ÀGORA, la nova pel·lícula "histórica" d'Alejandro Amenábar

Per J. M. Caparrós Lera
Publicat el 24 d'octubre de 2009

Amb una gran expectació i enorme publicitat –a la seva estrena assistiria quasi en ple el Govern socialista– s´ha presentat la pel·lícula més cara del cine espanyol realitzada fins avui (50 milions d´euros). Mesos abans, es va exhibir en el Festival de Cannes, fora de concurs, i allà, a França, va ser rebuda amb certa fredor i polèmica, la qual cosa obligà al seu director a canviar el seu muntatge.

El madrileny Alejandro Amenábar (encara que nascut a Santiago de Xile, en 1972) és el seu jove autor. Guanyador del Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa per Mar adentro (2004) –un polèmic al·legat sobre l´eutanàsia–, Amenábar és avui, juntament amb Pedro Almodóvar, un dels cineastes espanyols més famosos a l´estranger. Debutà l´any 1996, amb la també guardonada Tesis, a la qual seguiren Abre los ojos (1998) –que va tenir un remake als Estats Units– i Los Otros (2000), rodada en anglès, amb Nicole Kidman com a gran protagonista.

Sinopsi de l´argument

Alexandria, segles IV-V d. C. Narra la tragèdia de Hipàtia, filla de Teó –el director de la cèlebre Biblioteca d´aquesta ciutat–, una reconeguda matemàtica i astrònoma, que dedicà la seva existència a la Filosofia. Lliurada del tot a la ciència –havia renunciat a casar-se– va viure en una època convulsa, quan l´Imperi Romà anunciava ja la seva decadència i la religió pagana donava signes de decadència. El Cristianisme ja no patia la persecució d´antany, però enlairada poderosament, s´enfrontava amb la religió jueva i amb els ateus, a part de las primeres heretgies. En aquest ambient conflictiu, l´escola de Hipàtia d´Alexandria tenia estudiants cristians i no cristians, els quals formarien després bona part de l´elit d´aquesta esplendorosa ciutat de l´Antic Egipte. Però durant el març del any 415, un grup de fanàtics –que abans havia destruït la Biblioteca d´Alexandria i expulsat als jueus de la ciutat, amb la venia del Emperador romà– assassinà la filòsofa pagana.

Valoració crítica

Penso que el màxim error de Amenábar, com a realitzador i co-guionista és el fet de no haver anat a les fonts originals, a pesar dels assessors històrics amb què va contar (entre ells, Carlos García Gual, catedràtic de Filologia

Grega de la Universitat Complutense). La crítica ha afirmat que “l´argument està fonamentat sobre un dels pitjors materials sobre Hipàtia, el del divulgador de la ciència Carl Sagan”. A més, la filòsofa no va morir als 38 anys –com apareix en la pel·lícula–, sinó als 61, quan en plena Quaresma un grup liderat per un tal Pedro va saquejar el seu carruatge i la va arrossegar fins l´església de Caesarium, on van matar a Hipàtia amb fragments de ceràmica i després van cremar les seves restes als afores de la ciutat. En la pel·lícula, és el seu antic esclau, Davus –un personatge inventat, enamorat d´ella– és qui l´asfixia, per evitar-li el sofriment, i la lliura nua al poble. Amb tot –i això no es cita en el relat–, els antics autors cristians condemnaren l´assassinat (Vid. Sòcrates, Historia eclesiàstica, VII, 15).

A més, Carl Sagan presenta Hipàtia enfrontada al Cristianisme. En realitat, ella no era cristiana, però com a neoplatònica i pitagòrica fou partidària de la convivència entre les religions i les cultures pròpies del món bizantí. El poc que se sap d´Hipàtia –doncs no es conserva la seva obra– és degut als escrits dels seus deixebles, sobretot per l´epistolari de Sinesi de Cirene, que va ser bisbe de Ptolemaida c. 409-410 i que va morir dos anys abans que la seva mestra. A més, Orestes –prefecte de la ciutat i representant de l´autoritat imperial– el qual també l´havia pretès i que li havia donar suport, estava enfrontat amb el bisbe de Alexandria, Ciril (després sant i doctor de l´Església, com resen els rètols finals del film, i impulsor del Concili d´Éfes, en 431), en uns temps en què encara no hi havia separació entre Església i Estat; i també les relacions entre Ciència i Religió estaven no sols en conflicte, sinó plenes de prejudicis per ambdós costats.

D´aquí que es noti a faltar una contextualització històrica més rigorosa, al mateix temps que s´evidencia la influència de l´actual laïcisme; així la pel·lícula incorre en tòpics maniqueus –els pagans apareixen de blanc, il·luminats; mentre els cristians ho fan de negre, com energúmens– i al llarg de la pel·lícula s´abunda en una lectura crítica molt actualitzada: el mateix Amenábar declararia, a la roda de premsa a Cannes´09, que Àgora no és una pel·lícula anti-cristiana, sinó una “condemna de tots els fonamentalismes”. I davant la premsa espanyola especialitzada manifestà poc després: “Cap catòlic d´avui hauria de sentir-se ofès; tan sols s´haurien de sentir apel·lats els fonamentalistes que han estat posant bombes aquest estiu (2009). Serveix per a un terrorista islàmic, per a un terrorista de ETA, per a qualsevol que ho practiqui. Àgora és, en molts sentits, una història del passat sobre el qual està passant ara com un mirall per tal que el públic miri i observi des de la distància del temps i de l´espai, i descobreixi, sorprenentment, que el món no ha canviat tant”. I en una entrevista publicada en el diari Avui, s´excusà també així: “No he fet cap al·legat contra el cristianisme, sinó contra el fonamentalisme. Evidentment no tots pensen com jo. El problema és el fet que hi hagi encara algú que estigui disposat a matar per les seves idees; això és fonamentalisme, la qual cosa és precisament el que vol denunciar la pel·lícula. Però no és anticristiana; són molts els grups religiosos diversos que han utilitzat la violència per imposar les seves idees.” (Avui, 5-X-2009).

