Català Castellano

Dos artícles sobre la Mare de Déu del Pilar

Per Sant Josemaria Escrivá de Balaguer
Publicat el 09 d'octubre de 2009

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

(Article publicat en Llibre d'Aragó, per la Caixa d'Estalvis Municipal de Saragossa, Aragó i Rioja, 1976)
La teologia ha ideat en els segles passats una sentència que resumeix l'amor dels cristians a la Mare de Déu: "de Maria, nunquam satis," mai no podrem excedir-nos en parlar i escriure sobre la dignitat de la que va donar la seva carn i la seva sang a la Segona Persona de la Trinitat Santíssima. Faig meva una vegada més aquesta expressió, mentre redacto aquestes pàgines sobre la Mare de Déu del Pilar.
Els temes s'acumulen al cor i en la memòria. D'una banda, la història d'una meravellosa advocació mariana, tan lligada a l'inici de l'evangelització d'Espanya; els miracles realitzats a la terra aragonesa per les mans de Maria; la maternal protecció de Nostra Senyora a tots els que han acudit i acudeixen, des del món sencer, en aquest santuari de la misericòrdia divina. D'altra banda, els meus records personals.
La devoció a la Verge del Pilar comença en la meva vida, des que amb la seva pietat d'aragonesos la van infondre els meus pares en l'ànima de cada un dels seus fills. Més tard, durant els meus estudis sacerdotals, i també quan vaig cursar la carrera de Dret a la Universitat de Saragossa, les meves visites al Pilar eren diàries. El març de 1925 vaig celebrar la meva primera Missa a la Santa Capella. A una senzilla imatge de la Verge del Pilar confiava jo per aquells anys la meva oració, perquè el Senyor em concedís entendre el que ja pressentia la meva ànima. Domina! -li deia amb termes llatins, no precisament clàssics, però sí embellits per l'afecte-, ut sit!, que sigui de mi el que Déu vol que sigui.
He tingut després moltes proves palpables de l'ajuda de la Mare de Déu: ho declaro obertament com un notari aixeca acta, per donar testimoni, perquè quedi constància del meu agraïment, per fer fe d'esdeveniments que no s'haguessin verificat sense la gràcia del Senyor, que ens ve sempre per la intercessió de la seva Mare.
Però no tractarem ni de la història de l'advocació a la Verge del Pilar -coneguda per tots, constantment relatada, transmesa per segles de pares a fills-, ni dels meus records personals. M'agrada viure aquest bon pudor que reserva les coses profundes de l'ànima a la intimitat entre l'home i el seu Pare Déu, entre el nen que ha d'intentar ser tot cristià i la Mare que l'estreny sempre als seus braços. Desitjaria, en canvi, que aquestes manifestacions meves sobre la Verge del Pilar fossin una ocasió perquè consideréssim alguns punts de la fe de l'Església sobre Maria, i algunes de les devocions amb les quals el poble fidel l'ha honrat al llarg dels temps, i la continua honrant amb afecte filial.
Maria s'anomena Mare de Déu perquè Ella va concebre i d'Ella va néixer el Verb fet carn. Aquest dogma de la Maternitat divina de Nostra Senyora constitueix la font i l'arrel dels privilegis amb què el Senyor va decidir adornar-la. Maria és la Santa Verge, abans del part, en el part i després del part, com ensenya el vell i amadíssim catecisme de la doctrina cristiana. A Ella es van complir les profètiques paraules que l'Esperit Sant va posar a boca d´Isaïes: una verge concebrà i donarà a llum un fill, serà el seu nom Emmanuel.
Com a preparació a aquest portent, Nostra Senyora havia estat preservada del pecat original i concebuda Immaculada. És la plena de gràcia, com la va saludar San Gabriel. No només amb moltes gràcies, sinó plena, amb tota la gràcia; per això l'Arcàngel afegeix: Dominus tecum, el Senyor està en tu, en tu tot l'amor de Déu Pare, tot el foc diví de l'Esperit Sant; en tu pren carn el Verb. En els misteris centrals de la nostra fe cristiana -la Santíssima Trinitat, l'Encarnació del Verb i la Redempció del gènere humà- participa Maria, criatura com nosaltres, però enaltida per sobre dels homes i dels àngels: més que Ella, només Déu.
El cos puríssim de la Mare de Déu no va quedar subjecte a la corrupció del sepulcre, ni va haver d'esperar la seva glorificació fins al final del món. La Immaculada Verge, acabat el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.
