Etica universal
Per COMISIÓN TEOLÓGICA INTERNACIONALPublicat el 02 de desembre de 2009
COMISSIÓ TEOLÒGICA INTERNACIONAL (20 maig 2009)
CERCANT UNA ÈTICA UNIVERSAL: NOVA VISIÓ DE LA LLEI NATURAL *
INDEX GENERAL
Introducció
CAPÍTOL I: CONVERGÈNCIES
1.1. La saviesa i les religions del mon
1.2. Les fonts grecoromanes de la llei natural
1.3. L´ensenyament de la Sagrada Escriptura
1.4. El desenvolupament de la tradició cristiana
1.5. Evolucions ulteriors
1.6. El magisteri de l´Església i la llei natural
CAPÍTOL II: LA PERCEPCIÓ DELS VALORS MORALS
2.1. EL rol de la societat i de la cultura
2.2. L´experiència moral: «Cal fer el bé»
2.3. El descobriments dels preceptes de la llei natural: universalitat de la llei natural
2.4. Els preceptes de la llei natural
2.5. La aplicació dels preceptes comuns: historicitat de la llei natural
2.6. Les disposicions morals de la persona i el seu actuar concret
CAPÍTOL III: ELS FONAMENTS DE LA LLEI NATURAL
3.1. De l´experiència a la teoria
3.2. Natura, persona i llibertat
3.3. La natura, l´home i Déu: de l´harmonia al conflicte
3.4. Vies envers una reconciliació
CAPÍTOL IV: LA LLEI NATURAL I LA CIUTAT
4.1. La persona i el bé comú
4.2. La llei natural, mesura del ordre polític
4.3. De la llei natural al dret natural
4.4. Dret natural i dret positiu
4.5. L´ordre polític i l´ordre escatològic
4.6. L´ordre polític és un ordre temporal i racional
CAPÍTOL V: JESUCRIST, ACOMPLIMENT DE LA LLEI NATURAL
5.1. El “Logos” encarnat, Llei vivent
5.2. L´Esperit Sant i la nova Llei de llibertat
CONCLUSIÓ
Introducció
1. Hi ha valors morals objectius que puguin unir els homes i procurar per ells la pau i la felicitat? Quins son? Com reconèixer-los? Com realitzar-los en la vida de les persones i de les comunitats? Aquestes preguntes de sempre al voltant del bé i el mal son més urgents que mai, en la mesura en que els homes son majoritàriament conscients de formar una sola comunitat mundial. Els grans problemes amb que s´enfronten ara ja els sers humans, tenen una dimensió internacional, planetària, perquè el desenvolupament de les tècniques de comunicació afavoreix una creixent interacció entre les persones, les societats i les cultures. Un esdeveniment local pot tenir una ressonància quasi immediata. Emergeix així la consciencia d´una solidaritat global, que troba l´últim fonament en la unitat del gènere humà. Aquesta es tradueix en una responsabilitat planetària. Així el problema del equilibri ecològic, de la protecció del ambient, dels recursos i del clima ha arribat a ser una preocupació apressant, que interpel·la tota la humanitat i la solució de la qual va àmpliament més enllà del àmbits nacionals. També les amenaces que el terrorisme, el crim organitzat, i les noves formes de violència i d´opressió fan pesar sobre la societat tenen una dimensió planetària. El ràpid desenvolupament de la biotecnologia, que a vegades amenaça la mateixa identitat del ser humà (manipulació genètica, clonació...), reclamen urgentment una reflexió ètica i política d´amplitud universal. En tal context, la recerca de valors ètics comuns coneix un retorn a la actualitat.
2. Amb la seva saviesa, la seva generositat i potser a vegades el seu heroisme, homes i dones son testimoni vivent de tals valors ètics comuns. La admiració que ells susciten en nosaltres es la senyal d´una primera adquisició espontània de valors morals. Les reflexions de catedràtics i científics sobre les dimensions culturals, polítiques, econòmiques, morals i religioses de la nostra existència social nodreix tals determinacions sobre el bé comú de la humanitat. Aquí estan també els artistes que, amb la manifestació de la bellesa, reaccionen contra la pèrdua de sentit i renoven la esperança dels essers humans. També homes polítics treballen amb energia i creativitat per realitzar programes de remoció de la pobresa i de protecció de les llibertats fonamentals. Es molt important per altra part el testimoni constant dels representants de les religions i de les tradicions espirituals que volen viure a la llum de les veritats últimes i del bé absolut. Tots contribueixen, cada un a la seva manera i amb un recíproc intercanvi, a promoure la pau, un ordre polític més just, el sentit de la comú responsabilitat, una equa distribució de la riqueses, el respecte al ambient, la dignitat de la persona humana i els seus drets fonamentals. Però aquests esforços només poden tenir èxit si les bones intencions es fonamenten en un vàlid acord de base sobre els bens i valors que representen les aspiracions més profundes del ser humà, a títol individual i comunitari. Només el reconeixement i la promoció d´aquests valors ètics poden contribuir a la construcció d´un mon més humà.
3. La recerca d´aquest llenguatge ètic comú afecta a tots els homes. Per els cristians, està misteriosament relacionada amb la obra del Verb de Déu, “la llum verdadera, aquella que il·lumina tot home” (Io, 1, 9) i amb la obra de l´Esperit Sant que fa néixer en els cors “amor, joia, pau, magnanimitat, benevolència, bondat, fidelitat, docilitat, domini de si” (Gal, 5,22-23). La comunitat dels cristians, que comparteix “les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes d´avui” i “per això se sent realment i íntimament solidari amb el gènere humà i amb la seva historia” (1), no pot absolutament restar al marge d´aquesta responsabilitat comuna. Il·luminats per l´Evangeli, compromesos en un diàleg pacient i respectuós amb tots els homes de bona voluntat, els cristians participen en la recerca comú dels valors humans que cal promoure: “allò que es verdader, noble, just, pur, amable , honrat, allò que es virtut i allò que mereix lloança, això sigui objecte dels vostres pensaments” (Fil, 4, 8). Saben que Jesucrist, “la nostra pau” (Ef., 2, 14), que ha reconciliat tots el homes amb Déu per mitjà de la Creu, és el principi d´unitat més profund, envers el qual el gènere humà està cridat a convergir.
4. La recerca d´un llenguatge ètic comú es inseparable d´una experiència de conversió, amb la qual persones i comunitats s´allunyen de les forces que cerquen empresonar el ser humà en la indiferència o que l´empenyen a enlairar murs contra l´altre o contra l´estranger. El cor de pedra –fred, inerta i indiferent a la sort del pròxim i del gènere humà- ha de transformar-se, sota la acció de l´Esperit, en un cor de carn (2), sensible als reclams de la saviesa, a la compassió, al desig de la pau i a la esperança per tots. Aquesta conversió es la condició d´un veritable diàleg.
5. No manquen les temptatives contemporànies per definir una ètica universal. Després del final de la segona guerra mundial, la comunitat de les nacions, extraient les conseqüències de la estreta complicitat que el totalitarisme havia mantingut amb el pur positivisme jurídic, ha definit en la Declaració universal dels drets de l´home (1948) alguns drets inalienables de la persona humana que transcendeixen les lleis positives dels estats i han de servir-los-hi com a referència i norma. Els tals drets no son simplement concessions de qui legisla: ells son declarats; això es, la seva existència objectiva, anterior a la decisió del legislador, arriba a ser manifesta. De fet deriven del “reconeixement de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana (Preàmbul); es declara la seva existència objectiva i la seva derivació de la “dignitat inherent a tots els membres de la família humana”(Preàmbul).
La Declaració universal dels drets de l´home constitueix un dels més grans èxits de la historia moderna. Ella “segueix sent una de les expressions més altes de la consciencia humana del nostre temps” (3) i ofereix una sòlida base per la promoció d´un mon més just. A pesar de que tots els resultats no han estat sempre a la alçada de les esperances. Alguns països han contestat la universalitat de tals drets, judicats massa occidentals, i això incita a cercar per ells una formulació més comprensiva. A més, una certa propensió a multiplicar els drets de l´home, en funció més dels desitjos desordenats del individu consumista o de reivindicacions sectorials que no pas de exigències objectives del bé comú de la humanitat, ha contribuït no poc a devaluar-los. Separada del sentit moral dels valors que transcendeixen els interessos particulars, la multiplicació dels procediments i de les reglamentacions jurídiques condueix només a un enfonsament, que en definitiva serveix només als interessos dels més forts. Sobre tot, es manifesta una tendència a reinterpretar els drets de l´home separant-los de la dimensió ètica i racional, que constitueix el seu fonament i el seu fi, a profit d´un pur legalisme utilitarista (4).
6. Per explicar el fonament ètic dels drets de l´home, alguns han tractat de elaborar una “ètica mundial” en el àmbit d´un diàleg entre les cultures i les religions. La “ètica mundial” indica el conjunt de valors obligatoris fonamentals que des de segles formen el tresor de la experiència humana. Ella es troba en totes les grans tradicions religioses i filosòfiques (5). Tal projecte, digne d´interès, es expressió de la necessitat actual d´una ètica que tingui validesa universal i global. Però la recerca purament inductiva, sobre el model parlamentari, d´un consens mínim ja existent pot satisfer les exigències de fonamentar el dret sobre l´absolut?. A més, tal ètica mínima no condueix potser a relativitzar les exigències ètiques fortes de cada religió o saviesa particular?
7. Des de fa molts decennis, la qüestió dels fonaments ètic del dret i de la política ha estat deixada de banda per alguns sectors de la cultura contemporània. Amb el pretext de que tota pretensió de tenir la veritat objectiva es font d´intolerància i de violència, i que només el relativisme podria salvaguardar el pluralisme dels valors i la democràcia, es fa apologia del positivisme jurídic que rebutja referir-se a un criteri objectiu, ontològic, de allò que es just. Dins de tal perspectiva, l´últim horitzó del dret i de la norma moral és la llei en vigor, que es considerada justa per definició, perquè és expressió de la voluntat del legislador. Però això significa obrir la via al arbitri de qui mana, a la dictadura de la majoria aritmètica i a la manipulació ideològica, en contra del bé comú. “ en la ètica i en la filosofia actual del dret, els postulats del positivisme jurídic estan àmpliament presents. La conseqüència es que la legislació es converteix freqüentment només en un compromís entre interessos diversos; s´intenta transformar en dret interessos o desitjos privats que s´oposen als deures derivats de la responsabilitat social” (6). Però el positivisme jurídic es notòriament insuficient, perquè el legislador només pot actuar legítimament dins de determinats límits que deriven de la dignitat de la persona humana i al servei del desenvolupament de allò que es autènticament humà. Ara, el legislador no pot abandonar la determinació d´allò que es humà a criteris extrínsecs i superficials, com faria, per exemple, si legitimes per si tot el que es realitzable en l´àmbit de la biotecnologia. En resum, ha d´actuar de manera èticament responsable. La política no pot prescindir de la ètica i la llei i l´ordre jurídic no poden prescindir d´una llei moral superior.
8. En tal context en el qual la referència a valors objectius absoluts universalment reconeguts s´ha convertit en problemàtic, alguns, desitjant donar una base racional a les decisions ètiques comunes, recomanen una “ètica de la discussió”, en la línea d´una comprensió “dialògica” de la moral. La ètica de la discussió consistiria en fer us, en el curs d´un debat ètic, nomes de les normes a les quals tots els participants interessats, renunciant a comportaments “estratègics” per imposar el propi punt de vista, puguin donar el seu assentiment. Així es pot determinar si una regla de conducta i d´acció o un comportament son morals, perquè, deixant de banda condicionaments culturals i històrics, el principi de discussió ofereix una garantía de racionalitat i universalitat. La ètica de la discussió s´interessa sobre tot per el mètode amb el qual, gràcies al debat, els principis i les normes ètiques poden ser posades a prova i convertir-se en obligatòries per tots els participants. Essencialment és tracta d´un procediment per provar el valor de les normes proposades, però no pot oferir nous continguts substancials. La ètica de la discussió es llavors una ètica purament formal que no atén a les orientacions morals de fons. També corre el risc de limitar-se a una recerca de compromís. Certament, el diàleg i el debat son sempre necessaris per obtenir un acord realitzable sobre la aplicació concreta de les normes morals en una situació donada, però no poden deixar al marge la consciencia moral. Un verdader debat no substitueix les conviccions morals personals, sinó que les suposa i les enriqueix.
9. Coneixedors de les actuals postes en joc de la qüestió, en aquest document intentem convidar a tots qui es pregunten sobre el fonament últim de la ètica, així com del ordre jurídic i polític, a considerar els recursos que conté una presentació renovada de la doctrina de la llei natural. Aquesta afirma substancialment que la persona i la comunitat humana tenen la capacitat, a la llum de la raó, de reconèixer les orientacions fonamentals d´un comportament moral conforme a la mateixa natura del subjecte humà i d´expressar-lo de manera normativa en forma de preceptes o de manaments. Tals preceptes fonamentals, objectius i universals, estan cridats a fonamentar i inspirar el conjunt de les determinacions morals, jurídiques i polítiques que regulen la vida dels homes i de la societat. Ells constitueixen una instancia critica permanent i asseguren la dignitat de la persona humana enfront les fluctuacions de la ideologia. En el curs de la seva historia, en la elaboració de la pròpia tradició ètica, la comunitat cristiana, guiada per l´Esperit de Jesucrist i en diàleg crític amb les tradicions de saviesa que ha trobat, ha assumit, purificat i desenvolupat tal ensenyament sobre la llei natural com norma ètica fonamental. Però el cristianisme no te el monopoli de la llei natural. De fet ella, fonamentada sobre la raó comú a tots els sers humans, es la base de col·laboració entre tots els homes de bona voluntat, més enllà de les pròpies conviccions religioses.
10. Es cert que l´expressió “llei natural” es actualment font de molts malentesos en el context actual. A vegades simplement sembla expressar una submissió resignada i del tot passiva a les lleis físiques de la natura, mentre que el ser humà busca justament dominar i orientar aquest determinisme pel seu bé. A vegades, presentada com una dada objectiva que s´imposa exteriorment a la consciencia personal, amb independència del treball de la raó i de la subjectivitat, es sospitosa d´introduir una forma d´heteronomia insuportable a la dignitat de la persona humana lliure. Altres vegades, al llarg de la seva historia, la teologia cristiana, ha justificat amb massa facilitat amb la llei natural posicions antropològiques que aviat s´han mostrat condicionades per el context històric i cultural. Però es poden dissipar aquets malentesos amb una comprensió més profunda de les relacions entre subjecte moral, natura i Déu, així com amb una millor consideració de la historicitat inherent a les aplicacions concretes de la llei natural. Avui es important proposar la doctrina tradicional de la llei natural de manera que manifesti millor les dimensions personals i existencials de la vida moral. Es necessari també insistir especialment en el fet de que la expressió de les exigències de la llei natural son inseparables del esforç de tota la comunitat humana per superar les tendències egoistes i partidistes i desenvolupar una aproximació global amb la “ecologia dels valors”, sense els quals la vida humana pot perdre la pròpia integritat i el propi sentit de responsabilitat per el bé de tots.
11. La idea de la llei moral natural assumeix nombrosos elements comuns a les grans savieses religioses i filosòfiques de la humanitat. Per això el nostre document, en el capítol I s´inicia recordant tals “convergències”. Sense pretendre ser exhaustiu, indica que aquestes grans savieses religioses i filosòfiques son testimoni de l´existència d´un patrimoni moral àmpliament comú, que forma la base de qualsevol diàleg sobre les qüestions morals. Encara més, elles suggereixen, d´una manera o d´altra, que aquest patrimoni explicita un missatge ètic universal immanent a la natura de les coses i que els homes son capaços de desxifrar. El document recorda després alguns punts de referència essencials del desenvolupament històric de la idea de llei natural, i cita algunes interpretacions modernes que estan parcialment en l´origen de les dificultats que els nostres contemporanis troben davant aquestes nocions. En el capítol II («La percepció dels valors morals comuns»), el nostre document descriu com, a partir de dades molt simples de l´experiència moral, la persona humana capta immediatament alguns bens morals fonamentals i formula per tant els preceptes de llei natural. Ells no formen un codi complert de normes intangibles, sinó més aviat son principis permanents i normatius de inspiració al servei de la vida moral concreta de la persona. El capítol III («Els fonaments de la llei natural »), passant de la experiència comú a la teoria, aprofundeix en els fonaments filosòfics, metafísics i teològics de la llei natural. Per respondre a algunes objeccions contemporànies, precisa el paper de la natura en la acció personal, i s´interroga sobre la possibilitat per la natura de constituir normes morals. El capítol 4 («La llei natural i la Ciutat») explicita el paper regulador dels preceptes de la llei natural en la vida política. La doctrina de la llei natural ja te coherència i és vàlida en el pla filosòfic de la raó comú a tots els homes, però el capítol 5 (“Jesucrist, acompliment de la llei natural”) mostra com ella adquireix el seu ple sentit dintre de la historia de la salvació. De fet, Jesús, enviat del Pare, és, amb l´Esperit Sant, la plenitud de tota llei.
CAPÍTOL I: CONVERGÈNCIES
1.1. La saviesa i les religions del mon
12. En les diverses cultures, els homes progressivament han elaborat i desenvolupat tradicions de saviesa en les quals expressen i transmeten la seva visió del mon, així com la seva percepció reflexa del lloc que el ser humà ocupa en la societat i en el cosmos. Prèvia a qualsevol teorització conceptual, aquestes savieses, que son freqüentment de natura religiosa, transmeten una experiència que identifica allò que afavoreix i allò que impedeix la plena manifestació de la vida personal i el bon desenvolupament de la vida social. Elles constitueixen una mena de “capital cultural” a la nostra disposició per buscar una saviesa comú i respondre així als desafiaments ètics actuals. Segons la fe cristiana, aquestes tradicions de saviesa, encara que amb limitacions i potser amb errors, son un reflex de la saviesa divina que opera en el cor dels homes. Requereixen atenció i respecte, i poden contenir valors de preparació evangèlica.
La forma i l´extensió d´aquestes tradicions poden variar considerablement. De totes maneres son un testimoni de l´existència d´un patrimoni de valors morals comuns a tots els homes, més enllà de la manera en que aquests valors son justificats dins d´una particular visió del mon. Per exemple, la “regla d´or” (“No fer a ningú allò que no voldríem que ens fessin” [Tb 4,15]) es retroba, d´una forma o d´una altra, en la major part de les tradicions de saviesa (7). A mès, estan generalment d´acord en que les grans regles ètiques no solsamènt s´imposen a un determinat grup d´homes, sinó que valen universalment per cada individu i per tots els pobles. Finalment moltes tradicions reconeixen que aquests comportaments morals son un requeriment de la mateixa natura del ser humà: expressen la manera amb la qual l´home ha de inserir-se, de manera creativa i harmoniosa, en un ordre còsmic o metafísic que el supera i que dona sentit a la seva vida. De fet, el tal ordre està impregnat d´una saviesa immanent. Es portador d´un missatge moral que l´home es capaç de desxifrar.
13. A la tradició hindú el mon –el cosmos, com també la societat humana- està regulat per un ordre o llei fonamental (Dharma) la qual cal respectar per no provocar desequilibris greus. Per tant, el dharma defineix les obligacions socio-religioses del home. En la seva especificitat, l´ensenyament moral del hinduisme es compren a la llum de les doctrines fonamentals dels Upanishads: la creença en un cercle indefinit de transmigracions (sams?ra), amb la idea de les bones o males accions realitzades en la vida present (karma) tenen influencia en les reencarnacions successives. Tals doctrines tenen importants conseqüències sobre el comportament en relació als demes: impliquen un grau molt alt de bondat i tolerància, el sentit de la acció desinteressada a benefici de l´altre, així com la pràctica de la no violència (ahims?). Les principals corrents del hinduisme distingeixen dos cossos de testimonis: šruti («allò que s´ha entès», o sigui, la revelació) i smrti («allò que es recorda», o sigui, la tradició). Les prescripcions ètiques es troben sobre tot en la smrti, i més en particular, en la dharma??stra (els més importants dels quals son els m?nava dharma??stra o lleis de Manu, del 200-100 a.C.). A més del principi de base, segons el qual «el costum immemorable és la llei transcendent aprovada de la sagrada escriptura i dels codis dels legisladors divins; per això tot home de les tres classes principals, que respecta l´esperit suprem que hi ha en ell, ha de conformar-se sempre diligentment al costum immemorable » (8), aquí es troba un equivalent pràctic de la regla d´or: «L´home que considera totes les criatures com “ell mateix” i les tracta com el propi “se”, deposant la verga punitiva i dominant completament la seva còlera, s´assegurarà la possessió de la felicitat. [...] No farà a l´altre allò que el considera nociu per si mateix”(9). Diversos preceptes de la tradició hindú es poden entendre en paral·lel amb les exigències del Decàleg (10).
14. Generalment es defineix el budisme amb les quatre “nobles veritats” ensenyades per Buda després de la seva il·luminació: 1) la realitat es sofriment i insatisfacció; 2) l´origen del sofriment es el desig; 3) la fi del sofriment es possible (amb la extinció del desig); 4) hi ha una via que porta a la fi del sofriment. Aquesta via és el “noble octau sentit” que consisteix en la pràctica de la disciplina, de la concentració i de la saviesa. En el pla ètic les accions favorables es poden resumir en els cinc preceptes (??la, s?la): 1) no fer mal als essers vivents i no treure la vida; 2) no agafar allò que no ens es donat; 3) no tenir una conducta sensual incorrecta; 4) no emprar paraules falses o mentideres; 5) no prendre productes intoxicants que minvin el domini de si. El profund altruisme de la tradició budista, que es tradueix en una actitud deliberada de no violència, amb la benvolença amigable i la compassió, casi que arriba a la regla d´or.
