les pà gines d´El PaÃs que Ratzinger estava essent “vÃctima d´un judici medià tic” i “la continua manipulació dels seus textos”, a propòsit de la seva relació amb els jueus. Dos mesos més tard les planes del New York Times i de molts altres diaris recuperaven diversos casos sobre abusos sexuals de sacerdots catòlics, apuntat a una responsabilitat -mai demostrada- de Benet 16 en l´encobriment (vegeu resum del cas aquÃ).
Una rere l´altra, cap de les polèmiques ha demostrat culpabilitat alguna de Benet 16. John Allen, principal expert nordamericà en informació catòlica, l´ha qualificat de “Papa de les ironies”. Per exemple, la de ser el Papa vist des de dins com el gran reformador contra els abusadors sexuals i des de fora com el gran encobridor; o la de se ser identificat com un pontÃfex intel·lectual i professor però ser notÃcia per tot menys per aquesta faceta.
Al seu pas Benet 16 desferma un soroll medià tic eixordador. La recent visita a Regne Unit n´ha estat un altre exemple. Però el mateix va passar amb la visita a Portugal, o el viatge a Malta: gran fredor medià tica però una cà lida i massiva resposta popular. Fins i tot, la Missa a Escòcia, el primer acte massiu al Regne Unit, aconseguà reunir més de 70.000 fidels, malgrat la intensa pluja de males notÃcies pel Papa. A Londres, la gran munió de gent de Hyde Park multiplicava per molt el nombre d´assistents a les protestes. Efectivament, és també una ironia que la persona que arriba amb pitjor premsa a cada lloc és després rebuda com no ho ha arribat a estar cap altre personalitat ni artista.
La pregunta que es fan molts observadors és ¿per què tanta agressivitat vers Benet 16? Per què, per exemple, s´ignoren fets fà cilment contrastables, com les seves peticions de perdó? ¿per què s´ha arribat al que alguns han qualificat de “deformació monstruosa de la realitat”?
Respostes s´han donat, amb més o menys fortuna. El mes d´agost dos prestigiosos vaticanistes, Andrea Tornielli i Paolo Rodari, publicaven Attacco a Ratzinger, on descartaven la teoria de la conspiració però identificaven tres fonts de problemes per al pontÃfex: atacs des de fora (laïcistes, grups feministes radicals i gais, laboratoris farmacèutics que venen productes abortius, advocats que demanen indemnitzacions milionà ries per casos d´abusos), enemics de dins (els que plantegen el Vaticà II com una ruptura i no com una renovació) i el foc amic d´alguns dels seus col·laboradors.Una de les darreres hipòtesis arriba de James MacMillan, compositor de la música escollida per la beatificació del Cardenal Newman, que veu Benet XVI com “el pitjor enemic de les ferotges èlites seculars brità niques” procedents dels campus europeus que van protagonitzar el maig del 68.
Una altra possible interpretació sigui que Benet 16 està representant el gran sà de Déu en una societat que genera indiferentisme respecte dels altres, del món i, per descomptat, respecte de Déu. Josep Ramoneda -persona gens sospitosa de proximitat amb el pontÃfex- carrega precisament en el seu darrer assaig contra “totalitarisme de la indiferència”. ¿No serà , precisament, aquesta capacitat de trencar la desgana dominant, allò que converteix Benet 16 en un personatge incòmode?
Efectivament, seguir atentament els seus escrits permet descobrir a un transgressor que planteja una alternativa ferma a la cultura dominant, i que no es conforma en reduir la religió a una qüestió folklòrica. El 18/04/05, en la Missa prèvia a l´elecció del Papa, el llavors Cardenal Ratzinger avisa: “Es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com definitiu i que deixa com a última mesura només el propi jo i els seus desitjos “. Cinc anys més tard, la tasca de clarificació semà ntica en un món amb gran ambigüitat de conceptes es confirma com una de les principals tasques de Benet 16. S´ha proposat donar un sentit a cada paraula i una paraula a cada realitat. Afirma que “la construcció d´una societat humana requereix fidelitat a la veritat”. Explica que hi ha un “problema de llenguatge” amb l´amor, que no es pot reduir al sentimentalisme. No confon l´ètica amb l´estètica, ni els drets amb els desitjos, ni la veritat amb la versemblança, ni la famÃlia amb una convenció. Afirma que hi ha esperança, i confia en la raó. I, a més, té un fil de veu amable i un posat d´ancià bondadós.
Ironies de la vida, les reaccions desproporcionades, les acusacions precipitades i la befa pública són l´escenari que permet valorar millor, per contrast, la gran novetat del discurs constructiu, amable i positiu d´aquest Papa que alguns donaven per acabat abans de començar, però que s´està convertint en el gran renovador de l´Església Catòlica.
La biografia més completa, que està a punt de sortir, el bateja com “el Papa de la raó” i “el primer postmodern”. D´aquà el desconcert. El desconcert postmodern.
Propera parada, Santiago i Barcelona.
Marc Argemà (marcargemi@gmail.com)
Veure enllaç del bloc: B16 - LINKS
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