L'Església defineix com a dogmes de fe aquestes veritats fonamentals de l'existència de Maria: la seva Maternitat divina, la seva perpètua Virginitat, la seva Immaculada Concepció, la seva Asunción als Cels. I el Magisteri ordinari i universal de l'Església proposa també, a la fe dels cristians, la doctrina sobre altres privilegis i prerrogatives de Nostra Senyora.
L'aclama com a Corredentora, Mitjancera davant del Senyor, indissolublement unida al seu Fill, únic Mitjancer entre Déu i la humanitat. La intervenció de Maria, la seva corredención real no pot separar-se de la Redempció de Crist. Va mantenir fidelment la seva unió amb el Fill fins a la Creu, i allà, no sense designi diví, va romandre dempeus, sofrint profundament amb el seu Unigènit i associant-se amb entranyes de Mare al seu Sacrifici, consentint amorosament a d´immolació de la Víctima que Ella mateixa havia engendrat.
Veient Jesús a Maria i al deixeble estimat, que era allà, es dirigeix la seva Mare: “Dona, allà tens el teu fill”. Després parla amb el deixeble: “allà tens la teva Mare”. Des d'aquell moment la va rebre el deixeble per seva. I nosaltres per nostra. Déu ens la lliurà com a Mare de tots els regenerats en el Baptisme, i convertits en membres de Crist: Mare de l'Església sencera. “Vosaltres sou el cos de Crist, i membres units a altres membres”, escriu Sant Pau. La que és Mare del Cos és Mare de tots els que s'incorporen a Crist, des del primer brot de la vida sobrenatural, que s'inicia en el Baptisme i s'enrobusteix amb el creixement dels dons de l'Esperit Sant.
Traslladem-nos amb la imaginació a Caná de Galilea, per descobrir una altra de les prerrogatives de Maria. La nostra Senyora demana al seu Fill que solucioni aquella trista situació, d'un convit de casaments on no tenien vi. Indicà als criats: “feu el que Ell us digui”. I Jesús realitza el que la seva Mare li havia suggerit, amb maternal omnipotència. Si així va obrar Crist per ajudar aquella gent en un problema domèstic, cóm no escoltarà la seva Mare, quan Maria li prega per tots els seus fills?
Déu vol concedir als homes la seva gràcia, i vol donar-la a través de Maria. Distem molt, escrivia San Píus X, d'atribuir a la Mare de Déu una virtut productora de la gràcia sobrenatural, virtut que només pertany a Déu. Tanmateix, ja que Maria sobresurt per sobre de tots en santedat i en unió amb Jesucrist, i ha estat associada per Jesucrist a l'obra de la Redempció, Ella ens mereix de congruo, com diuen els teòlegs, que Jesucrist ens ha merescut de condigno, i ella és el ministre suprem de la dispensació de les gràcies. Ella és la seguretat, Ella és el principi i la sau de la saviesa; i Ella, la Verge Mare, mitjancera de totes les gràcies, és la que ens portarà de la mà fins al seu Fill, Jesús.
La Mare de Crist, Rei i Senyor de tot el creat, Rei d'un regne de vida, de veritat, de santedat, de gràcia, de justícia, d'amor i de pau, és Reina també del món, dels homes i dels àngels. Reina que anhela regnar, abans que res, als cors dels seus fills. Així són les mares: no busquen el clamor aparatós; esperen aquestes petites manifestacions que els fills no les obliden, que el pensament i el cor salten de goig -una alegria tranquil·la, serena, profunda- quan es pensa en la mare.
Però els bons fills saben lliurar a la seva mare més del que els demana. Fa falta posar exemples, en escriure sobre la Verge del Pilar? Entre les parets d'aquest temple -que semblen de pedra i són d'amor-, s'ha encès l'afecte de moltes generacions de cristians. La meva preferència va als gests i a les paraules que han quedat entre cada ànima i la Mare de Déu; a aquests milions de jaculatòries, de floretes callades, de llàgrimes contingudes, de resos de nens, de tristeses convertides en goig en sentir en l'ànima la carícia amorosa de Nostra Mare.
El culte a Santa Maria, les mostres d'amor a la Santíssima Verge pertanyen al patrimoni de l'Església universal. No pot dir-se que siguin pròpies o exclusives d'un determinat país o d'una institució religiosa. S'han plasmat en devocions, aprovades i recomanades per l'Església, unides a aquest tresor de fe que formen els dogmes i els extraordinaris atributs que acabo breument d'esmentar.