15. La civilització xinesa està profundament marcada per el taoisme de Laozi o Lao-Tse (VI sec. a.C.). Segons Lao-Tse, la Via o Dào és el principi primordial, immanent a tot l´univers. És un principi inaferrable de canvi permanent sota la acció de dos pols contraris i complementaris: el y?n i el yáng. Toca a l´home adaptar-se a tal procés natural de transformació, deixar-se portar per el flux del temps, gracies a l´actitud de no-acció (wú-wéi). La recerca de l´harmonia amb la natura, indissociablement material i espiritual, per tant, està al cor de la ètica taoista. Confuci (571-479 a.C.), («Mestre Kong»), amb ocasió d´un període de crisi profunda, intentà restaurar l´ordre amb el respecte als ritus, fonamentat sobre la pietat filial que ha d´estar al cor de cada vida social. De fet, les relacions socials es modelen amb les relacions familiars. L´harmonia s´assoleix amb una ètica de la justa mida, en la qual, la relació ritualitzada (il li), que inclou el esser humà dins l´ordre natural, és la mida de totes les coses. L´ideal a assolir és el ren, virtut perfecta d´humanitat, feta de domini propi i de benvolença envers els altres. «Potser no és “Mansuetud” (shù) la paraula clau? Allò que no voldries que fessin amb tu, no ho facis als altres» (11). La practica d´aquesta regla indica la via del Cel (Ti?n Dào).
16. En les tradicions africanes, la realitat fonamental és la mateixa vida. És el bé més preciós, i l´ideal del home consisteix no solsamènt en viure sense preocupacions fins a la vellesa, sinó sobre tot en romandre, també després de la mort, una força vital contínuament reforçada amb la seva progènie. De fet la vida és una experiència dramàtica. El esser humà, microcosmos dins el macrocosmos, viu intensament el drama del xoc entre la vida i la mort. La missió que li pertoca, d´assegurar la victòria de la vida sobre la mort, orienta i determina el seu comportament ètic. Així, l´home ha d´identificar, en un horitzó ètic conseqüent, als aliats de la vida, afegir-se a la seva causa i així assegurar la pròpia supervivència que és al mateix temps la victòria de la vida. És aquest el significat profund de les religions tradicionals africanes. La ètica africana es revela com una ètica antropocèntrica i vital: els actes susceptibles d´afavorir el obrir-se de la vida, de conservar-la, de protegir-la, de desenvolupar-la o de fer créixer el potencial vital de la comunitat son per tant considerats bons; tot acte considerat danyós a la vida dels individus o de la comunitat és judicat dolent. Les religions tradicionals africanes apareixen per tant essencialment antropocèntriques, però una observació atenta unida a la reflexió mostra que ni el lloc reconegut al home viu, ni el culte dels avantpassats constitueixen quelcom tancat. Les religions tradicionals africanes assoleixen el seu vèrtex en Déu, font de la vida, creador de tot el que existeix.
17. L´Islam es considera la restauració de la religió natural original. Veu en Muhammad l´últim profeta enviat per Déu per reconduir definitivament l´home a la via recta. Però Muhammad ha estat precedit per altres: «No hi ha comunitat en la qual no hi hagi un amonestador » (12). Per tant, l´Islam s´atribueix una vocació universal i es dirigeix a tots els homes, que son considerats “naturalment” musulmans. La llei islàmica, indissolublement comunitària, religiosa i moral, és entesa com una llei donada directament per Déu. La ètica musulmana és per tant fonamentalment una moral de obediència. Fer el bé significa obeir als manaments; fer el mal significa desobeir-los. La raó humana intervé per reconèixer el caràcter revelat de la Llei i obtenir les implicacions jurídiques concretes. Certament, en el segle IX, la escola mou´tazilita ha proclamat la idea segons la qual “el bé i el mal son a les coses”, o sigui, alguns comportaments son bons o dolents per ells mateixos, anteriorment a la llei que els mana o prohibeix. Els mou´tazilites consideraven que el ser humà podia conèixer amb la raó allò que és bo o dolent. Segons ells, l´home sap espontàniament que la injustícia o la mentida son mals , i que està obligat a restituir allò prestat, allunyar de si mateix un mal, o mostrar-se agraït amb els propis benefactors, els primer dels quals és Déu. Però els achariti, que dominaven la ortodòxia sunnita, han sostingut una teoria contraria. Partidaris d´un ocasionalisme que no reconeix cap consistència a la natura, defensen que només la revelació positiva de Déu defineix què es el bé o el mal, allò just o allò injust. Dintre de les prescripcions d´aquesta llei divina positiva, moltes recullen els grans elements del patrimoni moral de la humanitat i es poden relacionar amb el Decàleg (13).
1.2. Les fonts greco-romanes de la llei natural
18. La idea de que existeix un dret natural anterior a les determinacions jurídiques positives, ja es troba en la cultura grega clàssica amb la figura exemplar d´Antígona, la filla d´Edip. Els seus dos germans, Eteocles i Polinice, s´han enfrontat per el poder, i s´han mort l´un a l´altre. Polinice, el rebel, és condemnat a restar sense sepultura i a ser cremat a la foguera. Però Antígona, per acomplir els deures de pietat envers el germà mort, es remet contra la prohibició de sepultura pronunciat per el rei Creonte “ a les lleis no escrites i immutables”
Creonte: Llavors, tu t´has atrevit a violar les meves lleis?
Antígona: Si, perquè no les ha proclamat Zeus
Ni la Justícia que viu amb els deus d´aquí baix;
Ni l´un ni l´altra les han establert entre els homes.
Jo no considero que els teus decrets siguin tan forts
Que tu, mortal, puguis passar més enllà
De les lleis no escrites i immutables dels déus.
Elles existeixen no des d´avui o d´ahir, sinó des de sempre:
Ningú sap quant han aparegut.
Per el temor de la voluntat d´un home
No he d´arriscar-me a que els déus hem castiguin (14).
19. Plató i Aristòtil reprenen la distinció proposada per els sofistes entre les lleis que tenen per origen una convenció, o sigui, una pura decisió positiva (thesis), i les que son vàlides “per natura”. Les primeres ni son eternes ni vàlides de manera general i no obliguen a tots. Les segones obliguen a tots, sempre i en qualsevol lloc (15). Alguns sofistes, com Calicles de Gorgia de Plató recorreran a aquesta distinció per contestar la legitimitat de les lleis instituïdes per les ciutats humanes. A aquestes lleis oposaran la idea, estreta i errònia, de la natura, reduïda només a la component física. Així, en contra de la igualtat política i jurídica dels ciutadans de la Ciutat, defensaven allò que els hi semblava la més evident de les “lleis naturals”: el mes fort ha d´imposar-la sobre el més dèbil (16).
20. No hi ha res d´això en Plató i Aristòtil. Ells no oposen dret natural i lleis positives de la Ciutat. Estan convençuts de que les lleis de la Ciutat son generalment bones i constitueixen l´actuació, més o menys aconseguida, d´un dret natural conforme a la natura de les coses. Per Plató, el dret natural és un dret ideal, una norma per els legisladors i per els ciutadans, una regla que permet fonamentar i avaluar les lleis positives (17). Per Aristòtil aquesta norma suprema de la moralitat correspon a la realització de la forma essencial de la natura. És moral allò que és natural. El dret natural és immutable; el dret positiu canvia segons els pobles i les diverses èpoques. Però el dret natural no es col·loca més enllà del dret positiu. Ell s´encarna en el dret positiu, que es la aplicació de la idea general de justícia a la vida social en la seva varietat.
21. En l´estoïcisme la llei natural es converteix en el concepte clau d´una ètica universalista. És bo i ha de ser realitzat allò que correspon a la natura, entesa en un sentit psico-biològic i a la vegada racional. Qualsevol home, sigui quina sigui la nació a la qual pertany, ha d´integrar-se com una part en el Tot del univers. Ha de viure segons la natura (18). Aquest imperatiu pressuposa que existeix una llei eterna, un Logos diví, el qual està present tant en el cosmos, impregnat de racionalitat, com en la raó humana. Així, per Ciceró la llei es la “raó suprema inserida en la natura que ens mana allò que convé fer i prohibeix el contrari” (19). Natura i raó constitueixen les dues fonts del nostre coneixement de la llei ètica fonamental, que és d´origen diví.
1.3. L´ensenyament de la Sagrada Escriptura
22. L´entrega de la Llei en el Sinaí, de la qual les “Deu paraules” en son el centre, és un element essencial de l´experiència religiosa de Israel. Aquesta Llei d´Aliança comporta preceptes ètics fonamentals. Ells defineixen la manera en que el poble elegit ha de respondre amb la santedat de la vida a l´elecció de Déu: “Parla a tota la comunitat dels israelites dient-los-hi: “Sigueu sants, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant” (Lv, 19, 2). Però aquests comportaments ètics valen també per els altres pobles , de manera que Déu demana comptes a les nacions estrangeres que violen la justícia i el dret (2). De fet, Déu ja havia establert amb la persona de Noé una aliança amb la totalitat del gènere humà, que implicava en particular el respecte a la vida (Gn, 9)(21). Més fonamentalment, la mateixa creació apareix com l´acte amb el qual Déu estructura el conjunt de l´univers donant-li una llei. “Lloeu (els astres) el nom del Senyor, perquè al seu manament han estat creats. Els ha establert per sempre; ha fixat un decret que no passarà” (Sal, 148, 5-6). Aquesta obediència de les criatures a la llei de Déu és un model per els essers humans.
23. Junt als testimonis que es refereixen a la historia de la salvació, amb els temes teològics principals de l´elecció, de la promesa, de la Llei i de l´Aliança, la Bíblia també conté una literatura sapiencial que no tracta directament de la historia nacional d´Israel, sinó que s´interessa per el lloc de l´home en el mon. Ella desenvolupa la convicció de que hi ha una manera correcta, “savia”, de fer les coses i de conduir la vida. El ser humà ha d´esforçar-se en cercar-lo i portar-lo a la pràctica. Aquesta saviesa no es troba ni a la historia, ni a la natura ni a la vida de tots els dies (22). En aquesta literatura, la Saviesa és presentada com una perfecció divina, tal vegada hipostasiada. Ella es manifesta de manera sorprenent en la creació, de la qual ella es “l´artífex” (Sap, 7, 21). L´harmonia que reina entre les creatures n´és testimoni. De tal saviesa que ve de Déu, l´home en participa de diverses maneres. Aquesta participació és un do de Déu, que fa falta demanar en la pregària: «Vaig pregar i hem va ser donada la prudència, vaig implorar, i va venir a mi l´esperit de saviesa (Sap, 7, 7). També es fruit de l´obediència a la Llei revelada. De fet la Torah és com l´encarnació de la saviesa. “si desitges la saviesa, observa els manaments, i el Senyor te la concedirà. El temor del Senyor és saviesa i instrucció (Sir, 1, 26-27). Però la saviesa també és el resultat d´una sagaç observació de la natura i dels costums humans per descobrir la seva inteligitat immanent i el seu valor exemplar.
24. En la plenitud del temps, Jesucrist ha predicat la vinguda del Regne com manifestació de l´amor misericordiós de Déu, que es fa present entre els homes a través de la pròpia persona i demana de la seva part una conversió i una lliure resposta d´amor. Aquesta predicació no deixa de tenir conseqüències en l´ètica, en la manera de construir el mon i les relacions humanes. En la seva ensenyança moral, de la qual el sermó de la muntanya n´és una admirable síntesi, Jesús fa seva la regla d´or: «Tot allò que voldríeu que els homes fessin amb vosaltres, també vosaltres feu-lo a ells: aquesta és la Llei i els Profetes” (Mt 7,12) (24). Aquest precepte positiu completa la formulació negativa de la mateixa regla en el Antic Testament “No facis a ningú allò que no voldries que et fessin a tu” (Tb 4,15) (25).
25. A l´iniciï de la Carta als Romans, l´apòstol Pau, amb la intenció de manifestar la necessitat universal de la salvació portada per Crist, descriu la situació religiosa i moral comú a tots els homes. Afirma la possibilitat d´un coneixement natural de Déu: “allò que es pot conèixer de Déu es manifest a ells; el mateix Déu els hi ha manifestat. De fet les seves perfeccions invisibles, o sigui la seva eterna potencia i divinitat, es poden contemplar i entendre des de la creació del mon a través de les obres realitzades per ell» (Rm 1,19-20) (26). Però aquest coneixement s´ha pervertit en idolatria. Posant en el mateix pla jueus i pagans, San Pau afirma l´existència d´una llei moral no escrita, que està inscrita en els seus cors (27). Ella es capaç de discernir per si mateixa el bé i el mal. “Quant els pagans, que no tenen Llei, per natura actuen segons la Llei, ells, encara no tenint Llei, son llei per si mateixos. Això demostra que tot allò que la Llei exigeix està escrit en els seus cors, com resulta del testimoni de la seva consciencia i dels seus propis raonaments, que ara els acusen, ara els defenen” (Rm 2,14-15). Però el coneixement de la llei no en fa prou per se per conduir una vida justa (28). Aquests testimonis de San Pau han tingut una influencia determinant sobre la reflexió cristiana relativa a la llei natural.
1.4. El desenvolupament de la tradició cristiana
26. Per els Pares de l´Església el sequi naturam i la séquela Christi no s´oposen. Al contrari, ells adopten generalment la idea estoica segons la qual la natura i la raó ens indiquen quins son els nostres deures morals. Seguir-la és seguir el Logos personal, el Verb de Déu. De fet la doctrina de la llei natural aporta una base per completar la moral bíblica. A més, ella permet explicar perquè els pagans, independentment de la revelació bíblica, tenen una consciencia moral positiva. Aquesta els hi es indicada per la natura i correspon al ensenyament de la Revelació: “De Déu son la llei de la natura i la llei de la revelació, que fan tot ú” (29). Amb tot els Pares de l´Església no adopten purament i simple la doctrina estoica, sinó que la modifiquen i la desenvolupen. Per una part, l´antropologia d´inspiració bíblica que veu l´home com imatge de Déu, la plena veritat del qual es manifestat per Crist, impedeix la reducció de l´home a un simple element del cosmos: cridada a la comunió amb el Déu viu, ella transcendeix el cosmos encara que està integrada en ell. D´una altra part, l´harmonia de la natura i de la raó ja no es fonamenta en la visió immanentista d´un cosmos panteístic, sinó a la referència comuna a la saviesa transcendent del Creador. Comportar-se d´acord amb la raó significa seguir les orientacions que Crist, com Logos diví, ha dipositat gracies al logoi spermatokoi en la raó. Actuar contra la raó és una culpa contra aquesta orientació. És molt significativa la definició de Sant Agustí: “La llei eterna és la raó divina o la voluntat de Déu, que ordena conservar l´ordre natural i prohibeix pertorbar-lo” (30). Més precisament, per Sant Agustí, les normes morals de la vida recta i de la justícia estan expressament en el Verb de Déu, el qual les imprimeix després en el cor de l´home “a la manera com un segell, que del anell passa a la cera, però sense deixar l´anell” (31). A més, en els Pares de l´Església la llei natural està ara ja en l´àmbit d´una historia de la salvació que condueix a distingir diversos estats de la natura (natura original, natura caiguda, natura restaurada), en els quals la llei natural és realitza de maneres diverses. La doctrina patrística de la llei natural ha estat transmesa al Medioevo, junt amb la concepció, molt veïna, del “dret de gents (ius gentium)”, segons el qual existeixen, fora del dret romà (ius civile), principis universals de dret que regulen les relacions entre els pobles i son obligatoris per tothom ( 32).
27. En el Medioevo la doctrina de la llei natural assoleix una certa maduresa i assumeix una forma “clàssica”, que constitueix el rerefons de totes les discussions ulteriors. Es caracteritza per quatre elements. En primer lloc, d´acord amb la natura del pensament escolàstic que busca recollir la veritat allà on es trobi, assumeix les reflexions anteriors sobre la llei natural, paganes o cristianes, e intenta proposar una síntesi. En segon lloc, d´acord amb la natura sistemàtica del pensament escolàstic, col·loca la llei natural en un quadre metafísic i teològic general. La llei natural es entesa com participació de la creatura racional en la llei divina eterna, gracies a la qual entra d´una manera conscient i lliure en els designis de la Providència. No és un conjunt tancat i complert de normes morals, més bé una font d´inspiració constant, present i operant en les diverses etapes de la economia de la salvació. En tercer lloc, amb la presa de consciencia de la densitat pròpia de la natura, que és en part llegada per el redescobriment del pensament d´ Aristòtil, la doctrina escolàstica de la llei natural considera l´ordre ètic i polític com un ordre racional, obra de la intel·ligència humana. Ella defineix per ella un espai d´autonomia, una distinció sense separació, en relació al ordre de la revelació religiosa (33). Per últim, als ulls del teòlegs i juristes escolàstics, la llei natural constitueix un punt de referència i un criteri a la llum del qual es valora la legitimat de les lleis positives i dels costums particulars.
1.5. Evolucions ulteriors
28. La historia de la idea de llei natural es presenta en certs aspectes com un desenvolupament legítim de l´ensenyament de l´escolàstica medieval en un context cultural molt complex, marcat en particular per un sentit molt viu de la subjectivitat moral. Entre aquests desenvolupaments, senyalem la obra dels teòlegs espanyols del segle XVI que, a la manera del dominic Francesc de Vitòria, recorren a la llei natural per contestar la ideologia imperialista d´alguns estats cristians d´Europa i per defensar els drets dels pobles no cristians d´Amèrica. De fet els tals drets son inherents a la natura humana i no depenen de les situacions concretes al relacionar-se amb la fe cristiana. Per altra part, la idea de llei natural ha permès als teòlegs espanyols posar les bases d´un dret internacional, o sigui, d´una norma universal que reguli les relacions del pobles i dels estats entre ells.
29. Però, en altres aspectes, en l´època moderna la idea de llei natural ha pres orientaments i formes que contribueixen a fer-la difícilment acceptable avui. En els últims segles del Medioevo, s´ha desenvolupat en l´escolàstica una corrent voluntarista, l´hegemonia de la qual ha modificat a fons la idea de llei natural. El voluntarisme es proposa valoritzar la transcendència del subjecte lliure enfront de tots els condicionaments. Contra el naturalisme, que tendia a subjectar Déu a les lleis de la natura, subratlla unilateralment l´absoluta llibertat de Déu, amb el risc de comprometre la saviesa i de convertir les decisions en arbitraries. Per altra part, contra l´intel·lectualisme, sospitós de sotmetre la persona humana al ordre del mon, exalta una llibertat d´indiferència entesa com pur poder d´elegir els contraris, amb el risc de separar la persona de les seves inclinacions naturals i del bé objectiu (34).
30. Les conseqüències del voluntarisme sobre la doctrina de la llei natural son nombroses. Abans de res, mentre que en Tomàs d´Aquino la llei es entesa com obra de la raó i expressió d´una saviesa, el voluntarisme condueix a lligar la llei a la sola voluntat, i a una voluntat separada del seu ordenament intrínsec al bé. Llavors, tota la força de la llei resideix en la sola voluntat del legislador. La llei és llavors expropiada de la seva intel·ligibilitat intrínseca. En aquestes condicions, la moral es redueix a l´obediencia als manaments, que manifesten la voluntat del legislador. Thomas Hobbes declararà congruentment: “És l´autoritat i no la veritat qui fa la llei (auctoritas, non veritas, facit legem)» (35). L´home modern, amant de l´autonomia, no podia no rebel·lar-se contra una tal visió de la llei. Després, amb el pretext de preservar l´absoluta sobirania de Déu sobre la natura, el voluntarisme priva a aquesta de qualsevol intel·ligibilitat interna. La tesi de la potentia Dei absoluta, segons la qual Déu podria actuar amb independència de la seva saviesa i de la seva bondat, relativitza totes les estructures intel·ligibles existents i debilita el coneixement natural que l´home en pot tenir. La natura deixa de ser un criteri per conèixer la sabia voluntat de Déu. L´home pot rebre tal coneixement només d´una revelació.
31. Per altra part, bastants factors han portat a la secularització de la noció de llei natural. Entre ells, es pot recordar el creixent divorci entre fe i raó que caracteritza la fi del Medioevo, o encara alguns aspectes de la Reforma (36), però sobre tot la voluntat de superar els violents conflictes religiosos que han ensagnat Europa a l´alba dels temps moderns. S´ha acordat en voler fonamentar la unitat política de les comunitats deixant entre parèntesi la confessió religiosa. Ara ja la doctrina de la llei natural prescindeix de qualsevol revelació religiosa particular, i per tant de qualsevol teologia confessional. Pretén fonamentar-se únicament sobre la llum de la raó comú a tots els homes i es presenta com norma última en el camp secular.
32. A més, el racionalisme modern suposa la existència d´un ordre absolut i normatiu de les essències intel·ligibles accessibles a la raó i al mateix temps relativitza la referència a Déu com fonament últim de la llei natural. L´ordre necessari, etern i immutable de les essències certament ha de ser actualitzat per el creador, però, segons es creu, posseeix ja en ell mateix la seva coherència i la seva racionalitat. La referència a Déu es converteix llavors en opcional. La llei natural s´imposa a tothom “encara que Déu no existís” (etsi Deus non daretur)» (37).
