LA MAR NO ESTA MAI SOLA

De SALADRIGAS, Robert

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) va fer estudis d'economia i més endavant es dedicà al periodisme. Actualment escriu a La Vanguardia. És autor de llibres de literatura per joves, narració i novel·la. Ha obtingut diversos premis: Victor Català 1969, Premi Nacional de la Crítica el 1990, el Premi Sant Jordi 1991, i amb aquesta obra guanya el premi Carlemany de novel·la 1996.

 

El protagonista d'aquesta novel·la és un malalt terminal de la sida ingressat en un hospital. És noruec i als 69 anys va viure a Barcelona. És escriptor i els seus llibres han estat perseguits pel govern nazi; però, actualment tenen gran èxit perquè són testimoni del desgavell mundial. Es troba al final de la vida sol, i desitja comunicació; per això, aprofita les xerrades amb els doctors i amb les infermeres.

 

De gran qualitat literària. L'autor dóna mostres de recrear-se en la literatura. L'exposició dels fets és a través de converses que el malalt manté amb qui el visita, si bé tan sols es llegeix l'expressió vocal del protagonista, les preguntes i respostes dels tertulians es sobreentenen. Està tan ben construït que atrau l'atenció del lector i en cap moment es converteix en un monòleg feixuc.

 

Descriu molt bé els paisatges, la mar, el protagonista és un amant de la mar. Els pensaments en veu alta tenen un sentit filosòfic. Li preocupa el bé, el mal, l'amor, la Malaltia en majúscula perquè és la seva: la sida, la mort. En cada conversa mostra una part de la seva vida i així es coneix tota la història des de Noruega, on es casà i va tenir una filla, fins a Barcelona on morirà.

 

El malalt és ateu i en fa gala, n'està satisfet i no vol acceptar el perill de convertir-se en els últims moments. Ridiculitza el capellà de l'hospital, menysprea tot el que tingui sentit religiós perquè diu que Déu és injust i fals "Déu va morir dintre meu", "no crec en la bestiesa de la meva immortalitat". De Joan Pau II diu que és un cínic, que en l'Encíclica "Evangelium Vitae", és un hipòcrita, un psicòpata amb deliri de megalomania. El destí, diu, és inexorable, no cal fer res. Tot això ho diu no en estat pessimista, sinó demostrant convenciment.

 

Escriu una carta a la seva filla despreciant-la, dient que la paternitat-maternitat es crea tan sols per fet biològic i que ells mai havien pensat en ella. Declara injusta a la filla perquè no acceptà la infidelitat que el pare va tenir respecte a la mare. Tot això li expressa amb molta duresa.

 

Referències a actes sexuals.

 

Pot fer mal a un públic que no tingui un criteri ferm. El plantejament del seu ateisme, havent estat catòlic, amb preguntes d'on era Déu en tal i qual situació, i les demostracions que s'inventa, poden desorientar.

Publicat per Columna

Comparteix

Enviar a un amigo

Subscriu-te

Imprimeix aquest llibre