Així­ vaig veure jo Joan Pau II

Els doctors Valentí Fuster i Joaquín Navarro-Valls van ser investits, dijous passat, dia 6, doctors “honoris causa” per la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), en un solemne acte que es va celebrar a l'Aula Magna d´aquesta Universitat.

Joaquín Navarro-Valls, psiquiatre i periodista, fou director de l'Oficina d'Informació de la Santa Seu (1984-2006), des de la qual es va distingir pel seu paper primordial per fer arribar a tothom els missatges del Papa Joan Pau II, especialment al llarg de tota la seva trajectòria viatgera i en les situacions més crítiques o conflictives.

Precisament, en la seva "lectio", que transcrivim a continuació, va parlar de la seva relació amb Joan Pau II que podem resumir amb aquest titol: "Karol Wojtyla era en l'àmbit privat exactament com es veia en públic: un home d'extraordinari bon humor, enamorat, un cristià que mirava sempre més enllà de si mateix".

* * *

 

 

Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector

Senyors Professors

Alumnes

Senyores i Senyors

El motiu, fa un moment esmentat, amb què la Universitat Internacional de Catalunya m´atribueix aquest Doctorat “Honoris Causa”, fa referència a un treball que ha ocupat 22 anys de la meva vida. Les circumstàncies d'aquell treball pel seu tema, les seves implicacions tècniques i per la projecció global que no podia deixar de comportar poden proporcionar molts elements de reflexió en aquest moment.

Però no em referiré a cap d'aquests aspectes, sinó a la persona amb qui he treballat estretament i per a la qual he treballat durant aquests anys. Sóc conscient que Joan Pau II ha ocupat un lloc d'excepció entre els seus contemporanis i avui ocupa encara un lloc justament singular, no només en la història sinó en la vida de moltes persones del món; també fora de la geografia catòlica i cristiana.

Qualsevol de les múltiples dimensions del seu Magisteri i de la seva incidència en la història poden cridar i ocupar la nostra atenció. Però, de nou, he de dir que no m'ocuparé tampoc d'això. M´estimo més oferir senzillament algunes breus reflexions sobre ell, sobre la seva persona tal com jo la vaig veure.

Com és sabut, fa pocs mesos va ser promulgat el decret amb el qual es va sancionar la manera extraordinària, heroica amb que va viure les virtuts humanes i cristianes. I aquesta circumstància em dóna ocasió per parlar d'ell des d'una perspectiva que mai no m´hauria atrevit a enfocar mentre ell havia viscut i jo treballava al seu costat. Perspectiva que transcendeix la pura consideració historiogràfica de Karol Wojtyla.

No puc dir que m'hagi sorprès la rapidesa amb què ha procedit seu procés canònic de beatificació fins a l'etapa actual. Però a mi aquesta etapa em fa recordar els molts anys en què he tingut la possibilitat de veure des de prop la manera de ser i de fer de Joan Pau II i de poder tocar amb la mà el que ara serà sancionat com una persona santa perquè potser no sigui necessari. Cal recordar que una persona o és santa durant la seva vida o no ho serà mai.

Certament, sobre les seves virtuts en sabrem més de manera exhaustiva quan es publicaran les actes en la seva integritat i puguem llegir la relació dels testimonis directes cridats a declarar. Però el record personal, inevitablement en aquest moment parcial i subjectiu, m´acompanya de tal manera perquè el tinc molt present i he vist tants i tants dels seus talents intel·lectuals i morals que em sembla impossible no parlar d'ells.

L'evocació de les virtuts de Joan Pau II suscita la pregunta fonamental sobre què és el que en ell ha estat una vida santa. És una pregunta legítima perquè no hi ha santedat en general. No hi ha una santedat sense la singularitat de cada sant i sense les virtuts normals i visibles atribuïbles a algú. En un sant, el caràcter individual es barreja amb el lent treball de perfeccionament que es compleix i perfecciona, en ell o en ella, durant tota una vida fins a conformar una obra mestra i exemplar que no ens és, per a nosaltres, del tot clara en el sentit de no poder-la desxifrar plenament.

La resposta específica a la pregunta sobre la santedat de Joan Pau II diria que no s'allunya molt de la idea que la gent s´ha format d'ell. Karol Wojtyla era en l'àmbit privat exactament igual com se´l veia en públic: un home d´un extraordinari bon humor, un enamorat, un cristià que mirava sempre més enllà de si mateix. Per això no és difícil argumentar al seu favor, encara que sigui impossible fer-ho convenientment.

La seva peculiaritat personal apareixia principalment en la seva relació directa amb la transcendència. Per això, la seva espiritualitat era atractiva i simpàtica, gairebé naturalment apostòlica i constantment convincent. Tant si patia com si reia —i en les dues coses era igualment mestre i deixeble excel·lent— ell no mantenia principalment una relació especulativa amb una divinitat distant i transcendent. Al llarg de la seva jornada, estar amb Déu era la seva gran passió, la més intensa prioritat i, al mateix temps la cosa més natural del món. Com afirmava S. Joan de la Creu —no per casualitat autor molt estimat per ell— la relació entre Déu i l'ànima és la de dos amants.

En la convivència amb ell es feia evident que Déu no era un codi de lleis en qui es recolzava una creença, sinó una Persona a qui creure, en qui esperar i amb qui viure una vida d'amor intens, fidel, recíproc, durant tota l'existència personal. A Déu es pot confiar tota una pròpia existència. A un codi moral, ni tan sols una jornada potser pot durar.