33. El model racionalista modern de la llei natural es caracteritza: 1) en la creença en una natura humana immutable i anhistòrica, de la qual la raó pot captar perfectament la definició i les propietats essencials; 2) en que posa entre parèntesi les situacions concretes de les persones humanes en l´historia de la salvació, marcada per el pecat i la gràcia, la influencia de la qual, però, en el coneixement i sobre la pràctica de la llei natural és decisiva; 3) en la idea de que es possible per a la raó deduir a priori els preceptes de la llei natural a partir de la definició de l´essència del ser humà; 4) per la màxima extensió que dona als principis deduïts d´aquesta manera, de tal manera que la llei natural apareix com un codi de lleis ja fetes que regula la quasi totalitat del comportament. Aquesta tendència a estendre el camp de les determinacions de la llei natural ha estat en l´origen d´una greu crisi quant, en particular per el progrés de les ciències humanes, el pensament occidental ha pres majoritàriament consciencia de l´historicitat de les institucions humanes i de la relativitat cultural de nombrosos comportaments que a vegades es justificaven remetent-se a l´evidencia de la llei natural. Aquestes desviacions entre una teoria maximalista i la complexitat de les dades empíriques explica en part la desafecció per la mateixa idea de llei natural. Perquè la noció de llei natural pugui servir per l´elaboració d´una ètica universal en una societat secularitzada i pluralista com la nostra, fa falta llavors evitar presentar-la en la forma rígida que ha pres, en particular en el racionalisme modern.
1.6. El magisteri de l´Església i la llei natural
34. Abans del segle XIII, ja que la distinció entre ordre natural i ordre sobrenatural no estava clarament elaborada, la llei natural era generalment assimilada a la moral cristiana. Així el decret de Gracià, que subministra la norma canònica de base en el segle XII, comença dient: “La llei natural és allò que està contingut en la Llei i en l´Evangeli”. Identifica per tant el contingut de la llei natural amb la regla d´or i precisa que les lleis divines corresponen a la natura (38). Per tant, els Pares de l´Església recorren a la llei natural i a la Sagrada Escriptura per fonamentar el comportament moral dels cristians, però el Magisteri de l´Església, en els primers temps, va intervenir poc per estroncar disputes sobre el contingut de la llei natural.
Quan el Magisteri de l´Església va ser portat no solsamènt a resoldre discussions morals particulars, sinó a justificar la pròpia posició enfront un mon secularitzat, va recorre més explícitament a la noció de llei natural. En el segle XIX, especialment sota el pontificat de Lleó XIII, el recurs a la llei natural es va imposar en els actes del Magisteri. La presentació més explícita es troba en la Libertas praestantissimum (1888). Lleó XIII es refereix a la llei natural per identificar les fonts de l´autoritat civil i fixar-li els límits. Recorda amb força que es necessari obeir a Déu abans que als homes quant les autoritats civils manen o reconeixen qualsevol cosa contrària a la llei divina o la llei natural. Però recorreix també a la llei natural per protegir la propietat privada contra el socialisme o encara per defensar els drets del treballadors a procurar-se amb el treball allò que és necessari per sostenir la seva vida. En aquesta mateixa línea, Joan XXIII es refereix a la llei natural per fonamentar els drets i els deures de (Encíclica Pacem in terris [1963]). Amb Pius XI (Encíclica Casti connubii [1930]) i Pau VI (Encíclica Humanae vitae [1968]), la llei natural es revela un criteri decisiu en les qüestions relatives a la moral conjugal. Certament, la llei natural és de dret accessible a la raó humana, comú als qui creuen i als qui no, i l´Església no en te l´exclusiva, però, perquè la Revelació assumeix les exigències de la llei natural, el Magisteri de l´Església es constitueix en el garant i l´intèrpret (39). El Catecisme de l´Església Catòlica (1992) i l´encíclica Veritatis splendor (1993) assignen un lloc determinat a la llei natural en l´exposició de la moral cristiana (40).
35. Avui l´Església Catòlica invoca la llei natural en quatre contexts principals. En primer lloc, en front a la difusió d´una cultura que limita la racionalitat a les ciències positives i abandona al relativisme la vida moral, insisteix en la capacitat natural que tenen els homes de acollir amb la raó “el missatge ètic contingut en el ser” (41) i de conèixer en grans línies les normes fonamentals d´un comportament just conforme a la seva natura i a la seva dignitat. La llei natural respon així a l´exigència de fonamentar en la raó els drets del home (42) i fa possible un diàleg intercultural i interreligiós capaç d´afavorir la pau universal i evitar el “xoc de civilitzacions”. En segon lloc, enfront del individualisme relativista, el qual defensa que cada individu sigui la font dels propis valors i que la societat resulti d´un pur contracte estipulat entre individus que cerquen fixar ells mateixos totes les normes, recorda el caràcter no convencional sinó natural i objectiu de les normes fonamentals que regulen la vida social i política. En particular, la forma democràtica de govern està intrínsecament lligada a valors ètics estables, que tenen la font en les exigències de la llei natural i que per tant no depenen de les fluctuacions del consens d´una majoria aritmètica. En tercer lloc, enfront d´un laïcisme agressiu que voldria excloure als creients del públic debat, l´Església fa notar que les intervencions dels cristians en la vida pública, sota l´argument de que guarden la llei natural (defensa dels drets del oprimits, justícia en les relacions internacionals, defensa de la vida i de la família, llibertat religiosa i llibertat d´educació...), no son per si mateixes de natura confessional, sinó que deriven de la cura que cada ciutadà ha de tenir pel bé comú de la societat. En quart lloc, enfront de les amenaces d´abús de poder, e inclús de totalitarisme, que el positivisme jurídic encobreix i que certes ideologies transmeten, l´Església recorda que les lleis civils no obliguen en consciencia quan estan en contradicció amb la llei natural, i demana el reconeixement de l´objecció de consciencia, així com el deure de la desobediència en nom de l´obediència a una llei més alta (43). Referir-se a la llei natural no solsamènt no produeix el conformisme, sinó que garanteix la llibertat personal i defensa als marginats i als oprimits per estructures socials que descuiden el bé comú.
CAPITOL II: LA PERCEPCIÓ DELS VALORS MORALS
36. L´examen de les grans tradicions de saviesa moral realitzat en el capítol primer mostra que alguns tipus de comportament humà son reconeguts, en la major part de les cultures, com expressions d´una certa excel·lència en la manera en que el ser humà viu i realitza la pròpia humanitat: actes de coratge, paciència en les proves i dificultats de la vida, compassió per els febles, moderació en l´ús del bens materials, actitud responsable en relació a l´ambient, dedicació al bé comú... Aquests comportaments ètics defineixen les grans línies d´un ideal pròpiament moral d´una vida “segons la natura”, o sigui conforme al ser profund del subjecte humà. D´altra part, alguns comportaments son universalment reconeguts com objecte de reprovació: homicidi, robatori, mentida, collera, cobdícia, avarícia... Aquests apareixen com atemptats a la dignitat de la persona humana i a les justes exigències de la vida en societat. A través de tal consens, està justificat el veure una manifestació d´allò que, més enllà de les diverses cultures, és humà en el esser humà, o sigui, la “natura humana”. Però, al mateix temps, cal constatar que tal acord sobre la qualitat moral de alguns comportaments coexisteix amb una gran varietat de teories explicatives. Sigui les doctrines fonamentals dels Upanishads per l´hinduisme, o de les quatre “nobles veritats” per el budisme, o del Dào de Lao-Tse, o de la “natura” dels estoics, cada saviesa o cada sistema filosòfic comprèn l´actuar moral dins un quadre explicatiu general que intenta legitimar la distinció entre el que és el bé i el que és el mal. Caldrà veure què fer amb una varietat de justificacions que fan difícil el diàleg i la fonamentació de normes morals.
37. Per tant, independentment de quines siguin les justificacions teòriques del concepte de llei natural, és possible descobrir les dades immediates de la consciencia de les quals és vol rendir comptes. El objecte de aquest capítol és precisament mostrar com es capten els valors morals comuns que constitueixen la llei natural. Després veurem com el concepte de llei natural està basat en un quadre explicatiu que fonamenta i legitima els valors morals, de manera que pugui ser acceptat per molts. Per assolir això, apareix particularment pertinent la presentació de la llei natural en Sant Tomàs d´Aquino, perquè, entre altres, col·loca la llei natural a l´interior d´una moral que sosté la dignitat de la persona humana i reconeix la seva capacitat de discerniment (44).
2.1. EL rol de la societat i de la cultura
38. La persona humana accedeix a l´experiència moral només progressivament i arriba a ser capaç de donar-se a si mateixa els preceptes que han de guiar la seva conducta. Els capta en la mesura en que, des del naixement, ha estar inserida en una xarxa de relacions humanes, començant per la família, que l´hi han permès, poc a poc, prendre consciencia d´ella mateixa i de la realitat que l´envolta. Això es realitza en particular amb l´aprenentatge d´una llengua –la llengua materna- que ensenya a anomenar les coses i permet arribar a ser un subjecte conscient de si mateix. Orientada per les persones que l´envolten, impregnada per la cultura en la qual està immersa, la persona reconeix certes maneres de comportar-se i de pensar com a valors a perseguir, lleis a observar, exemples a imitar, visions del mon a acollir. El context cultural i social exercita per tant un paper decisiu en l´educació en els valors morals. Però no es poden oposar tals condicionaments a la llibertat humana. Més aviat la fan possible, perquè a través seu la persona pot accedir a l´experiència moral, que eventualment li permetrà revisar algunes de les “evidències” que havia interioritzat al llarg del seu aprenentatge moral. Per altra part, en el context de la globalització actual, les societats i les pròpies cultures inevitablement han de practicar un diàleg i un intercanvi sincer, fonamentats sobre la corresponsabilitat de tots en la comparació entre els bens comuns del planeta: han de deixar apart els interessos particulars per accedir als valors morals que tots estan cridats a compartir.
2.2. L´experiència moral: «Cal fer el bé»
39. Cada ser humà que accedeix a la consciència i a la responsabilitat, fa l´experiència d´una crida interior a fer el bé. Descobreix que és fonamentalment un esser moral, capaç de percebre i d´experimentar el reclam de que, com hem vist, es troba a l´interior de totes les cultures “Cal fer el bé i evitar el mal”. Sobre tal precepte es fonamenten tots els demés preceptes de la llei natural (45). Aquest primer precepte es conegut naturalment, immediatament, amb la raó pràctica, d´igual manera que el principi de no contradicció (la intel·ligència no pot, simultàniament i sota el mateix aspecte, afirmar i negar una cosa d´un subjecte), que està en la base de qualsevol raonament especulatiu, es captat intuïtivament, naturalment, amb la raó teòrica, en quant el subjecte entén el sentit dels termes emprats. Tradicionalment, tal consciencia del primer principi de la vida moral s´atribueix a una disposició intel·lectual que se´n diu sindèresi (46).
40. Amb aquest principi, ens col·loquem immediatament en l´àmbit de la moralitat. El bé que de tal manera s´imposa a la persona és de fet el bé moral, o sigui, un comportament que, superant la categoria de allò útil, es dirigeix a la realització autèntica d´aquell ser, a la vegada ú i diversificat, que és la persona humana. L´activitat humana és irreductible a una simple qüestió d´adaptació al “ecosistema”: ser humà significa existir i col·locar-se dins d´un quadre més ampli que defineix un sentit, uns valors i una responsabilitat. Buscant el bé moral, la persona contribueix a la realització de la seva natura, més enllà dels impulsos del instincte o de la cerca d´un plaer particular. Aquest bé dona testimoni per si mateix i es compren a partir d´ell mateix (47).
41. El bé moral correspon al desig profund de la persona humana que –com qualsevol esser- tendeix espontàniament, naturalment, cap allò que el realitza plenament, cap allò que li permet assolir la perfecció que li es pròpia, la felicitat. Desgraciadament el subjecte sempre pot deixar-se arrastrar per desitjos particulars i elegir bens o posar gestos que van contra el bé moral que reconeix. Pot rebutjar superar-se. És el preu d´una llibertat limitada en si mateixa i afeblida per el pecat, una llibertat que troba només bens particulars, cap dels quals pot satisfer plenament el cor del esser humà. Correspon a la raó del subjecte examinar si aquests bens particulars poden integrar-se en la realització autèntica de la persona: en tal cas seran judicats moralment bons i, en cas contrari, moralment dolents.
42. Aquesta última afirmació és capital. Fonamenta la possibilitat d´un diàleg amb les persones que pertanyen a altres horitzons culturals o religiosos. Valoritza l´eminent dignitat de cada persona humana subratllant la natural disposició a conèixer el bé moral que ha de realitzar. Com cada criatura, la persona humana es defineix com un conjunt de dinamismes i de finalitats que es anterior a la lliure decisió de la voluntat. Però, a diferencia dels essers no dotats de raó, ella es capaç de conèixer i de interioritzar la tal finalitat i, per tant, d´avaluar, en funció d´això, allò que per ella es bo o dolent. Així reconeix la llei eterna, o sigui, el pla de Déu sobre la creació, i participa de la providència de Déu d´una manera particularment excel·lent, dirigint-se a si mateix i guiant d´altres (48). Aquesta insistència en la dignitat del subjecte moral i de la seva relativa autonomia es fonamenta sobre el reconeixement de l´autonomia de les realitats creades i confirma una dada fonamental de la cultura contemporània (49).
43. L´obligació moral que el subjecte reconeix no procedeix llavors d´una llei que se li apareix com exterior (pura heteronomia), sinó que s´aferma a partir d´ell mateix. De fet, com indica la màxima que hem citat –“cal fer el bé i evitar el mal”-, el bé moral determinat per la raó “s´imposa” al subjecte. Això “ha de” ser realitzat. Revesteix un caràcter d´obligació i de llei. Però el terme “llei” aquí no reenvia a les lleis científiques, que es limiten a descriure les constants de fet del mon físic o social, ni a un imperatiu imposat arbitràriament des de l´exterior al subjecte moral. La llei designa aquí una orientació de la raó pràctica que indica al subjecte moral quin tipus d´acció es conforme al dinamisme innat i necessari del seu esser que tendeix a la seva plena realització. Aquesta llei es normativa en virtut d´una exigència del propi esperit. Ella neix del mateix cor del nostre esser com una invitació a la realització i a la superació de si mateix. Per tant, no es tracta de sotmetre´s a la llei d´un altre, sinó d´acollir la llei del propi ser.
2.3. El descobriments dels preceptes de la llei natural: universalitat de la llei natural
44. Una vegada posada l´afirmació de base que introdueix en el ordre moral -”Cal fer el bé i evitar el mal”- veiem com arriba el subjecte al reconeixement de les lleis fonamentals que han de regir el comportament humà. Tal reconeixement no consisteix en una consideració abstracta de la natura humana, ni tampoc en l´esforç de conceptualització, que desprès serà propi de la teorització filosòfica o teològica. La percepció dels béns morals fonamentals es immediata, vital, fonamentada en la connaturalitat de l´esperit amb els valors vinculats sigui amb l´afectivitat, sigui amb l´intel·ligència, sigui amb el cor, sigui amb l´esperit. És una adquisició més aviat imperfecta, encara fosca i crepuscular, però que te la profunditat de la immediatesa. Es tracta aquí de dades de l´experiència més senzilla i comuna, que estan implícits en l´actuació concreta de les persones.
45. En la seva recerca del bé moral, la persona humana es posa a escoltar allò que ella és. I pren consciencia de les inclinacions fonamentals de la seva natura, les quals son una altra cosa que simples impulsos cecs del desig. Advertint que els bens envers els quals tendeix per natura son necessaris per la seva realització moral, formula per si mateixa, sota la forma de manaments pràctics, el deure moral d´actuar-los en la pròpia vida. Expressa per si mateixa un cert nombre de preceptes molt generals que comparteix amb tots els essers humans i que constitueixen el contingut d´aquella que es diu llei natural.
46. Tradicionalment es distingeixen tres grans conjunts de dinamismes naturals que actuen en la persona humana (5). El primer, que es el comú amb tots els essers substancials, comprèn essencialment inclinacions a conservar i desenvolupar la pròpia existència. El segon, que te en comú amb tots els vivents, inclou la inclinació a reproduir-se per perpetuar la espècie. El tercer, que l´hi es propi com a esser racional, comporta l´inclinació a conèixer la veritat sobre Déu i a viure en societat. A partir d´aquestes inclinacions es poden formular els preceptes primers de la llei natural, coneguts naturalment. Els tals preceptes son molt generals, però formen com un primer substrat que és la base de tota la reflexió ulterior sobre el bé que cal practicar i sobre el mal que cal evitar.
47. Per fugir de aquesta generalitat i aclarir les decisions concretes que cal fer, fa falta recórrer a la raó discursiva, que determina quins son els bens morals concrets que permeten realitzar la persona –i la humanitat- i formula preceptes més concrets capaços de guiar la seva actuació. En aquesta nova etapa el coneixement del bé moral procedeix per raonament. A l´inici és molt senzill: es suficient una limitada experiència de vida i es manté en l´interior de les possibilitats intel·lectuals de cada un. Aquí es parla dels “preceptes segons” de la llei natural, descoberts gracies a una més o menys llarga consideració de la raó pràctica, per contrast amb els preceptes generals fonamentals que la raó capta espontàniament i que son anomenats “preceptes primers” (51).
2.4. Els preceptes de la llei natural
48. Hem identificat en la persona humana una primera inclinació, que comparteix amb tots els essers: la inclinació a conservar i desenvolupar la pròpia existència. En els vivents hi ha habitualment una reacció espontània enfront d´una amenaça imminent de mort: es fuig d´ella, es defensa la integritat de la pròpia existència, es lluita per sobreviure. La vida física apareix naturalment com un bé fonamental, essencial, primordial: de ací el precepte de protegir la pròpia vida. Sota l´enunciat de la conservació de la pròpia vida, es perfilen inclinacions envers tot allò que contribueix, de manera pròpia del home, al manteniment i a la qualitat de la vida biològica: integritat del cos; us de bens externs que asseguren la subsistència i la integritat de la vida, com la nutrició, el vestit, l´allotjament, el treball; la qualitat de l´ambient biològic... A partir d´aquestes inclinacions, el esser humà es proposa finalitats per realitzar, que contribueixen al desenvolupament harmoniós i responsable del propi esser i, per tant, se l´hi presenten com a bens morals, valors a perseguir, obligacions a complir i inclús dret a fer valdre. De fet, el deure de preservar la pròpia vida te com a correlatiu el dret d´exigir allò que és necessari per la seva conservació en un ambient favorable (52).
49. La segona inclinació, que és comuna a tots els vivents, protegeix la supervivència de l´espècie que es realitza amb la procreació. La generació s´inscriu en la prolongació de la tendència a perseverar en el esser. Si la perpetuïtat de l´existència biològica és impossible al individu, és possible per l´especie, i així, en una certa mida, es supera el límit inherent a cada ser físic. El bé de l´espècie apareix així com una de les aspiracions fonamentals presents en la persona. En prenem consciencia particularment en el nostre temps, quan certes perspectives com l´escalfament climàtic revifen el nostre sentit de responsabilitat enfront el planeta com a tal i l´espècie humana en particular. Aquesta apertura a un cert bé comú de l´espècie anuncia ja alguna aspiració pròpia de l´home. El dinamisme envers la procreació està intrínsecament lligat a l´inclinació natural que condueix a l'home envers la dona i la dona envers l´home, dada universal reconeguda en totes les societats. El mateix passa amb l´inclinació a cuidar els fills i educar-los. Aquestes inclinacions impliquen que la permanència de la parella d´home i dona i inclús la seva fidelitat recíproca son ja valors a perseguir, encara que es podran manifestar plenament nomes en l´ordre espiritual de la comunió interpersonal (53).
50. El tercer conjunt d´inclinacions és específic del esser humà com a ser espiritual, dotat amb raó, capaç de conèixer la veritat, d´entrar en diàleg amb els demés i d´estrènyer relacions d´amistat. Per això cal reconèixer-les-hi una particular importància. L´inclinació a viure en societat deriva abans de tot del fet que el ser humà necessita dels altres per superar els propis límits individuals intrínsecs i assolir la maduresa en els diversos àmbits de la seva existència. Però per manifestar plenament la seva natura espiritual, necessita estretar amb els seus semblants relacions d´amistat generosa i de desenvolupar una intensa cooperació per la recerca de la veritat. El seu bé integral està per tant íntimament lligat a la vida en comunitat, que s´organitza en societat política per la força d´una inclinació natural i no d´una simple convenció (54). El caràcter relacional de la persona s´expressa també en la tendència a viure en comunió amb Déu o l´Absolut. Ella es manifesta en el sentiment religiós i amb el desig de conèixer Déu. Certament, pot ser negada per tots aquells que rebutgen admetre l´existència d´un Déu personal, però resta implícitament present en la recerca de la veritat i del sentit present en cada ser humà.
