Amb ocasió d'una EncÃclica (Caritas in Veritate) (V)
Tant l´any 1967 com el que s'ha anomenat el maig francès de 1968 són dates clau per entendre el nostre temps. Dos corrents contraposades lluiten per la consciència del nostre temps. D'un costat, el Concili Vaticà II finalitza el 1965 amb un fort impuls d'esperança i renovació dintre de l'Església catòlica, oberta a tots els cristians i els homes de bona voluntat. D'un altre, sorgeix el moviment juvenil fruit de les doctrines freudo-marxistes, oposat al sistema social sorgit després de la II Guerra Mundial. Aquest moviment no en té prou amb la Declaració dels Drets humans de 1948 ni amb la unió de les nacions en l'Organització de Nacions Unides; la insatisfacció és notòria malgrat la tensa pau de la guerra freda. Les promeses de l'alliberament marxista i maoista, al costat del desenfrenament sexual, tacaren i entelaren una bona part dels joves d'Occident. Els quals en pocs anys seran els dirigents d'aquests països. El 1967 publica Pau VI la important encÃclica social Populorum progresio i poc després l'Humanae vitae que són com un clamor per la veritat en l'esperança. Avui, passats quaranta anys d'aquests fets és possible jutjar ambdós moviments paral·lels que s'ajunten escassament.
Val la pena considerar la reflexió que fa Benet XVI sobre aquestes dates. “En publicar el 1967 l'EncÃclica Populorum progresio, el meu venerat predecessor Pau VI ha il·luminat el gran tema del desenvolupament dels pobles amb l'esplendor de la veritat i la llum suau de la caritat de Crist. Ha afirmat que l'anunci de Crist és el primer i principal factor de desenvolupament i ens ha deixat la consigna de caminar per la via del desenvolupament amb tot el nostre cor i amb tota la nostra intel·ligència, és a dir, amb l'ardor de la caritat i la saviesa de la veritat” (CV 8). Aquesta afirmació ha estat poc seguida a Occident i els fruits estan a la vista, precisament en la desorientació en els aspectes bà sics de la qüestió social. Detinguem-nos-hi.
Ambdós Papes afirmen amb contundència que “l'anunci de Crist és el primer i principal factor de desenvolupament”; per què diuen això que sembla dirigit només als cristians? En primer lloc, perquè és part essencial del missatge a tot home, i després perquè sense l'ajuda gratuïta de Déu, l'home no pot aconseguir l'alliberament de les cadenes que el fan esclau. Els fets del nostre temps confirmen aquesta afirmació, quan molts es pregunten què ha passat?, com podem sortir d'aquestes contradiccions que porten al pessimisme i poden ser encara molt més greus?
Quan Sant Pau explica el cristianisme als jueus de Roma assenyala que el món pagà està ple de pecats i que, tot i que els jueus tenien el coneixement de la Llei moral, no podien complir-la en la seva integritat perquè els faltava alguna cosa, i aquest quelcom és el que Crist ens ve a portar: la grà cia divina. Vegem les seves paraules: “Perquè la llei de l'Esperit de la vida que està en Crist Jesús t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. El que era impossible per a la Llei, en estar debilitada a causa de la carn, [ho féu] Déu enviant el seu propi Fill” (Rom 8,2-3). Traduint aquestes paraules al nostre context cultural es pot dir: la vostra raó està atrapada per una ombra que us porta a errors i faltes. No podeu aconseguir la justÃcia només amb les vostres ètiques racionals perquè us falta quelcom, i aquest quelcom us el dóna Crist que és Déu i Home vertader, que va morir per amor a la Creu i va ressuscitar, vencent a la mort i la injustÃcia. Sense Ell tornaran amb insistència les crisis originades en pecats i errors dels homes. Sense Crist no hi ha solució total als problemes - es pot acceptar o no - però la realitat és persistent i les solucions que es van donant des dels Estats a la crisi actual semblen fonts de majors crisis futures. El que és và lid per a l'individu també ho és per a la societat: és necessari resar, a més a més d'usar la raó. Com diu Sant Pau “Aixà mateix també l'Esperit acudeix en ajuda de la nostra flaquesa: perquè no sabem el que hem de demanar com convé; però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs inefables. I el que sondeja els cors sap quin és el desig de l'Esperit, perquè intercedeix segons Déu en favor dels sants” (Rom 8, 26-27). Benet XVI explica aixà aquesta veritat. ”La veritat originà ria de l'amor de Déu, que se'ns ha donat gratuïtament, és el que obre la nostra vida al do i fa possible el fet de tenir esperança en un «desenvolupament de tot l'home i de tots els homes», en el trà nsit «de condicions menys humanes a condicions més humanes», que s'obté vencent les dificultats que inevitablement es troben al llarg del camÔ (CV 8), és a dir, la grà cia de Crist no només salva les à nimes sinó també les societats i la humanitat dels seus grans problemes.
Enrique Cases