Per a mi, la primera devoció mariana -m'agrada veure-ho així- és la Santa Missa. A la festa de la Maternitat, l'Església ha recollit aquesta oració: Oh, Déu, que en la fecunda virginitat de Maria Santíssima has donat als homes els tresors de la salvació eterna, concedeix-nos que experimentem la intercessió d'Aquella per la qual hem estat fets dignes d'acollir l'Autor de la vida, Jesucrist.
Cada dia, en baixar Crist a les mans del sacerdot, es renova la seva presència real entre nosaltres amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat: el mateix Cos i la mateixa Sang que va prendre de les entranyes de Maria. En el Sacrifici de l'Altar, la participació de Nostra Senyora ens evoca el silenciós pudor amb què va acompanyar la vida del seu Fill, quan caminava per la terra de Palestina. La Santa Missa és una acció de la Trinitat: per voluntat del Pare, cooperant l'Esperit Sant, el Fill s'ofereix en oblació redemptora. En aquest insondable misteri, s'adverteix, com entre vels, el rostre puríssim de Maria: Filla de Déu Pare, Mare de Déu Fill, Esposa de Déu Esperit Sant.
El tracte amb Jesús, en el Sacrifici de l'Altar, implica necessàriament el tracte amb Maria, la seva Mare. Qui troba a Jesús, troba també la Verge sense macula, com va succeir aquells sants personatges -els Reis Mags- que van anar a adorar Crist: entrant a la casa, van trobar el Nen amb Maria, la seva Mare. Però la vida sobrenatural és rica, variada: en altres instants, arribarem a Jesús si passem abans per Maria. La nostra oració a la Santíssima Verge es converteix així en un itinerari que, a poc a poc, ens va apropant al Cor amabilíssim de Jesucrist.
Com entendre, si, no el Rosari, meravellosa i universal devoció mariana? El Sant Rosari constitueix una oració, una pregària quallada d'actes de fe, d'esperança, d'amor, d'adoració i de reparació. No em canso mai de recomanar-ho a tots, perquè el resin a les seves llars, que han de ser -com el de Natzaret- focus de noble afecte humà i d'amor diví.
Els misteris de goig recullen cinc escenes entranyables -parlo amb terminologia ascètica clàssica- de la Trinitat de la terra: Jesús, Maria i Josep. Allà s'aprèn a venerar el Sant Patriarca, Nostre Pare i Senyor, baró recte, just, delicat. Allà Santa Maria encarna per a nosaltres totes les virtuts cristianes: la fe, l'amor, la santa esperança, la humilitat, l'esperit de servei, l'obediència retuda a Déu. Allà neix Déu, de nou, demanant una altra vegada posada al cor de cada un.
Així es podria discórrer pels misteris dolorosos i gloriosos, i el mateix per l'explosió de joia i d'amor que són les lletanies. El que reciti el Rosari amb perseverança, amb senzillesa, des del fons de la seva ànima, assaborirà cada dia aquests diferents i meravellosos descobriments dels tresors de gràcia que Nostre Pare té preparats per als seus fills.
És qüestió d'amor, no d'un sentiment superficial que necessiti el suport de l'emoció, encara que no rebutgem el fervor sensible, si Déu vol donar-nos-el. Estimar a Maria significa conèixer-la, tractar-la; tractar a Maria -ja l'he dit- és també conèixer i tractar el seu Fill, penetrar-se de la seva paraula, cuidar, fins i tot la fidelitat en els detalls, el seu ensenyament: la fe de la nostra Santa Església Catòlica.
Però no ens hem de preocupar si, al principi, existeix només el bon empenyorament de resar, gairebé maquinalment, una petita pregària a Nostra Senyora. Quan aquesta oració sincera brolla d'un cor que, malgrat els pesars, no ha oblidat els desvetllaments materns, Santa Maria encoratja aquesta fràgil brasa i porta l'ànima al desig de formar-se en la doctrina del seu Fill. Aquella curta pregària -el tènue caliu cobert entre les cendres- es transforma en foc que crema les misèries personals, capaç d'atreure'n d'altres a la llum de Crist.
Hi ha moltes devocions marianes, a més del rosari, com són moltes les maneres d'expressar l'afecte a la nostra mare de la terra; uns fills ho demostren amb un petó; altres, amb el regal d'unes flors; altres, amb silencis que confien als ulls la intensitat de l'afecte. Cosa anàloga ocorre amb l'amor a la nostra Mare del Cel: abunden les devocions, i no han d'estar totes incorporades en la pietat de cada cristià. Però he d'assegurar, alhora, que no té la plenitud de la fe el que no revela d'alguna manera el seu amor a Maria.