51. A aquestes tendències especifiques de l´home correspon l´exigència advertida per la raó de realitzar concretament aquesta vida de relació i de construir la vida en societat sobre bases justes que corresponen al dret natural. Això implica el reconeixement de la igual dignitat de cada individu de la espècie humana, més enllà de les diferències de raça i de cultura, i un gran respecte per la humanitat allà on es trobi, inclús en el més petit i en el més menyspreat dels seus membres. “No fer als altres allò que no voldries que es fes amb tu”. Tornem a trobar la regla d´or, que avui està posada com al mateix principi d´una moral de reciprocitat. El primer capítol ens ha permès trobar la presencia d´aquesta regla en la major part de les savieses com també en el mateix Evangeli. San Jeroni manifestava l´universalitat de preceptes morals iguals referint-se a una formulació negativa de la regla d´or: “es just el judici que Déu escriu en el cor humà: Allò que no vols que es faci amb tu, no ho facis a l´altre”. Qui no sap que l´homicidi, l´adulteri, el robatori i tot tipus d´avarícia son el mal, perquè no voldríem que això es fes a nosaltres? Si no sabéssim que aquestes coses son dolentes, mai ens lamentaríem quant ens les fan” (55). A la regla d´or es connecten diversos manaments del Decàleg, així com molts preceptes budistes, i també moltes regles confucianes, i encara la major part de les orientacions de les grans Cartes que indiquen els drets de la persona
52. Al termini d´aquesta ràpida exposició dels principis morals que deriven de la presa en consideració, per part de la raó, de les inclinacions fonamentals de la natura humana, estem en presencia d´un conjunt de preceptes i de valors que, al menys en la seva formulació general, es poden considerar com universals, perquè s´apliquen a tota la humanitat. Per altra part, ells revesteixen un caràcter de immutabilitat en la mida en que deriven d´una natura humana els components essencials de la qual resten idèntics al llarg de la historia. Encara pot ocorre que siguin enfosquits i inclús cancel·lats en el cor humà a causa del pecat i dels condicionaments culturals i històrics que poden influenciar negativament la vida moral de les persones: ideologies i propagandes insidioses, relativisme generalitzat, estructures de pecat (56)... Per tant fa falta ser modest i prudent quan s´invoca la “evidencia” dels preceptes de llei natural. Però igualment cal reconèixer en aquests preceptes el fons comú sobre el que es pot basar un diàleg en vistes a una ètica universal. Però els protagonistes d´aquest diàleg han d´estar atents per no considerar els propis interessos particulars per obrir-se a les necessitats dels altres i deixar-se interpel·lar per valors morals comuns. En una societat pluralista, en la qual és difícil entendres amb fonaments filosòfics, aquest diàleg es absolutament necessari. La doctrina de la llei natural pot contribuir a aquest diàleg.
2.5. La aplicació dels preceptes comuns: historicitat de la llei natural
53. Es impossible romandre en el nivell general dels primers principis de la llei natural. De fet la reflexió moral necessita baixar al concret de l´acció per aportar la seva llum. Però com més afronta situacions concretes, més les seves conclusions es caracteritzen per una nota de variabilitat i d´incertesa. Per tant, no es estrany que l´aplicació concreta dels preceptes de la llei natural pugui presentar formes diferents en el diverses cultures, e inclús en èpoques diverses en l´interior d´una mateixa cultura. N´hi ha prou amb recordar l´evolució de la reflexió moral sobre qüestions com l´esclavitud, el préstec amb interès, el duel o la pena de mort. A vegades, tal evolució condueix a una millor comprensió de la recerca moral. També a vegades, l´evolució de la situació política o econòmica condueix a una nova avaluació de normes particulars que havien estat establertes anteriorment. De fet, la moral s´ocupa de realitats contingents que es desenvolupen en el temps. Encara que hagi viscut en una època de cristiandat, un teòleg com Sant Tomàs d´Aquino en tenia una percepció molt clara. “La raó pràctica –escrivia en la Summa Theologiae- s´ocupa de realitats contingents, en les quals es realitzen les accions humanes. Per això, encara que en els principis generals hi hagi alguna necessitat, quan més s´afronten les coses particulars, tan més indeterminació hi ha (...). En l´àmbit de l´acció la veritat o la rectitud pràctica no son les mateixes en totes les aplicacions particulars, només en els principis generals; i per aquells per els quals la rectitud és idèntica en les pròpies accions, ella no es coneguda igualment per tots. (...) I aquí, com més es baixa als particulars, més augmenta l´indeterminació” (57).
54. Tals perspectives expliquen l´historicitat de la llei natural, les aplicacions concretes de la qual poden variar en el temps. A la vegada, obri una porta a les reflexions dels moralistes, convidant al diàleg i a la discussió. Això és tant més necessari, perquè en moral la pura deducció per sil·logisme no es adequada. Quant més el moralista afronta situacions concretes, tant més ha de recórrer a la saviesa i a l´experiència, una experiència que integra les contribucions de les altres ciències i creix al contacte amb les dones i homes compromesos en l´acció. Només aquesta saviesa de l´experiència permet considerar la multiplicitat de les circumstàncies i d´arribar a una orientació sobre la manera d´acomplir allò que és el bé hic et nunc. El moralista (aquesta es la dificultat del seu treball) ha de recórrer als recursos combinats de la teologia, de la filosofia, així com de les ciències humanes, econòmiques i biològiques per reconèixer bens i dades de la situació i identificar correctament les exigències concretes de la dignitat humana. Al mateix temps, ell ha de estar particularment atent a salvaguardar les dades de base expressades amb els preceptes de la llei natural que resten més enllà de les variacions culturals.
2.6. Les disposicions morals de la persona i el seu actuar concret
55. Per arribar a una justa valoració de les coses que cal fer, el subjecte moral ha d´estar dotat d´un cert nombre de disposicions interiors que l´hi consentexin estar obert als requeriments de la llei natural i a la vegada ben informat sobre les dades de la situació concreta. En el context del pluralisme, que es el nostre, sempre som molt conscients del fet de que no es pot elaborar una moral fonamentada sobre la llei natural sense unir-ne una reflexió sobre les disposicions interiors o virtuts que fan al moralista idoni per a elaborar una adequada norma d´acció. Això encara és més verdader per el subjecte implicat personalment en l´acció i que ha de formular un judici de consciencia. Per això, no es estrany que avui s´assisteixi al renaixement d´una “moral de virtuts” inspirada en la tradició aristotèlica. Insistint així sobre les qualitats morals requerides per una reflexió moral adequada, es compren el paper important que les diverses cultures atribueixen a la figura del savi. Ell gaudeix d´una particular capacitat de discerniment en la mida en que posseeix les disposicions morals interiors que l´hi consenteixen formular un judici ètic adequat. Un discerniment d´aquest tipus ha de caracteritzar al moralista quant s´esforça per concretar els preceptes de la llei natural, així com ho fa cada subjecte autònom encarregat de proporcionar un judici de consciencia i de formular la norma immediata i concreta de la seva acció.
56. La moral no pot per tant limitar-se a produir normes. També ha d´afavorir la formació del subjecte, a fi de que aquest, compromès en l´acció, pugui adaptar els preceptes universals de la llei natural a les condicions concretes de l´existència en els diversos contexts culturals. Tal capacitat està assegurada per les virtuts morals, particularment per la prudència que integra la singularitat per guiar l´acció concreta. L´home prudent ha de posseir no sols el coneixement de l´universal sinó també la del particular. Per indicar bé el caràcter propi d´aquesta virtut, Sant Tomàs d´Aquino no dubta en dir: “si tenim només el coneixement d´una de les dues, es preferible que aquesta sigui el coneixement de la realitat particular que es manté més prop de la acció” (58). Amb la prudència es tracta de penetrar en una contingència que sempre es misteriosa per la raó, de modelar-se sobre la realitat de la manera més exacta possible, d´assimilar la multiplicitat de les circumstàncies, d´enregistrar el més fidelment possible una situació original i indescriptible. Tal objecte requereix diverses operacions i habilitats que la prudència ha d´actualitzar.
57. De totes maneres l´individu no s´ha de perdre en el concret i en l´individual, como ha estat reprovat a la “ètica de situació”. Ha de descobrir la “recta regla de l´acció” i establir una adequada norma d´actuació. Aquesta regla deriva dels principis preliminars. Es pensa aquí en els principis primers de la raó pràctica, però també correspon a la virtut moral obrir i convertir en connatural la voluntat i la afectivitat sensible als diversos bens humans, i així indicar a l´home prudent quins fins ha de perseguir en el flux quotidià. En aquest punt l´individu estarà en condicions de formular la norma concreta que s´imposa i de conferir a l´acció donada un raig de justícia, de fermesa o de temprança. Aquí es pot parlar de l´exercici d´una “intel·ligència emocional”: les potències racionals, sense perdre la seva especificitat, s´exerceixen dins del camp afectiu, de manera que la totalitat de la persona està compromesa en l´acció moral.
58. La prudència es indispensable al subjecte moral a causa de la flexibilitat requerida per adaptar els principis morals universals a les diverses situacions. Però tal flexibilitat no autoritza a veure en la prudència una mena de fàcil compromís en la comparació amb els valors morals. Al contrari, precisament a través de les decisions de la prudència s´expressen per un subjecte les exigències concretes de la veritat moral. La prudència és un pas necessari per l´obligació moral autèntica.
59. Aquí hi ha una perspectiva que, dins d´una societat pluralista com la nostra, revesteix una importància que no es pot subestimar sense patir notables danys. De fet aquesta (perspectiva) neix del fet que la ciència moral no pot donar al subjecte agent una norma que s´apliqui adequadament i quasi automàticament a la situació concreta; només la consciencia del subjecte, el judici de la seva raó pràctica, pot formular la norma immediata de l´acció. Però al mateix temps ella no abandona mai la consciencia a la sola subjectivitat: s´obri a la veritat moral de tal manera que el seu judici sigui adequat. La llei natural no pot llavors ser presentada com un conjunt ja constituït de regles que s´imposen a priori al subjecte moral, però es una font d´inspiració objectiva per el seu procés, eminentment personal, de presa de decisions.
CAPÍTOL III: ELS FONAMENTS TEÒRICS DE LA LLEI NATURAL
3.1. De l´experiència a la teoria
60. L´adquisició espontània dels valors ètics fonamentals, que s´expressen en els preceptes de la llei natural, constitueixen el punt de partida del procés que condueix després al subjecte moral al judici de consciencia, en el qual enuncia quins son les exigències morals que se l´hi imposen en la situació concreta. Es funció del teòleg i del filòsof reprendre aquesta experiència de l´adquisició dels primers principis de l´ètica, per provar el seu valor i fonamentar-la sobre la raó. El reconeixement d´aquests fonaments filosòfics o teològics no condiciona però la adhesió espontània als valors comuns. De fet el subjecte moral pot actualitzar pràcticament les orientacions de la llei natural sense ser capaç, per motius de particulars condicionaments intel·lectuals, d´entendre explícitament els fonaments teòrics últims.
61. La justificació filosòfica de la llei natural presenta dos nivells de coherència i de profunditat. La idea d´una llei natural es justifica abans de tot en el pla de l´observació reflexiva de les constants antropològiques que caracteritzen una humanització assolida de la persona i una vida social harmoniosa. L´experiència reflexa, vehiculada per les savieses tradicionals, de les filosofies o de les ciències humanes, consenteix en determinar algunes de les condicions requerides per que cada un demostri de la millor manera les pròpies capacitats humanes en la seva vida personal i comunitària (59). Així es reconeix que certs comportaments expressen una excel·lència exemplar en la manera de viure o de realitzar la pròpia humanitat. Ells defineixen les grans línies d´un ideal pròpiament moral d´una vida virtuosa “segons la natura”, això és, de manera conforme a la natura profunda del subjecte humà (60).
62. De totes maneres, només l´assumpció de la dimensió metafísica de la realitat pot donar a la llei natural la seva plena i completa justificació filosòfica. De fet la metafísica permet entendre que l´univers no te en si mateix la pròpia raó última de ser i manifesta l´estructura fonamental de la realitat: la distinció entre Déu, el mateix ser subsistent, i els demés sers posats per Ell en l´existència. Déu és el Creador, la fons lliure i transcendent de tots els demés essers. Aquests reben d´Ell, “amb mesura, càlcul i pes” (Sap, 11, 20), l´ existència segons una natura que la defineix. Les criatures son llavors l´epifania d´una saviesa creadora personal, d´un Logos fonamentador que s´expressa i es manifesta en elles. “Cada criatura és verb diví, perquè és paraula de Déu”, escriu Sant Bonaventura (61).
63. El Creador no és només el principi de les creatures sinó també el fi transcendent cap al qual elles tendeixen per naturalesa. Així les criatures estan animades d´un dinamisme que les porta a realitzar-se, cada una a la seva manera, en l´unió amb Déu. Tal dinamisme és transcendent, en la mesura en que procedeix de la llei eterna, això és, del pla de providència divina que existeix en l´esperit del Creador (62). Però també és immanent, perquè no està imposat des de l´exterior a la criatura, sinó que està inscrit en la seva mateixa natura. Les criatures purament materials realitzen espontàniament la llei del seu esser, mentre que les criatures espirituals la realitzen de manera personal. De fet interioritzen els dinamismes que els defineixen i els orienten lliurement envers la pròpia completa realització. Se´ls formulen a si mateixos com normes fonamentals de la seva actuació moral –és la llei moral pròpiament dita- i s´esforcen per realitzar-la lliurement. La llei natural es defineix per tant com una participació en la llei eterna (63). Aquesta està mediatitzada, per una part, per les inclinacions de la natura, expressions de la saviesa creadora, i per altra, per la llum de la raó humana que la interpreta i que es ella mateixa una participació creada de la llum de l´intel·ligència divina. La ètica es presenta així com una “teonomia participada” (64).
3.2. Natura, persona i llibertat
64. La noció de natura es particularment complexa i no és del tot unívoca. En filosofia, el pensament grec de la physis juga un paper encertat. En ell la natura designa el principi de la identitat específica d´un subjecte, això es, la seva essència que es defineix com un conjunt de característiques intel·ligibles estables. Tal essència agafa el nom de naturalesa sobre tot quant es entesa com el principi intern de moviment que orienta al subjecte envers la seva realització. La noció de natura no reenvia a una dada estàtica, sinó que significa el principi dinàmic real del desenvolupament del subjecte i de la seva activitat específica. La noció de natura està ideada sobre tot per pensar la realitat material i sensible, però no es limita a tal àmbit “físic” i s´aplica analògicament a la realitat espiritual.
65. La idea segons la qual els essers tenen una natura s´imposa a l´esperit quan ell vol donar raó de la finalitat immanent als essers i de la regularitat que percep en les seves maneres d´actuar i reaccionar (65). Considerar els essers com natures significa reconèixer-los-hi una consistència pròpia i afirmar que son centres relativament autònoms en l´ordre del ser i de l´actuar, i no simplement il·lusions o construccions temporals de la consciencia. Aquestes “natures” no son però unitats ontològiques tancades en si mateixes o simplement juxtaposades les unes a les altres. Elles actuen unes sobre les altres, mantenint enfront elles complexes relacions de causalitat. En l´ordre espiritual, les persones enllacen relacions intersubjectives. Les natures formen per tant una xarxa i, en últim anàlisi, un ordre, això és, una sèrie unificada per la referència a un principi (66).
66. Amb el cristianisme, la physis dels antics es repensada i integrada en una visió més ampla i més profunda de la realitat. Per una part, el Déu de la revelació cristiana no es un simple component de l´univers, un element del gran Tot de la natura. Al contrari, és el Creador, transcendent i lliure, de l´univers. De fet l´univers finit no pot fonamentar-se a sí mateix, sinó que apunta vers el misteri d´un Déu infinit, el qual l´ha creat per amor ex nihilo i resta lliure d´intervenir en el curs de l´historia cada vegada que vol. D´una altra part, el misteri transcendent de Déu es reflecteix en el misteri de la persona humana com imatge de Déu. La persona humana es capaç de coneixement i amor; està dotada de llibertat, es capaç d´entrar en comunió amb altres i està cridada per Déu a un destí que transcendeix la finalitat de la natura física. Ell es compleix en una lliure i gratuïta relació d´amor amb Déu que es realitza en una historia.
67. Amb la seva insistència sobre la llibertat com a condició de la resposta de l´home a l´iniciativa de l´amor de Déu, el cristianisme ha contribuït de manera determinant a donar el lloc degut a la noció de persona en el discurs filosòfic, de manera que ha tingut una influencia decisiva sobre les doctrines ètiques. Per altra part, l´exploració teològica del misteri cristià ha conduït a un aprofundiment molt significatiu del tema filosòfic de la persona. Per una part, la noció de persona serveix per designar en la seva distinció al Pare, al Fill i a l´Esperit Sant en el misteri infinit de l´única natura divina. Per altra part, la persona és el punt en el qual, respectant la distinció i la distancia entre les dues natures, divina i humana, s´estableix la unitat ontològica de l´Home-Déu, Jesucrist. En la tradició teològica cristiana, la persona presenta dos aspectes complementaris. Per una part, segons la definició de Boeci, represa per la teologia escolàstica, la persona es una “substància (subsistent) individual de natura racional” (67). Ella reenvia a la unicitat d´un subjecte ontològic que, essent de natura espiritual, gaudeix d´una dignitat i d´una autonomia que es manifesta en la consciencia de si i en el lliure domini del propi actuar. Per altra part, la persona es manifesta en la seva capacitat d´entrar en relació: ella exercita la seva acció en l´ordre de la intersubjectivitat i de la comunió en l´amor.
68. La persona no s´oposa a la natura. Al contrari, natura i persona son dues nocions que es complementen. Per una part, cada persona humana és una realització única de la natura humana entesa en sentit metafísic. Per altra part, la persona humana, en la lliure elecció amb la que respon en el concret del seu “aquí i ara” a la pròpia vocació única i transcendent, assumeix les orientacions donades per la seva natura. De fet, la natura posa les condicions d´exercici de la llibertat i indica una orientació per les eleccions que la persona ha de fer. Escrutant la intel·ligibilitat de la seva natura, la persona descobreix així les vies de la pròpia realització.
3.3. La natura, l´home i Déu: de l´harmonia al conflicte
69. El concepte de llei natural suposa la idea de que la natura sigui per l´home portadora d´un missatge ètic i constitueixi una norma moral implícita que la raó humana actualitza. La visió del mon, dins la qual la doctrina de la llei natural s´ha desenvolupat i troba encara avui el seu sentit, implica per se la convicció raonada de que existeix una harmonia entre les tres substàncies que son Déu, l´home i la natura. En tal perspectiva, el mon es percebut com un tot intel·ligible , unificat per la comú referència dels essers que el composen a un principi diví fundador, a un Logos. Més enllà del Logos impersonal i immanent descobert pel estoïcisme i pressuposat per la ciència moderna de la natura, el cristianisme afirma que hi ha un Logos personal, transcendent i creador. “No son els elements del cosmos, les lleis de la matèria que, en definitiva, governen el mon i l´home, sinó un Déu personal governa els estels, això es, l´univers; no son les lleis de la matèria i de l´evolució l´última instancia, sinó la raó, la voluntat, l´amor – una Persona” (68). El Logos diví personal -Saviesa i Paraula de Déu- no es solsamènt l´origen i el Model intel·ligible transcendent de l´univers, sinó qui el manté en una unitat harmoniosa i el condueix vers el seu fi (69). Amb el dinamisme que el Verb Creador ha inscrit en la intimitat dels essers, els orienta vers la seva plena realització. Aquesta orientació dinàmica no es altra que el govern diví, que actua en el temps el pla de la Providència, això es, de la llei eterna.
70. Cada criatura participa a la seva manera del Logos. L´home, perquè es defineix amb la raó o logos, hi participa d´una manera eminent. De fet, amb la raó, es capaç d´interioritzar lliurement les intencions divines manifestades en la natura de les coses. Ell les formula per se baix la forma d´una llei moral que inspira i orienta la pròpia acció. En tal perspectiva, l´home no es “l´altre” de la natura. Al contrari, estableix amb el cosmos un vincle de familiaritat fonamentat en una participació comuna en el Logos diví.
71. Per diversos motius històrics i culturals, que es refereixen en particular a l´evolució de les idees durant el tardo Medioevo, tal visió del mon ha perdut la seva preeminència cultural. La natura de les coses ja no és llei per l´home modern i ja no es més una referència per l´ètica. En el pla metafísic, la substitució del pensament de la univocitat del ser enlloc del pensament de l´analogia del ser i després el nominalisme han minat els fonaments de la doctrina de la creació com participació del Logos que donava raó d´una certa unitat entre home i natura. L´univers nominalista de Guillem d´Okham es redueix així a una juxtaposició de realitats individuals sense profunditat, perquè cada univers real, això és, cada principi de comunió entre els essers, és denunciat com una il·lusió lingüística. En el pla antropològic, el desenvolupament del voluntarisme i la correlativa exaltació de la subjectivitat, definida com la llibertat d´indiferència enfront a qualsevol inclinació natural, han excavat una fossa entre el subjecte humà i la natura. Ara ja alguns defensen que la llibertat humana es essencialment el poder de tenir en res allò que l´home es per natura. El subjecte hauria per tant de rebutjar donar qualsevol significat a allò que ell no ha elegit personalment i decidir per si mateix quina cosa es ser home. Per tant l´home s´entén més i més a ell mateix com un “animal desnaturalitzat”, un ser antinatural que tant més s´aferma quant més s´oposa a la natura. La cultura, pròpia de l´home, es ara definida no com una humanització o una transfiguració de la natura amb l´esperit, sinó com una negació pura i simple de la natura. El principal resultat de tal evolució ha estat la divisió de la realitat en tres esferes separades, més aviat oposades: la natura, la subjectivitat humana i Déu.