Aquest extraordinari itinerari concret, congènita a la seva manera de ser molt directa i immediata, era la veritable essència de la seva religiositat cristiana, de la seva santedat de vida on la pedra angular de tot l'edifici magnífic era la vida ordinària completament empeltada en Déu i intensament marcada per la presència de Déu. Operativa i orant, i viscuda sota el mateix prisma visual.

En Karol Wojtyla no hi havia la més mínima manifestació de manierisme i de retòrica pseudo mística. En les seves devocions no hi havia altra cosa que el rigor de la caritat, la dedicació conscient i participada de la persona per a tot allò que compta veritablement per a ella. A Joan Pau II no li urgia semblar bo. Potser hauria preferit —si, es pot parlar així, cosa de la qual no n´estic molt segur— no ser-ho abans de caure en el fingiment. Tot i que sabia que era observat pel món, la seva tendència constant era obrir tot el seu cor a les insinuacions o exigències que venien directament de Déu. Com ha explicat Sant Agustí en el De Magistro; "Qui és cridat, per vocació, i qui ensenya és Crist que habita en l'home interior". En Karol Wojtyla aquesta seguretat no ha faltat mai enmig de tantes dificultats —i, al mateix temps, de tantes alegries— amb les quals ha hagut d'enfrontar tota la seva vida.

 

Crec haver entès realment quina ha de ser la relació veritablement cristiana amb Crist quan he vist la manera amb què ell es dirigia al Crucifix amb la secreta singularitat d'una mirada espiritual recíproca, en el qual ell es donava i alhora rebia. Déu no era, per a ell, l'autor separat d'una ànima estranya i indiferent sinó una Persona que havia creat la seva pròpia persona: la de Karol Wojtya. Una Persona amb la qual podia parlar personalment i a la qual podia dir, fins i tot, si calia: "A vegades, no t'entenc". Una Persona, però, de la qual no podia —ni volia— separar-se perquè a ella hi estava lligat per una relació més íntima que la que cadascun de nosaltres té amb si mateix.

Una vegada, creient estar sol en la seva capella, l'he vist cantar mentre fixava la seva mirada en el Sagrari. No entonava, certament, un tema litúrgic sinó que modulava en la seva llengua polonesa unes cançons populars. Era inevitable que em vingués a la menta de nou Sant Agustí quan afirmava que "cantar és pregar dues vegades".

No voldria de cap manera dir que hi hagués ingenuïtat, ni menys encara ritualitat superficial, a l´hora d'adreçar-se a Déu amb una tal espontaneïtat. En tot cas, hi havia alguna cosa concreta en la seva devoció que incloïa l'afecte i, fins i tot, la tendresa. Em semblava —almenys era això el que ha vingut a la meva ment— el que es feia evident, simultàniament amb la riquesa intel·lectual d'un teòleg i la innocència espontània d'un infant. Aquestes dues dimensions no eren etapes diverses i successives d'un itinerari sinó l'única melodia composta de sons dissímils però harmoniosament fosos en una sola actitud i en una sola experiència d'amor.

Un aspecte peculiar de la seva actitud espiritual m'ha sorprès constantment. Joan Pau II no era un asceta moralista i ni tan sols un exhibicionista d'heroismes accessoris i inútils. La seva manera de fer no era l'ardu itinerari apàtic d'un estoic. Les seves mortificacions —que sabia viure discretament i buscar— eren només la manera estimulant i eficaç d'unir-se a la Passió de Crist, de participar amb ell en les alegries i els dolors que qualsevol vol compartir amb la persona que seriosament estima en la seva intimitat més profunda.

La seva actitud semblava ensenyar que és millor patir unit a Déu que alegrar-se sol. Molt sovint per a Joan Pau II es tractava només d'aprofitar les ocasions que les circumstàncies diàries li brindaven per tal d´oferir a Déu algun petit —o gran— sacrifici. Rebutjava, a l'avió, el llit preparat per a ell en els llargs viatges intercontinentals a fi de dormir —o tractar de fer-ho— i ho feia en el seient, igual que els qui l'acompanyàvem; disminuïa l'aliment d'un dinar amb aparent distracció. O renunciava a beure sense dir res i sense donar cap justificació, unint pudor i renúncia a una delicada discreció personal que evitava estranyes preguntes impertinents.

La finalitat d'aquestes voluntàries arideses sensibles era garantir, en la seva ànima, la llibertat i la flexibilitat necessàries per a una perfecta unió amb Crist, i la total disponibilitat per escoltar la crida interior de Déu seguint la seva voluntat amb total eficàcia.

Quan un entrava en la seva capella o a l'habitació no era infreqüent trobar-lo resant estès a terra. N'hi havia prou veure´l per comprendre que allò no era una aniquilació de si mateix davant de la infinita majestat del Creador sinó era més aviat una manera de crear una subtil analogia amb la qual la grandesa de la criatura s'unia completament amb Déu mentre la misèria, també present en la criatura, era el camí menys inadequat per unir-se al Creador. Si Ell se m'apropa sempre al meu costat —semblava dir la seva vida— és perquè jo pugui dirigir-me a Ell de la mateixa manera i amb la mateixa confiança.

Així vaig veure jo: per a Joan Pau II l'amor a Déu tenia aquest rostre nítid, extremament habitual i al mateix temps extremament inusual. Un rostre penetrant i profundament cristià, habitualment saturat de santedat.

Agraeixo a la Universitat Internacional de Catalunya la concessió d'aquest Doctorat “Honoris Causa” i l'oportunitat que amb ella se m'ofereix d'ingressar en el seu prestigiós Claustre acadèmic.

Prof. Joaquín Navarro-Valls.