En aquestes pàgines, em dirigeixo especialment als milions de cristians, repartits pel món sencer, que invoquen Santa Maria amb el títol de Nostra Senyora del Pilar. En escriure'ls sobre aquesta pràctica de pietat a la Santíssima Verge, m'envaeix la impressió de vendre mel a l'abellaire. No m'atreveixo a donar lliçons, quan em refereixo a un lloc on tant he après. No busco prosèlits, sinó còmplices: companys en la beneïda tasca de cantar a la Mare de Déu. Però tampoc no puc deixar de prevenir-vos davant de les circumstàncies d'aquests moments actuals, quan en la Santa Mare Església sonen veus confuses - diguem-ho amb la sinceritat de la meva terra; heretgies-, que intenten arrencar la veritat de les intel·ligències dels fidels.
Vaig escriure quan era jove -amb una convicció cristal·litzada potser en aquells anys de les meves diàries visites al Pilar- que a Jesús es va i torna per Maria. Amb aquesta mateixa convicció afirmo que no ens ha d'estranyar que, els que no desitgen que els cristians vagin a Jesús -o que tornin a El, si per desgràcia l'han perdut-, comencin silenciant la unió a Nostra Senyora o sostenint, com a fills ingrats, que les tradicionals pràctiques de pietat estan superades, que pertanyen a una època que es perd en la història. Les ànimes desgraciades, que alimenten aquesta confusió, no perceben que potser involuntàriament cooperen amb l'enemic de la nostra salvació, en no recordar aquella sentència divina: “posaré perpètua enemistat entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu”.
Si s'abandonen les nombroses devocions marianes, mostres de l'amor a Nostra Senyora, cóm aconseguirem els homes, necessitats sempre de concretar el nostre amor amb frases i amb gests, expressar l'afecte, la gratitud, la veneració a què amb el seu fiat -faci's en mi segons la teva paraula- ens ha convertit en germans de Déu i hereus de la seva glòria?
Si es debilita en l'ànima del cristià el tracte amb Maria, s'inicia un descamí que fàcilment condueix a la pèrdua de l'amor de Déu. La Trinitat Santíssima va disposar que el Verb baixés a la terra, per redimir-nos del pecat i restituir-nos la condició sobrenatural dels fills de Déu; i perquè veiéssim Déu en carn com la nostra, perquè admiréssim la demostració palpable, tangible, que tots hem estat cridats a ser partícips de la naturalesa divina. I aquest endiosamient, que la gràcia ens confereix, és ara conseqüència que el Verb ha assumit la naturalesa humana, a les puríssimes entranyes de Santa Maria.
La nostra Senyora, per tant, no pot desaparèixer mai de l'horitzó concret, diari, del cristià. No és indiferent deixar d'acudir als santuaris que l'amor dels seus fills li ha aixecat; no és indiferent passar per davant d'una imatge seva, sense dirigir-li una salutació afectuosa; no és indiferent que transcorri el temps, sense que li cantem aquesta amorosa serenata del Sant Rosari, cançó de fe, epitalami de l'ànima que troba Jesús per Maria.
Ara entenem el sentit profund del Pilar. No és, ni ha estat mai, ocasió per a un sentimentalisme estèril: estableix una base ferma en la qual s'assenta una norma de conducta cristiana, real i sòlida. Al Pilar, com a Fátima i a Lourdes, a Einsiedeln i a Loreto, a la Vila de Guadalupe i en aquests milers de llocs que la pietat cristiana ha edificat i edifica per a Maria, s'eduquen en la fe els fills de Déu.
La història del Pilar ens remunta als començaments apostòlics, quan s'iniciava l'evangelització, l'anunci de la Bona Nova. Som encara és aquella època. Per a la grandesa i l'eternitat de Nostre Senyor, dos mil anys són res. Jaume, Pau, Joan i Andreu i els altres apòstols caminen al costat de nosaltres. A Roma s'assenta Pere, amb la vigilant obligació de confirmar tots en l'obediència de la fe. Tancant els ulls, revivim l'escena que ens ha relatat, com en una carta recent, San Lluc: tots els deixebles, animats d'un mateix esperit, perseveraven junts en oració, amb Maria, la mare de Jesús.
El Pilar és signe de fortalesa en la fe, en l'amor, en l'esperança. Amb Maria, al cenacle, rebem a l'Esperit Sant: de sobte va sobrevenir del cel un soroll com de vent impetuós que bufava i va omplir tota la casa on s'havien reunit. El Paràclit no abandonarà la seva Església. La nostra Senyora multiplicarà a la terra el nombre dels cristians, convençuts que val la pena lliurar la vida per Amor de Déu.