72. Amb l´eclipsi de la metafísica del ser, l´única capaç de fonamentar sobre la raó la unitat diferenciada de l´esperit i de la realitat material, i amb el creixement del voluntarisme, el regne de l´esperit ha estat radicalment oposat al regne de la natura. La natura no ha estat més considerada com una epifania del Logos, sinó com “l´altra” de l´esperit. Ha estat reduïda al àmbit de la corporeïtat i de la estricta necessitat, i d´una corporeïtat sense profunditat, perquè el mon dels cossos s´ha identificat amb l´extensió, certament regulada per lleis matemàtiques intel·ligibles, però privada de qualsevol teleologia o finalitat immanent. La física cartesiana i després la física newtoniana han difós l´imatge d´una matèria inerta, que obeeix passivament a les lleis del determinisme universal que l´Esperit diví l´hi imposa i que la raó humana pot conèixer i dominar perfectament (70). Només l´home pot infondre un sentit i un projecte en aquesta massa amorfa i insignificant que manipula amb la tècnica per els propis fins. La natura deixa de ser llavors senyora de la vida i de la saviesa, per convertir-se en el lloc en el qual s´aferma la potencia prometeica de l´home. Aquesta visió sembla donar valor a la llibertat humana, però de fet, oposant llibertat i natura, priva a la llibertat humana de qualsevol norma objectiva per la seva conducta. Ella condueix a la idea d´una creació humana del tot arbitrària, e inclús al pur i simple nihilisme.
73. En tal context, en el qual la natura no amaga ja cap racionalitat teleològica immanent i sembla haver perdut tota afinitat o parentela amb el mon de l´esperit, el trànsit del coneixement de les estructures del ser al deure moral que en sembla derivar, es converteix efectivament en impossible i cau sota la crítica del “sofisma o paralogisme naturalista (naturalistic fallacy)”, denunciat per David Hume i després per George Edward Moore en els seus Principia Ethica (1903). De fet el bé es troba dividit del ser i de la veritat. L´ètica es separa de la metafísica.
74. L´evolució de la comprensió de la relació de l´home amb la natura es tradueix també en el renéixer d´un dualisme antropològic radical que oposa l´esperit al cos, perquè el cos es d´alguna manera la “natura” en cada un de nosaltres (71). Tal dualisme es manifesta en el rebuig de reconèixer qualsevol significat humà i ètic a les inclinacions naturals que precedeixen a les eleccions de la raó individual. El cos, realitat jutjada estranya a la subjectivitat, es converteix un pur “haver”, un objecte manipulat per la tècnica en funció dels interessos de la subjectivitat individual (72).
75. A més, per l´emergència d´una concepció metafísica en la qual l´acció humana i l´acció divina entren en concurrència, perquè s´entenen de manera unívoca i posades, erròniament, en el mateix pla, l´afirmació, legítima, de l´autonomia del subjecte humà implica que Déu sigui exclòs de l´esfera de la subjectivitat humana. Qualsevol referència a una normativa procedent de Déu o de la natura com expressió de la saviesa de Déu, això és qualsevol “heteronomia”, es percebuda com una amenaça per l´autonomia del subjecte. La noció de llei natural apareix llavors incompatible amb l´autèntica dignitat del subjecte.
3.4. Vies envers una reconciliació
76. Per tornar tot el seu sentit i tota la seva força a la noció de llei natural com fonament d´una ètica universal, es necessari tornar a fer una mirada de saviesa, d´ordre pròpriament metafísic, capaç d´abraçar simultàniament a Déu, el cosmos i la persona humana per reconciliar-los en la unitat analògica del ser, gràcies a la idea de creació com a participació.
77. Abans de tot és essencial desenvolupar una idea no concurrencial de l´articulació entre la causalitat divina i la lliure activitat del subjecte humà. El subjecte humà actua ell mateix inserint-se lliurement en l´acció providencial de Déu, i no oposant-se a ella. Ha de descobrir amb la raó i després assumir i conduir lliurement a la seva realització els dinamismes profunds que defineixen la natura. De fet, la naturalesa humana es defineix amb tot un conjunt de dinamismes, de tendències, d´orientacions dins dels quals neix la llibertat. De fet la llibertat suposa que la voluntat humana sigui “posada sota tensió” per el desig natural del bé i del fi últim. El lliure arbitri s´exercita llavors en l´elecció dels objectes finits que permeten assolir tal fi. En la relació amb aquests bens, els quals exerceixen una atracció que no es determinant, la persona conserva el seu domini de la pròpia elecció amb motiu de la seva apertura innata al Bé absolut. La llibertat no es doncs un absolut creador de si mateix, sinó una propietat eminent de cada subjecte humà.
78. Una filosofia de la natura que copsi la profunditat intel·ligible del mon sensible, es, sobre tot, una metafísica de la creació que permet superar la temptació dualística i gnòstica d´abandonar la natura a la insignificança moral. Des de tal punt de vista, cal superar la mirada reductiva que la cultura tècnica dominant porta, i tornar sobre la natura per redescobrir el missatge moral del qual ella es portadora com obra del Logos.
79. De totes maneres la rehabilitació de la natura i de la corporeïtat en ètica no pot equivaldré a un “fisicisme” qualsevol. De fet algunes presentacions modernes de la llei natural han negat greument la necessària integració de les inclinacions naturals en la unitat de la persona. Descuidant considerar la unitat de la persona humana, elles absolutitzen les inclinacions naturals de les diverses “parts” de la natura humana, aproximant-les sense jerarquitzar-les i deixant d´integrar-les en la unitat del projecte global del subjecte. Ara bé, explica Joan Pau II, “les inclinacions naturals no adquireixen una qualitat moral, si no es en la mida en que es relacionen amb la persona humana i a la seva realització autèntica” (73). Per tant, actualment fa falta tenir en compte dues veritats. Per una part, el subjecte humà no es una unió o una juxtaposició d´inclinacions naturals diverses i autònomes, sinó un tot substancial i personal cridat a respondre a l'amor de Déu i a unificar-se per mitjà d´una orientació reconeguda vers un fi últim, que jerarquitza els bens parcials manifestats per les diverses tendències naturals. Tal unificació de les tendències naturals en funció dels fins superiors de l´esperit, o sigui tal humanització dels dinamismes inscrits en la natura humana, no constitueix en absolut una violència que li seria infligida. Al contrari, es la realització d´una promesa ja inscrita en ells (74). Per exemple, el alt valor espiritual que es manifesta en el do de si en el amor recíproc dels esposos està ja inscrit en la mateixa natura del cos sexuat, que troba en aquesta realització espiritual la seva última raó de ser. Per altra part, en aquest tot orgànic, cada part conserva un significat propi i irreductible, el qual la raó ha de tenir en compte en l´elaboració del projecte global de la persona. La doctrina de la llei moral natural ha d´afermar per tant el paper central de la raó en l´actualització d´un projecte de vida pròpiament humà, i a la vegada, la consistència i el significat propi dels dinamismes naturals pre-racionals (75).
80. El significat moral dels dinamismes naturals pre-racionals apareix a plena llum en l´ensenyament sobre el pecat contra natura. Certament, tot peca és contra natura en la mida en que s´oposa a la recta raó i obstaculitza el desenvolupament autèntic de la persona humana. Però alguns comportaments son jutjats de manera especial pecats contra natura en la mida en que contradiuen més directament el sentit objectiu dels dinamismes naturals que la persona ha d´assumir en la unitat de la seva vida moral (76). Així el suïcidi volgut i deliberat va contra la inclinació natural a conservar i fer fructificar la pròpia existència. Així algunes practiques sexuals s´oposen directament a la finalitat inscrita en el cos sexuat de l´home. Per això contradiuen inclús els valors interpersonals que ha de promoure una vida sexual responsable i plenament humana.
81. El risc d´absolutitzar la natura, reduïda a pura component física o biològica, i de descuidar la pròpia vocació intrínseca de ser integrat en un projecte espiritual amenaça avui algunes tendències radicals del moviment ecològic. El gaudi irresponsable de la natura de part dels agents humans que només cerquen el profit econòmic i el perill que això fa pesar sobre la biosfera interpel·len justament la consciencia. A pesar d´això, la “ecologia profunda” (deep ecology)” constitueix una reacció excessiva. Ella defensa una suposada igualtat de les especies vivents, sense reconèixer algun paper particular al ser humà, i això, paradoxalment, afebleix la responsabilitat de l´home en la relació de la biosfera de la qual forma part. De manera encara més radical, alguns son portats a considerar el ser humà com un virus destructor que amenaçaria la integritat de la natura, i l´hi rebutgen qualsevol significat i qualsevol valor en la biosfera. Llavors s´arriba a una mena de totalitarisme que exclou l´existència humana en la seva especificitat, i condemna el legítim progrés humà.
82. No hi pot haver una resposta adequada als interrogants complexes de l´ecologia si no es en el quadre d´una comprensió més profunda de la llei natural, que doni valor a la unió entre persona humana, societat, cultura i l´equilibri de l´esfera biofísica en la qual s´encarna la persona humana. Una ecologia integral ha de promoure allò que és específicament humà, valoritzant a la vegada el mon de la natura en la seva integritat física i biològica. En efecte, encara que l´home, con esser moral que cerca la veritat i el bé últim, transcendeix el propi ambient immediat, ho fa acceptant la missió especial de vigilar sobre el mon natural i de viure en harmonia amb ell, de defensar els valors vitals sense els quals no pot mantenir-se ni la vida humana ni la biosfera d´aquest planeta (77). Tal ecologia integral interpel·la a tots els essers humans i tota comunitat en vista a una nova responsabilitat. Ella es inseparable d´un orientament global respectuós de les exigències de la llei natural.
CAPÍTOL IV: LA LLEI NATURAL I LA CIUTAT
4.1. La persona i el bé comú
83. Afrontant l´ordre polític de la societat, entrem en l´espai regulat per el dret. De fet el dret apareix quant varies persones entren en relació. El pas de la persona a la societat il·lumina la distinció essencial entre llei natural i dret natural.
84. La persona es al centre de l´ordre polític i social perquè es un fi i no un mitjà. La persona és un esser social per natura, no per elecció o en virtut d´una pura convenció contractual. Per realitzar-se en quant persona necessita de la trama de relacions que estableix amb altres persones. Es troba així en el centre d´una xarxa formada per cercles concèntrics: la família, l´ambient en el qual viu el treball, la comunitat del veïnat, la nació i finalment la humanitat (78). La persona recull així de cadascun d´aquests cercles els elements necessaris per el propi creixement, i al mateix temps contribueix al seu perfeccionament.
85. Perquè els essers humans tenen la vocació a viure en societat amb altres, tenen en comú un conjunt de bens a perseguir i valors a defensar. I a això se´n hi diu el “bé comú”. Si la persona es un fi en si mateixa, la societat te per fi promoure, consolidar i desenvolupar el seu bé comú. La recerca del bé comú permet a la ciutat mobilitzar les energies de tots els seus membres. En un primer nivell, el bé comú es pot entendre com el conjunt de les condicions que permeten a la persona ser sempre més persona humana (79). Mentre que s´articula en els seus aspectes exteriors –economia, seguretat, justícia social, educació, accés al treball, recerca espiritual i altres-, el bé comú sempre es un bé humà (80). A un segon nivell, el bé comú es allò que finalitza l´ordre polític i la mateixa ciutat. Bé de tots i de cadascun en particular, expressa la dimensió comunitària del bé humà. Les societats poden definir-se per el tipus de bé comú que pretenen promoure. De fet es tracta d´exigències essencials al bé comú de cada societat, la visió del bé comú evoluciona amb la mateixa societat, en funció de les concepcions de la persona, de la justícia i del paper del poder públic.
4.2. La llei natural, mesura del ordre polític
86. La societat organitzada en vista al bé comú dels seus membres respon a una exigència de la natura social de la persona. La llei natural apareix llavors com l´horitzó normatiu en el qual l´ordre polític està cridat a moure´s. Ella defineix el conjunt dels valors els quals apareixen com humanitzadors per una societat. Quant hom es col·loca en l´àmbit social i polític, els valors no poden ser més de natura privada, ideològica o confessional, sinó que afecten a tots els ciutadans. Ells manifesten no un indeterminat consens entre ells, sinó que es fonamenten sobre les exigències de la seva comú humanitat. A fi de que la societat compleixi correctament la pròpia missió de servei a la persona, ha de promoure la realització de les seves inclinacions naturals. La persona es per tant anterior a la societat, i la societat es humanitzadora només si respon a les expectatives inscrites en la persona en quant ser social.
87. Tal ordre natural de la societat al servei de la persona està connotat, segons la doctrina social de l´Església, per quatre valors que deriven de les inclinacions naturals del ser humà i que dissenyen els contorns del bé comú que la societat ha de perseguir, a saber: la llibertat, la veritat, la justícia i la solidaritat (81). Aquests quatre valors corresponen a les exigències d´un ordre ètic conforme a la llei natural. Si un d´ells arriba a faltar, la ciutat tendeix a l´anarquia o el regne del més fort. La llibertat es la primera condició d´un ordre polític humanament acceptable. Sense la llibertat de seguir la pròpia consciencia, d´expressar les pròpies opinions i de perseguir els propis projectes, no hi ha una ciutat humana, encara que la recerca dels bens particulars sempre ha d´articular-se amb la promoció del bé comú de la ciutat. Sense la recerca i el respecte de la veritat, no hi ha societat, sinó la dictadura del més fort. La veritat, que no es propietat de ningú, es capaç de fer convergir els sers humans vers un objectiu comú. Si la veritat no s´imposa per si mateixa, el més hàbil imposa la “seva” veritat. Sense justícia no hi ha societat, sinó el regne de la violència. La justícia és el bé més alt que la ciutat pot procurar-se. Ella suposa que es busqui sempre allò que és just, i que el dret sigui aplicat amb atenció al cas particular, perquè l´equitat es el màxim de la justícia. Finalment, es necessari que la societat sigui regulada d´una manera solidaria, assegurant-ne la ajuda mútua i la responsabilitat per la sort dels altres i fent de manera que els bens dels quals la societat disposa puguin respondre a les necessitats de tots.
4.3. De la llei natural al dret natural
88. La llei natural (lex naturalis) s´expressa com dret natural (ius naturale) quant es consideren les relacions de justícia entre els essers humans: relacions entre les persones físiques i morals, entre les persones i el poder públic, relacions de tots amb la llei positiva. Es passa de la categoria antropològica de la llei natural a la categoria jurídica i política de la organització de la ciutat. El dret natural es la mesura inherent a l´acord entre els membres de la societat. Es la regla i mesura immanent de les relacions humanes interpersonals i socials.
89. El dret no es arbitrari: l´exigència de justícia, que deriva de la llei natural, és anterior a la formulació i a la promulgació del dret. No es el dret qui decideix quina cosa es justa. Tampoc la política és arbitraria: les normes de la justícia no resulten només d´un contracte establert entre els homes, sinó que procedeixen sobre tot de la mateixa natura dels essers humans. El dret natural es l´anclatje de les lleis humanes en la llei natural. Es l´horitzó en funció del qual el legislador humà ha de regular-se quant emana normes dins la seva missió de servei al bé comú. En tal sentit, ell honora la llei natural, inherent a la humanitat de l´home. Al contrari, quant el dret natural es negat, la sola voluntat del legislador fa la llei. Llavors el legislador ja no es l´intèrpret d´allò que es just i bo, sinó que s´atribueix la prerrogativa de ser el criteri últim del just.
90. El dret natural mai és una mesura fixada d´una vegada per sempre. És el resultat d´una valoració de les situacions mudables en les quals viuen els homes. Enuncia el judici de la raó pràctica que estima que allò és just. El dret natural, expressió jurídica de la llei natural en l´ordre polític, apareix així con la mesura de les justes relacions entre els membres de la comunitat.
4.4. Dret natural i dret positiu
91. El dret positiu ha d´esforçar-se per actualitzar les exigències del dret natural. Ho fa sigui en forma de conclusió (el dret natural veta l´homicidi, el dret positiu prohibeix l´avortament), sigui en forma de determinació (el dret natural prescriu castigar els culpables, el dret penal positiu determina les penes a aplicar per cada categoria de delicte) (82). En quant deriven verdaderament del dret natural i per tant de la llei eterna, les lleis humanes obliguen en consciencia. En cas contrari, no obliguen. “Si la llei no es justa, tampoc es llei” (83). Les lleis positives poden, es més, han de canviar per restar fidels a la pròpia vocació. De fet, per una part, existeix un progrés de la raó humana que, poc a poc, pren millor consciencia d´allò que es més adequat al bé de la comunitat i, per altra part, les condicions històriques de la vida de la societat es modifiquen (per bé o per mal) i les lleis hi han d´adaptar-se (84). Així el legislador ha de determinar allò que és el just en el concret de les situacions històriques (85).
92. Els drets naturals son mesura de les relacions humanes anteriors a la voluntat del legislador. Ells estan donats per tal que els homes visquin en societat. El dret natural es allò que es naturalment just abans de qualsevol formulació legal. S´expressa en particular en els drets subjectius de la persona, com el dret al respecte a la pròpia vida, a l´integritat de la persona, a la llibertat religiosa, a la llibertat de pensament, el dret a fundar una família i d´educar els fills segons les pròpies conviccions, el dret a associar-se amb altres, de participar en la vida col·lectiva... Aquests drets, als quals el pensament contemporani atribueix gran importància, tenen la seva font, no en desitjos fluctuants dels individus, sinó en la mateixa estructura dels essers humans i de les seves relacions humanitzants. Els drets de la persona humana sorgeixen per tant del just ordre que ha de regnar en les relacions entre els homes. Reconèixer aquests drets naturals de l´home significa reconèixer l´ordre objectiu de les relacions humanes fonamentat sobre la llei natural.
4.5. L´ordre polític i l´ordre escatològic
93. En la historia de les societats humanes, sovint l´ordre polític ha estat entès com reflex d´un ordre transcendent i diví. Així els antics cosmòlegs fonamentaven i justificaven teologies polítiques en les quals el sobirà assegurava el lligam entre el cosmos i l´univers humà. Es tractava de fer entrar l´univers dels homes en l´harmonia preestablerta del mon. Amb la aparició del monoteisme bíblic, l´univers es entès com obedient a les lleis que el Creador l´hi ha donat. L´ordre de la ciutat està assolida quant son respectades les lleis de Déu, per altra banda inscrites en el cor. Antigament formes de teocràcia han pogut prevaler en societats que s´organitzaven segons principis obtinguts dels seus llibres sants. No hi havia distinció entre l´esfera de la revelació religiosa i l´esfera de l´organització de la ciutat. Però la Bíblia ha dessacralitzat el poder humà, inclús en diversos segles de osmosi teocràtica, també en ambient cristià, han enfosquit la distinció essencial entre ordre polític i ordre religiós. En aquest aspecte , es necessari distingir bé la situació de la primera aliança, en la qual la llei divina donada per Déu era també la llei del poble d´Israel, i la de la nova aliança, que introdueix la distinció i la relativa autonomia dels ordres religiós i polític.
94. La revelació bíblica convida a la humanitat a considerar que l´ordre de la creació és un ordre universal del qual participa tota la humanitat, i que tal ordre es accessible a la raó. Quant parlem de llei natural, es tracta d´aquest ordre volgut per Déu i captat per la raó humana. La Bíblia afirma la distinció entre el tal ordre de la creació i l´ordre de la gràcia, a la qual dona accés la fe en Crist. O sigui, l´ordre de la ciutat no es aquest ordre definitiu i escatològic. L´àmbit de la política no és aquell de la ciutat celeste, do gratuït de Déu. Ell deriva de l´ordre imperfecte i transitori en el qual viuen els homes, tot avançant vers la seva realització en el més enllà de la historia. Segons Sant Agustí, el propi de la ciutat terrestre es la barreja: allí s´arrelen els justos i els injustos, el creients i els no creients (86). Han de viure temporalment junts segons les exigències de la seva natura i la capacitat de la seva raó.
95. L´estat no pot per tant erigir-se en possessor del sentit últim. No pot imposar ni una ideologia global, ni una religió (encara que sigui secular), ni un pensament únic. L´àmbit del sentit últim, en la societat civil, es assumpte de les organitzacions religioses, de les filosofies i de les espiritualitats; ells han de contribuir al bé comú, enfortir el vincle social i promoure els valors universals que fonamenten el mateix ordre polític. Aquest no te la funció de transportar sobre la terra el regne de Déu que vindrà. El pot anticipar amb el seu progrés en l´àmbit de la justícia, de la solidaritat i de la pau. No pot voler imposar-lo amb la constricció.
4.6. L´ordre polític és un ordre temporal i racional
96. Si l´ordre polític no es l´àmbit de la veritat última, ha d´estar però obert a la continua recerca de Déu, de la veritat i de la justícia. La “legítima i sana laïcitat de l´estat” (87) consisteix en la distinció entre l´ordre sobrenatural de la fe teologal i l´ordre polític. Aquest últim mai es pot confondre amb l´ordre de la gràcia al qual els homes son cridats a adherir-se lliurement. Està vinculat més aviat a la ètica humana universal inscrita en la natura humana. La ciutat ha de procurar així a les persones que la composen allò que es necessari per la plena realització de la seva vida humana, i això inclou alguns valors espirituals i religiosos, com la llibertat per el ciutadans a decidir enfront del Absolut i dels bens suprems. Però la ciutat, el bé comú de la qual es de natura temporal, no pot procurar els bens sobrenaturals, que son d´un altre ordre.
97. Si Déu i tota transcendència haguessin de ser exclosos de l´horitzó de la política, no restaria més que el poder de l´home sobre l´home. De fet l´ordre polític es presentat sovint com l´últim horitzó de sentit per la humanitat. Les ideologies i els règims totalitaris han demostrat que tal ordre polític, sense un horitzó de transcendència, no es humanament acceptable. Aquesta transcendència està lligada a allò que en diem llei natural.
98. La osmosi polític-religiosa del passat, com les experiències totalitàries del segle XX, han conduit, gràcies a una sana reacció, a revaluar avui el paper de la raó en política, confirmant així novament que el discurs aristotèlic-tomista sobre la llei natural és pertinent. La política, o sigui, l´organització de la ciutat i l´elaboració dels seus projectes col·lectius, deriva de l´ordre natural i ha de realitzar un debat racional obert a la transcendència.