No obstant això, no tots han vist igual la seva voluntat d´expressió. El crític José Maria Aresté ofereix el següent judici: “El director, dintre de la seva opció de cine comercial amb contingut, roman en la seva línia de qüestionar el cristianisme, iniciat en Los Otros amb suavitat, i continuada de manera més agressiva en Mar adentro. Aquí recupera las formes suaus, la seva forma de tractar la complexa situació del cristianisme del segle IV a Alexandria que es podria descriure com “ma de ferro amb guant de vellut”. De manera que fa al·lusió al que pot resultar atractiu en la fe –Crist i les seves benaurances, la caritat amb els necessitats, el perdó...–, però posant l´accent sobre tot allò altre que pot generar fanatisme violent i lluita per el poder. En tal sentit queda especialment mal parat sant Ciril de Alexandria. Però també són qüestionables Orestes, amb el seu cristianisme pragmàtic i cínic, i el bisbe Sinesi, que invita a Hipàtia a batejar-se perquè ella, en el fons, era ja cristiana encara que no cregui. Per contrast, la immaculada Ciència sembla la solució a tots els problemes, l´única capaç de donar accés a la veritat. En tal sentit, s´obvien les manipulacions que poden fer-se en nom d´ella”. (Cf. “Hipàtia, atea y màrtir”, en www.decine21.com).

Per la seva banda, el teòleg Peio Sánchez anirà més lluny: “Àgora és una crítica directa al cristianisme, però, en el fons, també a tota experiència religiosa. La tesi, a la qual de forma didàctica serveix la pel·lícula, és que l´experiència religiosa sigui politeista, jueva o cristiana sempre desemboca en el vessament de sang. Que la creença en Déu o déus acaba aniquilant als éssers humans que acabaran matant en el seu nom. I així el que podia, i llavors tindria un major rigor històric, haver-se convertit en una crítica necessària del fonamentalisme acaba qüestionant el fet religiós com a dimensió de l´ésser humà quan es troba amb Déu. Per al director el màxim que ens queda és com un cel estrellat al que mirem amb perplexitat construint formes el·líptiques al vent. La qual cosa ja és bastant, almenys quelcom de Misteri (...) L´imprescindible i urgent crítica del fanatisme, en aquest cas religiós, s´inclina cap una exaltació del laïcisme que parteix d´un reduccionisme antropològic que escapça la dimensió espiritual de l´ésser humà. El director ha volgut presentar-nos a aquesta nova Antígona com una heroïna i un model contemporani que encarna la recerca de la veritat, el sentit de la democràcia pluralista, la integritat i la tolerància fins el perdó.” (“Àgora, ideologia que denuncia el fanatisme per a recaure en ell”, en www.universitaties.net).

A la pel·lícula no se l´hi pot negar la seva qualitat formal: Alejandro Amenábar sap fer cine de veritat. El seu brillant disseny de producció, la direcció artística –gairebé no es noten els efectes digitals; semblen decorats reals–, les preses zenitals, una aconseguida direcció de la 2ª unitat a càrrec del co-guionista Mateo Gil, les perspectives planetàries, la banda sonora, el vestuari, aquestes lliçons cosmològiques que es van avançar a Kepler, l´esplèndida interpretació de Rachel Weisz i la resta del repartiment... Tot resulta excel·lent. Estem davant d´un realitzador que pot competir en els Oscars de Hollywood amb aquest ambiciós i espectacular peplum en anglès.

Ara bé, Amenábar està tenint molts problemes per distribuir el seu film a Estats Units, precisament pel caràcter anticristià que se li atribueix. Així, l´influent setmanari Variety va escriure amb motiu de la seva presentació en el Festival de Cannes (maig de 2009): “Aquesta elaborada producció espanyola en llengua anglesa és consistentment espectacular i té el suficient conflicte i acció per fer-la remarcable, però una certa carència de pes i d´estil i de pols emocional podria donar-li problemes per a la seva acceptació entre una audiència massiva als Estats Units”.

Veurem si, finalment, Àgora aconsegueix amortitzar el seu cost, i quina serà la resposta del públic aquí i fora les fronteres i l´acollida de l´Acadèmia de la vella Meca del Cine. Però els premis “Goya” de l´Acadèmia Espanyola sembla tenir-los segurs.

J. M. Caparrós Lera

Professor Titular de Història Contemporània i Cine

Director del Centre d´Investigacions Film-Història

Universitat de Barcelona

Títol original: Àgora. P.: Himenoptero / Mod Producciones, amb la col·laboració Telecinco Cinema (Espanya, 2009). Productors: Fernando Bovaira i Álvaro Augustín. Director: Alejandro Amenábar. Guió: Alejandro Amenábar i Mateo Gil. Fotografia: Xavi Giménez. Música: Dario Marianelli. Decorats: Guy Dyas, Dominique Arcadio i Frank Walsh. Vestuari: Gabriella Pescucci. Muntatge: Nacho Ruiz Capillas. Intèrprets: Rachel Weisz (Hipàtia), Max Minghella (Davus), Ashraf Barthom (Amoni), Óscar Isaac (Orestes), Michael Lonsdale (Teó), Rupert Evans (Sinesi), Homayoun Ershadi (Aspasi), Richard Durden (Olimpus), Sammy Samir (Ciril), Omar Mostafa (Isidor), Oshri Cohen (Medor), Yousef Sweid (Pere). Color – 126 minuts. Estrena a Espanya: 9 d´octubre 2009.