"Cançó de Nadal", de Dickens, pel·lícula de la Disney

Per Leticia Sabater
Publicat el 18 de novembre de 2009

Dirigida per Robert Zemeckis

Protagonitzada per Jim Carrey, Gary Oldman, Colin Firth, Bob Hoskins

Ens trobem amb un Ebenezer Scrooge garrepa i londinencs famèlics, junt amb esperits tenebrosos i picaportes

esgarrifosos: tots hem vist incomptables versions de la novel·la de Charles Dickens “A Christmas Carol” (Cançó de Nadal). S'ha arribat a trivialitzar fins adaptar-lo en un musical amb titelles i sàtira. L'última cosa que un s´esperava és que, per a la versió de la Disney, ens trobéssim amb una de las més fidels de la immortal història de l'avarícia davant de la caritat. Però tingueu paciència y deixeu fer.

En lloc de reduir la línia argumental a un vehicle de suport per als efectes especials, i de “encolorar” igual que fan moltes pel·lícules de temàtica Nadalenca, “Canço de Nadal” torna al cor de la història de Dickens. S'ofereix una mirada penetrant d'un home en una presó de la seva pròpia creació. Però els

visitants, literalment fantasmals, li donen una mà per alliberar-se a temps per a celebrar el Nadal. Els impactants efectes tridimensionals van ser creades amb la tècnica anomenada “perfomance capture” (captura del moviment), tècnica utilitzada pel director Robert Zemeckis al films “The Polar Express” (El Expreso Polar) de l'any 2004 i “Beowulf” del 2007.

S´imposa el poder emocional de la interpretació i l'ús del diàleg original de Dickens mantenint la força de la història, en contra de la intensitat dels efectes especials. Unes espectaculars escenes de vols

lliures pels carrers de Londres i cops imprevistos de lleugeresa corporal van impedint que el protagonista sigui un tranquil i és, de segur amb tota certesa, el mateix plantejament que Dickens es va proposar amb els seus passatges descriptius. Sorprenentment, aquesta pot ser la pel·lícula que millor s'ajusta a la concepció original.

Tot i que les escenes de menys importància del llibre no es mostren, i es prenen algunes llibertats amb la trama, les imatges centrals es projecten amb el respecte de la seva idea original. Zemeckis fa ús de gran abast de primers plans. Particularment emotiva és l'escena on Bob Crachit és

mostrat cara a cara amb el visitant invisible Scrooge, on es mostra com plora la pèrdua del seu fill Tiny Tim, i d'una forma commovedora, ajuda Scrooge a descobrir el secret d'una vida que és ben viscuda. Temes més madurs com la caritat, el penediment i l'avarícia són retratats d'una manera que arriba als espectadors més joves.

Jim Carrey es troba en el seu millor món: Arrufa el nas com el rondinaire Scrooge, és alegre i simpàtic, i es riu a pulmó lliure. La seva personalitat és

tan variada com els seus personatges, però no els força. Gràcies a la forma física de Carey, Scrooge és dramàticament aclaparat pels poders dels esperits, que li recorden que hi ha un món on els diners no tenen poder. Colin Firth és encantador com el nebot de Scrooge, afegint un accent de autenticitat a la pel·lícula.

L'orquestració de la cançó “Beautiful” entrellaça amb harmonia nadales preferides i manté viva la fantasia. Els “crèdits” son ambientats amb una nova cançó de Nadal cantada per Andrea Bocelli. En resum, tot senyala per tal que aquesta pel·lícula sigui un clar clàssic de Nadal.

Els infants que m´acompanyaven feien torns per ocultar els seus ulls i reien del primers plans dels fantasmes. Els va encantar el 3-D que els va donar la sensació de volar. Sempre que no portin petits que es podrien espantar pels fantasmes, aquesta és la pel·lícula per a la família a la temporada de Nadal.

Leticia Sabater

des de Nova York per MercatorNet.com

Traduït per Temes d'avui