99. La llei natural que està a la base de l´ordre social i polític exigeix una adhesió no de fe sinó de raó. Certament, la mateixa raó freqüentment està enfosquida per les passions, per interessos contradictoris, per prejudicis. Però la constant referència a la llei natural inclina a una continua purificació de la raó. Només així l´ordre polític evita la insídia de les arbitrarietats, dels interessos particulars, de la mentida organitzada, de la manipulació dels esperits. La referència a la llei natural impedeix a l´estat cedir a la temptació d´absorbir la societat civil i de sotmetre als homes a una ideologia. L´hi evita també d´arribar a ser un estat providència que privi a les persones i a les comunitats de tota iniciativa i les des-responsabilitzi. La llei natural conté la idea d´estat de dret, que s´estructura segons el principi de subsidiarietat, respectant les persones i els cossos entremitjos i regulant les seves interaccions (88).
100. Els grans mites polítics han estat desemmascarats amb la introducció de la regla de la racionalitat i del reconeixement de la transcendència del Déu de l´amor que prohibeix adorar l´ordre polític instaurat sobre la terra. El Déu de la Bíblia ha volgut l´ordre de la creació a fi de que tots els homes, conformant-se a la llei que els hi es inherent, puguin cercar-lo lliurement i, després d´haver-lo trobat, projectin sobre el mon la llum de la gracia que es el seu compliment.
CAPÍTOL V: JESUCRIST, ACOMPLIMENT DE LA LLEI NATURAL
5.1. El “Logos” encarnat, Llei vivent
101. La gràcia no destrueix la natura, sinó que la cura, la conforta i la condueix a la seva plena realització. Per això, encara que la llei natural es una expressió de la raó comú a tots els homes i pot ser presentada de manera coherent i verdader en el pla filosòfic, no es estranya a l´ordre de la gràcia. Les seves exigències estan presents i operants en els diversos estats teològics que travessa una humanitat compromesa en la historia de la salvació.
102. El pla de salvació del qual el Pare etern te la iniciativa es realitza amb la missió del Fill que dona als homes una nova Llei, la Llei de l´Evangeli, que consisteix principalment en la gràcia de l´Esperit Sant operant en el cor dels creients per santificar-los. La nova Llei tendeix sobre tot a procurar als homes la participació amb la comunió trinitària de les persones divines, però, al mateix temps, assumeix i realitza de manera eminent la llei natural. Per una part, ella reclama clarament les exigències que poden estar enfosquides per el pecat i la ignorància. Per altra part, lliurant-lo de la llei del pecat, a causa de la qual “hi ha en mi el desig del bé, però no la capacitat de fer-lo” (Rm, 7, 18), dona als homes l´efectiva capacitat de superar l´egoisme per realitzar plenament les exigències humanitzadores de la llei natural.
5.2. L´Esperit Sant i la nova Llei de llibertat
103. Gràcies a la llum natural de la raó, que és una participació en la Llum divina, els homes poden escrutar l´ordre intel·ligible de l´univers per descobrir les expressions de la saviesa, de la bellesa i de la bondat del Creador. A partir d´aquest coneixement, poden inserir-se en el tal ordre amb la seva actuació moral. Ara, gracies a una mirada més profunda sobre el disseny de Déu del qual l´acte creador n´és el preludi, l´escriptura ensenya als creients que aquest mon ha estat creat en el Logos, per Ell i per a Ell, el Verb de Déu, el fill estimat del Pare, la Saviesa increada, i que el mon te en Ell la vida i la subsistència. De fet el Fill és “imatge del Déu invisible, primogènit de tota la creació, perquè en Ell (en auto) van ser creades totes les coses, en el cel i sobre la terra, les visibles i les invisibles (...). Totes les coses han estat creades per mitjà d´Ell (di´auton) i en vista d´Ell (eis auton). Ell es abans de totes les coses i totes subsisteixen en Ell (en auto)” (Col, 1, 15-17) (89). El Logos es, per tant, la clau de la creació. L´home, creat a imatge de Déu, porta en si una impremta especial d´aquest Logos personal. Per això està cridat a ser conforme i assimilat al Fill, “el primogènit entre molts germans” (Rom, 8, 29).
104. Però a causa del pecat, l´home ha fet un mal us de la seva llibertat i s´ha allunyat de la font de la saviesa. Al fer això, ha falsejat el coneixement que podia tenir de l´ordre objectiu de les coses, inclús en el pla natural. Els homes, sabent que les seves obres son dolentes, odien la llum i elaboren falses teories per justificar els seus pecats (90). Així la imatge de Déu en el home queda greument enfosquida. Encara que inclús així la seva natura el reenvia a una realització en Déu més enllà d´ell mateix (la criatura no es pot pervertir fins al punt de ja no reconèixer el testimoni que el Creador ofereix de si mateix en la creació), de fet els homes estan tan greument afectats per el pecat que no reconeixen el sentit profund del mon i l´interpreten en termes de plaer, de diners o de poder.
105. Amb la seva encarnació salvífica, el Logos, assumint una natura humana, ha restaurat la imatge de Déu i ha restituït a l´home a si mateix. Així Jesucrist, nou Adam, porta a compliment el disseny originari del Pare sobre l´home i així revela l´home a sí mateix: “en realitat només en el misteri del Verb encarnat troba la verdadera llum el misteri de l´home. Adam, de fet, el primer home, era figura d´aquell futur que es Crist el Senyor. Crist, que es el nou Adam, precisament revelant el misteri del Pare i del seu amor desvetlla també plenament l´home a l´home i l´hi dona a conèixer la seva altíssima vocació. (...) “Ell es la imatge del Déu invisible” (Col, 1, 15). És l´home perfecte que ha restituït als fills d´Adam la semblança amb Déu, deformada ja als inicis a causa del pecat. Perquè en Ell la natura humana ha estat assumida, sense haver, per això, estat aniquilada; per això ella ha estat també en nosaltres enlairada a una dignitat sublime” (91). Jesucrist manifesta per tant en la seva persona una vida humana exemplar, plenament conforme a la llei natural. Per això és el criteri últim per desxifrar correctament quins son els desitjos naturals autèntics de l´home, quant no son amagats per les distorsions introduïdes per el pecat i per les passions desordenades.
106. La Encarnació del Fill ha estat preparada en l´economia de la Llei antiga, signe de l´amor de Déu per el seu poble d´Israel. Segons alguns Pares, un dels motius per els quals Déu ha donat a Moisés una llei escrita va ser recordar als homes les exigències de la llei naturalment inscrita en el seu cor però parcialment enfosquida i cancel·lada per el pecat (92). Aquesta Llei, que el judaisme ha identificat amb la saviesa preexistent que presideix els destins de l´univers (93), així assoleix fer arribar a la pràctica concreta de la verdadera saviesa, que consisteix en l´amor de Déu i del pròxim, als homes signats per el pecat. Ella contenia preceptes litúrgics i jurídics positius, però també prescripcions morals, resumides en el Decàleg, que corresponien a les implicacions de la llei natural. Així la tradició cristiana ha vist en el Decàleg una expressió privilegiada i sempre vàlida de la llei natural (94).
107. Jesucrist no ha “vingut per abolir sinó per donar ple compliment” a la Llei (Mt 5,17) (95). Com surt en els testimonis evangèlics, Jesús “ensenyava com qui te autoritat i no com els escribes “ (Mc, 1, 22) i no dubtava en relativitzar, e inclús abolir, algunes disposicions particulars i temporals de la Llei. Però n´ha confirmat el contingut essencial i, en la seva persona, ha portat a la perfecció la pràctica de la Llei, assumint per amor els diversos tipus de preceptes –morals, cultuals i jurídics- de la Llei mosaica, que corresponen a les tres funcions de profeta, sacerdot i rei. San Pau afirma que Crist és el fi (telos) de la Llei (Rm, 10, 4). Telos te aquí un doble sentit. Crist és el “fi” de la Llei, en el sentit de que la Llei es un mitjà pedagògic que havia de conduir als homes fins a Crist. Però per una altra part, per tots aquells que en la fe viuen en ell de l´Esperit d´Amor, Crist “posa un límit” a les obligacions positives de la Llei afegides a les exigències de la Llei natural (96).
108. De fet Jesús ha valoritzat de diverses maneres el primat ètic de la caritat, que uneix inseparablement l´amor de Déu i l´amor al pròxim (97). La caritat és el “manament nou”, (Io, 13, 34) que recapitula tota la Llei i en dona la clau d´interpretació: “D´aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes” (Mtt, 22.40). Ella revela també el sentit profund de la regla d´or. “No fer a ningú allò que no vols que facin amb tu” (Tb, 4.15) es converteix amb Crist en el manament de l´amor sense límit. El context en el qual Jesús cita la regla d´or en determina en profunditat la comprensió. Es troba en el centre d´una sessió que es comença amb el manament: “Estimeu als vostres enemics, feu el bé a aquells que us odien” i culmina amb la exhortació: “Sigueu misericordiosos com és misericordiós el vostre Pare celestial” (98). Més enllà d´una regla de justícia commutativa, ella te la forma d´un repte: convida a prendre la iniciativa d´un amor que es do de si. La paràbola del bon samarità es característica d´aquesta aplicació cristiana de la regla d´or: el centre d´interessos passa de la cura de si a la cura del altre (99). Les benaurances i el discurs de la muntanya expliquen la manera en la qual cal viure el manament de l´amor, en la gratuïtat en el sentit de l´altre, elements propis de la nova perspectiva assumida per l´amor cristià. Així la pràctica de l´amor supera qualsevol tancament i qualsevol límit. Adquireix una dimensió universal i una força inigualable, perquè fa a la persona capaç de fer allò que seria impossible sense l´amor.
109. Però sobretot en el misteri de la seva santa Passió Jesús porta a compliment la llei de l´amor. Qui, com amor encarnat, revela de manera plenament humana quina cosa es l´amor i que implica: donar la vida per aquells a qui s´estima (100). “Després d´haver estimat els seus que eren en el mon, els estimà fins a la fi” Gv, 13, 1). Per obediència d´amor al Pare i per el desig de la seva glòria que consisteix en la salvació dels homes, Jesús va acceptar el sofriment i la mort de creu a favor dels pecadors. La mateixa persona de Crist, Logos i Saviesa encarnada, es convertí així en llei vivent, la norma suprema per tota ètica cristiana. La seqüela Christi, l´imitatio Christi son les vies concretes per realitzar la Llei en totes les seves dimensions.
110. Jesucrist no és només un model ètic a imitar, sinó que amb el seu misteri i en el seu misteri pasqual, és el Salvador que dona als homes la possibilitat real de realitzar la llei de l´amor. De fet el misteri pasqual culmina en el do de l´Esperit Sant, l´Esperit d´amor comú al Pare i al Fill, que uneix als deixebles entre ells, amb Crist, i finalment amb el Pare. “Perquè l´amor de Déu ha estat difós en els nostres cors per mitjà de l´Esperit Sant” (Rm, 5, 5), l´Esperit Sant arriba a ser el principi interior i la regla suprema de l´acció dels creients. Fa que ells compleixin espontàniament i de manera justa totes les exigències de l´amor. “Camineu segons l´Esperit i no sereu portats a satisfer els desitjos de la carn” (Gal, 5, 16). Així es compleix la promesa: “Us donaré un cor nou, posaré dins de vosaltres un esperit nou, arrancaré de vosaltres el cor de pedra i us donaré un cor de carn. Posaré el meu esperit dins de vosaltres i us faré viure segons les meves lleis i us faré observar i posar en pràctica les meves normes (Ez, 36, 26-27) (101).
111. La gracia de l´Esperit Sant constitueix l´element principal de la Nova Llei o Llei de l´Evangeli (102). La predicació de l´Església, la celebració dels sagraments, les disposicions preses per l´Església per afavorir entre els seus membres el desenvolupament de la vida en l´Esperit estan totalment referits al creixement personal de cada creient en la santedat i l´amor. Amb la nova Llei, que es una llei essencialment interior, “la llei perfecta, la llei de llibertat” (Gc, 1, 25), el desig d´autonomia i de llibertat en la veritat que està present en el cor de l´home assoleix aquí la seva més perfecta realització. Del més íntim de la persona, on Crist està present i que l´Esperit transforma, neix el seu actuar moral (103). Però aquesta llibertat està al servei de l´amor: “Vosaltres, germans de fet, esteu cridats a la llibertat. Però que aquesta llibertat no es torni un pretexte per la carn; per mitjà de l´amor esteu al servei els uns dels altres” (Gal, 5, 14).
112. La nova llei de l´Evangeli inclou, assumeix i porta a compliment les exigències de la llei natural. Les orientacions de la llei natural no son per tant instàncies normatives externes respecte a la nova llei. Son una part constitutiva d´aquesta, encara que secundaria i ordenada al element principal, que es la gràcia de Crist (104). Per això és a la llum de la raó il·luminada ara ja de la fe viva que l´home reconeix millor les orientacions de la llei natural, que l´hi indiquen la via del ple desenvolupament de la seva humanitat. Així, la llei natural, per una part, manté “un lligam fonamental amb la nova llei de l´Esperit de vida en Crist Jesús, i, per altra part, ofereix una amplia base de diàleg amb les persones amb altres orientacions o d´altra formació, en vista a la recerca del bé comú (105).
CONCLUSIÓ
113. L´Església catòlica, coneixedora de la necessitat per els homes de cercar en comú les regles d´un viure junts en la justícia i la pau, desitja compartir amb les religions, les savieses i les filosofies del nostre temps els recursos del concepte de llei natural. Diem llei natural al fonament d´una ètica universal que busquem obtenir de l´observació i de la reflexió sobre la nostra comú natura humana. Aquesta és la llei moral inscrita en el cor dels homes i de la qual la humanitat pren sempre més consciencia a mesura que avança en l´historia. Aquesta llei natural no te res d´estàtic en les seves expressions; no consisteix en una llista de preceptes definitius i immutables. És una font d´inspiració que sorgeix sempre en la recerca d´un fonament objectiu a una ètica universal.
114. La nostra convicció de fe és que Crist revela la plenitud d´allò humà realitzant-lo en la seva persona. Però tal revelació, per quant específica, obté i confirma elements ja presents en el pensament racional de les savieses de la humanitat. El concepte de llei natural es per tant sobre tot filosòfic i, com a tal, consenteix un diàleg que, en el respecte de les conviccions religioses de cadascun, apel·la a allò que es universalment humà en cada ser humà. Un intercanvi en el pla de la raó es possible quant es tracta d´experimentar i de dir allò que es comú a tots els homes dotats de raó i d´establir les exigències de la vida en societat.
115. El descobriment de la llei natural respon a la recerca d´una humanitat que des de sempre s´esforça en donar-se regles per la vida moral i per la vida en societat. Aquesta vida en societat abasta un arc de relacions que va des de la cèl·lula familiar fins a les relacions internacionals, passant per la vida econòmica, la societat civil, la comunitat política. Per poder ser reconeguda per tots els homes i en totes les cultures, les normes de comportament en societat han de tenir la seva font en la mateixa persona humana, en les seves necessitats, en les seves inclinacions. Tals normes, elaborades amb la reflexió i sostingudes per el dret, poden així ser interioritzades per tots. Després de la segona guerra mundial, les nacions de tot el mon han sabut donar-se una Declaració universal dels drets del home, la qual suggereix implícitament que la font dels drets humans inalienables es troba en la dignitat de cada persona humana. La present contribució no tenia altre fi que ajudar a reflexionar sobre aquesta font de la moralitat personal i col·lectiva.
116. Oferint la nostra contribució a la recerca d´una ètica universal, i proposant-ne un fonament racionalment justificable, desitgem convidar als experts i als portaveus de les grans tradicions religioses, sapiencials i filosòfiques de la humanitat a procedir a un treball anàleg a partir de les tals fonts, per arribar a un coneixement comú de normes morals universals fonamentada sobre una aproximació racional a la realitat. Aquest treball es necessari i urgent. Hem d´arribar a poder dir, més enllà de les nostres conviccions religioses i de la diversitat dels nostres pressupostos culturals, quins son els valors fonamentals per la nostra comú humanitat, la manera de treballar junts per promoure comprensió, reconeixement recíproc i cooperació pacífica entre tots els components de la família humana.
Notes
* NOTA PRELIMINAR. El tema «A la recerca d´una ètica universal: nova visió de la llei natural” ha estat proposat a l´estudi de la Comissió Teològica Internacional. Per preparar aquest estudi ha estat formada una sots comissió composada per l´ Ecsim. mons. Roland Minnerath, per els Rev.im. professors : p. Serge-Thomas Bonico OP (president de la Sots) Geraldo Luis Borges Hackmann, Pierre Gaudette, Tony Kelly CssR, Jean Liesen, John Michael McDermott SI; dels Ch.mi, professors Doctors Johannes Reiter I la Doctora Barbara Hallensleben, amb la col·laboració de S.E. mons. Luis Ladaria SI, secretari general, així com amb la contribució d´altres membres. La discussió general ha tingut lloc amb ocasió de les sessions plenàries de la mateixa CTI, a Roma, a l´octubre de 2006 i 2007, i al desembre de 2008. El document ha estat aprovat per unanimitat de la Comissió en la sessió del 1-6 de desembre de 2008, i ha estat presentat al seu president, el Cardenal William J. Levada, el qual ha donat la seva aprovació per la publicació
(1) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, proemi, n. 1.
(2) Cfr Ez 36,26.
(3) Joan Pau II, Discurs del 5 d´octubre 1995 a la Assemblea general de les Nacions Unides per la celebració del 50° aniversari de la seva fundació, in Insegnamenti di Giovanni Paolo II, XVIII/2, 1995, Città del Vaticano, 1998, 732.
(4) Cfr Benet XVI, Discurs del 18 abril 2008 davant l´Assemblea general de la ONU, a AAS 100 (2008) 335: «el mèrit de la Declaració universal ha estat obrir a cultures, a expressions jurídiques i a models institucionals diversos la possibilitat de convergir al voltant d´un nus fonamental de valors i per tant de drets: però es un esforç que avui ha de ser encara mes sostingut enfront d´instàncies que pretenen re-interpretar els fonaments de la Declaració i de comprometre la unitat interna per afavorir el pas de la protecció de la dignitat humana a Ia satisfacció de simples interessos, sovint particulars (...). Amb freqüència constatem en els fets un predomini de la legalitat sobre la justícia, quant es manifesta una atenció a la reivindicació dels drets que porta a fer-los aparèixer només com el resultat exclusiu de disposicions legislatives o de decisions normatives preses per les diverses instàncies de l´autoritat actual. Els drets, quant son presentats sota una forma de pura legalitat, corren el risc de convertir-se en proposicions de curt abast, separats de les dimensions ètiques i racionals, que constitueixen el seu fonament i el seu fi. La Declaració universal de fet ha refermat amb força la convicció de que el respecte als drets de l´home està radicada en primer lloc en una justícia immutable, sobre la qual està senzillament fonamentada la força coercitiva de les proclamacions internacionals. Es un aspecte que sovint es abandonat, quant es pretén privar al dret de la seva verdadera funció en nom d´una estreta perspectiva utilitarista”.
(5) En el 1993, alguns representants del Parlament de les religions del mon han fet pública una Declaració per a una ètica planetària, la qual afirma que “existeix ja entre les religions un consens capaç de fonamentar una ètica planetària; un consens mínim que conté valors obligatoris, normes irrevocables i tendències morals essencials”. Aquesta
Declaració conté quatre principis. 1) “Cap nou ordre del mon sense una ètica mundial”; 2) “Cada persona humana sigui tractada humanament”. Prendre en consideració la dignitat humana es considerat com un fi en sí. Tal principi reprèn la “regla d´or” que està present en moltes tradicions religioses. 3) La Declaració enuncia quatre directives morals irrevocables: no violència i respecte a la vida; solidaritat; tolerància i veritat; igualtat de l´home i la dona. 4) En relació als problemes de la humanitat, es necessari un canvi de mentalitat, a fi de que cada un prengui consciencia de la pròpia urgent responsabilitat. Es un deure de les religions cultivar la tal responsabilitat, aprofundir-la i transmetre-la a les generacions futures.
Declaració conté quatre principis. 1) “Cap nou ordre del mon sense una ètica mundial”; 2) “Cada persona humana sigui tractada humanament”. Prendre en consideració la dignitat humana es considerat com un fi en sí. Tal principi reprèn la “regla d´or” que està present en moltes tradicions religioses. 3) La Declaració enuncia quatre directives morals irrevocables: no violència i respecte a la vida; solidaritat; tolerància i veritat; igualtat de l´home i la dona. 4) En relació als problemes de la humanitat, es necessari un canvi de mentalitat, a fi de que cada un prengui consciencia de la pròpia urgent responsabilitat. Es un deure de les religions cultivar la tal responsabilitat, aprofundir-la i transmetre-la a les generacions futures.
(6) Benet XVI, Discurs del 12 febrer 2007 al Congres internacional sobre la llei moral natural organitzat per la Pontifícia Universitat Lateranense, in AAS 99 (2007) 244.
(7) Cfr Agustí, s., De doctrina christiana, III, XIV, 22 (Corpus christianorum, series latina, 32, 91): «El precepte: “Allò que tu no vols que se´t faci, no ho facis als altres”” no pot de cap manera variar en funció de la diversitat dels pobles (“Quod tibi fieri non vis, alii ne feceris”, nullo modo posse ulla eorum gentili diversitate variari)». Cfr L. J. Philippidis, Die «Goldene Regel» religionsgeschichtlich Untersucht, Leipzig, 1929; A. Dihle, Die Goldene Regel. Eine Einführung in die Geschichte der antiken und frühchristlichen Vulgarethik, Göttingen, 1962; J. Wattles, The Golden Rule, New York - Oxford, 1996.