 
RECORDS DEL PILAR
(Article publicat en El Noticiero, Saragossa, 11-X-1970)
La Verge és la nostra Mare. Una veritat que he tractat de fer meva, la qual cosa he predicat de continu i que tot catòlic ha sentit i repetit mil vegades, fins a col·locar-la molt en l'íntim del cor, i assimilar-la d'una manera personal i viscuda. Cada cristià pot, llançant la vista cap a enrere, reconstruir la història de les seves relacions amb la Mare del Cel. Una història en la qual hi ha dates, persones i llocs concrets, favors que reconeixem com vinguts de Nostra Senyora, i trobades carregats d'un especial sabor. Ens adonem que l'amor que Déu ens manifesta a través de Maria té tota l'hondura de lo diví i, alhora, de la familiaritat i la calor pròpies de l'humà.
La meva devoció a la Mare de Déu del Pilar m'ha acompanyat sempre: els meus pares, amb la seva pietat d'aragonesos, la van inculcar en la meva ànima des de nen. Ara, en pensar en Santa Maria, tornen al meu cap tantes estones d'oració i tants esdeveniments, petits en aparença; grans, si es veuen amb ulls d'amor.
Durant el temps que vaig passar a Saragossa fent els meus estudis sacerdotals, mentre freqüentava les aules de la Facultat de Dret Civil, les meves visites al Pilar eren almenys diàries.
Com tenia bona amistat amb alguns dels clergues que cuidaven la Basílica, vaig poder quedar-me un dia a l'església després de tancades les portes. Em vaig dirigir cap a la Verge, amb la complicitat d'un d'aquells bons sacerdots ja difunt, vaig pujar les poques escales que tan bé coneixen els infanticos i, apropant-me, vaig besar la imatge de Nostra Mare. Sabia que no era aquest el costum, que besar el mantell es permetia exclusivament als nens i a les autoritats: llavors, quan el Cardenal Soldevila ja m'havia anomenat Director del vell i estimat seminari de San Francisco, no havia rebut ni les ordres menors, només la tonsura. Tanmateix, estava i estic segur que, a la meva Mare del Pilar, li va donar alegria que em saltés per una vegada els usos establerts a la seva catedral. Més tard, corria el mes de març de 1925, a la Santa Capella davant d'un grapat de persones, vaig celebrar sense soroll la meva primera Missa.
Després, el 1966, vaig tenir ocasió de repetir aquell gest d'amor a Maria. El senyor arquebisbe de Saragossa -a qui m'uneix un afecte fratern- em va convidar a celebrar la missa en un petit oratori del palau arquebisbal, on fa tants anys vaig rebre la tonsura. Conclosa l'acció de gràcies, esmorzem junts i em va preguntar si m'agradaria visitar amb ell el Pilar. Vam ser, i vaig poder així besar de nou el mantell i la imatge de la meva Mare Santíssima. Quan m'aproximava, un dels infanticos va intentar detenir-me, dient: no es pot. Vaig somriure i vaig replicar: el senyor arquebisbe diu que puc. I vaig assenyalar el Prelat, que va tranquil·litzar el nen amb un gest afirmatiu. Llavors, el noi em va deixar pas, i es va afanyar a col·locar un coixí perquè pogués agenollar-se amb comoditat l'arquebisbe.
Són només petites pinzellades marianes, que m'agrada reviure amb afecte de fill. Perquè, encara que materialment em trobi lluny d'allà, no se n'aniran mai de la meva memòria ni el Pilar ni la Mare de Déu del Pilar. La continuo tractant amb amor filial. Amb la mateixa fe amb què la invocava per aquells temps, entorn dels anys vint, quan el Senyor em feia pressentir el que esperava de mi: amb aquesta mateixa fe la invoco ara. Si en ocasions es presenten esdeveniments rúfols, durs, injustos o de qualsevol altra manera desagradables -esquitxades de llot, que un cristià no remou-, se'm converteixen en flors boniques, que amb el cor poso davant d'aquest Pilar sagrat, com cantem els aragonesos, i dic: Senyora, t'ofereixo també això. Sota la seva protecció, continuo sempre content i segur.
Per a això vol Déu que ens apropem al Pilar: perquè, en sentir-nos reconfortats per la comprensió, l'afecte i el poder de la nostra Mare, augmenti la nostra fe, s'asseguri la nostra esperança, sigui més viva la nostra preocupació per servir amb amor a totes les ànimes. I puguem, amb alegria i amb forces noves, lliurar-nos al servei dels altres, santificar el nostre treball i la nostra vida: en una paraula, fer divins tots els camins de la terra.
 
Comparteix