(8) M?nava dharma??stra, 1, 108 (G. C. Haughton, M?nava Dharma ??stra or The Institutes of Manu, Comprising the Indian System of Duties, Religious and Civil, ed. By P. Percival, New Delhi, 1982(4), 14.
(9) Mah?bh?rata, Anusasana parva, 113, 3-9 (ed. Ishwar Chundra Sharma e O. N. Bimali; transl. according to M. N. Dutt, vol. IX, Delhi, Parimal Publications, 469).
(10) Per exemple: “Digues la veritat, digues coses que causin plaer, no declaris una veritat desagradable, no pronunciïs una mentida pietosa: aquesta es la llei eterna” (M?nava dharma??stra, 4, 138, p. 101); «Considera sempre l´acció de pegar, la de injuriar, i la de fer mal al bé del pròxim com les tres coses més funestes en la sèrie de vicis provocats per la còlera” (M?nava dharma??stra, 7, 51, p. 156).
(11) Confuci, Entretiens 15, 23 (traducció de A. Cheng, Paris, 1981, 125).
(12) Corà, sura 35, 24 (traducció de D. Masson, Paris, 1967, 537); cfr sura 13, 7.
(13) Corà, sura 17, 22-38 (pp. 343-345): «El teu Senyor ha decretat que l´adoris només a ell. Ha prescrit la bondat envers el pare i la mare. Si un d´ells o els dos han arribat a la vellesa prop teu, no els hi diguis “Oibó”, no els allunyis, dirigeix-los-hi paraules respectuoses. Inclina envers ells, amb bondat, l´ala de la tendresa i digues: “Senyor meu, sigues misericordiós amb ells, com ells han estat amb mi, quant jo era un nen i m´han criat”. El vostre Senyor coneix perfectament allò que es en vosaltres. Si sou justos, perdona a tots els que tornen penedits a ell. Dona al parent pròxim allò que l´hi es degut, com al pobre i al viatjant; però no siguis pròdig. Els pròdigs son germans del dimoni, i el dimoni es molt ingrat envers el seu Senyor. Si, cercant una misericòrdia que esperes del teu Senyor, et veus obligat a allunyar-te d´ells, dirigeix-los-hi una paraula benèvola. No portis la ma tancada en el coll i no l´allarguis massa, d´altra manera et trobaràs desgraciat i miserable. Si, el teu Senyor dispensa llargament o mesura els seus dons a qui vol. Està ben informat del seu servent i el veu perfectament. No matis al teu fill per por a la pobresa. Nosaltres proveirem el seu manteniment així com al vostre. La seva mort serà un pecat enorme. Eviteu la fornicació: és un abominació!. Es detestable!. No matis a l´home que Déu t´ha prohibit matar, si no és per una justa raó (..) No toquis els bens de l´orfe, fins que hagi arribat a la majoria de edat, si no es per el millor us. Manteniu els vostres compromisos, perquè els homes seran interrogats sobre els seus compromisos. Quant mesureu, doneu una justa mesura; peseu amb la balança més precisa; és un bé i el seu resultat es excel·lent. No seguiu allò sobre el qual no teniu cap coneixement. Certament tindreu de passar comptes de tot: de la oïda, de la vista i del cor. No recorris la terra amb insolència. Tu no pots esgarrar la terra, ni arribar a l´alçada de les muntanyes. Tot allò que en això està malament, és detestable als ulls de Déu.
(14) Sòfocles, Antigona, v. 449-460 (ed. Pléiade, p. 584).
(15) Cfr Aristòtil, Retòrica, I, XIII, 2 (1373 b 4-11): «La llei particular (nomos idios) es aquella que cada grup d´homes determina en relació als seus membres, i aquesta classe de lleis es divideix en lleis no escrites i lleis escrites. La llei comú (nomos koinos) es aquella conforme a la natura (kata physin). De fet hi ha el just i el injust, comuns per natura, que tots reconeixen per una espècie de divinació, encara que no hagi hagut cap comunicació o reciproca convenció. Per això es veu a Antígona de Sòfocles declarar que es just enterrar Polinice, la qual sepultura ha estat prohibida, afirmant que la tal sepultura es justa, essent conforme a la natura”; cfr també Ètica a Nicomaco, V, 10.
(16) Cfr Plató, Gorgias (483 c-484 b) [Discurs de Calicles]: «La mateixa natura demostra que es just que el millor tingui més que el més dèbil, i el més potent més que el més impotent. Ella manifesta en diverses circumstàncies que es bo així, sigui en el altres essers vivents, sigui en totes les ciutats i races de l´home, i que el just està determinat per el fet que el més potent mana sobre el més dèbil i a una part més gran. De fet, sobre quina idea del just es fonamentava Xerxes per fer la guerra a Grècia o el seu pare als escites? Es podrien citar molts altres exemples similars. Però, em sembla, aquells han actuat així segons la natura del que es just i, per Zeus, segons la llei de la natura, i probablement no segons aquella instituïda per nosaltres; configurant els millors i els mes forts amb nosaltres, agafant-los des de la edat més jove, com es fa amb els lleons, seduint-los amb els nostres sortilegis i embruixant-los amb els nostres encantaments, els sotmetem a nosaltres repetint-los que cada un ha de ser igual als altres , i que això es el bonic i el just.. Però si neix un home dotat d´una natura el suficient potent, llavors, lliurant-se amb una estirada de tots aquests obstacles, espedaçant-los i fugint d´ells, aixafant els nostres escrits, els nostres sortilegis, els nostres encantaments, les nostres lleis que son totes sense excepció contra natura, i aixecant-se per sobre de nosaltres, heus aquí que l´esclau es revela com el nostre patró i ara apareix a plena llum el just segons la natura!”
(17) En el Teeteto (172 a-b), el Socrates de Plató explica les nefastes conseqüències polítiques de la tesi relativista atribuïda a Protàgoras, segons la qual tot home es mesura de la veritat: “Per tant, també en política, bell o brut, just o injust, pietós o impiu, tot això que cada ciutadà reté tal i legalment decreta per si, tot això en veritat es tal per cadascun (...). En les qüestions de just o injust, de pietós o impiu, s´està d´acord en sostenir rigorosament que res d´això es per natura i que no posseeix pròpiament la seva essència; sinó que senzillament allò que sembla al grup es converteix en veritable en el moment en que sembla i fins a quant sembla”
(18) Cfr, per exemple, Seneca, De vita beata, VIII, 1: «Es necessari seguir a la natura com a guia; la raó la observa i la consulta. Per tant es la mateixa cosa viure feliç i viure segons la natura (Natura enim duce utendum est: hanc ratio observat, hanc consulit. Idem est ergo beate vivere et secundum naturam)».
(19) Ciceró, De legibus, I, VI, 18: «Lex est ratio summa insita in natura quae iubet ea quae facienda sunt prohibetque contraria».
(20) Cfr Am 1-2.
(21) El judaisme rabínic es refereix a set imperatius morals que Déu ha donat a Noé per a tots els homes. Estan enumerats en el Talmud I(Sanhedrin 56), 1) No et faràs ídols. 2) No mataràs. 3) No robaràs. 4) No cometràs adulteri. 5) No vilipendiaràs. 6) No menjaràs la carn d´un animal viu. 7) Establiràs tribunals de justícia per fer respectar els sis manaments precedents. Mentre que els 613 mizot de la Torah escrita i la seva interpretació en la Torah oral afecten nomes als hebreus, les lleis de Noé es dirigeixen a tots els homes.
(22) La literatura sapiencial s´interessa per la història sobre tot en la mida en que ella fa aparèixer certes constants relatives al camí que condueix a l´home vers Déu. Els savis no desprecíen les lliçons de la història i el seu valor de revelació divina (cfr. Sir 44-51), però tenen una viva consciència de que la relació entre els esdeveniments depèn d´una coherència que no es un esdeveniment històric. Per entendre aquesta identitat a l´interior de la mutabilitat i actuar de manera responsable en funció d´aquesta, la saviesa cerca els principis i les lleis estructurals a més de precises perspectives històriques. Fent això, la literatura sapiencial es concentra en la protologia, o sigui, sobre la creació inicial amb tot el que ella implica. De fet la protologia intenta descriure la coherència que es troba darrere dels esdeveniments històrics. Es una condició a priori que permet ordenar tots els esdeveniments històrics possibles. La literatura sapiencial cerca per tant de valoritzar les condicions que fan possible la vida de tots els dies. La història descriu aquests elements de manera successiva, la saviesa va més enllà de la historia vers una descripció atemporal d´allò que constitueix la realitat en el temps de la creació, “al principi”, quant els essers humans van ser creats a imatge de Déu.
(23) Cfr Prv 6,6-9: «Ves a on la formiga, mandrós, observa la seva conducta i fes-te savi. Ella no te amo, ni guàrdia, ni qui la mani; a l´estiu prepara el seu aliment, emmagatzema el seu menjar en temps de sega. Fins quant, mandrós, estaràs adormit? Quan et llevaràs del teu son?”
(24) Cfr també Lc 6,31: «com voleu que els homes facin amb vosaltres, així feu-ho vosaltres a ells”.
(25) Traducció italiana de la versió francesa de la Bíblia. Cfr Bonaventura, s., Commentarius in Evangelium Lucae, c. 6, n. 76 («Opera omnia, VII», ed. Quaracchi, p. 156): «In hoc mandato [Lc 6,31] est consummatio legis naturalis, cuius una pars negativa ponitur Tobiae quarto et implicatur hic: “Quod ab alio oderis tibi fieri, vide ne tu aliquando alteri facias”»; (Pseudo)-Bonaventura, Expositio in Psalterium, Ps 57,2 («Opera omnia, IX», ed. Vivès, p. 227); «Duo sunt mandata naturalia: unum prohibitivum, unde hoc “Quod tibi non vis fieri, alteri ne feceris”; aliud affirmativum, unde in Evangelio “Omnia quaecumque vultis ut faciant vobis homines, eadem facite illis”. Primum de malis removendis, secundum de bonis adipiscendis».
(26) Cfr Concili Vaticà I, Constitució dogmàtica Dei Filius, c. 2. Cfr també Fets, 14,16-17: «Ell, en les generacions passades, ha deixat que cada poble seguis el seu camí; però no ha deixat de donar testimoni de si mateix, beneficiant-vos al enviar des del cel pluja i estacions plenes de fruit donant-vos aliments i omplint d´alegria els vostres cors”
(27) En Filó d´Alexandria es troba la idea segons la qual Abram, sense la Llei escrita, portava ja «per natura» una vida conforme a la Llei. Cfr Filó d´Alexandria, De Abraham, § 275-276 (Introducció, traducció i notes de J. Gorez, «Les œuvres de Philon d´Alexandrie, 20», Paris, 1966, 132-135): «Moisès diu: Aquest home [Abram] ha observat la llei divina i totes les ordres divines (Gn 26,5). I no havia rebut un ensenyament de texts escrits. Però, empenyat per la natura –no escrita- posa el seu zel en seguir de prop els impulsos sans i sense defecte”
(28) Cfr Rm 7,22-23: «Hem complaeixo en la llei de Déu segons l´home interior, però veig una altra llei en els meus membres que lluita contra la llei del meu esperit (to nomo tou noos mou) i m´esclavitza sota la llei del pecat la qual està en els meus membres”
(29) Clement d´Alexandria, Stromata, I, c. 29, 182, 1 [«Sources chrétiennes», 30, 176].
(30) Agustí, s., Contra Faustum, XXII, c. 27 [PL 42, col. 418]: «Lex vero aeterna est ratio divina vel voluntas Dei, ordinem naturalem conservari iubens, perturbari vetans». Per exemple, Sant Agustí condemna la mentida, perquè va directament contra la natura del llenguatge i la seva vocació de ser la senyal del pensament; cfr Enchiridion, VII, 22 [Corpus christianorum, series latina, 46, 62]: “La paraula no ha estat donada als homes per enganyar-se recíprocament, sinó per comunicar bé els seus pensaments al coneixements dels altres. Servis-se de la paraula per enganyar i no per la seva finalitat normal es per tant un pecat (Et utique verba propterea sunt instituta non per quae invicem se homines fallant sed per quae in alterius quisque notitiam cogitationes suas perferat. Verbis ergo uti ad fallaciam, non ad quod instituta sunt, peccatum est)».
(31) Agustí, s., De Trinitate, XIV, XV, 21 [Corpus christianorum, series latina, 50 A, 451]: «On son escrites aquestes regles?; On l´home, encara que injust, reconèixer allò que es just?; On veu que necessita tenir allò que no te? On estan escrites, si no en el llibre d´aquella llum que se´n diu la Veritat? Allà està escrita tota llei justa i d´allà passa al cor de l´home que realitza la justícia; no emigra a ell, però l´hi imprimeix la seva senyal, com un segell que dona un anell que passa a la cera, però sense deixar l´anell (Ubinam sunt istae regulae scriptae, ubi quid sit iustum et iniustus agnoscit, ubi cernit habendum esse quod ipse non habet? Ubi ergo scriptae sunt, nisi in libro lucis illius quae veritas dicitur, unde omnis lex iusta describitur et in cor hominis qui operatur iustitiam non migrando sed tamquam imprimendo transfertur, sicut imago ex anulo et in ceram transit et anulum non relinquit?)».
(32) Cfr Gaius, Instituta, 1. 1 (II sec. d.C.) (ed. J. Reinach, «Collection des universités de France», Paris, 1950, 1): «Quod vero naturalis ratio inter omnes homines constituit, id apud omnes populos peraeque custoditur vocaturque ius gentium, quasi quo iure omnes gentes utuntur. Populus itaque romanus partim suo proprio, partim communi omnium hominum iure utitur».
(33) Sant Tomàs d´Aquino distingeix netament l´ordre polític natural fonamentat en la raó, del ordre religiós sobrenatural fonamentat en la gràcia de la revelació. Ell s´oposa als filòsofs musulmans i hebreus medievals que atribuïen a la revelació religiosa un paper essencialment polític. Cfr Quaestiones disputatae de veritate, q. 12, a. 3, ad 11: “La societat dels homes, en la mida en que està ordenada al fi de la vida eterna pot conservar-se només amb la justícia de la fe, el principi de la qual es la profecia. (...) Però ja que aquest fi es sobrenatural, sigui la seva justícia ordenada a tal fi, sigui la profecia que es el seu principi seran sobrenaturals. En canvi per obtenir la justícia amb la qual es governada la societat humana en ordre al bé civil, n´hi ha prou amb els principis del dret natural posats en el home (Societas hominum secundum quod ordinatur ad finem vitae aeternae, non potest conservari nisi per iustitiam fidei, cuius principium est prophetia [...] Sed cum hic finis sit supernaturalis, et iustitia ad hunc finem ordinata, et prophetia, quae est eius principium, erit supernaturalis. Iustitia vero per quam gubernatur societas humana in ordine ad bonum civile, sufficienter potest haberi per incipia iuris naturalis homini indita)».
(34) Cfr Benet XVI, Discurs a Ratisbona en ocasió de la trobada amb els representants del mon de la ciència (12 setembre 2006), a AAS 98 (2006) 733: «Al final del Medioevo es desenvolupen en la teologia tendències que han manifestat aquesta síntesi entre l´esperit grec i l´esperit cristià. Enfront d´allò que ha estat anomenat intel·lectualisme agustinià i tomista, inicia amb Duns Scotto la teoria del voluntarisme, que en els desenvolupaments posteriors, ha conduit a dir que nosaltres podem conèixer de Déu només la seva voluntas ordinata. Més enllà d´aquesta, es trobaria la llibertat de Déu, en virtut de la qual Ell podria haver creat e inclús fet el contrari d´allò que ha fet. Aquí s´estableix posicions que poden (...) tendir vers una imatge d´un Déu arbitrari, que ja no està relacionat ni amb la veritat ni amb bé. La transcendència i la alteritat de Déu es col·loquen així tan amunt que inclús la nostra raó i el nostre sentit de la veritat i del bé ja no son un autèntic mirall de Déu, les immenses possibilitats del qual, a darrere de les seves efectives decisions, queden per nosaltres eternament inaccessibles i amagades.”
(35) TH. Hobbes, Leviathan, Parte II, c. 26 (tr. F. Tricaud, Paris, 1971, 295, nota 81): «En una ciutat constituïda, la interpretació de les lleis de la natura no depèn dels doctors, dels escriptors que han tractat de filosofia moral, sinó de l´autoritat civil. De fet les doctrines poden ser verdaderes: però es l´autoritat, no la veritat, qui fa la llei”
(36) La posició dels Reformadors davant la llei natural no es monolítica. Després de Martín Luter, Joan Calví, fonamentant-se sobre Sant Pau, reconeix l´existència de la llei natural com norma ètica, encara que es radicalment incapaç de justificar l´home. “Es una cosa vulgar que l´home sigui suficientment instruït en la recta regla de viure bé per aquella llei natural de la qual parla l´Apòstol (...). El fi de la llei natural es convertir a l´home en inexcusable; per això la podem definir pròpiament així: es un sentiment de la consciència, amb la qual ella distingeix suficientment entre el bé i el mal, per tal d´arrancar a l´home la cobertura d´ignorància , ja que es criticat per el seu propi testimoni” (La Institució cristiana, llibre II, c. 2, 22). En els tres segles següents a la reforma, per els protestants la llei natural es fa servir com a fonament de la jurisprudència. Només amb la naturalització de la llei natural, en el segle XIX, la teologia protestant se´n ha distanciat. Només a partir de tal època, es manifesta per tant l´oposició de l´opinió catòlica i protestant sobre la qüestió de la llei natural. Però avui l´ètica protestant sembla manifestar un nou interès per aquesta noció.
(37) L´expressió te el seu origen en Hugo Grotius, De iure belli et pacis, Prolegomena: «Haec quidem quae iam diximus locum aliquem haberent, etsi daremus, quod sine summo scelere dari nequit, non esse Deum».
(38) Gracià, Concordantia discordantium canonum, pars I, dist. 1 [PL 187, col. 29]: «Humanum genus duobus regitur, naturali videlicet iure et moribus. Ius naturale est quod in lege et Evangelio continetur, quo quisque iubetur alii facere quod sibi vult fieri, et prohibetur alii inferre quod sibi nolit fieri. [...] Omnes leges aut divinae sunt aut humanae. Divinae natura, humanae moribus constant, ideoque hae discrepant, quoniam aliae aliis gentibus placent».
(39) Cfr Pau VI, Encíclica Humanae vitae, n. 4, in AAS 60 (1968) 483.
(40) Cfr Catecisme de l´Església Catòlica, nn. 1954-1960; Giovanni Paolo II, Encíclica Veritatis splendor, nn. 40-53.
(41 )Benet XVI, Discurs del 12 febrer 2007 al Congres internacional sobre la llei moral natural organitzat per la Pontifícia Universitat Lateranense, a AAS 99 (2007) 243.
(42) Cfr Id., Discurs del 18 abril 2008 davant l´Assemblea general de l´ONU: «Aquest drets (els drets de l´home) troben el seu fonament en la llei natural inscrita en el cor de l´home i present en les diverses cultures i civilitzacions. Separar els drets humans de tal context significaria limitar el seu abast i cedir a una concepció relativista, per la qual el sentit i la interpretació dels drets podria variar i la seva universalitat podria ser negada en nom de diverses concepcions culturals, polítiques, social e inclús religioses”.
(43) Cfr Joan Pau II, Encíclica Evangelium vitae, nn. 73-74.
(44) Cfr Id., Encíclica Veritatis splendor, n. 44: «L´Església ha fet referència sovint a la doctrina tomista de la llei natural, integrant-la en el seu ensenyament moral”
(45) Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 94, a. 2: «El primer precepte de la llei es que cal fer el bé i evitar el mal. Sobre això es fonamenten tots el demés preceptes de la llei de la natura, o sigui, que tot allò que cal fer o evitar estigui contingut en els preceptes de llei natural, que la raó pràctica reconeix naturalment com bens humans (Hoc est primum praeceptum legis, quod bonum est faciendum et prosequendum, et malum vitandum. Et super hoc fundantur omnia alia praecepta legis naturae, ut scilicet omnia illa facienda vel vitanda pertineant ad praecepta legis naturae, quae ratio practica naturaliter apprehendit esse bona humana)».
(46) Cfr ivi, Ia, q. 79, a. 12; Catecisme de l´Església Catòlica, n. 1780.
(47) Cfr R. Guardini, Liberté, grâce et destinée (tr. J. Ancelet-Hustache, Paris, 1969, 46-47): «Acomplir el bé significa senzillament acomplir allò que fa fecunda i rica l´existència. Així, el bé es allò que preserva la vida i la condueix a la seva plenitud, però només quant es acomplert per si mateix”
(48) Cfr Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 91, a. 2: «Entre tots els essers, la criatura racional està subjecta a la Providència divina d´una manera més excel·lent, perquè ella mateixa participa d´aquesta providència, proveint per si i els altres. Per tant, en aquesta criatura hi ha una participació en la raó eterna, segons la qual posseeix una inclinació natural als actes i fins deguts. Aquesta participació en la llei eterna en la criatura racional es diu llei natural (Inter cetera autem rationalis creatura excellentiori quodam modo divinae providentiae subiacet, inquantum et ipsa fit providentiae particeps, sibi ipsi et aliis providens. Unde et in ipsa participatur ratio aeterna, per quam habet naturalem inclinationem ad debitum actum et finem. Et talis participatio legis aeternae in rationali creatura lex naturalis dicitur)», Aquest text es citat en Joan Pau II, encíclica Veritatis Splendor, n. 43. Cfr. també Concili Vaticà II, Declaració Dignitatis humanae, n. 3: “la norma suprema de la vida humana es la mateixa llei eterna divina, objectiva i universal, per mitjà de la qual Déu, amb el seu disseny de saviesa i amor, ordena, dirigeix i governa el mon sencer i les vies de la comunitat humana. I Déu fa partícip a l´home d´aquesta llei, de tal manera que l´home, per suau disposició de la Providència divina, pugui conèixer sempre millor la immutable veritat”.
(49) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 36.
(50) Cfr Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 94, a. 2.
(51) Cfr ivi, Ia-IIae, q. 94, a. 6.
(52) Cfr Declaració universal dels drets de l´home, art. 3.5.17.22.
(53) Cfr ivi, article 16.
(54) Cfr Aristòtil, Política, I, 2 (1253 a 2-3); Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 12, § 4.
(55) Geroni, s., Epistolae 121, 8 [PL 22, col. 1024].
(56) Cfr Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 94, a. 6: «En quant als preceptes secundaris, la llei natural pot ser cancel·lada del cor dels homes, sigui per males exhortacions, com en les ciències especulatives s´insinuen errors relacionats amb conclusions necessàries, sigui per mals hàbits i comportaments viciosos, com alguns que no consideren pecat la rapinya i ni els vicis contra natura, com diu Sant Pau (Rm 1,24). (Quantum vero ad alia praecepta secundaria, potest lex naturalis deleri de cordibus hominum, vel propter malas persuasiones, eo modo quo etiam in speculativis errores contingunt circa conclusiones necessarias; vel etiam propter pravas consuetudines et habitus corruptos; sicut apud quosdam non reputabantur latrocinia peccata, vel etiam vitia contra naturam, ut etiam apostolus dicit, ad Rom. 1,24)».
(57) Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 94, a. 4: «Ratio practica negotiatur circa contingentia, in quibus sunt operationes humanae, et ideo, etsi in communibus sit aliqua necessitas, quanto magis ad propria descenditur, tanto magis invenitur defectus [...]. In operativis autem non est eadem veritas vel rectitudo practica apud omnes quantum al propria, sed solum quantum ad communia, et apud illos apud quod est eadem recititudo in propriis, non est aequaliter omnibus nota. [...]. Et hoc tanto magis invenitur deficere, quanto magis ad particularia descenditur».
(58) Cfr Id., Sententia libri Ethicorum, Lib. VI, 6 (ed. Leonina, t. XLVII, 353-354): «La prudència no solsamènt considera l´universal, en el qual no hi ha acció; ha de conèixer també el singular , perquè es actiu, o sigui, principi d´acció. Ara bé, l´acció es sobre el singular. Per això alguns que no tenen una ciència universal son més actius en algunes realitats particulars que aquells que tenen una ciència universal, perquè tenen l´experiència de les realitats particulars. (...). Perquè la prudència es una raó activa, fa falta que l´home prudent tingui coneixement de les dues, o sigui, de l´universal i del particular; o bé, si només en te una, es millor que tingui coneixement del particular, que es més propera a l´operació (Prudentia enim non considerat solum universalia, in quibus non est actio; sed oportet quod cognoscat singularia, eo quod est activa, idest principium agendi. Actio autem est circa singularia. Et inde est, quod quidam non habentes scientiam universalium sunt magis activi circa aliqua particularia, quam illi qui habent universalem scientiam, eo quod sunt in aliis particularibus experti. [...]. Quia igitur prudentia est ratio activa, oportet quod prudens habeat utramque notitiam, scilicet et universalium et particularium; vel, si alteram solum contingat ipsum habere, magis debet habere hanc, scilicet notitiam particularium quae sunt propinquiora operationi)».
(59) Per exemple, la psicologia experimental subratlla la importància de la presencia activa dels progenitors d´un i altre sexe per el desenvolupament harmoniós de la personalitat del nen, o encara el paper decisiu de l´autoritat paterna per la construcció de la seva identitat. La història política suggereix que la participació de tots en les decisions que afecten al conjunt de la comunitat es generalment un factor de pau social i d´estabilitat política.
(60) En aquest primer nivell, l´expressió de la llei natural algunes vegades fa abstracció d´una referència explícita a Déu. Certament, l´obertura a la transcendència forma part dels comportaments virtuosos que cal esperar en el home realitzat, però Déu encara no es necessariament reconegut com el fonament i la font de llei natural ni com el fi últim que impulsa i jerarquitza els diversos comportaments virtuosos. Aquest no reconeixement explícit de Déu com a norma moral última sembla que impedeixi a l´enfocament “empíric” de la llei natural constituir-se en doctrina pròpiament moral.
(61) Bonaventura, s., Commentarius in Ecclesiasten, cap. 1 («Opera omnia, VI», ed. Quaracchi, 1893, p. 16): «Verbum divinum est omnis creatura, quia Deum loquitur».
(62) Cfr Tomas d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 91, a. 1: «La llei no es altra cosa que un prescripció de la raó pràctica en el príncep que governa una comunitat perfecta. Ara bé, es manifest –estant admès que el mon es governat per la Providència divina- que tota la comunitat de l´univers es governada per la raó divina. Per això, la raó del govern de les coses que està en Déu com en el cap de l´univers, te valor de llei. I perquè la raó divina no concebeix res en el temps sinó que te una concepció eterna (...), es segueix que tal llei ha de dir-se eterna (Nihil est aliud lex quam quoddam dictamen practicae rationis in principe qui gubernat aliquam communitatem perfectam. Manifestum est autem, supposito quod mundus divina providentia regatur [...], quod tota communitas universi gubernatur ratione divina. Et ideo ipsa ratio gubernationis rerum in Deo sicut in principe universitatis existens, legis habet rationem. Et quia divina ratio nihil concipit ex tempore, sed habet aeternum conceptum [...], inde est quod huiusmodi legem oportet dicere aeternam)».
(63) Cfr ivi, Ia-IIae, q. 91, a. 2: «Unde patet quod lex naturalis nihil aliud est quam participatio legis aeternae in rationali creatura».
(64) Joan Pau II, Encíclica Veritatis splendor,n. 41: «L´ensenyament sobre la llei natural com fonament de l´ètica es accessible de dret a la raó natural. La història en dona testimoni. Però, de fet, aquest ensenyament ha assolit la plena maduresa només sota la influència de la revelació cristiana. En primer lloc, perquè la comprensió de la llei natural com a participació de la llei eterna està estretament lligada amb una metafísica de la creació. Ara bé, aquesta, encara que sigui de dret accessible a la raó filosòfica, ha estat verdaderament presentada i explicada solsamènt sota la influència del monoteisme bíblic. I després perquè la revelació, per exemple a través del Decàleg, explica, confirma, purifica i completa els principis fonamentals de la llei natural”
(65) La teoria de l´evolució, que tendeix a reduir l´espècie a un equilibri precari i provisional dins el flux del devenir, potser no posa radicalment en qüestió el mateix concepte de natura? De fet, qualsevol que sigui el seu valor en el pla de la descripció biològica empírica, la noció d´espècie respon a una exigència permanent de l´explicació filosòfica del vivent. Només el recurs a una especificitat formal, irreductible a la suma de les propietats materials, consenteix donar raó de la intel·ligibilitat del funcionament intern d´un organisme viu considerat com un tot coherent.
(66) La doctrina teològica del pecat original subratlla fortament la unitat real de la natura humana. Aquesta no pot reduir-se a una simple abstracció ni a una suma de realitats individuals. Ella indica mes aviat una totalitat que abraça tots els homes que comparteixen el mateix destí. El senzill fet de néixer (nasci) els posa en relació duradora de solidaritat amb tots els altres homes.
(67) Boeci, Contra Eutychen et Nestorium, c. 3 [PL 64, col. 1344]: «Persona est rationalis naturae individua substantia». Cfr Bonaventura, s., Commentaria in librum I Sentantiarum, d. 25, a. 1, q. 2; Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia, q. 29, a. 1.
(68) Benet XVI, Encíclica Spe salvi, n. 5.
(69) Cfr també Atanasi d´Alexandria, Tractat contra els pagans, 42 [«Sources chrétiennes», 18, 195]): «Com un músic que afina la lira uneix amb el seu art les notes greus amb les notes agudes, les notes mitjanes amb les altres, per assolir una sola melodia: així la saviesa de Déu, el Verb, tenint l´univers com una lira, uneix els essers de l´aire amb els de la terra, i els essers del cel amb els del aire; combina el conjunt amb les parts; condueix tot amb la seva autoritat i la seva voluntat; així produeix, en la bellesa i en l´harmonia, un sol mon i un sol ordre del mon”
(70) La physis dels antics, prenent nota de l´existència d´un cert no-ser (la matèria), preservava la contingència de les realitats terrestres i oposava una resistència a les pretensions de la raó humana d´imposar al conjunt de la realitat un ordre determinista purament racional. Així deixava oberta la possibilitat d´una acció efectiva de la llibertat humana en el mon.
(71) Cfr Joan Pau II, Carta a les famílies, n. 19: «La filosofia, que ha enunciat el principi del cogito, ergo sum, , també ha imprès en la concepció moderna de l´home el caràcter dualista que la distingeix. Es propi del racionalisme oposar radicalment en el home l´esperit al cos i el cos a l´esperit. Al contrari, l´home es una persona en la unitat del seu cos i del seu esperit. El cos mai pot quedar reduït a pura matèria: es un sos “espiritualitzat”, com l´esperit està de tal manera unit al cos que se l´hi pot dir un esperit “encarnat”.
(72) La ideologia de gènere, que nega qualsevol significat antropològic i moral a la diferència natural dels sexes, s´inscriu en aquesta perspectiva dualista. Cf. Congregació per la doctrina de la fe, Carta als Bisbes de l´Església catòlica sobre la col·laboració del home i la dona en l´Església i en el mon, n. 2: “Per evitar qualsevol supremacia d´un o altre sexe, es tendeix a eliminar les seves diferències, considerades simplement com efecte d´un condicionament històric i cultural. En aquesta perspectiva, la diferència corporal nomenada sexe es minimitzada, a la vegada que la dimensió purament cultural, anomenada gènere, es subratllada al màxim i considerada com a primordial. (...) La rel immediata d´aquesta tendència es troba en l´àmbit de la qüestió de la dona, però la seva motivació més profunda ha de ser buscada en la temptativa de la persona humana de lliurar-se dels seus condicionaments biològics. Segons aquesta perspectiva antropològica, la natura humana no tindria en si característiques que s´imposin de manera absoluta: cada persona podria o deuria determinar-se segons el seu voler, en quant seria lliure de qualsevol predeterminació lligada a la seva constitució essencial”
(73) Joan Pau II, Encíclica Veritatis splendor, n. 50.
(74) El deure d´humanitzar la natura en l´home es inseparable del deure d´humanitzar la natura externa. Això justifica l´immens esforç realitzat per els homes per emancipar-se de les restriccions de la natura física en la mesura que obstaculitzen el desenvolupament dels valors pròpiament humans. La lluita contra la malaltia, la prevenció de fenòmens naturals hostils, el millorament de les condicions de vida son per si mateixes obres que donen testimoni de la grandesa de l´home cridat a omplir la terra i sotmetre-la (cfr. Gn, 1, 28). Cf Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 57.
(75) Reaccionant davant el perill del fisicisme i insistint justament sobre el paper de la raó en l´elaboració de la llei natural, algunes teories contemporànies de la llei natural abandonen, i inclús rebutgen, el significat moral dels dinamismes naturals pre-racionals. La llei natural seria anomenada “natural” només en referència a la raó, la qual definiria el tot de la natura de l´home. Obeir a la llei natural es reduiria llavors a actuar de manera raonable, això es, a aplicar al conjunt del comportament un ideal unívoc de racionalitat generat per la sola raó pràctica. Això significa identificar erròniament la racionalitat de la llei natural amb la sola racionalitat de la raó sense tenir en compte la racionalitat immanent a la natura.
(76) Cf Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, IIa-IIae, q. 154, a. 11. La valoració moral del pecat contra natura ha de tenir en compte no solsamènt la seva gravetat objectiva sinó també les disposicions subjectives, sovint atenuants, dels qui els cometen.
(77) Cf Gn 2,15.
(78) Cf Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, nn. 73-74. El Catecisme de l´Església Catòlica precisa que “certes societats, com la família i la comunitat cívica, responen més immediatament a la natura de l´home”
(79) Cf Joan XXIII, Encíclica Mater et Magistra, n. 65; Concíli Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 26 § 1; Declaració Dignitatis humanae, n. 6.
(80) Cf Joan XXIII, Encíclica Pacem in terris, n. 55.
(81) Cf ivi, n. 37; Consell Pontifici de la Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l´Església, nn. 192-203.
(82) Cf Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 95, a. 2.
(83) Agustin, s., De libero arbitrio, I, V, 11 [Corpus christianorum, series latina, 29, 217]: «De fet, no hem sembla llei, aquella que no es justa”; Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 93, a. 3, ad 2: «La llei humana te raó de llei en la mida en que es conforme a la recta raó; com a tal, es manifest que deriva de la llei eterna. Però, en la mida en que s´allunya de la raó, es declarada llei iniqua, i llavors ja no te raó de llei, sinó que es mes aviat violència (Lex humana intantum habet rationem legis, inquantum est secundum rationem rectam, et secundum hoc manifestum est quod a lege aeterna derivatur. Inquantum vero a ratione recedit, sic dicitur lex iniqua, et sic non habet rationem legis, sed magis violentiae cuiusdam)»; Ia-IIae, q. 95, a. 2: «Qualsevol llei promulgada per els homes te raó de llei (Unde omnis lex humanitus posita intantum habet de ratione legis, inquantum a lege naturae derivatur. Si vero in aliquo a lege naturali discordet, iam non erit lex sed legis corruptio)».
(84) Cf Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 97, a. 1.
(85) Per sant Agustí, el legislador, per fer una bona obra, ha de consultar la llei eterna; cfr Agustí, s., De vera religione, XXXI, 58 [Corpus christianorum, series latina, 32, 225]: «El legislador temporal, si es savi i bo, consulta la llei eterna, que cap home pot jutjar, a fi de que segons les seves normes immutables pugui reconèixer allò que en aquell moment convé manar o prohibir (Conditor tamen legum temporalium, si vir bonus est et sapiens, illam ipsam consulit aeternam, de qua nulli animae iudicare datum est; ut secundum eius immutabiles regulas, quid sit pro tempore iubendum vetandumque discernat)». En una societat secularitzada, en la qual no tots reconeixen els signes d´aquesta llei eterna, la recerca, la defensa i l´expresió del dret natural per mitjà de la llei positiva, no en garanteixen la llegitimitat.
(86) Cf Agustí, s., De Civitate Dei, I, 35 [Corpus christianorum, series latina, 47, 34-35].
(87) Cf Pius XII, Discurs del 23 març 1958, AAS 25 (1958) 220.
(88) Cf Pius XI, Encíclica Quadragesimo anno, nn. 79-80.
(89) Cf també Gv 1,3-4; 1 Cor 8,6; Eb 1,2-3.
(90) Cf Gv 3,19-20; Rm 1,24-25.
(91) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 22. Cf Ireneu de Lió, s., Contra les heretgies, V, 16,2 [Sources chrétiennes, 153, 216-217]: «En els temps anteriors, es deia certament que l´home havia estat fet a imatge de Déu, però això no apareixia, perquè el Verb encara era invisible, aquell a la imatge del qual l´home havia estat fet: es per aquesta raó que la semblança fàcilment havia estat perduda. Però quant el Verb de Déu s´ha fet carn, ha confirmat l´una i l´altra: ha fet aparèixer la imatge en tota la seva veritat, convertint-se ell mateix en aquell que era la seva imatge, i ha restablert la semblança de manera estable, convertint a l´home del tot semblant al Pare invisible per mitjà del Verb ara visible”.
(92) Cf Agustí, s., Enarrationes in Psalmos, LVII, 1 [Corpus christianorum, series latina, 39, 708]: «Per la ma del Creador, la Veritat ha escrit en els nostres cors aquestes paraules: ”no facis als altres allò que no vols que es faci amb tu”. Ningú podia ignorar aquest principi, inclús abans de que fos donada la llei, perquè devia servir per judicar precisament a aquells als quals la llei no els hi havia estat donada. Però per impedir als homes lamentar-se i dir que els hi faltava alguna cosa, s´ha escrit també en taules allò que ells ja no llegien en els seus cors. No es que no els posseïssin per escrit, sinó que no volien llegir-lo. Per això es va posar sota els seus ulls allò a que se sabien obligats a veure en la seva pròpia consciència: la veu que Déu ha fet sentir a fora, ha obligat l´home a entrar en si mateix. (Quandoquidem manu formatoris nostri in ipsis cordibus nostris scripsit: “Quod tibi non vis fieri, ne facias alteri”. Hoc et antequam lex daretur nemo ignorare permissus est, ut esset unde iudicarentur et quibus lex non esset data. Sed ne sibi homines aliquid defuisse quaererentur, scriptum est et in tabulis quod in cordibus non legebant. Non enim scriptum non habebant, sed legere nolebant. Oppositum est oculis eorum quod in conscientia videre cogerentur; et quasi forinsecus admota voce Dei, ad interiora sua homo compulsus est)». Cfr Tommaso d´Aquino, s., In III Sent., d. 37, q. 1, a. 1: «Necessarium fuit ea quae naturalis ratio dictat, quae dicuntur ad legem naturae pertinere, populo in praeceptum dari, et in scriptum redigi [...] quia per contrariam consuetudinem, qua multi in peccato praecipitabantur, iam apud multos ratio naturalis, in qua scripta erant, obtenebrata erat»; Summa theologiae, Ia-IIae, q. 98, a. 6.
(93) Cf Sir 24,23 (Vulgata: 24,32-33).
(94) Cf Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 100.
(95) La litúrgia bizantina de Sant Joan Crisòstom, expressa bé la convicció cristiana quant posa en boca del sacerdot que beneeix al diaca en l´acció de gràcies desprès de la comunió: Crist el nostre Déu, que es el compliment de la Llei i dels Profetes i que ha portat a terme tota la missió que ha rebut del Pare, ompli els nostres cors de joia i alegria, en tot temps, ara i sempre, i per els segles dels segles. Amen”.
(96) Cf Gal 3,24-26: «Així la llei es per nosaltres com un pedagog que ens ha conduit a Crist, perquè fóssim judicats per la fe. Però tan bon punt hem arribat a la fe, ja no estem més sota un pedagog. De fet tots vosaltres sou fills de Déu per la fe en Jesús Crist”. Sobre la noció teològica de realització, cfr Pontifícia Comissió Bíblica, El poble hebreu i les seves santes escriptures en la Bíblia cristiana, especialment n. 21.
(97) Cf Mt 22,37-40; Mc 12,29-31; Lc 10,27.
(98) Cf Lc 6,27-36.
(99) Cf Lc 10,25-37.
(100) Cf Gv 15,13.
(101) Cf també Ger 31,33-34.
(102) Cf Tomàs d´Aquino, s., Summa theologiae, Ia-IIae, q. 106, a. 1: «La cosa principal en la llei de la Nova Aliança, en la qual resideix tota la seva força, es la gràcia de l´Esperit Sant, que ha estat donada per la fe en Crist. I per tant, la llei nova es la mateixa gràcia del Esperit Sant, que es donada per Crist als fidels”. (Id autem quod est potissimum in lege novi testamenti, et in quo tota virtus eius consistit, est gratia Spiritus sancti, quae datur per fidem Christi. Et ideo principaliter lex nova est ipsa gratia Spiritus sancti, quae datur Christi fidelibus)».
(103) Cfr ivi, Ia-IIae, q. 108, a. 1, ad 2: «Perquè la gràcia de l´Esperit Sant ens ha estat infosa a la manera d´un hàbit interior, que ens inclina a actuar rectament, ens fa acomplir lliurement les obres que convenen a la gràcia i evitar les que en son contràries. Així doncs, la nova llei es diu doblement llei de llibertat. En primer lloc perquè ens obliga a realitzar o evitar només aquells actes essencialment necessaris o contraris a la salvació, que son manats o prohibits per la llei. Després perquè ens fa acomplir lliurement aquests manaments o prohibicions, en quant els acomplim per l´instint interior de la gràcia. Per aquests dos motius, la nova llei es dita “llei perfecta, llei de llibertat” (Gc 1,25) (Quia igitur gratia Spiritus sancti est sicut habitus nobis infusus inclinans nos ad recte operandum, facit nos libere operari ea quae conveniunt gratiae, et vitare ea quae gratiae repugnant. Sic igitur lex nova dicitur lex libertatis dupliciter. Uno modo, quia non arctat nos ad facienda vel vitanda aliqua, nisi quae de se sunt vel necessaria vel repugnantia saluti, quae cadunt sub praecepto vel prohibitione legis. Secundo, quia huiusmodi etiam praecepta vel prohibitiones facit nos libere implere, inquantum ex interiori instinctu gratiae ea implemus. Et propter haec duo lex nova dicitur lex perfectae libertatis, Iac 1,25)»
(104) Id., Quodlibeta, IV, q. 8, a. 2: «La nova llei, llei de la llibertat es constituïda per els preceptes morals de la llei natural, per els articles de la fe i per els sagraments de la gracia”. (Lex nova, quae est lex libertatis [...] est contenta praeceptis moralibus naturalis legis, et articulis fidei, et sacramentis gratiae)».
(105) Joan Pau II, Discurs del 18 gener 2002, in AAS 94 (2002) 334.
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
